La meva petita història d'Anglaterra

"I dius que els continentals no mesuren les coses en peus, colzes i nassos?"

Els anglesos són el resultat d'un creuament entre saxons, romans, normands, celtes, danesos i francesos que va tenir lloc en una freda illa atlàntica i que va sortir prou bé, ja que van inventar-se el parlamentarisme, la democràcia, la revolució industrial, la reina Victòria i l'imperialisme.

Tot plegat, sense haver de fer una revolució com a França, sino conservant sempre les seves peculiars tradicions de cavallers refinats: l'hora del te, la monarquia, l'amor pels animals (excepte les guilles i els humans), el sistema de mesures, la conducció per l'esquerra, l'alcoholisme extrem, la incapacitat per vestir-se decentment, la gastronomia horrible, el hooliganisme.... Els anglesos sempre van ser intrèpids viatgers i colonitzadors que durant segles van anar fugint del seu país fred i boirós per instal·lar-se a la pròspera Amèrica, a l'exòtica Austràlia o a la subjugada Índia, fins al punt que al país només hi han quedat els fracassats com l'Oliver Twist, o els més lletjos com la Camilla Parker o Mr. Bean.


Pocs pobles com l'anglès, dins aquest invent que es diu el Regne Unit, han aconseguit fites tan grans per a la humanitat. És probable que no ho haguessin aconseguit si no haguessin estat una mica cabrons en política internacional (la pèrfida Albion) i no haguessin anat pel món matant negres, indis i aborígens per contribuir al benestar de la seva indústria i la seva aristocràcia estirada i excèntrica. Això ha generat constants friccions amb altres preteses potències europees, com França, Holanda, Alemanya, Espanya o Catalunya, que, en una conspiració genial per venjar-se de totes les putades dels anglesos, han creat la comparació entre la discoteca sueca i l'anglesa. Déu guardi la Reina.

La meva petita història d'Espanya

La dura invasió de Perejil. A Espanya no tot és festa, toros i paella.

Abans del segle XVIII només hi havia feudalisme i mentalitat feudal, i dir Espanya era dir el mateix que península ibèrica. No obstant, hi ha qui vol veure una primera llavor d'Espanya en la unió dinàstica dels reis catòlics Isabel i Ferran, famosos, entre altres coses, per haver expulsat del país els jueus, els moros i els professionals, haver impulsat la Inquisició, i haver patrocinat una expedició a les Índies amb alguna conseqüència històrica. Tanmateix, no va ser fins al segle XVIII, però, que els castellans i el rei Felip V van voler crear una Espanya com a estat castellà, a imitació barroera de França i fonamentada en una dominació militar i en una política original anomenada "picaresca". La "picaresca", gran tradició castellana, consistia en poder viure del treball dels altres. Cal tenir en compte que a Castella no hi havia gaire res a fer: vastes planúries ermes amb quatre molins de vents, formatge, vi i centenars de persones que al·legaven un títol nobiliari per no haver de currar. "Es que yo soy un infanzón", deia la majoria.

El projecte d'Espanya consistia en sotmetre i castellanitzar els altres pobles no castellans de la península i imposar-los la seva llengua horrible (amb la jota i la zeta, i totes aquelles paraules tan malsonants, com gilipollas o cojones), aplicant la mateixa política al continent americà. No cal dir que en aquest continent els castellans es van dedicar a rampinyar tot el que van poder de forma ininterrompuda durant 200 o 300 anys.

La descoberta d'Amèrica va ser una casualitat del destí (de fet, Colom es va morir pensant que havia arribat a l'Índia), però els castellans de seguida van veure-hi el negoci: els indígenes tenien tones d'or que no sabien valorar i anaven armats amb llances d'obsidiana i armadures de cotó fluix. Els espanyols hi van enviar forces pacificadores dirigides pels individus més pertorbats i criminals. Robar l'or no va ser difícil, gràcies a les terribles malalties que van contagiar als indis, tot i que llavors els espanyols van dir que havia estat gràcies al seu coratge, heroisme, bla, bla, bla.

Tot aquell or americà, malgrat tot, no va servir per a res de profit. Els rics patrocinadors d'aquells singulars encontres culturals o genocidis, com que no tenien cap necessitat d'invertir en progrés econòmic o social (total, ja tenien gent pencant per ells), s'ho van patejar tot miserablement en luxes, farres, alcohol, i en una divertida festa que consistia en torturar ritualment un toro fins a la mort; el rei s'ho va gastar també en pagar la sopa boba durant dos-cents anys a tota aquella gent que no volia o no podia currar (infanzones, hidalgos i altra xusma), fins que es va acabar la moma, els americans es van independitzar i Castella es va veure abocada a una crisi econòmica sense precedents. Només els catalans, que paradoxalment tenien vetat l'accés al xollo americà (excepte al final, quan se'ls va autoritzar a anar a Cuba i en pocs anys se'n van fer els amos), es van industrialitzar i es van convertir en el motor econòmic d'Espanya al segle XIX.

Dos espanyols amb l'uniforme de combat. La música és la seva arma.

Avui dia Espanya ha perdut totes les seves colònies, gairebé tothom se n'ha independitzat, i els castellans ja només poden viure a costa de catalans i bascos (els únics que encara els aguanten) cosa que els produeix un gran sentiment de frustració, sobretot quan alguns d'aquests amenacen d'anar-se'n. Tot i així, no han perdut la força i la gràcia que sempre els ha caracteritzat, i encara són capaços d'emetre algun exabrupte groller i brutal (ells en diuen fina ironia).

Oficina Ponti i Carles Riba

Ja estic instal·lat a l'Oficina Ponti, empresa dedicada a propietat industrial i intel·lectual des de 1935! Dilluns va ser el meu primer dia de feina, i m'hi vaig presentar ben trajat, ja que no estava segur del nivell de formalitat exigit als treballadors. Després em vaig assabentar que no calia, i em vaig assabentar de molts més avantatges laborals, com ara la jornada flexible o els dies que a Ponti són mitja festa (St. Jordi, S. Joan i Dijous Sant). La veritat és que el primer dia m'hi vaig il·lusionar molt, i no només per això, sino també pel tipus de feina. Portar a terme negociacions amb els advocats de l'altre part i redactar recursos en anglès són tasques que només havia tocat abans de forma tangencial. Però ara seran part important de la feina. D'altra banda, ara tinc una jefa, com el nou James Bond, i faig servir un Word lliure en català. A Ponti tots els programes són en català. Que n'aprenguin, les altres empreses!

Els amos de Ponti són l'Adelaida Ponti i el seu espòs Carles-Jordi Guardiola. Una curiositat: avui, tafanejant llibres a la llibreria Catalònia, com faig sovint (poques coses m'agraden tant com mirar les novetats, llegir quatre contraportades, i sortir generalment de la botiga sense comprar res), em trobo amb una edició de la correspondència de Carles Riba, a cura de Carles-Jordi Guardiola. No cal dir que l'Odissea és el meu llibre favorit, el que més m'ha agradat, i segur que en això hi té alguna culpa l'excelsa traducció que en va fer Carles Riba directament del grec clàssic i en vers. El món és com internet, interconnectat, i que el conseller delegat de l'empresa en què treballes tingui interessos culturals com els teus és genial alhora que, dissortadament, no gaire freqüent.

Carles Riba, a banda de ser un poeta i lingüista de l'alçada d'un campanar, va traduir tot el que a mi m'agrada com només un geni ho podria fer: Poe, Kafka, Hölderlin, Rilke. Diuen que les seves traduccions milloren Poe, i que la seva Odissea va ser la primera traduïda en vers a una llengua ibèrica (abans que el castellà i el portuguès).

Partida de rol: Cthulhu i la mort d'un personatge

Els divendres solem fer partida de rol i la partida actual és de Cthulhu. Per a qui no sàpiga què és el rol o què és Cthulhu, tot això li sonarà a xinès, però no puc deixar de comentar-ho, ja que divendres van passar un parell de coses interessants.







L'horror còsmic extraterrè i abominable per excel·lència, el Gran Cthulhu, amenaçant els personatges






La primera és que va morir un personatge, i a més de forma ridícula. En Michael S. Hagen, l'Al Bartram i la Christine Mc Devon (o Mc Devor, o com cony es digui!) estaven investigant per l'illa tropical de Ponapé, on uns adoradors de Cthulhu havien d'intentar ressuscitar el déu adormit, quan van ser inopinadament atacats per un monstre en forma de gripau gegant, que va llançar la seva llengua amfíbia al voltant d'en Michael. L'investigador va resistir les estrebades una bona estona, però al final el monstre va aconseguir empassar-se'l, tot i que els altres dos no paraven de disparar-li. Al final, el monstre, malferit, va haver de vomitar en Michael, però els àcids digestius de la bèstia ja l'havien afectat greument, de manera que estava a punt de morir. Llavors va ser quan l'Al, en un intent de "netejar" en Michael al riu, va treure un 00 amb els daus (pífia total), de manera que li va donar sense voler el cop de gràcia final.

La segona és que va aparèixer Cthulhu. Que no és poca cosa. Que aparegui Cthulhu vol dir per a qui el vegi una tirada de pèrdua de seny d'1D10/1D100; de 100 punts que podia arribar a perdre l'Al, que el va veure, en va perdre 3. Després de matar el teu amic amb les teves pròpies mans, encara que sigui sense voler, és normal que ja no t'afecti tant la visió d'un horror extraterrè de proporcions còsmiques, però d'aquí a perdre només 3 punts de seny... Quina xurra!

La meva petita història de França

Els francesos van fer la Revolució francesa per guanyar igualtat i llibertat, però van matar milers de persones, van prendre al poble la facultat de fer normes i van confondre l'ideal igualitari amb la uniformitat malaltissa. Van arribar a creure que podien controlar l'espai i el temps, com si fossin Déu, i Déu els va castigar a parlar tots francès. Abans a França es parlaven diferents llengües, però van creure que la més bonica era la més maricona de totes i van decidir exterminar totes les altres.





Francès típic





Amb un pertorbat que es deia Napoleó, van intentar dominar el món i imposar-hi la seva llengua i la seva gastronomia, però van cometre el vell error de voler envair Rússia.

Van fer el Tractat de Versalles per castigar econòmicament Alemanya després de la primera guerra mundial, de manera que van provocar-hi una crisi econòmica sense precedents que va desembocar en el nazisme. Llavors, per por al comunisme, alguns francesos van vendre el seu país als nazis durant la segona guerra mundial i van voler fer creure posteriorment que tots havien estat a la resistència francesa.

Com que tothom els odia, es pensen que són els més intel·lectuals, els més bohemis, els més ben vestits, els més guapos, els més romàntics, que les franceses són les més fàcils, i que tots els altres estan equivocats.

França és el que sempre ha volgut ser Espanya, però no ha pogut, degut a les seves limitacions.

La meva petita història d'Alemanya

Els alemanys tenen fama d'organitzats i metòdics, fama que ha costat molts segles de guanyar, ja que abans se'ls considerava bàrbars borratxos que només volien destruir la civilització romana.

A l'edat mitjana tenien un sistema de confederació en què cada territori tenia les seves pròpies lleis i institucions, sistema que Bismarck, conegut inventor de la seguretat social, va refundar al segle XIX.

Alemanya es va industrialitzar molt, però no va colonitzar mai res, cosa que li va provocar un intens sentiment de frustració i complexe d'inferioritat respecte a França o Anglaterra, que tenien alguna cosa més que una fàbrica de salsitxes a Tanganika.





Alemanya, un país pacífic




Als anys 30, radicalitzats per una crisi econòmica sense precedents provocada per França i el sistema capitalista, van elegir democràticament el Sr. Hitler i el partit nazi per governar-los, els quals van donar la culpa de tots els seus problemes als jueus, els eslaus, els gitanos, els homosexuals, els comunistes, els cristians, els francesos, els anglesos i els russos, entre molts d'altres. Els nazis van provocar matances massives en camps de concentració, sobretot de jueus, els quals, un cop acabada la guerra, com que tenien diners, van fundar Hollywood, la banca de Nova York i l'estat d'Israel, i van venjar-se obligant el món a veure contínuament pel·lícules americanes dolentes sobre la segona guerra mundial en què ells sempre són els bons i els alemanys sempre són els dolents. En qualsevol pel·lícula americana, els que parlen alemany sempre són els dolents.

Alemanya va intentar dominar el món 2 cops (qui no ha somiat mai dominar el món?) i va perdre per poc les 2 guerres mundials, després d'haver comès el vell error de voler envair Rússia, però s'ha convertit de nou en una gran potència econòmica. A part, és un dels pocs països del món on tothom està content de formar-ne part, potser per la cervesa o l'alt nivell de tecnologia.

Deixo la feina

Avui s'aprova al Congrés la Llei de la Memòria Històrica, i avui es farà pública la sentència de l'11-M. Resulta que l'IPC no serà del 2%, sinó que, per sorpresa de tothom, en un sol mes ha pujat fins al 3,4%. Avui deixo la feina.

Fa més de 4 anys que treballo a Derecho.com i ha arribat el moment d'un canvi, sobretot quan t'arriba l'oportunitat de progressar professionalment en una altra empresa. Avui li he dit al meu "jefe" que plego, que he estat molt content aquests quatre anys i que hi he après molt. Li he dit que el motiu no és només econòmic (les coses no són només econòmiques) i que realment em sabia molt greu marxar.

Demà serà Tots Sants, el Dia dels Difunts. Fa gairebé un any i mig es va morir el meu pare. La família, els amics, la xicota i el "jefe" em van acompanyar en aquell dia tan trist. El meu pare va ser sempre un gran home, honrat i valent, com jo sempre he procurat ser.

Jo et recordo i et trobo a faltar, papa.

Els negres són menys intel·ligents?

Fa pocs dies els mitjans de comunicació es feien ressò de les declaracions de James Watson, descobridor de l'ADN i pare de la genètica moderna, el qual va afirmar que totes les proves apuntaven a que hi havia diferències substancials entre la intel·ligència dels blancs i la dels negres.



En una societat com la nostra, on la llibertat d'expressió sembla sovint una mera ficció il·lusòria, ha quedat demostrat novament que no es poden plantejar certs temes, si aquests queden fora de la bombolla de pensament únic, d'allò políticament correcte i d'allò que no és explícitament o implícitament censurat.

És evident que el políticament correcte no és per sí mateix dolent, ja que garanteix un determinat ordre social i una convivència que, altrament, serien complicades. Però desautoritzar taxativament determinats arguments científics basant-se en arguments d'ordre social em sembla comparable a quan l'Església volia que en Galileu reconegués públicament que era el Sol el que girava al voltant de la Terra, o a quan la Unió Soviètica va declarar oficalment que Déu no existia. Em sembla una falta de respecte a la ciència. Em sembla barrejar naps i cols. No hagués estat més fàcil escoltar els seus arguments i veure quines són les proves que té, abans de censurar-lo de mala manera i dir-li racista, nazi i beneit, com ja l'han qualificat? I si fos una mica veritat, el que diu? Suposo que, al capdavall, hom té por d'aquests arguments pel que han comportat en el passat i pel que, igualment, podrien comportar en un futur. Com sempre, la por com a motor social.

Sitges 2007

Ja he tornat de Sitges!

Com l'any passat, aquest any també m'he demanat una setmaneta de vacances per poder anar al Festival de Sitges com a periodista de Cinefriki.com. He vist un total de 15 pel·lícules, una mitjana de 2 per dia. Ja sé que tampoc no són tantes, però s'ha de tenir en compte que estava de vacances i que sempre és més important la qualitat que la quantitat.


Aquest any Sitges, en la seva quarentena edició, estava dedicat a Blade Runner i, de manera oficiosa, també al cinema de zombies. Finalment, he vist i saludat l'Stuart Gordon (el director de Dagon) i en John Strysik (l'autor d'una de les millors pelis lovecraftianes, The music of Erich Zann), i només em va saber una mica de greu no veure finalment en Rutger Hauer (a la Malize, però, li va signar Sin City). A part d'això, en Josh va poder veure el seu admirat Park Chan-Wook, jo em vaig enamorar de la Mena Suvari (American Beauty), vaig anar a pixar amb en Freddy Kruger (vaig coincidir amb en Robert Englund al WC, i li vaig demanar un autògraf, naturalment) i vaig veure en George A. Romero assegut davant del cementiri de Sitges, sota el rètol "Mortui resurgent". Suposo que per això hi havia tantes pelis de zombies aquest any. I tan dolentes.

"És evident que jo sóc molt més guapo i trempat que en Rutger Hauer, que és un "borde"!"









De pel·lícules vistes destacaria Hell's Ground (una pakistanesa d'un assassí amb burka: t'hi tronxes de riure), Rec (la millor peli d'en Balagueró, justament guanyadora), Stardust (un nou Piratas del Caribe fantàstic) i Dai Nipponjin (un fals documental sobre un heroi japonès en hores baixes). Com sempre, espereu a veure ben aviat les crítiques a Cinefriki.com

Ikea

Ikea és un lloc horrible, i més si hi vas tot sol un dissabte, i més encara si hi has de comprar unes estanteries i tota la col·lecció Aspelund de llit, còmoda, armari i tauleta, i no tens cotxe per emportar-t'ho.






L'Ikea de Rússia sí que mola!








Per Ikea hi pul·lula tot de gent ociosa, parelles i nens, que pensen que és una bona idea passar la tarda de dissabte en un magatzem de mobles suec i menjar-se un hot-dog per un euro. Hi ha canalla per tot arreu. Obres un moble i te'n surt un nen. Vas al bar i veus els nens comprant les salsitxes d'un euro. Així qualsevol té canalla, si els pots deixar en aquella guarderia de franc i atipar-los amb salsitxes d'un euro!

Jo hi vaig anar perquè és barat (i val a dir que em vaig fotre dues salsitxes d'un euro, un cop que hi vaig!) i vaig aprofitar per comprar-me tots els mobles que necessitava, per no haver-hi de tornar mai més. El meu carro feia por. Ningú duia un carro amb més mobles que jo. Només et diré que si hagués atropellat algú, aquest algú hauria mort horriblement esclafat. Per sort sé conduir (a diferència del president i el vicepresident de Catalunya) i ningú va prendre mal, ni tan sols jo.

Al final, un equatorià em va ajudar amablement a transportar el mobiliari al meu nou piset. "Cuidado, niñas, que está en rojo", "Aaaaaaaiiiii, guapa!", deia a les ties que veia pel carrer, sense contenció. "Cuidado, hermano, que no lo subimos bien", quan pujàvem els mobles. Vaig acabar mort, però, com que les meves ganes de festa sempre són superiors al meu cansament, encara vaig poder anar a una festa d'aniversari.

La Por

Quantes vegades us han demanat el bitllet al metro? Gairebé mai, oi? O mai? Doncs avui em trobo que baixo a la parada d'Urquinaona, com faig cada dia per tornar a casa, i, al peu de les escales, al túnel, veig 2 mossos d'esquadra parlant amb tot de gent aturada d'esquena a la paret. A l'acte m'he pensat que potser hi havia hagut un robatori o algun altre delicte, però no ha passat ni dos segons que els he vist: 7 o 8 revisors, homes i dones, tots uniformats, que ocupaven tot el corredor i s'encarregaven de demanar els bitllets a la gent a tort i a dret. Una sorpresa inesperada, una posta en escena extraordinària, una desplegament de mitjans brutal.

Val a dir que, per un moment, un segon, he tingut por. I no és que em molesti, ans al contrari, a mi m'agrada experimentar la por (el meu cos ho agraeix), bé sigui per una obra de ficció, bé sigui per una situació amenaçadora real. La por no és dolenta i, de fet, són aquestes petites injeccions de por les que ens deixondeixen i ens alliberen de la rutina desplaent. De fet, són aquestes petites injeccions de por, aquestes postes en escena tipus túnel del terror, les que fan que les coses funcionin i que la gent no es coli al metro. La por no és dolenta: la por és socialment útil i necessària.

Ni l'amor, ni la ira, ni l'amistat, ni l'alegria. En Lovecraft deia que l'emoció més antiga i intensa de la humanitat és la por. La por ens ha fet avançar, ens ha fet progressar i ens ha fet ser el que som. També ens ha fet cometre errades grosses (moltes), però, sense por, seríem autòmates inútils.

Ciutadans del món

No fa gaire vaig conèixer en Nick. En Nick és un anglès que viu a Barcelona.

Tot i que en Nick havia voltat molt pel món i havia viscut a Londres, Barcelona i Tòquio, al final va decidir establir-se a la capital mediterrània, on ha creat un parell d'empreses. En Nick parla perfectament anglès, francès, japonès, castellà i català. La gent queda parada que en Nick parli català, com també queda parada que ho faci el meu amic nipó Toshihiro Abe. No són especialistes lingüistes. Són una mostra del que hauria de ser normal i no una cosa de què la gent hagi de quedar parada.

És curiós com algunes persones arriben de fora i al cap de poc ja dominen la nostra llengua i entenen la nostra realitat molt més que altra gent que representa que viuen al mateix país que nosaltres. Molt més que molta gent que s'autoproclamen cosmopolites i ciutadans del món i pensen que ser cosmopolita és parlar castellà i ser espanyol. Diuen que per ells els límits de Catalunya són massa petits, però es queden tancats als límits d'Espanya.

Qui diu que és ciutadà del món no ho diu mai per acceptar res de nou, sino per negar una realitat que el podria enriquir i fer-lo de veritat allò que presumeix de ser. Com la Melanie, una francesa que també viu a Barcelona i diu que ella no es vol complicar la vida dient que ve de la Bretanya francesa. Ella diu que és francesa i ciutadana del món, i avall, que fa baixada.

"Dime de lo que presumes y te diré de qué careces", que diuen els castellans.

Presentació

Hola, em presentaré breument. Em dic Severí Vinyoles i José. Vaig néixer a Vic el 6 de Febrer de 1977, el mateix dia que l'advocada americana Nishi Pitas i la princesa austríaca Manora Estella von Auersperg. L'Axl Rose, en Ronald Reagan i en Bob Marley també van néixer un 6 de Febrer, però de diferent any.

Sóc solter i visc a Barcelona. Sóc de Sant Pere de Torelló, un poble aficionat als trons i als petards. A l'escola sempre treia molt bones notes. A l'institut treia excel·lents. Vaig estudiar Dret a la UAB i treballo a Derecho.com, però abans havia treballat com a Secretari de Jutjat de Pau, comercial d'assegurances i executiu de banca. Sóc regidor a l'Ajuntament del meu poble. Sóc un polític en minoria. Sóc catòlic. Sóc descendent de carlins. Sóc català i independentista.

Sóc soci d'un club de rol que va haver de tancar per no poder pagar el lloguer. M'agrada molt jugar a rol. Sóc màster de Cthulhu. Sóc friki i tinc una web de cine. Sóc germanòfil i parlo alemany. Admiro el Japó i l'Imperi Romà. M'agraden Lovecraft, Hesse i Albert Sánchez Piñol, entre molts altres. M'agrada jugar amb l'ordinador, sobretot a aventures gràfiques. M'agrada cantar als karaokes, però sé que objectivament no canto bé. M'agrada llegir i escriure.