31 de des. 2009

Reflexions per entrar a l'any nou

El meu ajudant robot també us volia felicitar l'any Nou!

Ja sé, amable lector, que he fet servir aquest espai per escriure-hi fonamentalment bajanades. Per compensar aquesta situació i per evitar que això es converteixi en un blog d'humor, convé que també hi publiqui de tant en tant algunes reflexions serioses. Per això, publico ara algunes reflexions i frases que he sentit o llegit darrerament i que m'han cridat l'atenció:

- Contràriament al que defensen algunes feministes, penso que les dones han governat el món des de sempre, perquè han governat el llit, que és el més important per a molts homes.- Josep Pla, escriptor.

- Estic en contra del políticament correcte. El políticament correcte només serveix per bandejar determinats temes del debat polític, i per fer-nos creure que tothom està d'acord sobre determinats temes, sobre els quals potser una gran majoria, si no fos pel políticament correcte, manifestaria una opinió contrària. El políticament correcte és antidemocràtic. Els més grans defensors del políticament correcte són els polítics que no volen que la gent s'expressi o faci debats púbics, sino que es limiti a votar-los a ells i als seus programes tancats cada 4 anys.- Heribert Barrera, expresident del Parlament de Catalunya.

- Crec en la independència de Catalunya, i hi crec per una raó fonamental: perquè no ens han volgut mai, ni ens voldran mai. Si ara fessin un referèndum a Espanya preguntant si s'estimarien més que Colom fos genovès o català, què us penseu que guanyaria?.- Un telespectador del programa Catalunya Opina, que va trucar per donar la seva opinió.

- La guerra és necessària per al manteniment de la pau.- Barack Obama, Premi Nobel de la Pau i President dels Estats Units d'Amèrica.

7 de des. 2009

Agárralo como puedas

Aquesta és la millor pel·lícula de riure de tots els temps. L'he vist desenes de vegades i, tot i així, cada vegada que veig aquestes escenes, no puc parar de riure.

http://www.youtube.com/watch?v=1PlMO36MxxY


Algunes perles de l'inspector Frank Debrin

- Por eso cogí las vacaciones en Beirut, para olvidarla, para buscar algo de paz.

- Un paracaidista que no se abre ¡Ésa sí es forma de un morir! Quedar atrapado en el engranaje de una máquina. Que un lapón te muerda en los huevos. ¡Así es cómo yo quisiera morir!

- Todos arriesgamos la vida todos los días, cuando cruzamos la calle, o metemos la lengua en un ventilador.

- ...Todas las preguntas me venían a la mente una y otra la vez, como burbujas en una botella de agua mineral...

- Lo siento, no oigo nada, si dispara mientras habla.

- Tenía que ir con más tacto que un ciego en una orgía.

17 de nov. 2009

Cartellera del futur: sinopsis falses



Googlea como puedas
Director: Mel Brooks
Actors: Leslie Nielsen, Priscilla Beauley Presley, O.J. Simpson
Un expolicia centenari investiga una possible conspiració per assassinar la Reina d'Espanya. El parkinson i l'artrosi no seran impediments perquè l'ancià dugui a terme la seva investigació mitjançant l'eina més important que té a la residència: internet. Des d'un casino online a Las Vegas fins a una intranet de narcotraficants, la recerca del veterà policia passarà també per una web de contactes, on retrobarà un amor del passat a través de la webcam... Situacions còmiques a dojo.

2014: Independence Day II
Director: Roland Emmerich
Actors: Will Smith, Cameron Diaz, Dennis Quaid
Coproducció catalano-americana.
Som a l'11 de Setembre del 2014. A la independència de Catalunya, que recupera la seva llibertat després de 300 anys, i al terrible canvi climàtic, que estén una onada de fred sobre el planeta, s'hi afegeix una destructiva invasió de la Terra per part de forces alienígenes, que no tenen cap pietat a l'hora de destruir tot el que havia sobreviscut al govern socialista: la Sagrada Família és destruïda espectacularment per un raig de fotons, i la Torre Agbar s'esfondra en una Barcelona desolada i desesperada. Però encara resta una esperança... El president nordamericà (Will Smith), antic veterà d'Afganistan, passava casualment les seves vacances a Barcelona com a un turista qualsevol. Final sorprenent.


En las montañas del Fauno
Director: Guillermo del Toro
Actors: Sergi López, Ron Perlman, Federico Lupi
En plena guerra civil espanyola, uns nazis aliats de Franco dirigits pel malvat Dr. Hässlich (Sergi López) pretenen ressuscitar unes criatures mitològiques en un petit poble asturià. Un metge argentí (Federico Lupi) aconsegueix capturar un d'aquests éssers amb l'ajut d'un vilatà més aviat rude i esquerp (Perlman), i, en practicar-li l'autòpsia, farà una descoberta colpidora: tot i que semblen insectes, per dins estan compostos d'engranatges i una mecànica extraterrena.

Blando de matar
Director: Steven Seagal
Actors: Steven Seagal, Chuck Norris, Jackie Chan
Un antic militar retirat, obès i expert en Aikido, es desperta d'un coma al segle XXI per portar a terme la seva venjança contra el líder xinès que va assassinar la seva dona i la seva filla adolescent. Acompanyat del seu amic mig cherokee (Chuck Norris), s'infiltrarà al món tèrbol del la màfia xinesa instal·lada a Nova York. Humor i violència sense parar.



2 de nov. 2009

César Vidal (sèrie Humanots-1)

César Vidal fent la clàssica "pose" d'intel·lectual

Ja em vaig referir a aquest intel·lectual mediàtic en una entrada anterior, com a coautor d'un llibre de ciència ficció sobre la història d'Espanya. Es fa el xulo constantment en programes de televisió sobre els seus títols de Filosofia (no homologat) i Història (se'l va treure per correspondència a la UNED). Segons ell mateix, parla 8 idiomes, però en pot traduir 16 (hahahahaha!!!), i ha publicat 60 llibres entre 2004 i 2008 (hahahahahaha!). Com va fer l'Ana Rosa Quintana, també ha argumentat que és possible escriure llibres, encara que estiguis treballant tot el dia en mitjans de comunicació. Aquestes són les seves paraules, en què no desaprofita l'ocasió de dir-se brillant a sí mateix i comparar-se amb Luter:

"Es una cuestión de organización. Hay precedentes aún más brillantes, como Lutero, que en sus últimos años escribió un libro cada 15 días. La clave está en el aprovechamiento del tiempo, el conocimiento de los asuntos sobre los que trabajas y el saber rentabilizar aspectos que van surgiendo en la investigación"

Segur que, quan els negres van llegir això, es van descollonar de riure.

Sovint ha estat acusat per part d'historiadors seriosos d'inventar-se fonts, tergiversar traduccions i falsificar textos i cites, però això no ha impedit que sigui un autor venut i admirat per un gran nombre de lectors (també hi ha gent que mira la Belén Esteban a Tele5).

Don César insinuant la implicació de ZP+PSOE+ETA a l'11-M

Per diferenciar-se de la majoria dels mortals, s'ha declarat a sí mateix com a protestant i admirador de Luter i d'Israel. Algunes de les seves opinions han causat certa pol·lèmica entre les persones que saben llegir. Destaquen especialment les seves opinions en lingüística i filologia, però també sobre actualitat:

1.- El euskera es una lengua muy primitiva, ya que no tiene universales (probablement era la llengua dels neandertals, quin fàstic)

2.- El catalán es un dialecto del provenzal (ja no és un dialecte del castellà?)

3.- El valenciano es un idioma completamente distinto al catalán (és només una casualitat que s'escrigui i es pronuncïi igual, i que hi hagi una total intel·ligibilitat mútua).

4.- El catalán no concita el menor interés para aprenderlo porque es una lengua pequeña (a mi també m'agraden més les llengües grans i carnoses, les que poden tocar el nas).

5.- Hitler era un nazi de los moderados (cal comentar-ho?).

6.- Intentar cazar a los niños es uno de los objetivos del movimiento gay, llevamos diciéndolo hace tiempo (sí, és millor tancar tots els nens en un lloc segur; corren perill que els caci un gay, sobretot a Barcelona).

7.- En Dinamarca no tienen un CAC, ni tienen un gobierno nacionalsocialista como en Cataluña (en canvi, tenen una llengua més petita, que tampoc val la pena d'aprendre, hahahahaha! Quin país, el danès!).

8.- La Wikipedia no la usan ni los malos estudiantes (la Wikipedia, què és la Wikipedia?)

Peter Griffin fent d'Indiana Jones


27 d’oct. 2009

Humanots

Si Josep Pla va escriure sobre els homenots del país, referint literàriament aquells prohoms que eren més dignes d'admiració i homenatge per la seva trajectòria, aportacións i mèrits, jo escriuré sobre els humanots, però amb un sentit totalment contrari, i amb molta menys qualitat literària, esclar. Enceto així una nova sèrie sobre aquella gentola que, en la meva humil opinió, resulten més odiosos i nefastos; és a dir, els que han fet més mal que bé, són ignorants, carallots, dropos i, malgrat tot, gasten una fatxenderia fora de mida. Enceto, doncs, la sèrie dels que jo anomenaria HUMANOTS, perquè són humans especialment singulars, mereixedors de l'adjectiu despectiu. Si els homenots haurien d'anar al Paradís, jo enviaria els humanots de pet a l'Infern. Podrits!

20 d’oct. 2009

Avorriment


Els temps que vivim, la vida que vivim, és un gran GRAN AVORRIMENT. No ens han tocat viure grans esdeveniments, ni grans desastres, ni grans canvis, i tothom està avorrit. Vivim en una societat avorrida.

Tan avorrida, que en comptes de reprimir l'erotisme, com fèiem abans, l'hem de fomentar en tot tipus de missatges publicitaris, per tal que la gent s'hi senti falsament reflectida o interessada, per tal que, d'alguna manera, pugui sentir que encara està viva, mal que sigui amb un interès fingit (però socialment apreciat).

Tan avorrida, que hem hagut de rebaixar els requisits per poder declarar una pandèmia, i ens hem d'espantar contínuament amb notícies catastròfiques sobre la imminent fi del món, per veure si així ens sentim una mica vius. També ens agraden les pel·lícules de zombies.

Com diu un filòsof a la novel·la "Small Gods", de Terry Pratchett, "El món és un lloc molt estrany...i, a més, no conté prou beure".

2 d’oct. 2009

Què pensa la gent de mi?

Els membres de la redacció del Manies Meves, durant la pausa


Des de la redacció del Manies Meves, en un exercici qualsevol d'egolatria i autocomplaença, hem preguntat a amics i diferents personalitats quina opinió tenen del nostre president, Severí Vinyoles, i aquesta és la resposta que ens han donat:

Amics

- És com un germà, però penso que la gent s'hauria de vestir més bé - JMPP

- Putu friki de merda, que l'enculi una tonyina! - DMC

- No té el sentit mascuí de l'orientació en tres dimensions - POP

- Me parece muy irregular... - EGG

- No se calla ni debajo del agua - MEG

- Yo conozco a un yakuza... Un chico que iba a mi clase en bachillerato en Japón, y ahora es yakuza - AM

- No hauria de fer res que no haurien fet els seus pares - TT

- Si jo sóc un conservador, ell és un feixista i un nazi - JRC

- Abans venia als plens amb una samarreta negra amb tot de dibuixos que posava "Leonardo"? Deu ser fan d'en Leonardo diCaprio, oi? - JFC

- És com el monstre del manga Monster - JCJC

- A veces huele un poco mal, y me recuerda al malo de "Candy, Candy", pero hemos dormido juntos varias veces - MI

- És un friki - JAMP

- Ell també va tenir una època de maquinorro. Una vegada li vaig trencar el canell en un combat de karate - BVR

- Hem de quedar una estona per parlar de política, cinema, religió, filosofia i actualitat a la meva biblioteca - MBR

- Que bé que ens ho vam passar, fugint de la poli per aquell camí de carro... - JBS

- Un "té"? No heu fet mai un "té" a la vostra xicota? Ja sabeu, "té", "té", "té"! Amb la mà us l'agafeu quan encara no està ben trempada i... - DAP


Personalitats

* La meva minyona no el llegiria mai.
Salvador Sostres, escriptor.

* Ja m'agradaria a mi fer servir la llengua como ho fa el Sr. Vinyoles.
José Montilla, President de la Generalitat de Catalunya.

* Si fos una dona, estigués bona, sortís per la tele i no sabés escriure, també podria arribar a guanyar el Premi Planeta.
Maria de la Pau Janer, escriptora.

* És cristià, educat i de dretes, i a més parla perfectament alemany. Quina mare no el voldria tenir de gendre?
Angela Merkel, Cancellera alemanya.

*Un magnífic advocat. Espero que accepti la meva oferta... És l'únic que pot demostrar la meva innocència i treure'm d'aquest merder.
Fèlix Millet. Expresident de la Fundació Palau de la Música Catalana

* La gent em diu que hi tinc una retirada, que m'hi assemblo força, però jo sóc molt més guapo.
David Guetta, DJ francès de música electrònica.

* Em va salvar la vida dos cops durant la Segona Guerra Mundial. Si no fos tan pecador, l'hauria fet sant.
Benet XVII (Joseph Ratzinger), Sant Pare.

* Un auténtico cáncer para la democracia española.
César Vidal, escriptor, teòleg, advocat, periodista, presentador i fantasma.

* És un home atractiu, intel·ligent, encantador i molt mascle. Llàstima que no es volgués casar amb mi, quan li ho vaig proposar.
Liv Tyler, actriu i molt bona noia.

* Sempre li estaré agraït que renunciés al paper de Lègolas en aquella pel·lícula. Si fo fos per això, jo no m'hagués fet mai famós.
Orlando Bloom, actor d'una o dues pel·lícules famoses.

* D'entre tots els amos que podia haver tingut, ell va ser únic.
Tro, gos mort el 2006 que va pertànyer tota la vida a en Severí.

Seu actual del Maniel Meves
Plaça Jacint Verdaguer, s/n, Rittersburg, Baviera,
República Federal d'Alemanya

*Aquestes opinions són totalment fictícies (les altres tenen un punt de veritat)

7 de set. 2009

Coses que m'han sorprès de Japó


Havent tornat a Barcelona després de 20 dies a Japó, ha arribat el moment de fer la meva valoració sobre el petit país del sushi i l'atmetller florit: el que m'ha agradat i el que no.


COSES QUE NO M'HAN AGRADAT DE JAPÓ

- Que estigui prohibit fumar al carrer en determinats districtes, sota l'argument que els fumadors podrien burxar els ulls a un nen amb el cigar, i que, en canvi, estigui permès fumar en restaurants, estacions, bars i trens. Que els japonesos creguin que això és raonable.

- Que no hi hagi papereres, sota l'argument que la secta Om les utilitzava per guardar-hi materials d'ús terrorista. D'ençà de l'atemptat amb gas al metro de Tòquio de 1995 que no hi ha papereres a la metròpoli més gran del món.

- El preu de la cervesa. Que una cervesa pugui valer habitualment més que un sopar o un cubata.

- La televisió japonesa. És igual de ridícula i lamentable que l'espanyola.


COSES QUE SÍ M'HAN AGRADAT DE JAPÓ

- Que el paper higiènic estigui doblat als wàters perquè sigui més fàcil agafar-lo.

- El menjar japonès i el seu preu.

- Que hi hagi tantes màquines de vènding a tot arreu i que totes funcionin; fins i tot al cim del Fuji, a 3.700 metres d'alçada.

- Que hi hagi multitud de botigues obertes tot el dia.

- Les noies japoneses. Potser tenen la cara aixafada i no tenen tants pits (només en tenen 2), però són més elegants, femenines i primes que les noies d'aquí.

- Que la gent sigui tan professional, amable, proactiva, metòdica i responsable.

- El tifó i el terratrèmol (sí, sí, m'han agradat: eren el meu primer tifó i el meu primer terratrèmol)

- El nivell de seguretat, envejable.

- Que, malgrat no haver-hi papereres, el terra estigui net.

Per tot plegat, la meva conclusió és que no em faria res viure a Japó, si en tingués l'oportunitat.

4 d’ag. 2009

La història d'Espanya, segons Losantos i César Vidal

El llibre guanyador dels Premis Nebula i Locus de ciència ficció

L'altre dia, passejant per Rambla Catalunya, em vaig aturar en una llibreria per llegir quatre contraportades, com faig sovint, i em va cridar especialment l'atenció un llibre sobre història d'Espanya escrit per F.J. Losantos i César Vidal. El llibre, però, no pertany al gènere de la història, sinó al de la fantasia i l'humor, que són gèneres que a mi m'agraden encara més.

Segons sembla, l'autèntic autor és en César Vidal, mentre que l'altre hi ha posat la cara, molt més coneguda i mediàtica. En César Vidal va estudiar història per correspondència, diu que parla 8 idiomes, però en pot traduir 16 (!), i ha escrit 60 llibres (!) entre 2004 i 2007 (tot això, segons la biografia d'aquest intel·lectual autopublicada a la wikipedia, jo no m'invento res). Les seves dots per a la ciència ficció són envejables.

El llibre està adreçat als nens i als immigrants llatinoamericans, que no saben res de la història d'Espanya i que, pel que sembla, deuen ser molt burros, ja que el llibre està escrit de forma molt senzilla i infantil, amb preguntes i respostes directes, sense fonamentar les afirmacions. Suposo que els immigrants sudamericans, desconeixedors de la realitat del país, són els únics capaços d'empassar-se tanta merda sense vomitar o pixar-se de riure. D'aquesta manera, s'intenta introduir als indocumentats en un món virtual anomenat Màtrix, que no ha existit mai, però que és la llar habitual dels "no-nacionalistes" més radicals.

"No queríamos que niños, retrasados e immigrantes desconocieran la auténtica historia de España"

Ja crida l'antenció que el llibre comenci a la Prehistòria i acabi al segle XV, quan encara no ha començat la història d'Espanya. Destaco algunes de les afirmacions que hi he llegit en relació a Catalunya:

- Cataluña no existía. Sólo existía el condado de Barcelona, que se incorporó al Reino de Aragón. No fue nunca una confederación, sino la incorporación del condado de Barcelona a Aragón. El Rey de Aragón puso las condiciones para el matrimonio con Petronila - En canvi, tots els Reis d'Aragó vivien a Barcelona, escrivien llibres en català i presidien un òrgan que es deia les Corts Catalanes. Quin comportament més estrany i incomprensible!

(El meu amic Toshi, que és a Barcelona aquests dies, és un historiador i doctorand japonès especialitzat en la Corona d'Aragó; s'estirava els cabells)

- El Rey Jaime I repobló Valencia mayoritariamente con aragoneses - Sí, és clar, aragonesos que es deien Camps, Barberà, Font de Móra, Fuster, Montllor, etc.

- Los hombres de Jaime I que repoblaron Valencia hablaban una lengua romance que no era catalán y que los árabes conocían como Al-Buyua - Era una llengua misteriosa que s'escrivia en alfabet morse i incorporava un gran nombre d'onomatopeies al seu lèxic. Probablement era la mateixa llengua que avui parlen les tribus "Ainu" a l'illa japonesa de Hokkaidō. Tot apunta en aquesta direcció...

- Algunos catalanes fueron a Valencia, pero no se adaptaron y volvieron. Por eso el catalán no se estableció nunca en Valencia - Els catalans són uns inadaptats, ja se sap. Per això Jaume I es va veure obligat a recórrer als parlants de la misteriosa llengua Al-Buyua per repoblar València.

- ...Las conquistas aragonesas por el Mediterráneo... - Els aragonesos, de gran tradició navegant i marinera, utilitzaven unes naus amfíbies que els permetien volar 300 quilòmetres sobre la inexistent Catalunya fins arribar al mar. Un cop al mar, la nau plegava les ales i es convertia en un vehicle marítim, ideal per conquerir illes mediterrànies.

- Cataluña era la región española con menos derechos individuales y más prerrogativas medievales - En canvi, totes les altres regions espanyoles eren paradigma de progrés social, noves tecnologies i llibertats individuals. És normal que tots els indis sudamericans volguessin ser espanyols al segle següent.

Si no t'ha quedat clar, immigrant sudamericà, et resumiré la idea del llibre respecte a Espanya i Catalunya en 3 punts:

1 - Espanya ha existit sempre, és una realitat innegable des del Neolític o, molt probablement, des de la Creació. I quan diem Espanya no volem dir una realitat geogràfica, sinó de caràcter de la seva gent. Els neandertals ja deien "coño" i estaven orgullosos de ser espanyols (i encara ho estan). Fins i tot alguns emperadors romans eren espanyols (els millors, naturalment).

2 - Els catalans no existien i, si van existir, no van fer mai res important. Eren nacionalistes excloents, tancats i identitaris, que no creien en els drets humans. Sort en tenen que Aragó i Espanya els van deixar incorporar-se al seu regne, perquè, si no, encara estarien morts de gana i viurien a l'edat mitjana.

3 - Ser espanyol és el millor que es pot ser. Per tant, sigues espanyol i deixa de ser sudamericà. Pots començar sent espanyol de la millor manera possible: sent anticatalà. Benvingut a Matrix, immigrant. Sigues no-nacionalista, sigues com nosaltres.

CONCLUSIÓ: El paper ho aguanta tot

13 de jul. 2009

La meva petita història del Japó

La xafogor típica de Japó no impedia als antics nipons de ser presumits en el vestir

El país del Sol Naixent consisteix en un arxipèlag de més de 3.000 illes muntanyoses i volcàniques a l'anomenada Àsia Oriental. Tot i que podríem començar parlant d'immigracions des de Corea i guerres intestines entre clans (els Yamato, els Izumo, etc.), el Japó no es constitueix en estat sota un Emperador fins al segle VIII. Van adoptar el budisme, l’escriptura i les arts marcials de la Xina. Van aparèixer els samurais com a casta guerrera i el Shogun per liderar l'exèrcit imperial. Així van viure de forma medieval i tranquil·la, fins al segle XVI, quan els europeus apareixen per allà, bé sigui per evangelitzar-los, bé sigui per raons comercials. El Shogun, actuant en nom de l'Emperador, que, per cert, era un déu superior (a tots els altres déus del món!), va tenir por que la presència dels europeus portés a una situació de colonització, i va prendre la sàvia decisió d'aïllar el país de la resta del món durant 300 anys, fins al punt que, si uns pescadors es perdien i posaven els seus peus a la Xina, per exemple, ja no podien tornar mai més al país del sushi. No obstant, en aquest context, van prosperar els samurais, les geishes i l'art tradicional.

En Battousai el Carnisser va haver d'esventrar molta gent per obrir Japó al món

A finals del segle XIX, la Revolució de Meiji va posar fi a l’aïllament secular del Japó i va obrir la capsa dels trons. El pèrfid Occident, amb tots els seus avenços i vicis, va penetrar amb força i sense vaselina al petit país de l’atmetller florit. Els samurais es van convertir en empresaris i homes de negocis. Van adoptar els uniformes de col·legiala europeus dels anys 30 i el costum tronat de fer el símbol de la victòria quan et fan una foto. Van deixar les katanes i els kimonos, i van crear un exèrcit modern. Van fer guerres contra els russos i els xinesos, i les van guanyar totes. Van agafar confiança. Van pensar: per què no dominar el món? Total, ho tenien a l’abast: només havien d’evitar cometre el vell error de voler envair Rússia i aliar-se amb els alemanys, que també volien dominar el món. Els somnis imperialistes nipons es van acabar dràsticament el 1945, quan, en plena segona guerra mundial, el país del crisantem es va convertir en el camp de proves americà de la bomba atòmica.

Després dels americans, els tsunamis i els terratrèmos, en Godzilla és el pitjor enemic de Japó

Com que és un país de difícil agricultura, pocs recursos, terratrèmols, tsunamis, volcans i monstres extraterrestres, com el temible Godzilla, va haver de desenvolupar un sistema social complexe basat en la jerarquia, el sacrifici i la col·laboració per al sosteniment de l'Estat, sempre amb un somriure als llavis. La pobresa de recursos també els va obligar a desenvolupar una gastronomia basada naturalment en el poc que hi havia: peix cru, algues, pops vius, el famós peix globus (que et mata si no està ben cuinat). Malgrat tot, la feina ben feta, les llargues jornades de treball, la tecnologia, el manga i els robots gegants els han permès situar llur país com a segona economia mundial, de manera que avui gairebé poden mirar de tu a tu als americans.

Si ignorem les xifres de suïcidis, arribarem a la conclusió que a Japó es viu força bé.

22 de juny 2009

L'home mecànic

En aquesta pel·lícula de 1921, The Mechanical Man, un científic crea un robot teledirigit que té superforça i supervelocitat. Una banda de criminals dirigits per la pèrfida Mado intenta apoderar-se violentament de les instruccions necessàries per controlar el robot. Com a resultat, el científic es mor, però la Mado i els criminals són detinguts i empresonats abans de poder fer res. No obstant, no passa gaire temps que la Mado i la seva banda s'escapen de la presó i, mitjançant el nebot del científic mort, aconsegueixen les instruccions per controlar el robot, el qual faran servir per executar un seguit de crims horribles. Llavors, el germà del científic mort crearà un segon home mecànic, per tal que s'enfronti al primer home mecànic en un duel sense precedents...

Els 2 videos del Youtube contenen els únics 20 minuts que s'han pogut rescatar de la pel·lícula original de The Mechanical Man, molt deteriorada pel temps.



Sempre m'ha semblat fascinant com en les pel·lícules i novel·les de ciència ficció dels segles XIX i XX s'han imaginat el futur: robots que treballen per nosaltres, naus que volen sobre la ciutat, i absència total d'ordinadors (ningú va preveure la revolució informàtica!). Per això també em sembla indignant que haguem arribat al segle XXI i encara no tinguem robots treballant per nosaltres, ni cotxes sobrevolant les ciutats.

2 de juny 2009

De quan t'entra un intrús a casa

Ho reconec: alguns cops he escrit en aquest blog històries que no s'adiuen ben bé amb la realitat i que, al contrari, responen a una llicència literària generosa, a la necessària distorsió que la imaginació imposa a determinades històries per fer-les més interessants i divertides. No és el cas, tanmateix, de la història que ara penso explicar.

Va ser durant la nit de la final de la Champions. Havia quedat amb una amiga per veure el partit a la pantalla gegant de les Cotxeres de Sants, però, per circumstàncies imprecises, vam acabar veient-lo en el bar més cutre i xungo de Barcelona: dues màquines escurabutxaques, només dos tamburets, una tele antiquíssima que no tenia so i la retransmissió radiofònica de la cadena Cope. Els nostres acompanyants eren la mestressa del bar, que ens va tirar les cartes i va encertar algunes coses del nostre passat i futur (d'altres, no, esclar, és qüestió de probabilitat), i un home que havia estat el seu marit o xicot durant quinze anys, abans de separar-se, un flipat de les arts marcials.

Al final, després del partit i d'una certa celebració, vaig tornar a casa. Aquella nit, tanmateix, va passar un fet singular. Encara no sé com, però alguna cosa va entrar aquella nit a casa, quan tenia la finestra oberta. No va ser fins a la nit del dia següent, quan vaig tornar a casa de treballar, que vaig sentir una fressa darrera la nevera. La vaig enretirar una mica i vaig descobrir, astorat, un petit ocell negre que s'hi amagava. Devia colar-se la nit anterior, quan vaig tenir la finestra oberta una estona. Vaig moure més la nevera i vaig provar d'agafar-lo amb les mans, però no hi havia manera. Aquella intrús es va amagar encara més sota el moble de la cuina. Ja es morirà, vaig pensar, i llavors el trauré mort abans no es podreixi. No hi podia fer res més. Me'n vaig anar a dormir amb una certa recança per aquella patètica forma de vida.

Aquest NO és l'ocell que em va entrar a casa

L'endemà al matí, quan em llevo, el primer que veig és l'ocell, que havia sortit del seu amagatall i s'havia posat sota la finestra. Potser finalment havia descobert el lloc per on havia entrat. Reflexiono que els romans i altres pobles antics atribuïen significat al vol dels ocells i a les fetes dels animals, en general. Tot eren símbols de bona sort o malastrugança. Ha de ser bona sort, espero, seria el més lògic.

Vaig pensar que l'ocellot devia estar molt afeblit, potser moribund, ja que feia moltes hores que no devia haver menjat res. El vaig agafar curosament, tot i que ell va oferir resistència. Vaig obrir la finestra, vaig obrir les mans: en contra del que jo pensava, que cauria a terra com un pes mort, l'ocell es va enlairar, batent les ales amb força, encetant un vol precís i valent. L'ocell va marxar lliure. Que tingui sort!

18 de maig 2009

Antimanual per anar en metro


Al metro, s'han de seguir unes normes bàsiques de convivència

Vet aquí 10 consells i instruccions fonamentals a tenir en compte per tots els usuaris habituals del metro:

1.- Quan viatgis en metro, estigues al cas de quan falti aproximadament una estació per baixar. En aquest moment, per evitar sorpreses desagradables, és convenient que et vagis movent cap a la porta, desplaçant a tota la gent que et trobis pel camí. A aquest efecte, cal que facis a totes les persones la pregunta "Baixes?/¿Bajas?" (valen qualsevol de les 2 llengües oficials) amb to d'urgència, ja que d'ells depèn el fet que puguis baixar o no. Cal que facis la pregunta a totes les persones que et trobis entre tu i la porta, però pots fer-la també a altres persones del teu voltant, per evitar sorpeses, i perquè quedin clares les teves intencions de baixar a la propera parada. No seguir aquestes instruccions podria suposar que quedessis atrapat al metro de forma indefinida.

2.- Hem de tenir molt clar que la gent més pobra i lletja de la ciutat viatja en metro. Ni l'alcalde de la ciutat ni en Salvador Sostres hi han viatjat mai, ni tampoc cap supermodel. Tots els trinxeraires i lladres usen habitualment aquest mitjà de transport. Per tant, és de vital importància vigilar en tot moment les teves pertinences i, en especial, el personatge anomenat "el carterista", contra el qual els avisos de megafonia (també en japonès) no seran mai suficients.

3.- Com ja se'n cuida prou de recordar-nos el servei de megafonia, està prohibit baixar a les vies. Encara que no ho diguin de forma explícita, també està prohibit suicidar-se, assassinar algú llançant-lo a les vies o fumar (una altra forma de suïcidi).

4.- No et rentis, ni et dutxis per viatjar en metro. No cal tampoc que et posis desodorant i, si has d'esternudar, no et tallis. Si ells no són polits ni educats, tu tampoc.

5.- Porta sempre el teu llibre amb les tapes forrrades amb papers de diari. La gent no n'ha de fer res dels teus gustos literaris. Altrament, si tothom pogués saber què llegeixes, t'exposaries a tenir una conversa amb un desconegut, i qui sap si podria ser un malfactor o un facinerós. Al metro, no parlis mai amb ningú.

L'Inframón és on passo jo cada dia una hora per anar i tornar de la feina


6.- Al metro, procura llegir llibres de Dan Brown, Katherine Neville o Noah Gordon. D'espanyols estan bé Ildefonso Falcones o la Sra. Asensi. Tots aquests llibres els pots portar sense les tapes forrades, perquè no diuen res de la teva personalitat. Portar llibres d'altres autors podrien fer pensar a la gent que ets una mena d'outsider.

7.- No permetis mai que ningú, aprofitant-se d'una situació de proximitat, llegeixi la teva lectura, ni que sigui de reüll. Si volen llegir, que es comprin un llibre, tu! O que agafin un periòdic gratuït de la paperera, com fa tothom. Si detectes que algú està llegint el que tu llegeixes, cal que apartis immediatament el teu llibre/revista/periòdic del seu camp de visió sense cap recança.

8.- Si ets una persona gran, no permetis que els més joves abusin de la teva situació i incompleixin les nomes més elementals de la convivència. Si no hi ha cap seient lliure, pregunta amb to agressiu "Qui em deixa seure? Qui em deixa seure?", fins que algú s'aixequi. El jovent no té cap educació i és important fer-los-hi avinent.

9.- Si algú es desmaia, es mor o perd el coneixement al metro, pregunta-li immediatament si baixa. Si no ho féssim així, podria podria ser un obstacle a l'hora de baixar i ens arriscaríem innecessàriament a quedar-nos atrapats al metro de forma indefinida.

10.- No agafis mai la línia groga. És massa lenta i et porta a llocs que no semblen Barcelona.

5 de maig 2009

L'Apocalipsi Porquí

Les primeres víctimes innocents de la histèria apocalíptica

Estic decebut. Aquest no era el final que jo m'esperava.

La Grip Porquina és potser la forma d'apocalipsi més ridícula que ens podíem haver imaginat. Quan molts ens havíem fet il·lusions que arribaria l'holocaust zombie, la invasió extraterrestre o la fusió dels pols, apareix com a la gran amenaça de la humanitat un constipat que també pateixen els porcs. És que no ens mereixem una apocalipsi més digne?

Les administracions han decidit canviar el nom de Grip Porcina pel més neutre de Grip Nova, per salvar els interessos dels porcaters, suposo. Però a mi em sembla més entranyable el nom de Grip Porquina (com conill porquí), molts menys apocalíptic, que al·ludeix als nostres germans mamífers, també víctimes de la Grip abans que nosaltres. Perquè, de fet, la Grip Porquina és la darrera mutació moderna d'un virus que ja va originar el sub-tipus causant de l'anomenada Grip Espanyola de 1918-1919, una pandèmia infecciosa brutal que va liquidar entre 50 i 100 milions de persones en plena guerra mundial. El nom d'espanyola va venir pel ressò internacional que li va donar la premsa espanyola, que, en ser Espanya un país neutral durant la guerra, no patia la censura informativa dels països bel·ligerants. Llavors, els humans van encomanar aquesta malaltia als porcs i, quan es va erradicar entre la humanitat, ells van continuar infectats.

En canvi, no hi ha cap prova científica que els porcs puguin encomanar la Grip als humans, cosa que no ha impedit que països com Egipte hagin decidit fer un genocidi amb tots porcs del país (vegeu foto de dalt). Ja els hi val! Segur que feia temps que esperaven l'oportunitat per fer-ho.

La matança dels porcs a Egipte és només una mostra de les mesures absurdes i irracionals que poden adoptar-se en èpoques de terror. Només cal veure com la gent porta màscares per Barcelona, la prohibició d'importació de porcs d'Espanya que han fet alguns països (brutal!) o l'estigmatització que patirà Mèxic durant molts anys. Però, tranquils, que això no és res.... Els porcs només són les primeres víctimes innocents. Només caldrà esperar una mica i tornarem a cremar bruixes... Una mica de paciència i tornarem indefugiblement a l'època dels follets, les bruixes i la merda per sopar ("per cert, ahir vaig sopar merda, senyor").

Per si de cas, jo aniré a demanar-li una escopeta al meu tiet... Si van mal dades, busqueu-me al Corte Inglés...

"Ja podeu anar fent, humans, jo sempre sobrevisc a les vostres pandèmies, hahahaha!"

20 d’abr. 2009

Títols de pelis porno

Qui posa els títols a les pelis porno a Espanya? L'altre dia, amb uns amics, parlàvem d'aquest tema tan extraordinàriament interessant i de com d'imaginatius poden arribar a ser alguns títols, com ara:

- Me fui a por trabajo y me comieron lo de abajo
- Si no soy Curro Jiménez, qué hago con este trabuco
- Mujeres al borde de un ataque de miembros
- Agárramela como puedas
- Murieron con las pichas tiesas
- El conejo de la bruja de Blair
- De oca a oca y me la tiro porque me la toca
- En el parque madrileño se te pone como un leño
- La Zorra y el Vagabundo
- Entrevista con el Pepino
- Falo Crest
- Follando con Lobas
- Bailando con Zorras
- Hard Cipotter
- Harry Potter y la Minga Descomunal
- E.T. El Peneterrestre
- Arma rectal
- Babe, el cerdito caliente
- Bailando con zorras
- Eduardo manospajeras
- El hombre que se la chupaba a los caballos
- Ensalada de pepino en el colegio femenino
- La casa de las bragas voladoras
- La delgada raja roja
- Más adentro
- Nelson manguera
- Penetrad a willy
- Semental querido watson
- Ya se quien te la chupó el último verano

Als millors cines

No us perdeu la pel·lícula sueca titulada a Espanya "Déjame entrar". Probablement, la millor pel·lícula de vampirs que he vist els últims 20 anys.

31 de març 2009

Sóc el germà dolent de la Candy Candy

Aquest sóc jo, segons una amiga meva

Pel que m'ha dit la gent, si mai es fés un concurs d'imitadors meus, segurament hi anirien gent com en Dominic Howard -el bateria de Muse- o el famós DJ francès David Guetta, amb qui em confonen sovint a les discoteques, sobretot les franceses. Com és natural, no em molesta gens ni mica que em confonguin amb una estrella de la música.

L'altre dia, però, una amiga em va dir una cosa que ningú no m'havia dit mai: que m'assemblo físicament al germà dolent de la Candy Candy. Ja sabeu, la sèrie aquella japonesa, shojo i ensucrada fins al coma diabètic, que es basava en ensenyar fins a quin punt és capaç de resistir una pobra nena òrfena les putades i injustícies de la vida amb un optimisme que podríem qualificar de sobrenatural. El reguitzell d'humiliacions i desgràcies que havia de suportar la pobra Candy provocava en l'espectador, és a dir, un servidor quan era petit i empàtic, intensos sentiments de frustració, ràbia, impotència i depressió, tot alhora. Suposo que només un poble que ha estat conquerit i bombardejat amb bombes nuclears és capaç de crear un espectacle tan cruel i degradant destinat als infants.

Cap noi podia resistir-se davant d'uns ulls que ocupen mitja cara

Hom hagués volgut que la Candy hagués estat més combativa, més resistent, més malparida. Però no tot és miserable en la sèrie. Hi ha un ensenyament interessant. Hi ha una sortida, una llum, una esperança. Perquè, malgrat els seus orígens a l'hospici, els germans adoptius que la volen enfonsar en la misèria mitjançant mentides i argúcies, el seu enamorat Anthony, de faldilla escocesa, que es mor d'accident de cavall -i es moren també totes les roses que cuidava, snif-, la Candy manté sempre una actitud optimista i una bondat natural que la fan triomfar finalment a la vida. No és casual, doncs, que tots els nois s'enamorin d'ella, fins i tot el malvat germanastre a qui em van dir que em retirava.

Finalment, he trobat una proposta interessant per fer una pel·lícula de Candy Candy amb actors reals, que podeu veure aquí. Sembla que el meu personatge l'interpretaria en Christian Bale. Nem bé.

10 de març 2009

Trets a la discoteca

Abans que res, voldria deixar molt clar que el que explicaré tot seguit no és una cosa que em passi sovint, ni de bon tros. De fet, no recordo que m'hagi passat mai una història tan sòrdida i violenta com aquesta, i demano a Déu que no em torni a passar mai més quelcom semblant. No és una cosa agradable.

Va passar fa cosa de cinc anys, quan en tenia 22. Vaig anar a una discoteca de Barcelona amb en B. (m'estimo més amagar la seva identitat sota una sigla, perquè és amic meu i no el vull exposar gratuïtament). Al principi, érem més colla, però al final només vam quedar en B. i jo. Com solem fer en aquests casos, vam entrar a la discoteca, vam deixar les jaquetes i vam anar a la barra a demanar un cubata. Ens va costar caminar entre la gentada, perquè ja era molt tard i el recinte s'havia omplert a vessar. Diguem que l'espai vital era una cosa que passava fora d'aquell local. Amb tot, vam aconseguir el cubata i vam decidir acostar-nos cap a la zona de ball. Llavors, vaig veure que passava una cosa estranya, que en B. no em seguia. Estava parat parlant amb una noia més aviat baixeta, que no parava de gesticular davant seu amb cara de fúria. En B. se la mirava tranquil, sense contestar, però semblava que la noia li retreia alguna cosa amb una violència verbal inusitada, flanquejada per una colla de nois tan quillos com ella. Vaig anar a mirar què passava. Segons la noia, en B. li havia tirat el cubata i l'estava acusant, però no li demanava pas que li pagués un altre cubata. Més aviat, semblava provocar els seus acompanyants -que devien ser el seu nòvio, el seu germà i altra gentussa- per intervenir. Els incitava perquè li fotessin una pallissa a en B. Els nois semblaven tranquils, però de mica en mica s'anaven acostant cap a en B. de forma hostil. La noia els manipulava. Em vaig acostar amb intenció d'intercedir i arreglar les coses, però la noia no volia escoltar res, només cridava i fins i tot li fotia empentes a en B. Vaig dir-li a la noia que ja està bé, que si vol que li pagui un altre cubata, en B. o jo ho farem encantats, però que pari de picar-li i de cridar com una boja, que això no són maneres. En aquestes, que un dels nois se m'encara i em treu un ganivet. Així, per les bones! Hi van haver uns moments de tensió i no recordo què em va passar pel cap. Encara no sé com ho vaig fer, però li vaig prendre el ganivet de les mans. Suposo que les classes de defensa personal, aikido, jut-kune-do i judo que vaig fer quan era petit hi van tenir alguna cosa a veure. El noi es va quedar parat, i de sobte vaig veure que un altre dels nois es va treure una pistola. Vaig saltar, es va sentir un tret i vaig sentir com l'aire calent s'esquinçava arran de la galta. Vaig caure a terra pensant que la bala m'havia tocat. Els macarres van intervenir, hi va haver cops, violència, però, des de terra estant, era tot com una remor llunyana.

Segons ens va dir al final la policia i el personal de seguretat, allò era un fet aïllat, una situació absolutament impensable i imprevisible, ens van demanar disculpes i ens van dir que els agressors havien estat detinguts. Xusma. Ens van preguntar si estàvem bé, i, per sorpresa meva, em vaig adonar que no tenia cap ferida. Estava totalment il·lès. Havia esquivat la bala, com a Matrix???

17 de febr. 2009

Broadway de merda



Mireu l'anunci i pregunteu-vos si la presència dels entrepans no serà una metàfora del que tenen  els creadors d'aquest anunci a dins del cap en comptes de cervell (Sostres dixit).

Aquest deu ser l'anunci més patètic que he vist fa anys. Marededéu!!! Quina lletra infantil de merda! Quina coreografia musicalera, quan de sobte els personatges estereotipats i inversemblants es posen a ballar al mig del carrer com en una pel·lícula musical de merda, un West Side Story fet a Bollywood o a Bolívia destinat a menors mentals de 6 anys. Com en una gran Catalunya de fantasia, el personal de la fleca i del bar són amables, els immigrants van ben vestits i clenxinats, fins i tot els butaneros, i salten i ballen i no s'han de preocupar per tenir dues feines i poder enviar diners a les seves pobres famílies. Així queda clar que l'aprenentatge del català és una cosa estranya i ridícula, promocionada a través d'anuncis patètics i no de lleis, com es faria en un país normal. No com el castellà, que no es promociona ni s'imposa mai (el Borbó ho va dir-ho!!!), i que tothom aprèn sempre de forma màgica, com si no. Ja m'agradaria a mi que només els immigrants negres i butaneros no parlessin català com a forma d'expressió normal en la comunicació social. Això volem creure ara. Els Ciutadans, els del PSOE-PP i els altres enemics dels catalans es deuen pixar de riure, si no és que somien amb haver pogut fer ells l'anunci. 

Així és com es gasta la Catalunya falsa els nostres diners, la Catalunya que, a través d'aquesta mena d'anuncis, mira de convèncer-se ella mateixa que està fent alguna cosa per defensar un idioma clarament minoritzat, i eludeix així la seva responsabilitat a l'hora de fer alguna cosa útil i decent per evitar que Espanya segueixi robant-nos, humiliant-nos i destruint el que encara queda de la nostra llengua i cultura. Ja m'enteneu.

5 de febr. 2009

Aubobús transportant ànimes


Clica sobre la imatge per veure-la més grossa

20 de gen. 2009

Amics dels Conills

"Ho has vist, Josep Maria? Sembla que parlen de nosaltres?"

A les Cotxeres de Sants s'hi fan tota mena de fires i exposicions sectorials, algunes d'elles ben extravagants. Fins ara hi he vist minerals i fòssils, col·leccionistes de taps, aficionats a l'MSX (un ordinador obsolet des de fa més de 20 anys)... Sense oblidar, esclar, l'extraordinària marató de cinema fantàstic i de terror, de què ja vaig parlar.

Però el que més em va cridar l'atenció va ser el monogràfic organitzat per l'ANAC, l'Associació Nacional d'Amics del Conill, en homenatge als seus amics, els conills. La primera vegada que vaig sentir el nom d'aquesta associació ja em va semblar sospitosa. Són gastrònoms? Pervertits? Molt més inversemblant encara: són realment amics dels conills, en el sentit que els volen tenir com a amics, mascotes, volen defensar-los i estimar-los. Evidentment, estan en contra que els utilitzem per al consum humà, perquè són tan macos... Ja sé que tothom té dret a perdre el temps de la manera que vulgui (jo en sóc un especialista), però no podré entendre mai que vulguin apartar el conill de la seva veritable missió, que és l'escorxador, la cassola i l'acompanyament dels bolets. M'explico: m'està bé que juguin amb els seus amiguets peluts, però que no em diguin que jo no me'ls puc fotre.

"No estic gras. És que sóc un conill d'Angora"

Considerar determinats animals com a mascotes i atribuir-los sentiments humans és infantil, propi de les faules i dels contes de Beatrix Potter. El conill és un animal lleig, pelut i idiota que va ser capaç fins i tot de perdre una cursa contra una tortuga (o era una llebre, què hi fa!). Però també és un error no saber quin és el lloc de cadascú.

Per contrarrestar els efectes perniciosos que la citada organització vegana pugui tenir en la societat i en la dieta tradicional carnívora, proposo crear una nova associació: l'ANAMC - Associació Nacional d'Amics de menjar Conill. Nosaltres seríem els autèntics amics dels conills. I amb un nom així, triomfaríem.

3 de gen. 2009

La meva petita història dels Estats Units d'Amèrica

Una barreja d'un president americà i un pallasso ens convida a unir-nos al més gran exèrcit del món.

Després de la descoberta d'Amèrica, els europeus més bèsties, eixelebrats, integristes religiosos, miserables, criminals i trinxeraires, embarquen continuadament cap a Amèrica per complir el somni americà. Era un viatge arriscat cap a un futur incert en un continent nou curull de perills, però era pitjor quedar-se a Europa. Al nord, sobretot van ser anglesos, francesos i holandesos els que van instal·lar-se en petites comunitats de pacífics pioners puritans que portaven un divertit barret en forma de con. Segons una tradició ingènua que ja no s'empassa ni la Jenna Jameson (que s'ho empassa tot, la molt ingènua), els indis nadius els van ensenyar a servir-se dels recursos naturals, i a canvi els puritans van adoptar el Dia d'Acció de Gràcies. Al final, com tothom sap, els blancs van acabar pelant gairebé tots els indis i expropiant-los les terres, ja que els indis salvatges n'eren els propietaris, però no sabien explotar-les. A més, els indis no eren gaire treballadors i, com que hi havia molta feina a fer, era millor importar negres de l'Àfrica, que eren igual de salvatges, però no es morien de malalties ni tenien pretensions de propietat sobre el territori americà.

Les colònies van prosperar enormement, gràcies a l'abundància de recursos, els esclaus i la industrialització. Per això, sota la inspiració d'una colla de prohoms colonials anglesos més o menys maçons, van independitzar-se d'Anglaterra el 4 de Juliol de 1776, promulgar la Constitució d'un Estat federal constituït per diversos estats i reconèixer una sèrie de drets individuals, com ara el dret de tenir una arma a casa (podria entrar un ós o un negre), militar en la secta destructiva que et doni la gana o posar una demanda contra algú sense cap motiu.

El David de Miquel Àngel, després d'un temps als Estats Units

Després d'una guerra civil al segle XIX, la unitat americana es va reforçar, es va abolir l'esclavatge, perquè en un règim capitalista no calen esclaus, i el país va seguir creixent cap a l'oest. Es van fundar nous Estats i ciutats amb capitalitat mundial, com ara Las Vegas, la capital del vici, Salt Lake City, la capital de la religió mormona, San Francisco, la capital gay i de la tecnologia, Los Angeles, la capital del crim, i Hollywood, la capital del cine.

Com que Estats Units va derrotar Japó i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en el primer país del món capitalista, paradigma de la democràcia i la gastronomia greixosa. Es va enfrontar amb la Rússia comunista durant molts anys, sense caure en el vell error de voler envair Rússia (vegeu les històries de França i Alemanya), sino mantenint una tensió freda (guerra freda) i promovent la guerra en països que no importen a ningú. La influència dels Estats Units arreu del món continua exercint-se com l'exerceix una primera potència. Les seves grans aportacions a la humanitat han estat el fast food, el big mac, el big stick, el think big, el new deal, el Facebook i l'entranyable família Simpson.

Guten Rutsch ins neue Jahr !