César Vidal (sèrie Humanots-1)

César Vidal fent la clàssica "pose" d'intel·lectual

Ja em vaig referir a aquest intel·lectual mediàtic en una entrada anterior, com a coautor d'un llibre de ciència ficció sobre la història d'Espanya. Es fa el xulo constantment en programes de televisió sobre els seus títols de Filosofia (no homologat) i Història (se'l va treure per correspondència a la UNED). Segons ell mateix, parla 8 idiomes, però en pot traduir 16 (hahahahaha!!!), i ha publicat 60 llibres entre 2004 i 2008 (hahahahahaha!). Com va fer l'Ana Rosa Quintana, també ha argumentat que és possible escriure llibres, encara que estiguis treballant tot el dia en mitjans de comunicació. Aquestes són les seves paraules, en què no desaprofita l'ocasió de dir-se brillant a sí mateix i comparar-se amb Luter:

"Es una cuestión de organización. Hay precedentes aún más brillantes, como Lutero, que en sus últimos años escribió un libro cada 15 días. La clave está en el aprovechamiento del tiempo, el conocimiento de los asuntos sobre los que trabajas y el saber rentabilizar aspectos que van surgiendo en la investigación"

Segur que, quan els negres van llegir això, es van descollonar de riure.

Sovint ha estat acusat per part d'historiadors seriosos d'inventar-se fonts, tergiversar traduccions i falsificar textos i cites, però això no ha impedit que sigui un autor venut i admirat per un gran nombre de lectors (també hi ha gent que mira la Belén Esteban a Tele5).

Don César insinuant la implicació de ZP+PSOE+ETA a l'11-M

Per diferenciar-se de la majoria dels mortals, s'ha declarat a sí mateix com a protestant i admirador de Luter i d'Israel. Algunes de les seves opinions han causat certa pol·lèmica entre les persones que saben llegir. Destaquen especialment les seves opinions en lingüística i filologia, però també sobre actualitat:

1.- El euskera es una lengua muy primitiva, ya que no tiene universales (probablement era la llengua dels neandertals, quin fàstic)

2.- El catalán es un dialecto del provenzal (ja no és un dialecte del castellà?)

3.- El valenciano es un idioma completamente distinto al catalán (és només una casualitat que s'escrigui i es pronuncïi igual, i que hi hagi una total intel·ligibilitat mútua).

4.- El catalán no concita el menor interés para aprenderlo porque es una lengua pequeña (a mi també m'agraden més les llengües grans i carnoses, les que poden tocar el nas).

5.- Hitler era un nazi de los moderados (cal comentar-ho?).

6.- Intentar cazar a los niños es uno de los objetivos del movimiento gay, llevamos diciéndolo hace tiempo (sí, és millor tancar tots els nens en un lloc segur; corren perill que els caci un gay, sobretot a Barcelona).

7.- En Dinamarca no tienen un CAC, ni tienen un gobierno nacionalsocialista como en Cataluña (en canvi, tenen una llengua més petita, que tampoc val la pena d'aprendre, hahahahaha! Quin país, el danès!).

8.- La Wikipedia no la usan ni los malos estudiantes (la Wikipedia, què és la Wikipedia?)

Peter Griffin fent d'Indiana Jones

La meva petita història d'Anglaterra

"I dius que els continentals no mesuren les coses en peus, colzes i nassos?"

Els anglesos són el resultat d'un creuament entre saxons, romans, normands, celtes, danesos i francesos que va tenir lloc en una freda illa atlàntica i que va sortir prou bé, ja que van inventar-se el parlamentarisme, la democràcia, la revolució industrial, la reina Victòria i l'imperialisme.

Tot plegat, sense haver de fer una revolució com a França, sino conservant sempre les seves peculiars tradicions de cavallers refinats: l'hora del te, la monarquia, l'amor pels animals (excepte les guilles i els humans), el sistema de mesures, la conducció per l'esquerra, l'alcoholisme extrem, la incapacitat per vestir-se decentment, la gastronomia horrible, el hooliganisme.... Els anglesos sempre van ser intrèpids viatgers i colonitzadors que durant segles van anar fugint del seu país fred i boirós per instal·lar-se a la pròspera Amèrica, a l'exòtica Austràlia o a la subjugada Índia, fins al punt que al país només hi han quedat els fracassats com l'Oliver Twist, o els més lletjos com la Camilla Parker o Mr. Bean.


Pocs pobles com l'anglès, dins aquest invent que es diu el Regne Unit, han aconseguit fites tan grans per a la humanitat. És probable que no ho haguessin aconseguit si no haguessin estat una mica cabrons en política internacional (la pèrfida Albion) i no haguessin anat pel món matant negres, indis i aborígens per contribuir al benestar de la seva indústria i la seva aristocràcia estirada i excèntrica. Això ha generat constants friccions amb altres preteses potències europees, com França, Holanda, Alemanya, Espanya o Catalunya, que, en una conspiració genial per venjar-se de totes les putades dels anglesos, han creat la comparació entre la discoteca sueca i l'anglesa. Déu guardi la Reina.

La meva petita història d'Espanya

La dura invasió de Perejil. A Espanya no tot és festa, toros i paella.

Abans del segle XVIII només hi havia feudalisme i mentalitat feudal, i dir Espanya era dir el mateix que península ibèrica. No obstant, hi ha qui vol veure una primera llavor d'Espanya en la unió dinàstica dels reis catòlics Isabel i Ferran, famosos, entre altres coses, per haver expulsat del país els jueus, els moros i els professionals, haver impulsat la Inquisició, i haver patrocinat una expedició a les Índies amb alguna conseqüència històrica. Tanmateix, no va ser fins al segle XVIII, però, que els castellans i el rei Felip V van voler crear una Espanya com a estat castellà, a imitació barroera de França i fonamentada en una dominació militar i en una política original anomenada "picaresca". La "picaresca", gran tradició castellana, consistia en poder viure del treball dels altres. Cal tenir en compte que a Castella no hi havia gaire res a fer: vastes planúries ermes amb quatre molins de vents, formatge, vi i centenars de persones que al·legaven un títol nobiliari per no haver de currar. "Es que yo soy un infanzón", deia la majoria.

El projecte d'Espanya consistia en sotmetre i castellanitzar els altres pobles no castellans de la península i imposar-los la seva llengua horrible (amb la jota i la zeta, i totes aquelles paraules tan malsonants, com gilipollas o cojones), aplicant la mateixa política al continent americà. No cal dir que en aquest continent els castellans es van dedicar a rampinyar tot el que van poder de forma ininterrompuda durant 200 o 300 anys.

La descoberta d'Amèrica va ser una casualitat del destí (de fet, Colom es va morir pensant que havia arribat a l'Índia), però els castellans de seguida van veure-hi el negoci: els indígenes tenien tones d'or que no sabien valorar i anaven armats amb llances d'obsidiana i armadures de cotó fluix. Els espanyols hi van enviar forces pacificadores dirigides pels individus més pertorbats i criminals. Robar l'or no va ser difícil, gràcies a les terribles malalties que van contagiar als indis, tot i que llavors els espanyols van dir que havia estat gràcies al seu coratge, heroisme, bla, bla, bla.

Tot aquell or americà, malgrat tot, no va servir per a res de profit. Els rics patrocinadors d'aquells singulars encontres culturals o genocidis, com que no tenien cap necessitat d'invertir en progrés econòmic o social (total, ja tenien gent pencant per ells), s'ho van patejar tot miserablement en luxes, farres, alcohol, i en una divertida festa que consistia en torturar ritualment un toro fins a la mort; el rei s'ho va gastar també en pagar la sopa boba durant dos-cents anys a tota aquella gent que no volia o no podia currar (infanzones, hidalgos i altra xusma), fins que es va acabar la moma, els americans es van independitzar i Castella es va veure abocada a una crisi econòmica sense precedents. Només els catalans, que paradoxalment tenien vetat l'accés al xollo americà (excepte al final, quan se'ls va autoritzar a anar a Cuba i en pocs anys se'n van fer els amos), es van industrialitzar i es van convertir en el motor econòmic d'Espanya al segle XIX.

Dos espanyols amb l'uniforme de combat. La música és la seva arma.

Avui dia Espanya ha perdut totes les seves colònies, gairebé tothom se n'ha independitzat, i els castellans ja només poden viure a costa de catalans i bascos (els únics que encara els aguanten) cosa que els produeix un gran sentiment de frustració, sobretot quan alguns d'aquests amenacen d'anar-se'n. Tot i així, no han perdut la força i la gràcia que sempre els ha caracteritzat, i encara són capaços d'emetre algun exabrupte groller i brutal (ells en diuen fina ironia).