24 de juny 2015

True Detective vs. Penny Dreadful

Resultat d'imatges de true detective

Les comparacions sempre són odioses. Però jo no vull pas comparar dues sèries, o si més no no és pas aquesta la meva intenció inicial. El que jo vull és exposar les impressions que en tinc, sobretot a partit d'analitzar els seus recursos narratius i la seva originalitat, allò que, al meu entendre, pot fer que una sèrie sigui bona o mala, de manera separada.

True Detective és una sèrie que parteix d'un parell de premisses que són originals en les sèries d'HBO. D'una banda, és la idea d'un autor de novel·la negra, Nick Pizzolato, autor de Galveston. D'altra banda, és una sèrie que introdueix elements de Robert W. Chalmers, un autor que forma part de l'anomenat cercle de Lovecraft; tot allò de Carcosa, el Rei Groc i el llac Hali. Al meu reduït cercle d'amics frikis, la sèrie ha tingut una molt bona acollida, i de fet és gràcies als meus amics que la vaig acabar veient (gràcies Juan, gràcies Carles, gràcies Eva). En canvi, en opinions que he escoltat de podcasts frikis, la sèrie és una enganyifa: és avorrida i les referències a l'obra de Chalmers són circumstancials i supèrflues. El que ells addueixen és que hi ha un actor de comèdia romàntica, que la sèrie és lenta, que la sèrie és sobre policies que van amb cotxe a diferents llocs... No podem obviar el fet que la sèrie parteix d'una premissa molt clàssica i poc original: són dos policies. No obstant, la sèrie t'acaba sorprenent per elements que no són equiparables a altres sèries de televisió, i de fet constitueix una aposta agosarada de la productora. M'explico. Els personatges estan molt ben construïts, són originals i alhora creïbles, fins a límits mai vistos. Mentre un està cremat per un passat de drogues, dolor i nihilisme que arrossega durant tota la sèrie i que es manifesta de forma explícita (són especialment interessants les seves reflexions a l'estil Emil Cioran sobre com d'absurd és tot plegat), l'altre és la contrapartida absurdament vitalista i hipòcrita, dipositari inconscient de tots els pecats de l'home modern, incapaç d'afrontar la realitat. Només per això, i pel carisma que desprenen un i altre, ja val la pena True Detective. Si a això hi afegim una ambientació opressiva i una trama que es va descabdellant molt de mica en mica, la fórmula resulta magistral. No és veritat que la sèrie sigui lenta. La sèrie no es basa en cops d'acció, sinó en una introspecció i una immersió en l'ambient i la història que se t'acaba imposant com a una experiència original. Si Lovecraft, en algun moment, va voler transmetre't amb lletres l'horror que habita al món rural americà, True Detective te'l fa visible.


En canvi, Penny Dreadful és diferent. Mentre a True Detective, amb recursos molt bàsics (recordem les construccions de branques que ja havíem vist a Blair Witch Project) aconsegueixen crear-te un clima d'inquietud i, a voltes, terror, a Penny Dreadful mai no arribaràs a tenir por. Per què no? Doncs perquè a Penny Dreadful han oblidat la història. Per als autors de la sèrie, la por et vindrà no a través de la història, sinó a través de veure situacions xocants sobre aranyes movent-se al voltant d'una creu, rates devorades per un gos, litres de sang escopits per un malalt... Això és un error. L'estètica de videoclip, l'estètica de múltiples imatges, llum i animals, és un error. Això no fa por. Perquè és superficial, perquè no t'entra, no et fa rumiar ni esgarrifar-te. Entenc que hi pugui haver gent que això li pugui agradar, però no entenc que puguin dir que és una sèrie de por. Penny Dreadful funciona a base d'arquetips. No tinc res en contra dels arquetips: penso que poden funcionar molt bé, si la història ho exigeix. Però no és el cas. Si pensàveu que Penny Dreadful podia ser una bona recreació dels arquetips romàntics del segle XIX britànic, no ho és. Sempre passa quan els americans -i no tinc res contra seva- intenten adoptar per a un públic actual els tòpics literaris de l'època victoriana. No els entenen i es queden en la seva superficialitat. I és una llàstima. Una oportunitat perduda. Els diàlegs, a Penny Dreadful, són absurds i superficials, les escenes de presumpte terror, els litres de sang, les escenes de sexe, també homosexual (oh, quina novetat, no ho havíem vist mai!), tot NO resulta al servei d'una història interessant, sinó d'una recreació estètica i absurda, exempta dels veritables terrors de la vida. Només els catalans que han intervingut desenvolupant tot aquest desplegament visual i videocliper se salven de la crema, entre ells J.A. Bayona -i no perquè siguin catalans, sinó perquè han fet la seva feina-. Per la resta, millor llegir Bram Stoker i Mary Shelley sense fer-los passar pel sedàs dels que volen adaptar-los, sense comprendre'ls, a un públic contemporani. 

Dorian Gray és tan guapo!!! I tan absurd!!! Aaaaaiiiiiii!

2 comentaris:

serkeros ha dit...

Hola Severí
Després de tant insistir perquè tornéssis a escriure al teu blog, em sento obligat a deixar-te un comentari. Feia tant de temps que no hi posaves res que el post hauria hagut de ser sobre The walking dead, però! (Demano disculpes per la falta de mordacitat, posaré com a excuses la calor i la son)
Sobre el tema que expliques, no puc opinar de Penny Dreadful perquè no l'he vist (i després de veure el cartell emo-gaier que has posat ja puc assegurar que no ho faré). No obstant, sí que puc parlar de True Detective, que vaig mirar després de les teves -i de molts altres- recomanacions.
Opino que és del millor que s'ha fet darrerament, però té una colla de coses que no m'han agradat:
1-No calen deu hores per explicar una trama que es pot resoldre en menys de dues.
2-El ritme és inconsistent, tot plegat sembla una muntanya russa.
3-Els elements terrorífics o sobrenaturals els van posar per flipar-te, però no aporten res a la història. Són un buf.
4-Si l'estereotip dels dos polis no és prou trist, fixa't en la vida familiar del poli que no està boig.
5-Quina manera de malgastar en Woody Harrelson!
6-El final és una merda. Tanta tonteria per acabar veient la història de sempre de l'assassí en sèrie! (Spoiler, us foteu!)
I un comentari final positiu perquè no diguis que sóc un negatiu nihilista de merda (que ja tinc assumit que ho sóc): he canviat la meva opinió de "l'actor de comèdia romàntica". Ha fet un paperàs, les coses com són.
En fi, a veure amb què ens enganyen, a la segona temporada!

Lycaon ha dit...

Doncs moltes gràcies, Dani, pel teu comentari. De fet, coincideixo gairebé amb tot el que dius. És la millor sèrie que es pot veure darrerament, però també és cert que l'argument és una mica "bluf" (de fet, després de tant en anar en cotxe amunt i avall, no se sap ben bé què cony estaven investigant), que les referències a l'obra de Chambers són un esquer i que el final és frustrant. Però té molts punts positius: a mi la muntanya russa em mola. I així, després d'un capítol més "calmat" (ei, que a mi en cap moment la sèrie no se'm va pesada, eh!), en ve un altre que sembla una història completament diferent, amb acció, bandes i narcos. I després hi ha aspectes dels personatges que molen, i que en tot cas estan desaprofitats, com la bogeria del poli boig, on haurien pogut incidir encara més. El personatge d'en Woody Harrelson aporta uns aspectes de tragèdia familiar que el fan entranyable, trobo. Tot i que ja havíem vist coses semblants molt cops, en aquest cas està ben explicat i forma part de la trama.

Bé, descobreixo amb sorpresa que tens un blog, i a més sobre BRICOLATGE i ELECTRÒNICA. Em sap greu que no hi podré escriure, perquè els meus coneixements en aquestes matèries són tants com els que tinc sobre futbol (l'esport), és a dir, NULS. Però veig que el tens molt actualitzat, endreçat i polit, no com d'altres, amb imatges il·lustratives i explicacions amenes. Ara ja veig a què dediques el poc temps lliure.

Res més, gràcies de nou, i moltes BIRRES!