14 de febr. 2008

La tia Pepa

Hi ha coses que només (per regla general) podem adquirir de petits, com ara la fe o un determinat sentiment. En efecte, el que ens passa quan som petits i vulnerables, ja sigui per bo o per dolent, ens acompanya tota la vida. Ara és diferent: ara et passa una cosa i demà ja n'hi te'n recordes. Però tots portem gravats amb ferro roent les experiències i els records de la infantesa.

No podré oblidar mai la persona que em va criar. La meva mare, com moltes de la seva generació, havia de treballar i, com que no es podia refiar tampoc de la meva àvia, em deixava amb la tia Pepa, que és la persona més extraordinària que he conegut mai. Això que explicaré ara no és cap conte; és real, encara que no ho sembli; és la prova que la realitat és sempre molt més gran que qualsevol ficció.

La tia Pepa era una germana de la meva besàvia i era de Can Lero (li deien la Pepa Lera, no és cap broma!), soltera, vella, seca, fredolica, solitària, sempre vestida de negre, perquè sempre portava dol per algun mort, els cabells llisos i negres fins al clatell, sense arreglar. Catòlica de passar el rosari cada dia (o 3 durant el mes de Maria), però no d'anar a missa, perquè els capellans agoitaven la tele i anaven al bar. A l'hivern no es banyava mai, perquè feia fred i, a l'estiu, probablement tampoc. La pudor que feia i l'estol de mosquits que sempre voleiava sobre el seu cap quan anàvem al riu n'eren una prova irrefutable. Era un esperit lliure. Menjava quan tenia gana i bevia quan tenia set. Li agradava anar a passeig al riu, saludar les altres dones que passejaven i explicar contes. Sabia milers d'històries, anècdotes, paràboles, endevinalles i acudits polítics pels quals podies tenir problemes polítics durant els anys 30 del segle passat. No anava als casaments, ni a cap festa. Vivia sola a casa seva. El seu vici eren les "quinieles", fins al límit de la ludopatia. Casa seva era un misteri que no ensenyava mai a ningú, però jo sabia que era una de les poques cases del poble que encara tenia comuna i, per contra, no tenia televisió. Quan es va morir, la meva família va haver de llogar una empresa de desinfecció i desratització perquè netegés casa seva de totes les porqueries que hi guardava.

En posteriors entrades penjaré trossos de la saviesa popular i antiquíssima de la tia Pepa: històries de terror real, fet apòcrifs del nen Jesús o de Jesús i els apòstols, endevinalles impossibles d'endevinar...

Una vegada li vaig preguntar què faria si tragués la loteria. "Em compraria una casa, però amb una cabanya al bosc ja faria". I si poguéssiu fer un viatge, tia, a on aniríeu?. "A Terra Santa". I el segon viatge que faríeu?. "Al Pol Nord, perquè he sentit a dir que hi ha muntanyes de neu i m'agradaria veure-ho". Ella, que era tan fredolica! Al final, tia, no us va tocar mai la loteria, ni vàreu anar mai al Pol Nord. Però vàreu fer un viatge. Definitiu. I us vàreu trobar amb Nostre Senyor.

4 comentaris:

Eva José ha dit...

M'encanta recordar la tia pepa. L'has descrit perfectament, no t'has deixat cap detall. És més, m'has fet recordar algunes coses,com la comuna...que ja me'n havia oblidat.
De totes maneres m'agraderia que també que algun dia dediquessis algunes paraules a la iaia Rita,ella també va ser molt important durant la nostre infantesa. Recorda....qui ens tenia el plat de sopa a les dotze quan tornàvem del cole?? Petons guapo. Eva

Lycaon ha dit...

La iaia Rita era molt bona. Però la tia Pepa era tan rara que n'havia de parlar. I només he dit una petita part. No he parlat del fet que no havia anat mai al metge, ni del dia que va cremar els mobles, ni de quan es volia menjar aquells gats...

Pafiam ha dit...

Ara ja sabem d'on et bé el frikisme! ha ha ha. Cal fer-ne un llibre, recopilant coses de la gent que la va conèixer!

Lycaon ha dit...

No sé si donaria tant com per escriure un llibre. Fet i fet, no va sortir mai del poble...Però és difícil trobar algú més excèntric que ella.