29 de jul. 2015

Eleccions Plebiscitàries a l'Aliança Rebel


En una galàxia molt llunyana, personalitats rellevants i representants dels diferents pobles expressen la seva opinió sobre les pròximes eleccions plebiscitàries a l'Aliança Rebel.

D'una banda, la candidatura Junts pel Sí diu que es tracta d'una oportunitat històrica, d'aquelles que només passen un cop cada mil anys, i que no es pot desaprofitar. Per primer cop tenim els plànols de l'Estrella de la Mort i sabem que té un punt feble. La candidatura és partidària d'enviar-hi un pilot a buscar l'escletxa i deixar-hi una bomba. D'altres pensen que destruir l'Estrella de la Mort és impossible i que cal estendre ponts de diàleg. Creuen que hi ha una tercera via entre intentar destruir l'Estrella de la Mort i rendir-se incondicionalment, i que és possible arribar a un acord perquè, a canvi de tornar-los els plànols, l'Aliança pugui aconseguir un tracte menys degradant: potser unes noves competències o una millora en el finançament.

Vegem el resultat de les entrevistes que el nostre diari ha realitzat avui a importants membres de la família rebel.


Pricesa Leia Organa.- «Jo aniré a la candidatura de Junts pel Sí, perquè sóc d'ERC i partidària d'alliberar-nos de l'Imperi Galàctic. En Luke, a més, és membre de l'Assemblea Nacional Rebel i simpatitza amb Convergència. Quina entesa podria tenir jo amb qui em va separar dels meus pares i va esborrar el meu planeta del mapa? De fet, si no ens han destruït encara, és perquè no han pogut. Si perdem aquestes eleccions, si ens rendim, ens perseguiran i ens abocaran a una llarga decadència. Serà la nostra fi. Destruir l'Estrella de la Mort és l'oportunitat més important que hem tingut mai a la vida de canviar les coses. És la nostra única esperança. Probablement no en tindrem cap altra»


Jar Jar Binks, President de Naboo.- «Jo aniré a la candidatura Aliança Sí que es pot. Entenem que el nom de la nostra candidatura pot induir a error, però el nostre missatge és molt clar: creiem que hi ha temes més importants que destruir l'Estrella de la Mort, com ara fer fora la presidenta Mon Mothma, és a dir, l'alternança tradicional de partits. Quan diem que sí que es pot, ens referim a que Mon Mothma no torni a ser presidenta, perquè ha fet retallades i té casos de corrupció al seu partit. Això per a nosaltres és l'autèntica revolució, el que ningú no ha fet mai abans, el canvi radical. Odiem tant Mon Mothma, que preferim desaprofitar qualsevol oportunitat històrica de canviar les coses i quedar-nos al costat de l'Emperador i la seva dictadura ancestral i corrupta. A més, destruir l'Estrella de la Mort és impossible. Caldrà negociar amb l'Imperi»


Han Solo.- «Jo no havia votat mai abans. De fet, la política se me'n fotia, perquè pensava que tots els polítics eren uns corruptes, tant uns com els altres. Però l'altre dia en Chewie em dir que s'havia fet de la CUP; me'n va explicar una mica el programa i em va convèncer. Per això votaré la CUP, que és partidària de destruir l'Estrella de la Mort i després unes quantes coses més. Fan la seva. Una mica com jo»

el retorno del jedi

Cap de Tribu Ewok.- «Nosaltres votarem Unió Democràtica, perquè som partidaris de la Revolució del Seny. Nosaltres som petits i una mica curts, i a més vivim al paleolític. Si l'Imperi vingués a la nostra lluna, ens trinxaria. Això no pot acabar bé, ens trinxaran! Per això som partidaris de la rebel·lió moderada i els ponts. Si tan sols reduïssin el número de planetes que destrueixen cada l'any, ja estaríem contents»


Tusken Raiders.- «El PP és a hores d'ara l'únic que ens pot salvar de l'abisme i la destrucció. Nosaltres sempre hem estat partidaris de Darth Vader i la seva política econòmica, que està a punt de treure'ns de la crisi, i també creiem en les lleis i la Constitució imperial, que ens hem donat entre tots. Com li va dir l'altre dia l'Emperador a la Presidenta Mon Mothma, no complir les lleis imperials no és una opció. Per a alguns sí, però per a ella no, haha. Volíem votar el PP, perquè som contraris a la Rebel·lió -tot i que en formem part-, però els de Ciutadans semblen més moderns i representen el mateix, així que probablement acabem votant Ciudadanos. Perquè som imperials, i vosaltres sereu imperials fins que us moriu, encara que no volgueu, i si no, mira què posa el teu DNI, haha. Ciutadans es preocuparà de les coses que realment interessen a la gent, i ja està bé de repartir carnets de bon rebel. Nosaltres som tan rebels com vosaltres»


C3PO & RD2D.- «Nosaltres votarem la candidatura Junts pel Sí, perquè no creiem que en un món ideal uns estiguin condemnats a viure sempre sota les lleis d'uns altres. Nosaltres, com a droids, sabem de què parlem. PP i Ciutadans plegats només tenen una alcaldia en tota l'Aliança Rebel, i en canvi el PP, amb el suport d'una gran majoria a l'Imperi, és qui decideix els diners que podem tenir (i, per tant, les retallades que hem de fer) i com ha de ser la nostra política educativa, les nostres lleis. Aquest és el sistema que preserva l'Estrella de la Mort. La nostra opinió no els ha importat mai. Es creuen que són els amos dels nostres planetes, ens insulten i a sobre ens diuen que som nosaltres els que els robem a ells.  L'únic amor que ens tenen és respecte als nostres diners. Som la seva colònia»



Jabba el Hutt.- «Si destruïm l'Estrella de la Mort, ens faran fora de la Federació Comercial, i això potser és mentida, però hauria de ser el més important ara mateix per als ciutadans, sobretot per a aquells que som grans empresaris i vivim alhora de les subvencions/concessions públiques de l'Imperi. Tota la culpa és del nacionalisme -el dels rebels, no el de l'Imperi, que no existeix-. Per tot plegat, em sumo entusiasta a la campanya de la por, com no podia ser altrament. Podria votar el PP, PSC, Unió o Ciutadans sense problemes, però crec que no tindran tantes opcions de paralitzar el «Procés». Així que impulsaré la candidatura Aliança Sí que es Pot amb la finalitat que tot continuï com sempre. L'Imperi, abans roig que trencat :)»

24 de juny 2015

True Detective vs. Penny Dreadful

Resultat d'imatges de true detective

Les comparacions sempre són odioses. Però jo no vull pas comparar dues sèries, o si més no no és pas aquesta la meva intenció inicial. El que jo vull és exposar les impressions que en tinc, sobretot a partit d'analitzar els seus recursos narratius i la seva originalitat, allò que, al meu entendre, pot fer que una sèrie sigui bona o mala, de manera separada.

True Detective és una sèrie que parteix d'un parell de premisses que són originals en les sèries d'HBO. D'una banda, és la idea d'un autor de novel·la negra, Nick Pizzolato, autor de Galveston. D'altra banda, és una sèrie que introdueix elements de Robert W. Chalmers, un autor que forma part de l'anomenat cercle de Lovecraft; tot allò de Carcosa, el Rei Groc i el llac Hali. Al meu reduït cercle d'amics frikis, la sèrie ha tingut una molt bona acollida, i de fet és gràcies als meus amics que la vaig acabar veient (gràcies Juan, gràcies Carles, gràcies Eva). En canvi, en opinions que he escoltat de podcasts frikis, la sèrie és una enganyifa: és avorrida i les referències a l'obra de Chalmers són circumstancials i supèrflues. El que ells addueixen és que hi ha un actor de comèdia romàntica, que la sèrie és lenta, que la sèrie és sobre policies que van amb cotxe a diferents llocs... No podem obviar el fet que la sèrie parteix d'una premissa molt clàssica i poc original: són dos policies. No obstant, la sèrie t'acaba sorprenent per elements que no són equiparables a altres sèries de televisió, i de fet constitueix una aposta agosarada de la productora. M'explico. Els personatges estan molt ben construïts, són originals i alhora creïbles, fins a límits mai vistos. Mentre un està cremat per un passat de drogues, dolor i nihilisme que arrossega durant tota la sèrie i que es manifesta de forma explícita (són especialment interessants les seves reflexions a l'estil Emil Cioran sobre com d'absurd és tot plegat), l'altre és la contrapartida absurdament vitalista i hipòcrita, dipositari inconscient de tots els pecats de l'home modern, incapaç d'afrontar la realitat. Només per això, i pel carisma que desprenen un i altre, ja val la pena True Detective. Si a això hi afegim una ambientació opressiva i una trama que es va descabdellant molt de mica en mica, la fórmula resulta magistral. No és veritat que la sèrie sigui lenta. La sèrie no es basa en cops d'acció, sinó en una introspecció i una immersió en l'ambient i la història que se t'acaba imposant com a una experiència original. Si Lovecraft, en algun moment, va voler transmetre't amb lletres l'horror que habita al món rural americà, True Detective te'l fa visible.


En canvi, Penny Dreadful és diferent. Mentre a True Detective, amb recursos molt bàsics (recordem les construccions de branques que ja havíem vist a Blair Witch Project) aconsegueixen crear-te un clima d'inquietud i, a voltes, terror, a Penny Dreadful mai no arribaràs a tenir por. Per què no? Doncs perquè a Penny Dreadful han oblidat la història. Per als autors de la sèrie, la por et vindrà no a través de la història, sinó a través de veure situacions xocants sobre aranyes movent-se al voltant d'una creu, rates devorades per un gos, litres de sang escopits per un malalt... Això és un error. L'estètica de videoclip, l'estètica de múltiples imatges, llum i animals, és un error. Això no fa por. Perquè és superficial, perquè no t'entra, no et fa rumiar ni esgarrifar-te. Entenc que hi pugui haver gent que això li pugui agradar, però no entenc que puguin dir que és una sèrie de por. Penny Dreadful funciona a base d'arquetips. No tinc res en contra dels arquetips: penso que poden funcionar molt bé, si la història ho exigeix. Però no és el cas. Si pensàveu que Penny Dreadful podia ser una bona recreació dels arquetips romàntics del segle XIX britànic, no ho és. Sempre passa quan els americans -i no tinc res contra seva- intenten adoptar per a un públic actual els tòpics literaris de l'època victoriana. No els entenen i es queden en la seva superficialitat. I és una llàstima. Una oportunitat perduda. Els diàlegs, a Penny Dreadful, són absurds i superficials, les escenes de presumpte terror, els litres de sang, les escenes de sexe, també homosexual (oh, quina novetat, no ho havíem vist mai!), tot NO resulta al servei d'una història interessant, sinó d'una recreació estètica i absurda, exempta dels veritables terrors de la vida. Només els catalans que han intervingut desenvolupant tot aquest desplegament visual i videocliper se salven de la crema, entre ells J.A. Bayona -i no perquè siguin catalans, sinó perquè han fet la seva feina-. Per la resta, millor llegir Bram Stoker i Mary Shelley sense fer-los passar pel sedàs dels que volen adaptar-los, sense comprendre'ls, a un públic contemporani. 

Dorian Gray és tan guapo!!! I tan absurd!!! Aaaaaiiiiiii!