La meva petita història d'Espanya

La dura invasió de Perejil. A Espanya no tot és festa, toros i paella.

Abans del segle XVIII només hi havia feudalisme i mentalitat feudal, i dir Espanya era dir el mateix que península ibèrica. No obstant, hi ha qui vol veure una primera llavor d'Espanya en la unió dinàstica dels reis catòlics Isabel i Ferran, famosos, entre altres coses, per haver expulsat del país els jueus, els moros i els professionals, haver impulsat la Inquisició, i haver patrocinat una expedició a les Índies amb alguna conseqüència històrica. Tanmateix, no va ser fins al segle XVIII, però, que els castellans i el rei Felip V van voler crear una Espanya com a estat castellà, a imitació barroera de França i fonamentada en una dominació militar i en una política original anomenada "picaresca". La "picaresca", gran tradició castellana, consistia en poder viure del treball dels altres. Cal tenir en compte que a Castella no hi havia gaire res a fer: vastes planúries ermes amb quatre molins de vents, formatge, vi i centenars de persones que al·legaven un títol nobiliari per no haver de currar. "Es que yo soy un infanzón", deia la majoria.

El projecte d'Espanya consistia en sotmetre i castellanitzar els altres pobles no castellans de la península i imposar-los la seva llengua horrible (amb la jota i la zeta, i totes aquelles paraules tan malsonants, com gilipollas o cojones), aplicant la mateixa política al continent americà. No cal dir que en aquest continent els castellans es van dedicar a rampinyar tot el que van poder de forma ininterrompuda durant 200 o 300 anys.

La descoberta d'Amèrica va ser una casualitat del destí (de fet, Colom es va morir pensant que havia arribat a l'Índia), però els castellans de seguida van veure-hi el negoci: els indígenes tenien tones d'or que no sabien valorar i anaven armats amb llances d'obsidiana i armadures de cotó fluix. Els espanyols hi van enviar forces pacificadores dirigides pels individus més pertorbats i criminals. Robar l'or no va ser difícil, gràcies a les terribles malalties que van contagiar als indis, tot i que llavors els espanyols van dir que havia estat gràcies al seu coratge, heroisme, bla, bla, bla.

Tot aquell or americà, malgrat tot, no va servir per a res de profit. Els rics patrocinadors d'aquells singulars encontres culturals o genocidis, com que no tenien cap necessitat d'invertir en progrés econòmic o social (total, ja tenien gent pencant per ells), s'ho van patejar tot miserablement en luxes, farres, alcohol, i en una divertida festa que consistia en torturar ritualment un toro fins a la mort; el rei s'ho va gastar també en pagar la sopa boba durant dos-cents anys a tota aquella gent que no volia o no podia currar (infanzones, hidalgos i altra xusma), fins que es va acabar la moma, els americans es van independitzar i Castella es va veure abocada a una crisi econòmica sense precedents. Només els catalans, que paradoxalment tenien vetat l'accés al xollo americà (excepte al final, quan se'ls va autoritzar a anar a Cuba i en pocs anys se'n van fer els amos), es van industrialitzar i es van convertir en el motor econòmic d'Espanya al segle XIX.

Dos espanyols amb l'uniforme de combat. La música és la seva arma.

Avui dia Espanya ha perdut totes les seves colònies, gairebé tothom se n'ha independitzat, i els castellans ja només poden viure a costa de catalans i bascos (els únics que encara els aguanten) cosa que els produeix un gran sentiment de frustració, sobretot quan alguns d'aquests amenacen d'anar-se'n. Tot i així, no han perdut la força i la gràcia que sempre els ha caracteritzat, i encara són capaços d'emetre algun exabrupte groller i brutal (ells en diuen fina ironia).