Coneix-te tu mateix

Alexandre no se’n sabia avenir. Per primer cop el seu pare, el Rei Filip de Macedònia, havia volgut que l’acompanyés en la seva visita a l’oracle de Delfos. El Rei de Macedònia ja havia consultat l’oracle abans en altres ocasions, sobretot quan tenia dubtes sobre decisions importants per al seu Regne i les seves conquestes. Filip devia pensar que Alexandre ja era prou gran i que havia arribat el moment que l’hereu del seu imperi conegués el melic del món, el centre de l’univers, on anaven representants de tots els pobles i ciutats de tota l’Èlade abans de prendre una decisió important: a on s’havia de fundar una nova colònia, si calia fer una nova guerra o si calia adherir-se a una aliança o altra. Cadascú anava allà a cercar la seva resposta després d’un llarg viatge; de Kos, de Micenes, de Tebes, d’Esparta, de Pilos, de Focea, d’Efes o de Rodes.

Es deia que Delfos era un centre espiritual des de temps immemorials. A l’època fosca, hi vivia una Serp, una Pitó, fins que un dia el déu Apol·lo la va matar i va ocupar el seu lloc. D’ençà d’aleshores, les sacerdotesses d’Apol·lo que viuen a la cova, les Píties, aspiren els vapors que traspuen per les esquerdes, masteguen llorer i donen les seves respostes de manera críptica i sovint inintel·ligible. És un déu qui parla per boca de la Pítia.

En una cavitat subterrània, Alexandre i el Rei Filip, acompanyats pel seu seguici i els funcionaris del Santuari, van anar a presentar-se davant la sacerdotessa. La Pítia va posar els ulls en blanc, furibunda, i va deixar anar una tirallonga de mots encadenats, movent la llengua d’un cantó cap a l’altre. Alexandre no va entendre res. Filip va fer que sí amb el cap, va fer com si hagués entès la resposta i va dir que era hora de tornar-se’n.

A la sortida de la cova, Alexandre es va fixar en el fris que presidia l’entrada del temple. Hi havia una única inscripció: CONEIX-TE TU MATEIX. De tant lluny venia la gent per consultar el seu destí, confiant el seu futur a una sacerdotessa drogada que suposadament parlava per boca d’un déu. Però la resposta ja la tenien. La tenien dins seu. L’havien tingut sempre dins seu. Però no s’atrevien a enfrontar-s’hi.

La Pítia parlava per boca d’un déu, que es diu home.

Els catalans són els hòbbits

Qui deia que les races ja no existien?

Les races que va crear J.R.R. Tolkien per a la seva gran novel·la de fantasia El Senyor dels Anells podrien tenir perfectament el seu equivalent en races o pobles actuals d'Europa, com explicaré tot seguit. Vet aquí els exemples:

ELS ELFS: FRANCESOS.- Són els reis de la Creació, els preferits per Déu, els més atractius, els que fan les coses millor, però també els més melancòlics i efeminats. Es consideren immortals i el centre de l'univers, però també són un exèrcit tembile. No se sap ben bé de què viuen, ni a quina mena d'economia es dediquen, però sempre viuen gaudint dels llocs més bonics i de les menges més selectes. Tendeixen a escaquejar-se dels problemes i pensar només en ells mateixos. No són famosos per la seva solidaritat amb altra gent del mateix continent. Les dones tenen fama de ser molt formoses.

La primera dama francesa, Carla Bruni, i la guapíssima semi-elfa Arwen (Liv Tyler).

ELS ORCS: ESPANYOLS.- Està clar que, si hi ha un poble o país que no ha estat capaç de desenvolupar una economia i que s'ha dedicat històricament a viure del saqueig i la rampinya del que produeixen els altres, aquests són els orcs. Si els espanyols van viure durant segles de saquejar primer els moros, després els jueus, després el continent americà i finalment els catalans, els orcs no es queden enrere en el seu afany de conquesta i viure dels altres: hòbbits i Ròhirrim n'han sofert el jou.

ELS HÒBBITS: CATALANS.- Un poble de gent menuda que viuen a la seva pròpia comarca i que, malgrat tenia una història tan antiga i notable com qualsevol altra, actualment la majoria de gent de la Terra Mitjana/Europa no sap dir del cert si existeixen o no. Circulen llegendes (equivocades) sobre ells. Alguns pensen fins i tot que són un invent del nacionalisme. En general, als hòbbits/catalans els agrada portar una vida tranquil·la i relaxada, però, si convé, poden caminar llargues distàncies i demostrar que són grans excursionistes. Al darrer capítol, són esclavitzats i espoliats pels orcs, però aconsegueixen finalment desfer-se d'aquest jou.

El català Oriol Pujol i el nou Bilbo (Martin Freeman)

ELS NANS: RUSSOS.- A banda dels orcs, només hi ha un altre poble en la bonica història de Tolkien que es caracteritza per tenir més pilotes que cervell, i aquest és, sens dubte, el poble dels nans. Com els russos, els nans es caracteritzen per dedicar-se a l'explotació de recursos minerals i naturals, i per tenir un complexe d'inferioritat respecte a altre races (els elfs). Com a guerrers són un dels enemics més terribles que hi ha. Hi ha un tret que els russos, tanmateix, comparteixen amb els elfs i no amb els nans: quan en tenen l'oportunitat, se'n van a l'espai.

ELS DÚNEDAIN: ANGLESOS.- Tot i que són el poble més dinàmic i pròsper de la Terra Mitjana, són fermament monàrquics i creuen en un seguit de tradicions medievals absurdes. A diferència dels hòbbits, que es vesteixen com a l'època victoriana (s. XIX), els humans es vesteixen incomprensiblement com a l'Edat Mitjana (s. XIV). Han dominat el món en el passat i creuen que el poden tornar a dominar. Pensen que totes les altres races i països són, en realitat, satèl·lits que orbiten al seu voltant.

ELS RÒHIRRIM: ALEMANYS.- Són alts i forts com els Dúnedain, però encara més rossos. Com els humans de la Terra Mitjana i els alemanys a Europa, els Ròhirrim al final sempre són els que es queden a lluitar i a salvar el cul als altres pobles del continent, quan van mal dades. Practiquen una política d'austeritat econòmica (només cal veure la casa del Rei, que és com una masia), els agrada desplaçar-se ràpidament sense límit de velocitat i conquerir els seus veïns, a qui consideren inferiors i monstruosos.

Eowyn i la cancellera alemanya

Les sèries catalanes, els Tudor i Ermessenda

Mil anys després de la nostra mort, Nós protagonitzem una sèrie catalana

Sóc el primer que penso que les sèries catalanes i espanyoles (recordem que, per desgràcia nostra, encara som espanyols i ens hem d'empassar les seves horribles sèries) són una autèntica merda. Però sé reconèixer que no sempre és així. Si em van semblar totalment infumables Médico de Familia, Serrallonga, Los Serrano, el Dr. Mateo, Infidels i gairebé totes les altres sèries, també haig de dir que, gràcies a Déu, hi ha honorables excepcions, i bé hem de reconeixe-ho.

Recordo aquella sèrie de TV3 que es deia Crims, que sota la batuta d'en Jaume Cabré (l'escriptor de Senyoria), pretenia recrear un univers a mig camí entre David Lynch, Blade Runner i X-Files. Va tenir un èxit comercial 0. Però tu en veies un episodi i flipaves amb els arguments, absolutament originals en televisió: la història et feia caure de cul, les sorpreses i els girs argumentals, ben fonamentats, eren constants, i els personatges tenien un cert carisma (fora de l'interpretat per l'Emma Vilarasau, que no m'ha agradat mai).

Avui he vist la sèrie britànica dels Tudor. És un autèntic cagarro anti-històric i ridícul. Només és interessant si t'agrada veure gent jove i atractiva follant. La resta no té cap interès. Sóc de l'opinió que les sèries històriques no tenen per què ser històriques. De cap manera. Són sèries, són espectacle televisiu i, per tant, han d'oferir alguna cosa que l'espectador pugui consumir sense morir-se d'avorriment (amb el benentès, tanmateix, que la història, des del meu punt de vista, és per sí mateixa prou interessant com per què no hagin de tocar gaire res). No obstant, entenc que les sèries han de ser versemblants. Si la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sino que a més ha de semblar-lo, les sèries de TV històriques, en canvi, no han de ser fidels. Però han de semblar-ho. Han de ser versemblants. Altrament, aquella cosa que es diu suspensió de la realitat se'n va a prendre pel sac i ja res no funciona. En el cas dels Tudor, res no és versemblant històricament, ni sembla que vulgui ser-ho. És com un gran carnaval, o un espectacle medieval per a turistes. El rei Enric VIII, que tenia un problema seriós d'obesitat, apareix aquí retratat com a un jove musculós, impulsiu (quin gran tòpic, el del líder jove i impulsiu, com si no hi hagués joves no impulsius) i, sobretot, benefactor. Una persona que pensa en el poble. Vés-ho a explicar a la teva dona això, vale?

Enric VIII ha aprofitat que li havien de fer una liposucció per arreglar-se nas, llavis i ulls

Una altra sèrie bona catalana, i històrica: Ermessenda. A diferència d'aquella abominació que van fer amb el personatge d'en Serrallonga (que deu estar regirant-se a la tomba, obsedit amb aquella adaptació purament sexual i aquella interpretació de català xava), Ermessenda està força bé. Els puristes històrics diuen: "però és que no es va morir a la costa, sino a Sant Quirze de Besora". Que et folli una tonyina, purista històric! Què hi fa, això, si la història està ben explicada i no hi ha res que, en termes generals, grinyoli gaire? L'aparença i documentació històrica és encertadíssima, i, si bé també hi ha el necessari folleteo, aquest està sempre plenament justificat i subeditat a la història. No recordava una millor adaptació històrica des de la sèrie Roma o la primera meitat de Gladiator. Ermessenda es mereix un 7,5.

M'agraden més els DOLENTS

Su carencia de fe me resulta molesta

Els dolents del cinema i la literatura sempre m'han semblat molt més atractius i interessants que els bons. Mentre que el bo, que sol ser un agent de l'ordre, compta generalment amb el recolzament de l'Estat, el dolent ha de fer tot el que fa amb l'oposició d'aquest mateix Estat i de la societat, que no escatimaran esforços en destruir tot el que el dolent ha construït. Mentre que el dolent, un ésser tocat per la genialitat, sol tenir uns interessos intel·lectuals i artístics fora del comú, el bo sol ser més aviat un tipus ordinari. Mentre el dolent ha demostrat la seva genialitat i la seva capacitat de treball bastint una estructura organitzativa immensa, fabulosa i futurista, o elaborant plans sofitisticats de conquesta global, el bo es limita només a destruir allò que el dolent, amb tant d'esforç, ha construït. A banda, cal tenir present també la personalitat complexa i retorçada d'alguns dolents, que els fa encara més atractius en contraposició amb el personatge pla que és el bo, la seva crueltat desmesurada i les seves sovint legítimes aspiracions a la venjança. En alguns casos, simpatitzem més fàcilment amb el dolent que amb el bo, per raons evidents.

KURGAN (Clancy Brown).- El dolent dels Immortals (Highlander ), 1986, és un personatge que es guia pels seus instints més primaris, com a tots ens agradaria fer durant el dia milers de vegades. La diferència és que, mentre nosaltres ens reprimim per por a la societat i als seus convencionalismes, ell té el coratge de fer el que li dóna la puta gana. A més, és intel·ligent, té sentit de l'humor (a diferència de les monges) i capacitat d'adaptar-se a totes les èpoques històriques. És un triomfador, i el fet que li fessin un tall al coll no el desanima a lluitar per aconseguir el seu somni: ser el millor.

¡Monjas! No tienen sentido del humor

HANS GRÜBER (Alan Rickman).- El dolent de Jungla de Cristall (Die Hard), 1988, és el líder d'una organització terrorista alemanya que, entre les seves fites més importants, hi ha la de prendre l'edifici Nakatomi, malgrat totes les mesures i forces de seguretat. Elegant, intel·ligent i calculador, utilitzarà la seva sang freda, el seu carisma innat i les seves habilitats per manipular, organitzar i terroritzar les persones del seu voltant. Entre els seus mèrits, hi ha el de d'assassinar personalment el president de la companyia, Joseph Takagi, descobrir la dona d'en McClane (Bruce Willis) entre els hostatges i ordenar trencar els vidres, provocant ferides a en McClane. També pren la decisió d'apagar els llums de l'edifici, anticipant-se novament a l'FBI i demostrant una més alta intel·ligència.

¿Quién ha dicho que eramos terroristas?

DARTH VADER (veu de James Earl Jones / Constantino Romero).- Què dir d'aquest gran Super-Dolent, protagonista de la saga Star Wars, que comanda l'Estrella de la Mort, tortura gent, ordena la destrucció d'un planeta sencer, escanya els seus subordinats amb la ment, mata el seu antic mestre i lluita contra el seu fill? Aquesta paròdia d'un ésser humà robotitzat, amb màscara, capa i respiració automatizada, és el dipositari d'una antiga tradició del Costat Fosc, pot manipular persones i coses amb la ment, i és un autèntic referent terrorífic per a molts infants de l'època. “I find your lack of faith disturbing”.

HANNIBAL LECTER (Anthony Hopkins).- El protagonista d'El Silenci dels Anyells (The Silence of the Lambs, 1991) està dotat d'una ment prodigiosa que li permet recordar i reproduir en pintura i amb una precisió sobrenatural qualsevol obra d'art que hagi vist. Pot controlar qualsevol conversa, portar a la depressió la ment més resistent i desenvolupar complexes idees de fugida. És un sibarita, amant del Chianti i dels bons vins italitans; ah, i també es menja persones.

Me comí su hígado acompañado de habas y un buen Chianti

ALEC TREVELYAN (Sean Bean).- D'entre tots els dolents de James Bond, he triat el de Goldeneye, 1995, perquè probablement és un dels més paradigmàtics. Antic membre de l'MI6, simula la seva pròpia mort, enganyant al mateix James Bond, i reapareix anys més tard reconvertit en el líder d'una organització mafiosa russa. Motivat per venjar la mort dels seus pares, que atribueix a una traïció britànica, elabora un pla minuciós per controlar un satèl·lit nuclear, robar milions de lliures del Banc d'Anglaterra i destruir l'economia britànica. I se'n sortiria, si no fos per en James Bond...

¿Por Inglaterra, James?

Sabies que...?

"Hola, nens! Sóc jo, el monstre Godzilla, i us haig de dir quatre veritats"

1.- Quan fas una transferència de diners entre dues entitats bancàries, tarda un dia, perquè un empleat ha de portar els diners a coll d'una oficina a l'altra?

2.- Que cada vegada que et descarregues una canço per internet, es mor un petit artista afiliat a la SGAE?

3.- Que s'ha demostrat finalment que l'alcohol és bo, perquè cura ferides, és desinfectant i ha fet que moltes parelles s'hagin conegut a la discoteca?

4.- Que els ornitorrincs van ser, en realitat, un muntatge del govern nord-americà?

5.- Que el català és un idioma que una colla de perniciosos nacionalistes es van inventar a finals del segle XIX amb la finalitat de destruir Espanya i molestar?

6.- Que hi ha capellans que NO són pederastes? I que, fins i tot, per més increïble que sembli, tampoc no ho són tots els mecànics, pastissers i professors de golf?

7.- Que si mai vas tot sol una nit per Barcelona i et trobes en un carreró una brigada de BCNeta, amb furgo i manguera, et poden agafar i convertir-te en un d'ells, de tal manera que passaràs la resta dels teus dies ruixant els carrers de la ciutat comtal amb una manguera?

8.- Que les consultes independentistes que s'estan fent arreu del país, en realitat SÍ tenen valor real i SÍ són vinculants, però que ho han hagut d'amagar fins ara perquè la gent no es pensi que vivim en una democràcia?

9.- Que l'únic beneficiat de la fuga radioactiva del Japó és el monstre Godzilla?

10.- Que Cerdanyola del Vallès és una ciutat encantada, perquè està plena de fantasmes?

La Divina Comèdia

Ahir vaig acabar de llegir la Divina Comèdia, la cèlebre obra mestra de la literatura universal, escrita pel poeta florentí Dante Alighieri a principis del segle XIV. M'agradaria fer quatre apunts sobre l'obra:

1.- Al final hi surt Déu (au, ja tens l’spoiler!)

2.- Comparteixo les invectives del Dant contra els florentins, els banquers, els burgesos, els güelfs, els gibel·lins, els francesos, els catalans, els genovesos, els pisans, els bolonyesos, el Sant Pare, els bisbes i molts d'altres, a qui acusa sobretot del pecat d’avarícia.

3.- El Purgatori és avorrit i el Cel val més no llegir-lo (llumetes, cant gregorià, teologia, Beatriu...). Els personatges i les històries més interessants són a l'Infern.

4.- Quan hi havia Emperador, es vivia més bé.

5.- A l'Edat Mitjana pots dir que el Sant Pare anirà a l'Infern, però, en canvi, si qüestiones la teologia o doctrina oficial, seràs un heretge menyspreable.

6.- M'encanten les històries de canibalisme que s'hi expliquen (totalment històriques, d'altra banda). El canibalisme sempre anima una història ensopida.

7.- Ulisses (Odisseu), que al món clàssic era tingut per un home enginyós i valent, un dels grans herois de la Guerra de Troia, a l'edat mitjana és un estafador, condemnat a l'Infern per haver entabanat els pobres troians amb allò del cavall.

8.- Molt bones, les històries dels darrers Hohenstaufen, Manfred i Conradino. Però per a mi la millor història és la de Guido da Montefeltro, senyor d'Urbino, que de gran s'havia penedit d'una vida de guerres i violència i s'havia retirat com a monjo franciscà en un monestir. El Papa Bonifaci VIII, mestre de tots els enganys, el fa cridar i li demana que l'ajudi a expugnar el castell dels Colonna, els seus enemics. Quan Guido li contesta que s'ha penedit de la seva anterior vida i que vol salvar-se, el Sant Pare li diu que no s'amoïni, que ell té les claus que obren i tanquen les portes del Cel. Al final, però, quan Guido es mor i Sant Francesc va a buscar la seva ànima, es troba que també hi ha anat un Querubí Negre. L'entitat infernal rebat intel·lectualment els arguments del sant i acaba enduent-se'n l'ànima a l'Infern.

Per què no fem un remake?

Sóc de l'opinió que, si una obra està bé, perquè no deixar-la estar? O, dit en altres paraules: si una obra és una obra mestra, una genialitat, perquè posar-hi les grapes al damunt? Per què voler actualitzar-la, continuar-la, adaptar-la, modificar-la, versionar-la? Per què fer-ne un remake? Per què fer-ne una seqüela innecessària? La resposta és la mateixa que també valdria per a altres milers d’altres preguntes existencials: diners.

Tanmateix, el resultat de voler continuar, millorar o actualitzar una pel·lícula pot tenir un millor o un pitjor resultat.

En aquest post, el Comitè Editorial del Manies Meves, format íntegrament per mi i les meves pilotes, hem decidit atorgar els nostres particulars Òscars a aquestes pel·lícules que, en comptes d'incidir en un gènere en particular, han decidit basar-se de manera directa i descarada -i sense vaselina- en una pel·lícula anterior:

PITJOR REMAKE

- Un Crimen Perfecto (A Perfect Murder), 1998, dirigida per Andrew Davis. Remake de Crimen Perfecto (Dial M for Murder), 1954, d'Alfred Hitchcock.

MILLOR REMAKE

- Las Colinas Tienen Ojos (The Hills Have Eyes), 2006, dirigida per Alexandre Aja. Remake de Las Colinas Tienen Ojos (The Hills Have Eyes), 1977, de Wes Craven.

PITJOR SEQÜELA

- Matrix Reloaded (The Matrix Reloaded), 2003, dirigida per Andy & Lana Wachowski.

MILLOR SEQÜELA

- Aliens el Regreso (Aliens), 1986, dirigida per James Cameron.

PITJOR PREQÜELA

- Star Wars Episodio III - La Venganza de los Sith (Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith), 2005, dirigida per George Lucas.

MILLOR PREQÜELA

- El Padrino II (The Godfather: Part II), 1974, dirigida per Francis Ford Coppola. En realitat està considerada una seqüela de El Padrino (The Godfather), 1972, del mateix director, però la meitat de la pel·lícula explica fets anteriors a l'acció d'aquesta pel·lícula, per la qual cosa la podem considerar, si més no parcialment, una preqüela.