Sense rumiar-hi gaire

Coses que m'agraden

1.- Estar amb la família i/o amics.

2.- El pollastre, el conill, la tonyina, els ous (l'alta cuisine, vaja)

3.- Una bona història, llegida, vista o escoltada (o viscuda).

4.- Aprendre coses i adonar-me un dia que sóc bo en alguna cosa.

5.- Conèixer la dona de la meva vida (tants cops com faci falta).

6.- Fabular, imaginar-me històries, fantasiejar, somiar truites.

7.- Emocionar-me. Sentir esgarrifances de fred.

8.- El sentit de la trascendència.

Coses que em fan ràbia:

1.- Que un amic o familiar ho passi malament de veritat.

2.- Que seguis sol al tren i se t'assegui una persona al costat, quan gairebé tot el tren està buit.

3.- Renfe.

4.- Que en un entorn immediat algú posi música alta al seu mòbil, generalment "reggeaton".

5.- Llevar-me molt d'hora.

7.- Els intel·lectuals en general, però especialment els falsos profetes (Boadella, Savater...).

8.- Alguns francesos i italians, i altres races assimilades *

* No incloem aquí les franceses i les italianes, que són totes encantadores xD.

El tren de Puigcerdà

El tren que va a Puigcerdà és potser la pitjor línia de tot l'Estat espanyol. La deixadesa a què està abocada aquesta línia és de proporcions estratosfèriques: els trens més vells i usats, les avaries més ridícules, els obstacles més inesperats. La rutina que suposa haver de fer aquesta línia de forma regular es trenca sovint per les anècdotes més inversemblants, com quan surt foc de les rodes, anuncien que el tren no pot circular perquè ha glaçat (!) o perquè han trobat un pneumàtic a la via (!), o llancen una pedra contra un vidre, que queda fragmentat.

La mare de totes les anècdotes és la que em va passar l'altre dia. Vaig baixar l'altre dia a Torelló, com d'habitud, però tot just havia fet quatre passes per l'andana que em vaig adonar que m'havia descuidat la cartera amb els papers al tren. Esverat, reculo i vaig cap a la porta oberta del tren, però sona el "pip-pip-pip-pip" de tancar-se les portes i quan intento entrar, se'm tanquen les portes als nassos. M'agafo a una barra vertical que hi ha al costat de la porta i miro de cridar a través d'un vidre, però no hi ha ningú. Si el tren marxa amb la meva cartera, ja l'he vist prou. No té cap valor econòmic, però per a mi és molt important. No la puc perdre. El tren engega, però jo em mantinc agafat a la barra. Durant una estona, passo una por tremenda. Em mataré! Però m'adono que no, que és possible viatjar així, fins i tot quan el tren agafa la velocitat que després va agafar. Ho havia vist en reportatges de l'Índia, però no m'hauria imaginat mai que a mi em passaria això. Penso que és estrany que ningú de dins el tren s'hagi adonat que hi ha una persona fora i faci parar el tren, però també és veritat que en aquest tram del viatge sol haver-hi molt poca gent. De fet, pel que puc veure, no hi ha ningú en tot el vagó. El cor em va a mil, però sé que el tren ha de parar a Sant Quirze de Besora. L'aire fred bat contra el meu cos i la meva cara, i el paisatge va passant vertiginós al meu costat. És com un esport d'aventura, i a més sense bitllet, ja que el meu viatge acabava a Torelló.

Per fi, després de 7 km. i 10 minuts de viatge des de Torelló (a mi em van semblar 10 hores) amb jo agafat fora del tren, el tren s'atura a Sant Quirze de Besora. Salto a l'andana. Hi ha gent que em mira estranyada a l'estació, però ningú no em diu res i jo passo d'ells. S'obren les portes, recupero la carpeta i surto del tren. Aquest cop, definitivament.

Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Sants

En Pere també va venir a la Marató i es va quedar amb cara de voler-ne més...

Un any més vaig anar a la nit més llarga de la Marató de Cinema de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Pels qui no sapigueu de què va, la nit més llarga consisteix en 6 pel·lícules fantàstiques i de terror que es passen contínuament des de les 7 de la tarda de dissabte fins a les 6 del matí. El més singular és, però, que la gent no hi va realment a veure les pel·lícules, sinó que hi va a passar-so bé, a riure, a cridar, a fumar (deu ser l'única sessió de cinema en què és permès fumar), a menjar i a dir paraulotes. El més interessant són els comentaris cridats que fan alguns espectadors en determinades escenes de les pel·lícules (cal tenir present quina mena de pel·lícules són, eh!).

Exemples de frases clàssiques a la Marató:

1.- Puta, zorra, guarra, perra! - quan apareix una dona a la pantalla.

2.- Fóllatela - aquest és el comentari clàssic quan hi ha un home i una dona a la pantalla. De vegades es pot substituir per "métele el X", amb el benetès que X és un objecte aleatori que també apareix a la pantalla (un mòbil, una pistola, una paperera, etc).

3.- Me aburro - Quan no passa res durant més de dos segons. També es pot utilitzar, per expressar el mateix sentiment, la frase Qué maten a alguien ya!

4.- Bukkake! Bukkake!...- Quan hi ha una dona i diversos homes a la pantalla.

4.- Carros de putas - Quan hi ha un grup de dones a la pantalla, especialment si van en cotxe.

5.- No lo entiendo - Quan hi ha un diàleg avorrit, espès, pretesament intel·lectual o difícil de capir a altes hores de la nit.

6.- Es una metáfora - Quan hi ha una escena absolutament gratuïta o un plànol molt bell. També es pot utilitzar com a resposta a la frase No lo entiendo del punt 5 que hagi pronunciat un altre espectador.

7.- Noooooo! No vayas! Vas a morir! - Quan un personatge se'n va cap a la gola del llop.

Més enllà de les frases clàssiques que s'hi diuen, és interessant observar com alguns espectadors diuen frases realment enginyoses que et porten a la conclusió que realment se les han preparat. Algunes frases no poden ser fruit de l'enginy espontani, sinó que són obra d'una premeditació maliciosa i una intel·ligència malaltissa. Aquestes són algunes de les frases que es van poder sentir en aquests 2 films: 30 Días de Oscuridad i Soy Leyenda. Alerta, que hi ha SPOILERS.

30 DÍAS DE OSCURIDAD

¡Abre los ojos! - Quan surt en Josh Hartnett (el teniu present?).

¿Dónde está el Inistone? El abuelo tiene un plan- Quan l'avi s'emprenya i vol marxar. Quan l'avi s'escapa.

¿No tenías frío? ¡Caliéntate ahora, perra! - Quan calen foc al costat d'on s'amagava la dona.

Es una herida superficial. Te vas a poner bien - Quan li acaben de tallar el cap a un vampir, quan un vampir mor carbonitzat, quan un vampir cau a la trituradora...

¿Tú crees que ahora es el momento, Josh? - Quan en Josh Hartnett es clava la xeringa al braç.

SOY LEYENDA

¡Fóllatela, ahora que todavía está caliente! - Quan el vampir femení s'està morint sobre la taula.

¡Tú hija está muerta! - Cada vegada que apareix el retrat de la filla.

¿Antes tenías un perro y ahora tienes una perra, eh, Will? - Quan la dona es queda a casa d'en Will.

¿No sabías como decirle que el desayuno era una mierda, eh, Will? - Quan en Will discuteix amb la dona i s'aixeca de la taula sense ni tastar l'esmorzar que ella li havia preparat.

¿No te dejaron doblar a Shrek i ésta es tu venganza, eh, Will? - Quan en Will Smith diu de memòria els diàlegs de Shrek de forma simultània a la pel·lícula.

Serrallonga: la llegenda d'en Xavallonga

"Alss homas d'an Sarrallonga no són asclaus da ningú"

Ja només de veure el trailer, t'envaeix una estranya sensació de dejà vú. Però aquesta pel·lícula ja l'he vista abans, oi? De fet, l'he vista molts cops. Perquè he vist Braveheart, Rob Roy, la Pasión de Cristo i totes les altres que la gran superproducció de TV3 homenatja sense cap vergonya. Les frases, les escenes de llit, els personatges clixés, la música... Després veus la pel·lícula i se't confirmen totes les pors. Ja has vist aquesta pel·lícula! El protagonista és un home viril i guapot, amb dues o tres cares, a tot estirar, però, això sí, amb un gran sexappeal; de fet, podria quadrar perfectament a telesèries com Sin Tetas no hay Paraíso o a qualsevol sèrie de highschool amb adolescents granadetes (de fet, també té aquesta veu d'haver fumat 2 paquests que té el tal Silvestre i que tants fogots, i humitats, provoca entre algunes fèmines). Però el pitjor de tot és la llengua que usa el proscrit, molt adient a la Barcelona contaminada dels nostres dies, però impensable en un català de Viladrau del segle XVII (o fins i tot en un osonenc del segle XXI). Ni en Montilla parla tan malament, amb aquest menysteniment de la a àtona i la l forta i nostrada. Malgrat tot, la sèrie sembla que ha tingut certa audiència (només faltaria, amb la publicitat que n'han fet), de la qual cosa me n'alegro, perquè, de fet, en la lamentable situació actual de TV3 sota l'administració socialista, convenia, i molt, una bona notícia en aquest sentit.

Vaig sortir a patrullar en un vaixell de guerra...

...m'explico, és una història més llarga. Resulta que un dia, per pura casualitat, uns amics i jo vam conèixer un noi en una nit de festa a Barcelona.  Vam quedar amb ell un altre dia, i al cap d'unes setmanes, va trucar a en Pere per dir-li que ell era militar, que estava a l'Armada i que el proper dimecres era el Dia de la Marina, de manera que els membres de la tripulació dels vaixells podien convidar amics per celebrar-ho. Ens va convidar al vaixell on servia, una Patrullera militar amb seu al port de Barcelona. Com que tant en Pere com jo no tenim horaris laborals, vam decidir anar-hi.

Dimecres a les 9 del matí feia un ploure a Barcelona com si fóssim al Carib! El dia era gris, el mar estava agitat, però allà ens trobàvem els membres de la tripulació, familiars i amics, a bord de la Patrullera. El que no sabíem era que el nostre amic era el comandant del vaixell. Vam quedar parats! Tots l'havien de creure i demostrar-li l'obediència marcial pròpia del ram. Tots es tractaven de vostè entre ells, amb formes anquilosades, però necessàries ("Don José, póngalo ahí", "permiso para abandonar la nave"). 

Van ser molt amables amb els convidats i, tot i que feia mal temps, vam sortir a navegar. En tot moment, vam ser objecte de gran amabilitat i atenció i, al final, ens van oferir un piscolabis i ens van regalar un diploma de "bautismo de mar". M'hauria agradat que m'haguessin deixat pilotar el vaixell o disparar l'enorme metralleta de guerra, però això ja és somiar truites, el meu esport favorit. Em conformo amb saber que algú, a pocs metres de l'estàtua de Colom, al Mediterrani, vetlla permanentment per la nostra seguretat. Qui sap qui ens pot voler atacar? Un monstre marí emergit d'ignorats abismes marins (Cthulhu al Mediterrani?)? Els magrebins? La pèrfida Albion? Cal estar a l'aguait.

El mètode Putin per aprendre Judo

L' ex-president, ara primer ministre i encara "Home fort" de Rússia, Vladimir Putin, presenta el dia del seu aniversari un video per ensenyar judo. 

Atenció al video, el vestit negre de ninja que porta el governant rus amb l'estàtua del mestre Jigoro Kano al fons.

Antic espia i coronel del KGB, Putin va rebre una completa formació en arts marcials i és cinturó negre de judo. Quan la URSS es va desintegrar, va passar una mala època en què es va plantejar fins i tot fer de taxista. Però, gràcies a Ieltsin, va poder iniciar una carrera política fulgurant que el va portar a la presidència. Fa uns mesos ja ens va sorprendre en unes vacances a Sibèria, pescant i muntant a cavall sense camisa, lluint un tors musculat i viril. Més tard, a l'agost, Putin, durant una viatge a Orient, va salvar la vida a un grup de periodistes, disparant un dard tranquil·litzant a un tigre que els amenaçava. Ara, Putin ens demostra que els ensenyaments dels grans mestres japonesos i campions mundials de Judo poden servir per millorar com a persona i progressar com a país. Putin és, sens dubte, el millor que li ha passat a Rússia des de temps immemorials.

No m'imagino el president Montilla presentant un video de capoeira o qualsevol altra cosa. És difícil que puguis ensenyar res quan no saps fer res.

Adéu Oficina Ponti

"Fins una altra, companya" (la foto es pot veure a la web d'Oficina Ponti)

Els meus caps sabien que estava molt incòmode i que fins i tot anava a processos de selecció per a altres empreses. El meu ambient laboral i la meva feina eren cada cop pitjor. És una història molt llarga, però només diré que una companya no em parlava i encara no sé perquè. Em va començar a agafar mania, cada cop més. No és còmode que passi cada dia per allà i et tracti com un gos, com si no existissis, i que només esperi que facis alguna cosa per acusar-te cridant com una histèrica. Els meus caps sabien que me'n volia anar i que, tard o d'hora, els plegaria. Per això, després de parlar-ne, hem convingut que el millor tant per a l'empresa com per a mi seria la fi de la relació laboral.

Poques coses tan bones com aquesta m'han passat en els darrers temps.

Les coses no passen perquè sí. Fa uns dies vaig dir als meus amics "tant de bo que em fotin fora". Déu m'ha escoltat.

S'obre un nou camí, un nou horitzó...

Resum de les vacances

Castleton i el castell de Peveril sobre el turó, que no vaig poder visitar perquè sempre plovia

Quan els nens tornen al col·le, els mestres els hi fan fer sempre un resum de les vacances, que és el següent,

Viatge a Portugal - Lisboa és una capital amb un cert aire de decadència (amb edificis literalment decadents), però és neta, té bones vistes i un encant especial. Portugal és el país de la calma. Si us sentiu estressats, aneu a viure a Portual.

Viatge a Anglaterra - La festa dels 21 anys va ser una festa familiar amb molt menjar i molt mam. No vam sortir gaire de casa, perquè plovia. Els pubs són acollidors com cases.

Què he après de les vacances?
1.- No pretenguis conduir a Portugal com condueixes normalment o t'agafarà un atac de nervis.
2.- En un fil d'estendre la roba a Portugal t'hi pots trobar de tot.
3.- A Anglaterra tothom és més amable i professional que aquí. Entres en un pub, i ja t'estan atenent amb un somriure als llavis. Vas a un aeroport, i et demanen que t'aturis un moment de forma amable i amb el somriure als llavis.
4.- A Espanya, entres en un bar, t'asseus amb uns amics en una taula, i és possible que passi el temps sense que ningú et demani res, perquè el tiu està parlant amb una altra persona! I som un país de serveis!

Malsons

El quadre gòtic Malson (1781), de Henry Fuseli

Aquests dies que encara estic de vacances, però estic a casa, tendeixo al meu horari natural, que és anar a dormir molt tard i a fer vida nocturna. Sóc naturalment de biorritme nocturn, que és el mateix que dir contrari a la societat, que és diürna, i a més amb tendència a l'insomni ja des de la infantesa. Aquests dies, tanmateix, no prenc les pastilles, cosa que fa que pugui recordar de forma vívida els meus somnis i malsons, com només em passava quan era petit.

Aquesta nit he tingut un malson extraordinari, com feia temps que no en tenia. Una altra persona i jo havíem de fer una missió trascendental per salvar la humanitat i havíem de desplaçar-nos fins a una part concreta de la ciutat durant la nit. El desplaçament es preveia molt perillós, ja que sabíem que els monstres infestaven els carrers, així que vam anar a trobar una mena de bruixa perquè ens ajudés. La bruixa ens va vendre uns ungüents per només 3 Euros que ens podien teletransportar de dret a aquell indret, de manera que ens estalviàvem el perill dels carrers. No obstant, el teletransport no funcionava i el temps se'ns acabava, de manera que l'altre personatge (crec que era una noia, però no n'estic segur) i jo vam decidir començar a fer un tros a peu. En un carrer molt fosc, de sobte, vam veure moviment sota un tràiler aparcat i vam decidir quedar-nos quiets i estirats a terra per no atreure l'atenció dels monstres. Llavors em va semblar veure en la foscor que una mena de llimacs d'1 metre s'acostaven reptant i podia ser que ens veiessin. El pitjor va ser que hi havia un altre monstre de tres metres d'alçada amb una boca immensa farcida de dents, una mena de mamífer gegantí i pelut que semblava ensumar-nos. Podíem sentir la seva alenada a la nostra esquena i al clatell, ens podia devorar a l'instant, i per un moment no sabia si havíem d'aixecar-nos i córrer o continuar ben quiets i estirats. És en aquesta situació d'horror i tensió extrema que m'he despertat.

Malgrat passar-m'ho malament, al final m'agrada recordar els malsons i, en certa manera, val a dir que em produeixien plaer. Com mirar pel·lícules de por.

Vacances a Portugal

Me'n vaig de vacances a Portugal, uns 5 dies a Lisboa i 5 més a l'Algarve, al sud de de tot, allà on van segrestar la nena aquella. Em banyaré a l'Atlàntic per primer cop, en una de les zones més turístiques d'Europa.

Generalment, sempre que me'n vaig de vacances vaig a veure llocs d'interès cultural, històric o artístic. Aquest any me'n vaig a la puta platja a no fotre ni brot.

L'home i la bèstia

"I never drink...wine"

M'ha assetjat tota la nit. Abans d'anar-me'n a dormir, ja m'ha picat 3 o 4 cops al sofà, xuclant-me la sang amb aquella llarga trompa succionadora. Abans no hauria passat mai; sempre havia cregut que tenia mala sang i que, si érem dos, sempre atacarien l'altre; però aquell em buscava; potser perquè jo estava sol i era l'únic que veia per menjar i tenia molta gana; potser perquè ell pertanyia a una nova raça mutada que havia oblidat els antics instints d'evitar certa sang.

No puc parar de gratar-me les vermellors. Quin mal més empipador! Me'n vaig al llit, però penso que potser ha entrat a l'habitació. M'estiro, m'endormisco i, ja mig somiant, sento aquell brunzit del dimoni. Se m'acosta. Em vol tornar a xuclar, el malparit. Intento matar-lo, però fuig i desapareix. El busco per tota l'habitació, regiro tots els racons, però està ben amagat, esperant pacientment el moment per tornar a atacar. Em torno a ficar al llit, i, al cap de mitja hora, un altre cop el mateix, aquell brunzit. Miro de fotre-li un cop de mà, però fuig volant. És massa ràpid. Merda, no tinc cap insecticida, ni kill-paff, ni res que el pugui matar. Només la força bruta. I ell és ràpid i sap amagar-se. Sé que ell espera i m'observa. Que en som d'indefensos davant d'aquesta raça de paràsits superior! Ja em veig a venir que això serà complicat. Llegeixo un altre cop mitja horeta. Les picades em fan una picor insuportable i no puc parar de gratar-me. Tinc son i miro de dormir, però al cap d'una estona noto com es passeja per la meva cuixa. Això va per llarg....

A les 7 del matí, el veig quiet sobre la samarreta del pijama, la mateixa que hores abans havia utilitzat com a arma contra ell. Sense gaires esperances, l'hi foto un altre cop amb la mà plana i, oh, sorpresa! El seu cadàver cau inert, quan aixeco la samarreta. Victòria! He mort la bèstia! La bèstia és morta i encara tinc mitja hora per dormir abans d'anar a treballar!

Demà compraré insecticida.

N'heu mort gaires aquest estiu?

M'agrada Bombers de Nova York

En Tommy Gavin i el mòbil

Sean - El final de la festa d'aniversari va ser...espantós.
Tommy - Sí, a la meva família som així. Som irlandesos.
Sean - Sí, ja sé de què em parles, em dic Garrity.
Tommy - No, no és el mateix. Els de la vostra generació sóu irlandesos monyes. Nosaltres som de veritat. Vosaltres, quan teniu un problema, el discutiu. Nosaltres quan tenim un problema, no el discutim... Busquem el culpable i li trenquem la cara.

La televisió catalana programa d'amagatotis (ja passa amb les sèries més bones en aquest putu país...) la sèrie Rescue Me (Bombers de Nova York) els diumenges a la nit al canal 33 i la repetició el dia següent al 300.

Personatges simples, però carismàtics i amb vides extraordinàries donen vida a una història que ha enganxat a més de 3 milions als Estats Units, on van ja per la quarta temporada.

Els records pel cosí mort a l'11/S que s'apareix com un fantasma shakespearià, les reunions d'alcohòlics anònims, les drogues, la ira incontrolada, la testosterona políticament incorrecta, la família amatent, els problemes domèstics i els incendis brutals són només alguns dels incentius d'aquesta sèrie. Si jugues amb foc, et pots cremar.

El nom no fa la cosa

Us hi heu fixat en quants noms oficials d'entitats, càrrecs o comunitats no tenen res a veure amb el que se suposa que són o han de fer? Són noms enganyosos, mentiders, que et fan pensar en una cosa i després en són o en fan una altra. Vet aquí els exemples:

- Principat de Catalunya - On és el príncep?
- Partit Popular - Popular no és socialista o comunista?
- Partit Socialista Obrer Espanyol - Obrer? Quants obrers hi ha al PSOE?
- Convivencia Cívica Catalana - No és aquella entitat que propugna aplicar segregació lingüística a l'educació catalana?
- República Popular de la Xina - De popular i comunista, ja només la bandera.
- Minyons Escoltes de Catalunya - Minyons? Escoltes?
- Jutge de Pau - Naturalment, quan hi ha una guerra, el substitueix el Jutge de Guerra.
- Saló del Regne (dels Testimonis Cristians de Jehovà) - S'hi ha d'anar disfressat de medieval?
- República Bolivariana de Veneçuela - Bolívar no va morir el 1830?
- Defensor del Pueblo - Va, home, va, no fotem riure.

La meva petita història de Rússia

No totes les dones russes exerceixen la prostitució

Rússia és el país més gran del món i ningú ha tingut mai collons d'envair-lo. Napoleó i Hitler van cometre el vell error de voler envair Rússia i ho van pagar molt car.

Els russos van fundar seriosament el seu país al segle XVI i, com que tenien un país estepari i molt fred, van decidir expandir-se cap a territoris més hospitalaris, com ara Sibèria o Kazajistan, que també podien utilitzar-se com a camps de concentració. Per això als segles XVII i XVIII, sota la dinastia dels Romanov, es va convertir en un imperi i potència mundial amb una població multiètnica. A banda dels eslaus, habitaven Rússia diferents ètnies de variades races i cultures, com per exemple els tàrtars, els cossacs i els óssos.

A principis del segle XX va caure a Rússia, concretament a la regió de Tunguska, un cometa radioactiu que va arrasar 2.150 km² i va radiar negativament tot el país. Els supersticiosos Romanov havien donat el poder al monjo analfabet Rasputin, que no dubtava a treure's la tita en qualsevol moment, i la gent passava gana. Els russos va creure (erradament) que ells eren el país elegit per Marx per aplicar-hi el comunisme i van iniciar un desastre de proporcions antològiques: van aplicar el comunisme, van pelar el tsar i família, i van convertir el seu país en la Unió Soviètica.

Els russos sempre han destacat per la seva elegància i el seu afany d'anar a la moda

El comunisme era un sistema econòmic basat en la distribució i el repartiment dels béns mitjançant cues interminables davant les botigues. Calia fer cua per tot, i hi havia molt poc de res, fins que algú, 69 anys després (número màgic), es va adonar de l'equivocació i van tornar al capitalisme.

Malgrat tot, cal dir que no tot va ser dolent durant el comunisme. Durant l'època del dirigent comunista Stalin, es van perpetrar genocidis, es van desenvolupar armes nuclears i es van convertir en potència econòmica mundial. Els russos van derrotar l'Alemanya nazi (tot i que tothom es pensa que van ser els americans), van potenciar el vodka com a forma de combatre el fred, van enviar una gossa a l'espai, van guanyar competicions d'escacs i gimnàstica i, el més important de tot, van inventar el Tetris. També van participar a la Guerra Freda, enviant espies que estaven boníssimes a Europa perquè en James Bond se les follés i després les matés.

Dues espies miren de combatre com poden el terrible fred de les estepes siberianes

Després de l'època imperial i de la soviètica, van elegir sorprenentment a un abstemi per dirigir Rússia, per variar. La "democràcia" controlada per Putin ha estat el millor que hi ha hagut mai. Qui millor que un espia rus que sap judo per dirigir Rússia?

De totes maneres, quan algú parli en rus en una pel·lícula, tingueu clar que encara és un malparit.

Al meu bon veí, en Jep Paraire

Quan els explico als meus amics estrangers que aquí ens fem petons, miro de fer-los entendre que això no vol dir res, que és un pur formalisme, i que, en canvi, a diferència d'altres països, no ens abracem mai. De fet, és estrany que ens abracem i, si mai ho fem, és perquè té una significació especial.

En Jep Paraire és el meu veí de tota la vida a Sant Pere de Torelló. De veritat es diu Josep Bonay, és un dels millors fusters de Catalunya, un bon catòlic, i és el fundador de la Fonda Bonay, un referent a Sant Pere. És un dels catalans que veritablement han aixecat aquest país amb la seva empenta, tot i els renecs incomprensibles que deixa anar quan t'ha d'arreglar una persiana, contraris a qualsevol gramàtica ("mecàgum collons!").

Per a mi, en Jep és, per sobre de tot, un veí que era amic del meu avi i una persona que sempre ens ha estimat. Quan el meu avi es va morir d'accident de trànsit, ell més bé que ningú va entendre el trauma que va suposar per a la meva mare i la meva tieta, que tot just tenien vint anys. Per això, quan vaig tornar d'Àustria d'un accident que ben bé em podia haver costa la vida (com li va costar al meu amic Manel, A.C.S.), em va fer una abraçada sincera. Sempre recordaré aquella abraçada, perquè poques coses m'han emocionat a la vida.

Ell sabia que la meva mare havia patit molt la mort del seu pare i no podia imaginar com seria la mort del seu fill. En Jep Paraire és un bon home, un representant d'aquest món antic que s'esfondra injustament. Perquè als pobles, la gent xafardeja i enveja, però també estima. En Jep Paraire és el veí que tots voldríem tenir. D'aquí aquest petit homenatge que ell mai no llegirà.

Gent avorrida

Hi ha gent que no és capaç mai de dir res sorprenent, diferent, original, divertit, res de què puguis aprendre res. Són gent que només saben repetir tòpics i frases previsibles. La frase adient a cada ocasió. En un funeral et diran que "no som res", i, quan vulguin explicar una anècdota molt interessant que els ha passat, t'explicaran un viatge de merda a Andalusia. En aquest cas, només els que també són previsibles i avorrits els riuen les gràcies.

Segurament, malgrat tot, són més feliços que els altres, són gent que es casa, es reprodueix i el més gros és que alguna d'aquesta gent, tot i la seva mediocritud, han arribat a llocs professionals de certa rellevància ("El món és dels mediocres", que deia Hermann Hesse). Tant se val, no us hi acosteu. Gent de la que no podeu aprendre ben res, no val la pena. Gent que no us faci riure, no val la pena. Gent que no us sorprengui, no val la pena.

Apologia de la mentida (pietosa)

La sobrevaloració de la veritat ens porta a errors, a equivocacions, a la depressió i a la follia. Fins i tot l'Església ha reconegut històricament les bondats socials de la mentida (pietosa). No és bo pensar que amb la veritat es pot anar a tot arreu, i que amb la veritat tot t'anirà bé i no tindràs mai problemes. La veritat és font de conflictes socials. La mentida sovint és necessària i socialment útil. La mentida et pot portar a ser alcalde o president. La veritat ens pot portar a la perdició. A la teva nòvia li pots dir que s'ha engreixat? Ah que no! En canvi, un amic seu li pot dir de la pitjor forma possible i no passa res. Però tu has de mentir. Quan deixes una nòvia, li pots dir realment els motius de perquè la deixes, o és millor no fer-li mal? Sens dubte, és millor no fer-li mal. La mentida pietosa. No va per ningú. És la vida. La mentida éns farà socialment bons. La veritat ens convertirà en febles, ingenus i beneits. Sempre, la mentida pietosa. Hem de ser bons, estimar les persones i estimar Déu. No ens equivoquem i no pensem que dient la veritat serem més bons, perquè podem ser realment més dolents. Fi de l'apologia de la mentida.

La puta feina

El títol és el d'una obra d'en Matthew Tree que parla de relacions laborals estranyes i complicades. L'altre dia uns amics meus em deien frases idiotes que havien hagut d'escoltar i suportar de companys de feina (generalment, els mal companys) i me'n vaig apuntar algunes, que ara reprodueixo:

1.- Ui, ui, has posat la data separada per punts i aquí l'has posada separada per guions; ja sé que és la primera vegada que fas un pressupost, però això pensa que de vegades ho revisa Direcció, i si ho veu Direcció, ui, ui, ui. Ho dic pel teu bé.

2.- Ara que ha plegat un company i hauràs de fer la seva feina a més de la que ja tenies, si no et poses les piles, agafaré una depressió i em quedaré a casa.

3.- Podria ajudar-te amb aquesta qüestió tan important que s'ha de presentar avui i, de fet, tinc moltes idees, però amb la teva experiència ja hauries de saber com resoldre-ho. A més, ho pots preguntar al jefe, que, total, està en un congrés a Múnich.

4.- M'has fet quedar com un imbècil davant del client (en un mail amb còpia a direcció, sent mentida per partida doble: el client només tenia un dubte sobre un tema que no recordava i no es pot fer quedar com un imbècil a un imbècil).

5.- Fa 3 mesos que ets aquí i encara no et saps els noms de les 60 persones que hi treballen, encara que la majoria no les vegis mai? Em sembla que no t'estàs integrant, eh? Encara que a la majoria no els vegis mai, treballem tots junts i tots som importants.

6.- No vindré a treballar durant tota la tarda perquè m'ha de venir un tècnic a arreglar l'aire condicionat.

7.- Has arribat 15 minuts tard perquè ahir et vas fer un esguinç a la cama i has de caminar amb crosses? Si ho dius a Direcció (ui, ui, ui), et diran que has de sortir abans de casa.

El Codi Pinoccio

Tinc un pilot de llibres pendents de llegir. I m'adono que no tinc prou temps, no em vaga, no dono l'abast, però, malgrat tot, continuo rondant per llibreries, a veure què surt de nou, llegint contraportades i buscant alguna cosa nova o sorprenent (sense èxit).

Com que per on més em moc és per les seccions de terror i fantàstic, m'adono de la gran proliferació de llibres de conspiració ancestral esotèrica, gènere que va promoure especialment "El Codi da Vinci". Encara recordo que no fa gaires anys era obligatori portar aquest llibre per entrar al metro.

A la llibreria Casa del Llibre, veig que hi ha un pilot de llibres que tenen una piràmide maya a la portada. N'agafo un i llegeixo a la contraportada: "los intereses de la Iglesia Católica confluyen con los de los nazis en una antigua civilización maya". Però qui escriu aquestes merdes? Vols dir que no hi ha una plantilla de Word per fer els arguments i que l'únic que fa l'autor és canviar els noms? Per exemple, els dolents poden ser els nazis (els millors de tots) o una secta ancestral presumptament despareguda o desconeguda: Illuminati, masons, hashashin, templers, càtars, etc. No hi fa res si les dades no són precises o no tens ni puta idea sobre la secta en sí. Hi ha qui, com en Dan Brown, fins i tot s'atreveix a posar-hi monjos de l'Opus Dei (als americans els deu semblar molt misteriosa, hahahahaha!). La qüestió és que la secta o els nazis volen apoderar-se d'un antic coneixement o artefacte pertanyent a una antiga civilització que els ha d'atorgar el control del món. En teoria, el llibre et dóna un coneixement clarificador i revelador. A l'hora de la veritat, només es fa ressò d'una teoria esotèrica inventada per un altre tan creïble com el Pare Noel o el mateix Pinoccio (Pinoccio himself).

Si més no, la crisi de creativitat en la literatura no sembla tan dura com al cine. Resulta cada cop més difícil anar al cine i veure que no han fet un altre cop la mateixa pel·lícula ("Poli de Guardería 2", "Princesa por Sorpresa 3", "Las Ruinas"...). És evident que hi ha una crisi de creativitat en general, i de tot plegat, només en surt beneficiada la indústria més rendible de totes, que és la del videojoc.

"El Enigma Gioconda". La manca d'escrúpols a l'hora d'homenatjar el llibre de Dan Brown no té límits

Endevinalla

Què és el que pot veure el pastor
des de dalt de la muntanya
que no pot veure el rei d'Espanya
ni Déu amb tot el seu poder?

Me la va explicar la tia Pepa quan era petit i no la vaig endevinar. Em va haver de dir la resposta. Tu seràs més llest, oi?

Doctor Who

Si hi ha una sèrie friki per excelència, aquesta sèrie és el Doctor Who. El Doctor Who és una sèrie mítica britànica en què el Doctor Who, un Senyor del Temps, viatja per tot l'univers i per diferents llocs i moments històrics de la Terra gràcies a una nau en forma de cabina telefònica, tot lluitant contra monstres i alienígenes invasors. En qualsevol cas, malgrat ser una sèrie mítica que s'emet des de fa dècades, no es pot dir que en els nous episodis hagi deixat de ser una sèrie fresca i sorprenent.

En el capítol d'avui una raça extraterrestre s'havia apoderat de la direcció d'un institut, fent-se passar per professors i personal de cuina. El seu objetiu era utilitzar la imaginació i la intel·ligència potenciada de la canalla -mitjançant un oli que els posaven al menjar- per aconseguir la resolució d'un teorema matemàtic que els hauria de proporcionar el domini de l'univers.

Frase del Doctor Who per descriure els dolents: els (nom de fantasia que no recordo) són com els britànics, que sou el resultat d'invasions de vikings, francesos, etc.; amb la diferència que ells van per l'univers agafant el millor de cada raça...

Després que ja no s'emetin sèries com The Office, Extras o Monster, l'única il·lusió televisiva que em queda és aquesta sèrie que el K3 programa els dies laborals a 3/4 de 9 del vespre.

Esguinç

M'he fet un esguinç al turmell. De la forma més tonta possible, com solen passar aquestes coses, que és baixant les escales de casa meva. I ara porto l'equipament complet de l'esgarrat, que no l'havia portat mai, amb crossa, embalum de venes al peu i espardenya hortera, si més no, fins la setmana que ve. El pitjor és que tenia molts plans per al cap de setmana, com ara anar al saló del còmic, la partida de rol, veure el "Rei Lear" al teatre de Gràcia, sortir a la nit, etc., i ara potser hauré de replantejar-me com faig aquestes coses.

Mitjons japonesos

El meu amic Toshi ha vingut del Japó a passar uns dies de vacances a Barcelona, on ell va estudiar durant 2 anys. S'ha estat uns quants dies al meu pis i ara s'estarà amb uns altres amics, i m'ha portat com a regal una ampolla de sake d'Okinawa i uns mitjons amb dits, típics japonesos, com els de la foto. Jo aquests dies no he marxat del país, però, si més no, el Japó ha vingut una mica a casa.

Valérie Tasso i el sexe

Valérie Tasso va exercir la prostitució de luxe durant un any com a opció personal/professional. En les seves aparicions públiques, sempre m'ha semblat una persona molt intel·ligent. Ara torna a ser notícia perquè ha publicat un nou llibre titulat "Manual del Antisexo", que vaig estar fullejant i llegint l'altre dia en una llibreria. Tot el que deia em va semblar molt lògic, molt carregat de raó, i vaig pensar que fins i tot podria servir d'ajuda a molta gent amb problemes sexuals.

De forma molt amena, Valérie explica algunes de les seves experiències prostibulàries, i detalla els problemes, manies i falses creences que tenien els seus clients, encadenats sovint a una sexualitat esbiaixada. Entre les falsedats que assenyala, per exemple, la paraula mateixa del sexe. Valérie recorda com una vegada un client va pagar una hora i mitja dels seus serveis per portar-la a veure una pel·lícula al cine. Quan ella, convençuda que no havia estat capaç de seduir-lo, li va preguntar pel sexe, ell va respondre que el sexe no existia. I és ben cert, el "sexe", com a paraula, és un invent social relativament modern del segle XIX per identificar, classificar i controlar un seguit de comportaments que la societat volia posar sota control. Donar una paraula a una cosa que ja existia i fer que tothom parli d'ella és una forma de repressió. Abans no se'n parlava, però existia igual, era més natural, no tan reprimit. Abans d'això se'n deia "amor", "estimar" o "fer l'amor". O també se'n podia dir "fotre" de practicar el coit. Tanmateix, el sexe com a tal no existeix o, més ben dit, el sexe ho pot ser tot. Fins i tot portar una dona guapa al cine.

El pare del rol i l'assassí del rol

S'ha mort en Gary Gygax, l'autor del primer joc de rol de la història, o això diuen. Si més no, és el primer que va utilitzar daus polièdrics en un joc d'ambientació fantàstica. Mentre això passava als EUA, a Espanya ha sortit de la presó Javier Rosado, autor del joc de rol "Razas" i psicòpata assassí que el 1994 es va guanyar el malnom de "assassí del rol". Hi va entrar quan tenia 20 anys i ara en té 34. Durant aquest temps, ha estudiat 3 carreres universitàries (el primer reclús amb 3 carreres) i ha donat classes de matemàtiques als interns. Sense ell, el rol no hauria arribat mai a tanta gent a Espanya.

Jo vull treballar a "The Office"

Les millors sèries d'humor són britàniques (en podríem parlar durant hores...) i voldria parlar en aquest blog de les darreres que he descobert. Feia molt temps que no disfrutava tant. La primera d'elles és "The Office", un mockumentary (fals documental) sobre una oficina: el cap "enrotllat" que vol ser estimat pels treballadors, la secretària, el psicòleg, el noi jove, etc. Això no seria interessant si la sèrie no estigués ben feta, si el guió no fos genial i els actors no fossin extraordinaris. Aquí han arribat 2 de les versions de "The Office", l'original britànica, protagonitzada pel mateix creador de l'obra, Ricky Gervais, i l'americana, protagonitzada per l'actor còmic Steve Carell. Si no us han agradat mai merdes com "Friends" o "Salvados por la campana", és probable que us agradi "The Office".

L'altra sèrie també és de Ricky Gervais i es diu "Extras", la història d'un solter britànic que, als 42 anys, abandona la seva feina estable per llançar-se a perseguir el seu somni de ser actor. A cada capítol ens el trobarem disfressat de manera diferent com a extra en una obra, on sempre hi haurà una estrella convidada interpretant una paròdia de sí mateix. Fins ara he vist en Daniel Radcliffe (Harry Potter), Orlando Bloom (Legolas), Patrick Stewart (Star Treck, X-Men), la Kate Winslet (Titanic), entre d'altres.


Són sèries del 2001, 2004 i 2005, sèries boníssimes, amb gran èxit, un glop d'aigua fresca (o whisky "Chivas", segons com es miri), i, suposadament, també molt cares per a una televisió espanyola, però la Sexta està passant "The Office" americana el dimarts i "Extras" els dimecres. A quina hora? A 2/4 de 2 de la matinada fins a 2/4 de 3 !!! Són ben folls aquests sextans. Per sort, sempre ens queda internet i el DVD.

La tia Pepa

Hi ha coses que només (per regla general) podem adquirir de petits, com ara la fe o un determinat sentiment. En efecte, el que ens passa quan som petits i vulnerables, ja sigui per bo o per dolent, ens acompanya tota la vida. Ara és diferent: ara et passa una cosa i demà ja n'hi te'n recordes. Però tots portem gravats amb ferro roent les experiències i els records de la infantesa.

No podré oblidar mai la persona que em va criar. La meva mare, com moltes de la seva generació, havia de treballar i, com que no es podia refiar tampoc de la meva àvia, em deixava amb la tia Pepa, que és la persona més extraordinària que he conegut mai. Això que explicaré ara no és cap conte; és real, encara que no ho sembli; és la prova que la realitat és sempre molt més gran que qualsevol ficció.

La tia Pepa era una germana de la meva besàvia i era de Can Lero (li deien la Pepa Lera, no és cap broma!), soltera, vella, seca, fredolica, solitària, sempre vestida de negre, perquè sempre portava dol per algun mort, els cabells llisos i negres fins al clatell, sense arreglar. Catòlica de passar el rosari cada dia (o 3 durant el mes de Maria), però no d'anar a missa, perquè els capellans agoitaven la tele i anaven al bar. A l'hivern no es banyava mai, perquè feia fred i, a l'estiu, probablement tampoc. La pudor que feia i l'estol de mosquits que sempre voleiava sobre el seu cap quan anàvem al riu n'eren una prova irrefutable. Era un esperit lliure. Menjava quan tenia gana i bevia quan tenia set. Li agradava anar a passeig al riu, saludar les altres dones que passejaven i explicar contes. Sabia milers d'històries, anècdotes, paràboles, endevinalles i acudits polítics pels quals podies tenir problemes polítics durant els anys 30 del segle passat. No anava als casaments, ni a cap festa. Vivia sola a casa seva. El seu vici eren les "quinieles", fins al límit de la ludopatia. Casa seva era un misteri que no ensenyava mai a ningú, però jo sabia que era una de les poques cases del poble que encara tenia comuna i, per contra, no tenia televisió. Quan es va morir, la meva família va haver de llogar una empresa de desinfecció i desratització perquè netegés casa seva de totes les porqueries que hi guardava.

En posteriors entrades penjaré trossos de la saviesa popular i antiquíssima de la tia Pepa: històries de terror real, fet apòcrifs del nen Jesús o de Jesús i els apòstols, endevinalles impossibles d'endevinar...

Una vegada li vaig preguntar què faria si tragués la loteria. "Em compraria una casa, però amb una cabanya al bosc ja faria". I si poguéssiu fer un viatge, tia, a on aniríeu?. "A Terra Santa". I el segon viatge que faríeu?. "Al Pol Nord, perquè he sentit a dir que hi ha muntanyes de neu i m'agradaria veure-ho". Ella, que era tan fredolica! Al final, tia, no us va tocar mai la loteria, ni vàreu anar mai al Pol Nord. Però vàreu fer un viatge. Definitiu. I us vàreu trobar amb Nostre Senyor.

Portar ulleres?

Suposo que el ritme aquest d'estar-me 10 hores davant l'ordinador i dormir-ne la meitat m'ha portat a una pèrdua de visió. No he dut mai ulleres, però tinc por que, si vaig a l'oculista, em dirà que tinc miopia o alguna cosa així. Veig les coses una mica borroses, em costa veure-hi de lluny, no enfoco bé. Però també va a dies. Al cap de setmana m'hi veig més bé i, per això, espero que l'oculista em digui que només és la vista cansada. Ja tinc 31 anys i em costa acceptar que sigui cosa de l'edat. Per si fos poc haver d'anar a l'oculista, també he d'anar al dentista a que em tapi una dent corcada. Per sort, encara que el físic es degradi, l'important és l'esperit. I l'esperit, segons la majoria de religions del món, és immortal !

What would Chuck Norris do?

Heu vist qui dóna suport a la campanya política del pastor Mike Huckabee per a les eleccions presidencials nord-americanes? Sí, senyors, és el més entranyable repartidor de pinyes de Texas.

Diuen els comentaristes polítics que si en Huckabee és elegit President dels Estats Units, en Chuck Norris serà Secretari d'Estat i s'ocuparà de la política internacional. Us imagineu el que podria fer aquest home pel món? Tots els que hi han hagut fins ara no han arreglat res, tot continua igual de malament. Només heu de veure el desgavell a Palestina, el terrorisme al pròxim Orient. O en Bin Laden, que encara campa. Afegim-nos tots a la campanya. Donem-li una oportunitat a en Chuck. Ell no ens fallarà.

Negro sobre blanco

Avui he vist una entrevista a en Fernando Sánchez Dragó al programa inefable d'en Toni Rovira i m'he recordat que jo, quan era petit, l'hi tenia certa admiració. Fins que em vaig fer gran i em vaig adonar que egocèntric no és una paraula prou gruixuda per definir-lo.

D'altra banda, no he vist mai ningú tan incoherent i fals com ell. Com és possible dir que Espanya és un país xabacà i desmanegat, a diferència del Japó, perquè hi ha drogadictes al carrer, i, al cap de mitja hora d'entrevista, dir que no t'agrada Barcelona, perquè s'ha convertit en un parc temàtic, i que era molt millor quan el Raval es deia Barri Xino, que tot plegat era més autèntic. M'he quedat flipant amb tantes tonteries. Ja m'ha vingut just de no vomitar.

Quan domini el món, recordeu-me que el foti fora del planeta pel bé de la humanitat.

Bons propòsits

La societat actual ens ha desprovist del misticisme, la poesia i la bellesa. Comandats per un fals relativisme moral i immersos en una rutina prosaica i paralitzadora, enyorem amb recança el paradís perdut, l'aventura i l'època de les croades. Enyorem anar a matar el drac. Enyorem la vida.

Com diu Manuel Forcano al seu poema "Metro":

Agatàrquides de Cnidos va descriure les platges d'Eritrea
la color maragda del mar Índic, i Arià de Nicomèdia
els ports blaus i blancs del Pont Euxí. Plini
les fonts del desert i els més bells palmerars de Síria i Palestina,
i des de la barana més alta del vaixell, Marcià d'Heraclea
deia adéu a les illes d'un Egeu banyat de llum

Què fas tu, però, viatjant per sota terra
assegut en seients de plàstic negre a la llum de fluorescents?
De res no et serveix la velocitat
ni estalviar temps. Estació rere estació,
aquí no arribes mai de debò
allà on voldries.

Avui tot són presses i pantalles. Vivim només a través de pantalles: la tele, l'ordinador, la cònsola... Però hem oblidat la vida real, el sentir-nos vius de veritat i no només autoenganyats. Està bé jugar a ser Gabriel Knight o Geralt de Rívia, però també és trist adonar-te que no ets com ells, però t'agradaria ser-ho. La gràcia és ser prou valent per ser com ells!

Per part meva, de cara a aquest nou any, prometo viure més i ser menys virtual. S'ha acabat jugar a "The Witcher" fins a les 4 de la matinada; s'ha acabat l'internet estèril; s'ha acabat perdre la vida, única. Sense deixar de fer el que m'agrada, el que em fa feliç, i sense deixar de sé qui sóc, naturalment. Però aquesta és la meva promesa i la compliré.

Déu té un pla

Aquests dies de Nadal, quan les ovelles tornen al corral, és quan les televisions s'atipen de programar pel·lícules ensucrades i entranyables com la genial "Qué bello és vivir" (que, per cert, es veu que és gratis programar-la, per la prosaica raó que algú es va descuidar de renovar-ne els drets) o, com la que vaig veure l'altre dia, "Simon Birch", la història d'un nen "nan" putejat per la vida per a qui Déu té grans plans.

La pel·lícula confirma allò que que molts teòlegs i sants han proclamat durant la història. Deú té un pla. Quan creguis que les coses et van malament i que pateixes injustament, pensa que és per alguna cosa. Que algun benefici en treuràs. Perquè Déu té un pla. Quan pensis que les coses passen per casualitat, quan creguis que les pedres s'han posat aleatòriament en línia davant teu indicant-te el camí, recorda que Déu té un pla. Recorda que l'atzar no existeix, només la manca de càlculs suficients. Déu et mira i t'estima. Encara que no ho creguis o no ho vulguis saber. Déu té un pla, i tu en formes part.

Bon Any 2008 a tothom!