La Corbata

Cada dia vaig a treballar amb trajo i corbata; excepte divendres, que és “causal day”. És norma de l'empresa.

Però no és ara la primera vegada que treballo amb corbata. De fet, ja hi havia treballat per primera vegada els anys 2000 i 2001 per a una empresa financera i per a una altra d'internet. En aquella època, jo ja pensava que, al tombant del segle i del mil·leni, no passaria gaire temps que la corbata caigués definitivament en desús. Al capdavall, ja portava més d'un segle de moda com a signe de distinció i professionalitat i poques modes havien durat tant. El bastó de caminar va passar de moda, com també va passar de moda la perruca, el mocador a la butxaca, el monocle i, fins i tot, el barret. Només la puta corbata continua vigent -incomprensiblement- com a complement totalment inútil!

La corbata podria tenir un cert sentit quan vas a veure un client, com a demostració de certa imatge i formalitat, però no entenc perquè m'he de posar corbata si m'he d'estar tot el sant dia escrivint davant l'ordinador. Per això encara entenc menys la gent que, essent “casual day”, quan no és obligatori portar corbata, quan ni tan sols el “jefe” en porta, i no han de veure cap client, continuen portant-ne. És que se senten més professionals quan porten un tros de roba lligat al coll? (És que saliven quan senten una campana?) És que volen ser més papistes que el Papa? És que, després de treballar el divendres, quan arriben a casa al vespre, per posar-se còmodes, es posen el pijama i la bata, però es deixen la corbata posada, perquè, en realitat, volen portar-la? No sé, jo quan no tinc visites i m'he de passar tot el dia escrivint davant l'ordinador, no em sento més professional per portar la corbata al coll, sino que, més aviat sento el pes de la seva total inutilitat. Fins i tot les vaques, que porten una esquella al coll, poden tenir el consol de saber que allò serveix per a alguna cosa.

Signe de formalitat i de distinció? La corbata em seveix perquè, quan vaig al Corte Inglés, la gent em pregunti on és la secció de mòbils. Amb la corbata, sóc un advocat, però també sóc un venedor del Corte Inglés, un comercial i un revisor de trens, però ja no és tan clar que pugui ser un polític, un ric o un poderós. Puc ser perfectament un “pringat” amb corbata. Només com a disfressa divertida li veig algun sentit. No oblidem que, al capdavall, també els pallassos porten corbata.

L'endogàmia és dolenta

Sempre ho he dit. L'endogàmia és dolenta, i ha fet molt de mal. Si algú mai us ofereix de practicar-la, simplement digueu-li que no. A part de ser genèticament nefasta, és antinatural i antihumana. Qui voldria traginar-se una persona propera o familiar? Només un malalt.

Sé que aquest post em pot fer semblar un darwinista perillós, però què voleu que hi faci? He vist el mal que ha fet l'endogàmia al món i penso que el millor que es pot fer és combatre-la amb totes les nostres forces. Al meu poble s'ha practicat l'endogàmia amb naturalitat durant dècades i això ha portat a terribles conseqüències socials i de degeneració biològica. Posem aquí alguns exemples d'endogàmia i dels seus resultats:

- Carles II “el Fetillat”, darrer Rei de les Espanyes de la Casa dels Àustries. Vegeu-lo a la foto. És el que passa quan el teu tiet-avi per part de mare és alhora també el teu pare.

- Adolf Hitler. Els seus pares eren cosins.

- El Rei d'Espanya actual. Els seus pares eren cosins.

- Els controladors aeris. Com han informat els mitjans de comunicació, són un col·lectiu altament endogàmic. Hi ha qui diu que també els hi agrada donar pel cul.

- Els Faraons egipcis creien en l'endogàmia. Creien que el Faraó s'havia de casar amb la seva germana, que era la dona més pura. També creien que, després de morir-se, calia momificar el seu cos i conservar els seus òrgans en vasos canopis, per després ser enterrats en una enorme construcció piramidal amb tots els seus tresors i esclaus, perquè això era l'inici d'una fabulosa vida d'ultratomba. També creien que un déu amb cap d'animal pesaria el seu cor en una balança i en una altra hi posaria una ploma...

- Innsmouth. Una bonica vila marinera a la costa de Massachusetts. Fins als anys 20 del segle passat s'hi practivava l'endogàmia. Alguns dels vilatans no sortien de casa degut al seu aspecte poc sociable.

- Aleix Nikolaevitx, tsarevitx de Rússia. Patia una forma d'hemofília, com a conseqüència de la pràctica de l'endogàmia a la seva família, cosa que passava també a la majoria de monarquies europees. La seva delicada salut va fer guanyar prestigi i poder dins la cort russa al monjo Rasputin, un curandero analfabet amb presumptes poders taumatúrgics que va contribuir a precipitar els moviments revolucionaris en contra de la monarquia.

I, ja que parlem de Rússia, i com que s'acosten les entranyables dates de Nadal i Any Nou, us deixo amb aquest video del país dels Urals, que no té res a veure amb el tema del post, però que és molt divertit:

A les Muntanyes de la Follia

Lovecraft + Guillermo del Toro

Quan la pel·lícula basada en el relat homònim de H.P. Lovecraft està ja del tot confirmada i fins i tot té ja una data d'estrena prevista per al 2013, no puc deixar de manifestar la meva il·lusió i frisança per veure per fi una pel·lícula de Lovecraft amb cara i ulls. No n'espero menys del director de Mimic, El Espinazo del Diablo, Hellboy i El Laberinto del Fauno. Quan l'any 2006 en Guillermo del Toro va venir convidat al Festival de Sitges, la M. i jo gaudíem en aquell moment d'una acreditació de premsa com a representants d'una web sobre cine friki. La M., que havia anat a la roda de premsa, em va trucar per demanar-me si volia que li fes alguna pregunta. Li vaig dir que li preguntés quan faria la pel·lícula basada en A les Muntanyes de la Follia. Jo sabia que ell es moria de ganes de fer-la. La M. li va preguntar i el director mexicà li va respondre que dissortadament era molt difícil trobar finançament per a una història que acabava amb final frustrant. “Però si em dónes 1 milió de dòl·lars, te la dedico”, li va etzibar el director de Mimic. És, per tot plegat, una bona notícia que els milions de fans de Lovecraft d'arreu del món poguem tenir per fi una pel·lícula que, en principi, atesa la trajectòria del director i la seva coneguda afició per l'autor de Providence, no crec que ens defraudi. Per cert, qui ha posat la pasta al final ha estat en James Cameron (sí, sí, el director de Terminator, Titanic i Avatar). Ja ens ho trobarem...

Polígons industrials

Un lloc ideal per passar-hi les vacances

Si hi ha un lloc al món especialment odiós, aquest lloc és, sens dubte, un polígon industrial. Els polígons són llocs que procuro evitar amb tota la meva ànima, però que “fats perseguidors” (com els que van enviar en Bonaventura Carles Aribau fora de Catalunya) s'encarreguen sovint d'enviar-m'hi, malgrat totes les precaucions.

Sovint he d'anar a visitar empreses per fer-hi auditories de protecció de dades. El darrer cop em tocava anar anar a una empresa de Sant Adrià del Besòs, que, segons el tmb.cat, només era accessible, per mitjà de transport públic, amb tren. El fet que no hi hagués metro ja m'hauria hagut de fer sospitar, però tenia massa feina i estava massa atabalat per sospitar. Sobre el mapa de Google Maps, no semblava un polígon. Així que agafo el tren i baixo a Sant Adrià. Segons el mapa, són 10 minuts de caminar fins a l'empresa. De seguida m'adono de la catàstrofe. Estic jo tot sol amb un trajo caminant per un lloc completament deshabitat: una carretera amplíssima per on només circulen camions carregats de productes industrials, no pensada per a vianants, sense serveis, ni botigues, ni fanals, ni res que pugui recordar a un poble, una ciutat o la civilització: només camions enormes que circulen sorollosos i edificis industrials quadriculats a banda i banda que es retallen contra el cel i projecten llurs ombres amenaçadores sobre l'asfalt. Sóc al territori del polígon industrial.

Al polígon les normes són diferents: no hi ha voreres, ni passos zebra, ni cap facilitat per als vianants. De fet, els vianants són l'últim esglaó en la jerarquia social. No hi tenen drets. Si volen travessar la carretera, han d'assumir el risc de fer-ho per qualsevol lloc i morir atropellats pels camions. La carretera sembla a mig fer, perquè no hi ha voreres, i als marges creixen tot d'herbotes i bardisses, per on resulta molt difícil desplaçar-se a peu. Tinc la sensació de ser l'únic ésser humà en un món post-apocalíptic, l'únic vianant, errant tot sol d'una banda cap a l'altre com un boig, avançant amb penes i treballs per un marge de la carretera. Però de seguida veig algun indigent i algun obrer immigrant que també pul·lulen per allà, i em miren estranyats. Per què no va en cotxe, com tothom?, deuen pensar.

Al polígon, els carrers no tenen nom -o no tenen plaques identificatives- i les naus no tenen una porta per on entrar de forma civilitzada. Sovint s'ha d'entrar pel taller, on els toros porten palets d'un cantó cap a l'altre i les màquines produeixen sorolls eixordadors. Cansat i suat, pico la porta d'aquella nau, una entre cent, totes idèntiques. Pico la porta i m'obren, i accedeixo per fi a la comoditat d'una oficina. Semblava impossible. Però no s'hi val a relaxar-se. Caldrà que la visiti no duri gaire. No m'agradaria trobar-me encara al polígon quan es faci fosc...

Tempus fugit

La sensació que el temps se m'escapa cada dia és més punyent. Cada dia, d'ençà que em llevo i fins que me'n vaig a dormir, és una lluita acarnissada contra el temps. Corro per travessar el carrer, quan el semàfor està a punt de posar-se vermell, i corro també per agafar un metro que veig, sento o intueixo des de lluny que acaba d'arribar. No vull esperar, no vull fer cues. Sempre corro, i el pitjor és que em fan ràbia tots els que no corren.

Constantment penso en com es podrien fer les coses d'una altra manera per estalviar temps. He millorat els matins. Des que sona el despertador i fins que surto de casa passen 25 minuts: bec aigua, esmorzo un bol de cereals, cafè i galetes, miro el 3/24, faig el llit i em vesteixo amb trajo i corbata. Tot plegat, 25 minuts. Odio la gent que necessita 1 hora al matí per fer la meitat de coses que faig jo. Dropos!

Aquest només 5 minuts ?

Al gimnàs, per on també es deixen caure molts dropos (alguna estona us parlaré de l'afició que té la gent a fer cues, com si les màquines del gimnàs fossin les atraccions de Port Aventura), hi ha una doble porta de vidre al vestuari. El més senzill en un gimnàs tan concorregut seria esbrinar quina és la forma més ràpida i còmoda de moure's a través de la porta. Però no!!! La gent no vol el mètode més ràpid. La gent s'atura a a la porta i l'aguanta per al que ve al darrera, quan el que ve al darrera haurà d'aguantar la porta igual tant si el de davant l'aguanta com si no. Però la gent no gosa passar sense aguantar la porta per al que ve darrera, i així l'únic que aconsegueixen, en aturar-se, és que tots dos perdin el temps.

El temps ens fuig. En qualsevol cas: jo no faig cues.

POC PROFESSIONALS

Em sap greu haver d'insistir un altre cop sobre aquest tema, però és que em fa bullir la sang. En aquest país, poques coses hi ha tan terribles i lamentables com la poca professionalitat i el pèssim servei que ens ofereixen a bars, botigues i restaurants. I això que som un país de serveis! No s'hi val a generalitzar; no és el mateix el servei a Vic que a Barcelona, ni tampoc és igual a tots els establiments, però la conclusió global és esgarrifadora.

La gent s'ha acostumat al tracte degradant, maleducat, ineficaç i desprovist de qualsevol professionalitat, fins al punt que creuen que això és la normalitat, i es neguen a veure qualsevol possibilitat de millora. Fins que surts a l'estranger i t'adones que l'excepció som nosaltres, i que a tot arreu, sigui un país més ric o més pobre que el nostre, la gent del sector serveis és conscient que el client li paga el sou i procura fer bé la seva feina i servir-lo. No demano pas que siguin uns llepaculs. Només demano que siguin professionals. Que quan entris a un lloc, et vulguin atendre, i no hagis de ser tu el que els hagi d'anar al darrera i encara sembli que els molestes. No demano que siguin uns pallassos. No vull que els cambrers facin bromes suades i forçades, que em vulguin fer riure, i que s'agafin unes confiances desproporcionades, fins al punt que et facin sentir incòmode i passar vergonya aliena. Només vull que facin la seva feina. Que facin la seva feina, igual que jo faig la meva. I prou.

Tot això que dic puc demostrar-ho amb els següents exemples. Hi posaré també exemples d'experiències viscudes a Grècia, que se suposa que és un país més pobre que el nostre.

EXPEMPLE 1: DEMANES CONSELL EN UNA FARMÀCIA PER COMPRAR UN MEDICAMENT

A GRÈCIA

Després d'explicar quins símptomes tens, l'auxiliar de farmàcia, que t'ha escoltat atentament, t'explica pausadament, amb paraules entenedores, quin creu que és el problema i el medicament que creu que t'hauries de comprar. Al cap d'un minut, el farmacèutic, que ha sentit la conversa des de la rerebotiga, apareix a la botiga i matisa l'opinió de l'auxiliar, amb la intenció de donar-te una millor informació com a client. Marxes content amb un medicament que et curarà.

AQUÍ

L'auxiliar de farmàcia pontifica que has de comprar el medicament tal, sense deixar-te acabar d'explicar. Quan vols insistir en el problema i els seus símptomes, per estar segur que l'auxiliar ha entès bé la pregunta, el farmacèutic titular apareix i, com si no hi fossis, pregunta una cosa a l'auxiliar. Gairebé cridant, el farmacèutic i l'auxiliar discuteixen davant teu sobre un tema intern de la farmàcia que a tu tant te fot. Quan no veus el moment d'acabar de preguntar, decideixes no tornar a aquella farmàcia.

EXPEMPLE 2: DEMANES UNA CERVESA EN UNA TERRASSA D'UN BAR

A GRÈCIA

No has d'anar mai a la barra, encara que t'estiguis dret amb els teus amics en un racó de la terrassa, perquè està plena a vessar. El cambrer apareix al cap de no-res, et demana què vols a tu i a 10 persones més, et diu que sí a tot i torna al cap de 5 minuts amb totes les begudes, donant a cadascú el que ha demanat, perquè es recorda perfectament de totes les cares i del que ha demanat cada cara. Cobra allà mateix i torna el canvi a tothom.

AQUÍ

Si no t'asseus en una taula, ja saps que hauràs d'anar a demanar a la barra. Ningú no et preguntarà mai res. Si t'asseus en una taula, no apareixerà ningú durant una llarga estona, durant la qual et plantejaràs diverses vegades si has d'anar tu mateix a demanar a la barra, ja que podria ser que el cambrer estigués ocupat mantenint una conversa intrascendent amb un seu amic. Al final, però, fent molta paciència, apareixerà el cambrer. A partir d'aquí només has d'esperar l'errada o la manca de professionalitat, que pot manifestar-se en diferents circumstàncies, de forma alternativa o conjunta:

- Quan vols seure, el cambrer et diu que estan tancant, que no poden fer menjars perquè la cuina està tancada, que no poden acceptar comandes de menjar perquè estan saturats, que ell avui està sol i que trigaria molt a servir-te... Els arguments per no servir a un client poden ser variats i inversemblants, amb l'únic límit de la imaginació humana.

- Demanes un cafè amb llet i el cambrer et respon “¿un café con hielo?”. Proves de tornar-ho a demanar en la teva llengua al teu país, però el cambrer no t'entén i, és més, sembla que es molesta perquè tu sí saps castellà i no et dóna la gana de fer-lo servir. Et sents idiota i penses que el cambrer no té ni puta idea d'on és, ni vol tenir-ne. A partir d'ara, parlaràs en castellà a tots els que, pel seu aspecte físic, semblin venir d'un altre país.

- El cambrer està cansat, atabalat i porta mala llet degut a la feina horrible que té i que l'obliga a passar-se llargues hores en aquell bar. No amagarà el seu estat d'ànim, sino que te'l farà avinent. Potser fins i tot esperarà que el planyis.

- El cambrer, quan li demanes una cosa, no et contesta. No diu res, ni sí ni no, es gira i continua el seu camí. Potser se'n va a parlar amb altra gent. No saps si t'ha entès, si et servirà o què passa. Hauràs d'esperar una quanta estona més per saber la resposta a la teva inquietud.

- Després de demanar, el cambrer no tornarà a aparèixer durant una llarga estona, temps durant el qual et plantejaràs diverses vegades anar a la barra a preguntar què ha passat. Si resulta que falta una cervesa, però el teu cambrer no torna, te la pot portar un altre cambrer. El cambrer d'abans apareixerà al cap de molt temps, i es mig disculparà donant la culpa a uns altres clients, que l'han torbat. Si ja t'ha portat la cervesa un altre cambrer, somriurà i dirà “doncs aquesta ja me la bec jo”. I tema solucionat.

- Després de demanar, el cambrer no portarà el que li has demanat. Portarà, per exemple, una clara que ningú no ha demanat. Somriurà i dirà “doncs aquesta ja me la bec jo” i avall, que fa baixada.

- Demanar el compte pot convertir-se en una gesta heroica de proporcions olímpiques. Al nostre país, tothom està sempre molt ocupat als bars i restaurants, i pagar a la caixa es considera una alternativa raonable, que no garanteix, tanmateix, que no t'hagis d'esperar. Llavors, és probable que hi hagi un problema de comprensió, gestió, registre... Et demanaran a quina taula estaves, perquè a ells no els hi consta, i què has demanat. La desatenció i el menyspreu mostrat envers la teva voluntat de pagar et fa pensar que potser no volen els teus diners. Només volen que els deixis en pau, cosa que és un contrasentit, perquè precisament el que tu vols en aquest moment és deixar-los en pau a ells. Per sempre.

MORALINA: Les crítiques que faig al sector serveis del nostre país no són destructives, sino que responen a una voluntat de millora. No s'hi val a dir que ningú no vol fer aquesta feina i que els pobres amos han de llogar pobra gent estrangera que no hi té cap interès. Els amos en tenen la culpa: són ells els que han de vigilar els empleats, procurar que puguin atendre bé a la gent i en la seva llengua i, en definitva, no banalitzar la prestació d'uns serveis que són un dels pilars de la nostra economia. Però també nosaltres en tenim la culpa, perquè ho acceptem tot.

Petits pensaments per a a un país petit

Per Sa Santedat el Yogi Chandraputra

El gran Yogi Chandraputra, gurú, líder espiritual, expert en coaching i assessor de marketing, també conegut al subcontinent indi com al “déu de les coses petites” (en clara al•lusió als 2 micro-penis que li atribueix la tradició popular, de l’època en què treballava a la indústria del porno“bizzarre”) ens il·lustra novament amb les sentències més significatives de la seva filosofia. Heus ací alguns extractes del seu nou llibre “Quién se ha llevado mi Ferrari? Marketing para funcionarios”, escrit conjuntament pel Yogi, el seu nebot Bubu i la mare que els va parir.

1.- La veritat és important, però la mentida, de vegades, pot salvar el món.

2.- Dir la veritat és vulgar i molt fàcil. Els retardats, els nens i els borratxos solen dir la veritat. El mèrit és dir mentides, recordar-les totes, i que no et pillin.

3.- La corbata està sobrevalorada i porta ja més de cent anys de moda. Proposo retornar a la toga porprada com a símbol d'elegància i casta dominant. Fa més mediterrani.

4.- La poligàmia pot ser divertida, però és complicada de gestionar.

5.- En una empresa, fer els escrits que després presentarem al client en “Times New Roman” o “Garamond” (encara!!!) hauria d'estar prohibit.

6.- El canvi climàtic no és dolent: al capdavall, ha permès que molts conferenciants, productors de documentals, ex-polítics en decadència, científics i empreses d'assessoria mediambiental s'hi guanyin la vida.

7.- La propera gran exploració científica de la humanitat no serà Mart, ni l'ADN, ni la vida alienígena. Serà l'Infern. Ja tardem a descobrir-lo, i seria una putada que no existís: el món seria un lloc una mica més trist i injust sense l'Infern.

8.- El menjar està sobrevalorat. Al final, sempre acaba al wàter.

9.- Si ets calb, baixet, portes barba i ulleres, no cal que t'obsessionis amb anar al gimnàs. Per més fort que et posis, la gent continuarà veient un home calb, baixet, amb barba i ulleres (i, després de tot això, potser també musculat).

El Blog Zombie

Gràcies, amics, pels milers de peticions desesperades demanant que torni a ressuscitar aquest gran blog, que ha estat el “Manies Meves”. Hi he estat pensant durant dos segons, i al final he arribat a la conclusió que és el meu deure ciutadà i sagrat tornar a escriure en aquest petit espai que la xarxa tan amablement m'ofereix. Si, arran també de nombroses peticions, el gran escriptor Arthur Conan Doyle es va sentir moralment obligat a ressuscitar literàriament el seu emblemàtic Sherlock Holmes després d'haver-lo fet caure espectacularment per una cascada (hauria estat un pèl més complicat si l'hagués fet caure per una trinxadora de carn...), com no m'hauria de sentir jo igualment obligat a ressuscitar aquest blog de merda? De nou, gràcies, amics, pels milers de mostres d'amor i respecte que m'heu enviat. Faig tornar el blog de la mort. El ressuscito. I ho faig més maniàtic i desequilibrat que mai. Benvinguts al Blog Zombie.

Impressions sobre el DIR a què m'he apuntat

El Sr. Cuní s'entrena habitualment al Holmes

Avui he fet una bestiesa molt grossa. Degut a un recent canvi de feina, m'he canviat de gimnàs. Molt a contracor meu, he deixat el millor gimnàs de Barcelona, el luxós i espaiós HOLMES PLACE d'Uquinaona, on em trobava sovint el gloriós Josep Cuní, per anar-me'n a un DIR que val gairebé el mateix. He pagat 6 mesos de cop, he llogat una taquilla i m'han regalat un MP3. També m'han regalat una motxil·la DIR, perquè quan la porti tothom pugui saber on vaig. D'aquesta feta, se m'han plantejat algunes preguntes:

1.- Per què m'han cobrat 12,5 Euros de fiança per llogar una taquilla en què a penes hi caben unes vambes? És el que valen més de dues mensualitats. Havia sentit a parlar de les fiances per lloguer de pisos o cotxes, però una fiança per una taquilla? Tenen por que hi visqui? Tenen por que la destrossi per dins? Com es destrossa per dins una taquilla per a les vambes? Al final no em tornaran la fiança perquè em diran que l'han de netejar o pintar?

(per cert, aprofito per dir que la caríssima taquilla de vambes estava brutíssima, i he hagut d'esmerçar uns minuts de la meva vida en netejar-la amb la tovallola)

2.- Tenint en compte que em costa gairebé el mateix el DIR (el DIR que vaig ara) que el HOLMES PLACE, per què al DIR no hi ha cap material mínimament car?. Tot està fet de plàstic, ferros vells i fluorescents. Calen tants fluorsescents i tanta llum a les dutxes, com si estiguéssim a l'oficina? I que les dutxes siguin de plàstic? Materials tan cars com ara la fusta, el vidre o la pedra (imagina't!) són absents a tot el gimnàs.

3.- El DIR no és tan cosmopolita. No hi ha estrangers, ni tants gays explícits, ni tants vells, però, per contra, hi ha més jovent i gent de mitjana edat. La gent, però, es veu més seriosa, més musculada, va més a la idea. Ja em va bé. El Holmes Place darrerament semblava una cockteleria.

4.- Al DIR l'espai està aprofitat "a tope". Tots els racons estan plens de gadgets, màquines i coses. Mires a un racó, i et trobes una màquina de mesurar la pressió de la sang. Fins i tot les colxonetes per fer abdominals són la meitat que al Holmes. Tot és més reduït i barroc, però en canvi la gent no es toca. Al Holmes tot és molt més gran, però incomprensiblement sempre hi havia problemes d'espai i acabaves topant amb tothom.

5.- Al DIR gairebé no hi veus monitors. Fantàstic! El Holmes estava ple de monitors (que pagaves tu). Sovint, semblaven desvagats i avorrits, i llavors vigilaven que tothom fes els exercicis bé (sensació d'estar vigilat, uf) o venien a donar-te conversa (banal) i, per tant, a distreure't de les teves obligacions. Això s'ha acabat.

L'Arnold també anava al gimnàs