L'home mecànic

En aquesta pel·lícula de 1921, The Mechanical Man, un científic crea un robot teledirigit que té superforça i supervelocitat. Una banda de criminals dirigits per la pèrfida Mado intenta apoderar-se violentament de les instruccions necessàries per controlar el robot. Com a resultat, el científic es mor, però la Mado i els criminals són detinguts i empresonats abans de poder fer res. No obstant, no passa gaire temps que la Mado i la seva banda s'escapen de la presó i, mitjançant el nebot del científic mort, aconsegueixen les instruccions per controlar el robot, el qual faran servir per executar un seguit de crims horribles. Llavors, el germà del científic mort crearà un segon home mecànic, per tal que s'enfronti al primer home mecànic en un duel sense precedents...

Els 2 videos del Youtube contenen els únics 20 minuts que s'han pogut rescatar de la pel·lícula original de The Mechanical Man, molt deteriorada pel temps.



Sempre m'ha semblat fascinant com en les pel·lícules i novel·les de ciència ficció dels segles XIX i XX s'han imaginat el futur: robots que treballen per nosaltres, naus que volen sobre la ciutat, i absència total d'ordinadors (ningú va preveure la revolució informàtica!). Per això també em sembla indignant que haguem arribat al segle XXI i encara no tinguem robots treballant per nosaltres, ni cotxes sobrevolant les ciutats.

De quan t'entra un intrús a casa

Ho reconec: alguns cops he escrit en aquest blog històries que no s'adiuen ben bé amb la realitat i que, al contrari, responen a una llicència literària generosa, a la necessària distorsió que la imaginació imposa a determinades històries per fer-les més interessants i divertides. No és el cas, tanmateix, de la història que ara penso explicar.

Va ser durant la nit de la final de la Champions. Havia quedat amb una amiga per veure el partit a la pantalla gegant de les Cotxeres de Sants, però, per circumstàncies imprecises, vam acabar veient-lo en el bar més cutre i xungo de Barcelona: dues màquines escurabutxaques, només dos tamburets, una tele antiquíssima que no tenia so i la retransmissió radiofònica de la cadena Cope. Els nostres acompanyants eren la mestressa del bar, que ens va tirar les cartes i va encertar algunes coses del nostre passat i futur (d'altres, no, esclar, és qüestió de probabilitat), i un home que havia estat el seu marit o xicot durant quinze anys, abans de separar-se, un flipat de les arts marcials.

Al final, després del partit i d'una certa celebració, vaig tornar a casa. Aquella nit, tanmateix, va passar un fet singular. Encara no sé com, però alguna cosa va entrar aquella nit a casa, quan tenia la finestra oberta. No va ser fins a la nit del dia següent, quan vaig tornar a casa de treballar, que vaig sentir una fressa darrera la nevera. La vaig enretirar una mica i vaig descobrir, astorat, un petit ocell negre que s'hi amagava. Devia colar-se la nit anterior, quan vaig tenir la finestra oberta una estona. Vaig moure més la nevera i vaig provar d'agafar-lo amb les mans, però no hi havia manera. Aquella intrús es va amagar encara més sota el moble de la cuina. Ja es morirà, vaig pensar, i llavors el trauré mort abans no es podreixi. No hi podia fer res més. Me'n vaig anar a dormir amb una certa recança per aquella patètica forma de vida.

Aquest NO és l'ocell que em va entrar a casa

L'endemà al matí, quan em llevo, el primer que veig és l'ocell, que havia sortit del seu amagatall i s'havia posat sota la finestra. Potser finalment havia descobert el lloc per on havia entrat. Reflexiono que els romans i altres pobles antics atribuïen significat al vol dels ocells i a les fetes dels animals, en general. Tot eren símbols de bona sort o malastrugança. Ha de ser bona sort, espero, seria el més lògic.

Vaig pensar que l'ocellot devia estar molt afeblit, potser moribund, ja que feia moltes hores que no devia haver menjat res. El vaig agafar curosament, tot i que ell va oferir resistència. Vaig obrir la finestra, vaig obrir les mans: en contra del que jo pensava, que cauria a terra com un pes mort, l'ocell es va enlairar, batent les ales amb força, encetant un vol precís i valent. L'ocell va marxar lliure. Que tingui sort!

Antimanual per anar en metro

Al metro, s'han de seguir unes normes bàsiques de convivència

Vet aquí 10 consells i instruccions fonamentals a tenir en compte per tots els usuaris habituals del metro:

1.- Quan viatgis en metro, estigues al cas de quan falti aproximadament una estació per baixar. En aquest moment, per evitar sorpreses desagradables, és convenient que et vagis movent cap a la porta, desplaçant a tota la gent que et trobis pel camí. A aquest efecte, cal que facis a totes les persones la pregunta "Baixes?/¿Bajas?" (valen qualsevol de les 2 llengües oficials) amb to d'urgència, ja que d'ells depèn el fet que puguis baixar o no. Cal que facis la pregunta a totes les persones que et trobis entre tu i la porta, però pots fer-la també a altres persones del teu voltant, per evitar sorpeses, i perquè quedin clares les teves intencions de baixar a la propera parada. No seguir aquestes instruccions podria suposar que quedessis atrapat al metro de forma indefinida.

2.- Hem de tenir molt clar que la gent més pobra i lletja de la ciutat viatja en metro. Ni l'alcalde de la ciutat ni en Salvador Sostres hi han viatjat mai, ni tampoc cap supermodel. Tots els trinxeraires i lladres usen habitualment aquest mitjà de transport. Per tant, és de vital importància vigilar en tot moment les teves pertinences i, en especial, el personatge anomenat "el carterista", contra el qual els avisos de megafonia (també en japonès) no seran mai suficients.

3.- Com ja se'n cuida prou de recordar-nos el servei de megafonia, està prohibit baixar a les vies. Encara que no ho diguin de forma explícita, també està prohibit suicidar-se, assassinar algú llançant-lo a les vies o fumar (una altra forma de suïcidi).

4.- No et rentis, ni et dutxis per viatjar en metro. No cal tampoc que et posis desodorant i, si has d'esternudar, no et tallis. Si ells no són polits ni educats, tu tampoc.

5.- Porta sempre el teu llibre amb les tapes forrrades amb papers de diari. La gent no n'ha de fer res dels teus gustos literaris. Altrament, si tothom pogués saber què llegeixes, t'exposaries a tenir una conversa amb un desconegut, i qui sap si podria ser un malfactor o un facinerós. Al metro, no parlis mai amb ningú.

L'Inframón és on passo jo cada dia una hora per anar i tornar de la feina

6.- Al metro, procura llegir llibres de Dan Brown, Katherine Neville o Noah Gordon. D'espanyols estan bé Ildefonso Falcones o la Sra. Asensi. Tots aquests llibres els pots portar sense les tapes forrades, perquè no diuen res de la teva personalitat. Portar llibres d'altres autors podrien fer pensar a la gent que ets una mena d'outsider.

7.- No permetis mai que ningú, aprofitant-se d'una situació de proximitat, llegeixi la teva lectura, ni que sigui de reüll. Si volen llegir, que es comprin un llibre, tu! O que agafin un periòdic gratuït de la paperera, com fa tothom. Si detectes que algú està llegint el que tu llegeixes, cal que apartis immediatament el teu llibre/revista/periòdic del seu camp de visió sense cap recança.

8.- Si ets una persona gran, no permetis que els més joves abusin de la teva situació i incompleixin les nomes més elementals de la convivència. Si no hi ha cap seient lliure, pregunta amb to agressiu "Qui em deixa seure? Qui em deixa seure?", fins que algú s'aixequi. El jovent no té cap educació i és important fer-los-hi avinent.

9.- Si algú es desmaia, es mor o perd el coneixement al metro, pregunta-li immediatament si baixa. Si no ho féssim així, podria podria ser un obstacle a l'hora de baixar i ens arriscaríem innecessàriament a quedar-nos atrapats al metro de forma indefinida.

10.- No agafis mai la línia groga. És massa lenta i et porta a llocs que no semblen Barcelona.

L'Apocalipsi Porquí

Les primeres víctimes innocents de la histèria apocalíptica

Estic decebut. Aquest no era el final que jo m'esperava.

La Grip Porquina és potser la forma d'apocalipsi més ridícula que ens podíem haver imaginat. Quan molts ens havíem fet il·lusions que arribaria l'holocaust zombie, la invasió extraterrestre o la fusió dels pols, apareix com a la gran amenaça de la humanitat un constipat que també pateixen els porcs. És que no ens mereixem una apocalipsi més digne?

Les administracions han decidit canviar el nom de Grip Porcina pel més neutre de Grip Nova, per salvar els interessos dels porcaters, suposo. Però a mi em sembla més entranyable el nom de Grip Porquina (com conill porquí), molts menys apocalíptic, que al·ludeix als nostres germans mamífers, també víctimes de la Grip abans que nosaltres. Perquè, de fet, la Grip Porquina és la darrera mutació moderna d'un virus que ja va originar el sub-tipus causant de l'anomenada Grip Espanyola de 1918-1919, una pandèmia infecciosa brutal que va liquidar entre 50 i 100 milions de persones en plena guerra mundial. El nom d'espanyola va venir pel ressò internacional que li va donar la premsa espanyola, que, en ser Espanya un país neutral durant la guerra, no patia la censura informativa dels països bel·ligerants. Llavors, els humans van encomanar aquesta malaltia als porcs i, quan es va erradicar entre la humanitat, ells van continuar infectats.

En canvi, no hi ha cap prova científica que els porcs puguin encomanar la Grip als humans, cosa que no ha impedit que països com Egipte hagin decidit fer un genocidi amb tots porcs del país (vegeu foto de dalt). Ja els hi val! Segur que feia temps que esperaven l'oportunitat per fer-ho.

La matança dels porcs a Egipte és només una mostra de les mesures absurdes i irracionals que poden adoptar-se en èpoques de terror. Només cal veure com la gent porta màscares per Barcelona, la prohibició d'importació de porcs d'Espanya que han fet alguns països (brutal!) o l'estigmatització que patirà Mèxic durant molts anys. Però, tranquils, que això no és res.... Els porcs només són les primeres víctimes innocents. Només caldrà esperar una mica i tornarem a cremar bruixes... Una mica de paciència i tornarem indefugiblement a l'època dels follets, les bruixes i la merda per sopar ("per cert, ahir vaig sopar merda, senyor").

Per si de cas, jo aniré a demanar-li una escopeta al meu tiet... Si van mal dades, busqueu-me al Corte Inglés...

"Ja podeu anar fent, humans, jo sempre sobrevisc a les vostres pandèmies, hahahaha!"

Títols de pelis porno

Qui posa els títols a les pelis porno a Espanya? L'altre dia, amb uns amics, parlàvem d'aquest tema tan extraordinàriament interessant i de com d'imaginatius poden arribar a ser alguns títols, com ara:

- Me fui a por trabajo y me comieron lo de abajo
- Si no soy Curro Jiménez, qué hago con este trabuco
- Mujeres al borde de un ataque de miembros
- Agárramela como puedas
- Murieron con las pichas tiesas
- El conejo de la bruja de Blair
- De oca a oca y me la tiro porque me la toca
- En el parque madrileño se te pone como un leño
- La Zorra y el Vagabundo
- Entrevista con el Pepino
- Falo Crest
- Follando con Lobas
- Bailando con Zorras
- Hard Cipotter
- Harry Potter y la Minga Descomunal
- E.T. El Peneterrestre
- Arma rectal
- Babe, el cerdito caliente
- Bailando con zorras
- Eduardo manospajeras
- El hombre que se la chupaba a los caballos
- Ensalada de pepino en el colegio femenino
- La casa de las bragas voladoras
- La delgada raja roja
- Más adentro
- Nelson manguera
- Penetrad a willy
- Semental querido watson
- Ya se quien te la chupó el último verano

Als millors cines

No us perdeu la pel·lícula sueca titulada a Espanya "Déjame entrar". Probablement, la millor pel·lícula de vampirs que he vist els últims 20 anys.

Sóc el germà dolent de la Candy Candy

Aquest sóc jo, segons una amiga meva

Pel que m'ha dit la gent, si mai es fés un concurs d'imitadors meus, segurament hi anirien gent com en Dominic Howard -el bateria de Muse- o el famós DJ francès David Guetta, amb qui em confonen sovint a les discoteques, sobretot les franceses. Com és natural, no em molesta gens ni mica que em confonguin amb una estrella de la música.

L'altre dia, però, una amiga em va dir una cosa que ningú no m'havia dit mai: que m'assemblo físicament al germà dolent de la Candy Candy. Ja sabeu, la sèrie aquella japonesa, shojo i ensucrada fins al coma diabètic, que es basava en ensenyar fins a quin punt és capaç de resistir una pobra nena òrfena les putades i injustícies de la vida amb un optimisme que podríem qualificar de sobrenatural. El reguitzell d'humiliacions i desgràcies que havia de suportar la pobra Candy provocava en l'espectador, és a dir, un servidor quan era petit i empàtic, intensos sentiments de frustració, ràbia, impotència i depressió, tot alhora. Suposo que només un poble que ha estat conquerit i bombardejat amb bombes nuclears és capaç de crear un espectacle tan cruel i degradant destinat als infants.

Cap noi podia resistir-se davant d'uns ulls que ocupen mitja cara

Hom hagués volgut que la Candy hagués estat més combativa, més resistent, més malparida. Però no tot és miserable en la sèrie. Hi ha un ensenyament interessant. Hi ha una sortida, una llum, una esperança. Perquè, malgrat els seus orígens a l'hospici, els germans adoptius que la volen enfonsar en la misèria mitjançant mentides i argúcies, el seu enamorat Anthony, de faldilla escocesa, que es mor d'accident de cavall -i es moren també totes les roses que cuidava, snif-, la Candy manté sempre una actitud optimista i una bondat natural que la fan triomfar finalment a la vida. No és casual, doncs, que tots els nois s'enamorin d'ella, fins i tot el malvat germanastre a qui em van dir que em retirava.

Finalment, he trobat una proposta interessant per fer una pel·lícula de Candy Candy amb actors reals, que podeu veure aquí. Sembla que el meu personatge l'interpretaria en Christian Bale. Nem bé.