30 de jul. 2008

L'home i la bèstia

"I never drink...wine"

M'ha assetjat tota la nit. Abans d'anar-me'n a dormir, ja m'ha picat 3 o 4 cops al sofà, xuclant-me la sang amb aquella llarga trompa succionadora. Abans no hauria passat mai; sempre havia cregut que tenia mala sang i que, si érem dos, sempre atacarien l'altre; però aquell em buscava; potser perquè jo estava sol i era l'únic que veia per menjar i tenia molta gana; potser perquè ell pertanyia a una nova raça mutada que havia oblidat els antics instints d'evitar certa sang.

No puc parar de gratar-me les vermellors. Quin mal més empipador! Me'n vaig al llit, però penso que potser ha entrat a l'habitació. M'estiro, m'endormisco i, ja mig somiant, sento aquell brunzit del dimoni. Se m'acosta. Em vol tornar a xuclar, el malparit. Intento matar-lo, però fuig i desapareix. El busco per tota l'habitació, regiro tots els racons, però està ben amagat, esperant pacientment el moment per tornar a atacar. Em torno a ficar al llit, i, al cap de mitja hora, un altre cop el mateix, aquell brunzit. Miro de fotre-li un cop de mà, però fuig volant. És massa ràpid. Merda, no tinc cap insecticida, ni kill-paff, ni res que el pugui matar. Només la força bruta. I ell és ràpid i sap amagar-se. Sé que ell espera i m'observa. Que en som d'indefensos davant d'aquesta raça de paràsits superior! Ja em veig a venir que això serà complicat. Llegeixo un altre cop mitja horeta. Les picades em fan una picor insuportable i no puc parar de gratar-me. Tinc son i miro de dormir, però al cap d'una estona noto com es passeja per la meva cuixa. Això va per llarg....

A les 7 del matí, el veig quiet sobre la samarreta del pijama, la mateixa que hores abans havia utilitzat com a arma contra ell. Sense gaires esperances, l'hi foto un altre cop amb la mà plana i, oh, sorpresa! El seu cadàver cau inert, quan aixeco la samarreta. Victòria! He mort la bèstia! La bèstia és morta i encara tinc mitja hora per dormir abans d'anar a treballar!

Demà compraré insecticida.

N'heu mort gaires aquest estiu?

6 comentaris:

Jose ha dit...

Hola!!!

Aquest any, paradoxalment, encara no me n'ha picat cap!!!!

És pel canvi climàtic? La meva sang ja no és el que era? En aquest, sentit els vampirs ja no em miren amb la mateixa cara que em miraven abans :(

La lluita que descrius podria entroncar-se amb els mites clàssics de la lluita de l'home contra els elements de la natura que el pertorben i el destorben del seu ben merescut descans...

Apa, apa, com es nota que estic de vacances i només escric bajanades...

El que acostumo a fer en la teva situació (i més si l'endemà haig d'anar a treballar) és exposar una part del cos (normalment la cama de genoll cap avall) perquè em piqui allà i em deixi dormir. No sé perquè, però tenen especial predilecció per les articulacions (almenys en el meu cas), i un cop t'has posat els pantalons, com que no veus la picada, te n'acabes oblidant i ja no et pica tant. Si és als braços és més fàcil que t'acabis gratant la picada, suposo perquè la tens més a la vista. Apa, que racional sona tot plegat, però és així....

Malize ha dit...

Pues en mi casa no hay mosquitos, creo que se asustan de los gatos, que los persiguen igual...

Ya sabes, mejor que el Kill-paff y sin contaminar el medio ambiente. Te dejan la casa libre de bichos... xD

Lycaon ha dit...

A l'edat mitjana els vaixells estaven obligats a portar un gat a bord abans de fer-se a la mar...Fins i tot llavors coneixien els avantatges higiènics de tenir un gat!

malize ha dit...

No he entendido lo de "volver a pintar"

Lycaon ha dit...

Per cert, Jose, molt bona aquesta de sacrificar una part del cos per preservar la resta :-)

icnios ha dit...

A mi mai em piquen, no els agrado gaire.