Malson

M'encanta Henry Fuseli

L'altre dia me'n vaig anar a dormir a casa del meu avi. És una casa molt vella i fosca, amb tot de retrats familiars (la majoria són de gent que ja és morta), un rellotge de pèndol que fa segles que està aturat i diverses imatges de sants repartides per tota la casa. M'havien donat la clau perquè hi passés la nit, degut a circumstàncies que ara no vénen al cas. Sabia que no hi havia ningú a la casa en aquells moments, però, pel que tenia entès, hi havia diverses persones que en tenien la clau. Així que, per evitar espantar ningú, vaig procurar fer la meva entrada sense fer gaire fressa, vaig encendre un llum i vaig dir hola en veu alta. Com era previsible, no hi va haver cap resposta. Aquella casa, tal com la recordava des de petit, sempre semblava estar mig a les fosques, en una eterna penombra que la feia característica, juntament amb aquell mobiliari antic i aquella olor de resclosit peculiar.

Quan em vaig ficar a dins el menjador, vaig sentir un soroll estrany i repetitiu. Era com un crec-crec, com el so que fan els grills o les cigales, però molt més eixordador. Vaig pensar que devia haver-hi algun insecte a la casa, i vaig buscar pel terra, però no vaig trobar res. Llavors, em vaig adonar que a damunt del sofà hi havia un gros embalum, tapat amb una manta. Eren coixins? Era una persona ajaguda? Vaig tenir una esgarrifança, pensant que potser hi havia algú desconegut dormint allà... El crec-crec es va fer més intents, i vaig fer un cop d'ull al terra per buscar quina mena d'insecte podia fregar les seves ales amb tanta força i fer tanta fressa; aquest cop vaig tenir sort; esmunyint-se per sota una porta, tres o quatre insectes de la mida d'un dit semblaven fugir de la meva presència. El cor em va fer un salt. Quina mena d'insectes eren aquells? Em vaig girar i vaig veure que l'embalum es movia al sofà, que alguna cosa es movia solta la flassada, i em vaig afanyar a dir "hola" i "sóc jo", no fos cas que espantés a la persona que dormia allà, però no vaig tenir cap resposta. De sota les mantes, es va alçar una figura enorme i fosca, amb unes cames llarguíssimes, que no vaig reconèixer. Tenia un rostre inescrutable, sense ulls, sense boca, sense nas. Amb una veu fonda i estranya, em va dir: JO NO SÓC NINGÚ.

El gimnàs: estereotips

Fent estiraments al gimnàs

Jo vaig al gimnàs un parell de cops per setmana. Com fa tothom, hi vaig per sotmetre el meu cos al pes i moviment de màquines, peses i cintes corredores. "Mens sana in corpore sano". "Per lluir s'ha de patir". A diferència de molts parroquians, tanmateix, quan sóc al gimnàs, vaig a la idea i no m'entretinc en vida social, coneixences o xerrameca vana. No hi perdo el temps, vaja. Taula d'exercicis i fora.

Com que em passo molta estona sol i sense parlar amb ningú al gimnàs, mentre faig els exercicis, em distrec observant la gent. M'imagino les seves motivacions, les seves fites, les seves ocupacions, i així passo l'estona. Com a conseqüència d'aquesta imaginació desbordant i d'uns prejudicis, malgrat tot, reconeguts, he fet una classificació absolutament científica de la fauna que s'aplega al gimnàs segons estereotips:

- EL GUAY.- És homosexual, exhibicionista i va vestit, pentinat i decorat a la moda (samarretes de tirants violetes, pantalons molt curts, etc.). Molt sovint escolta música amb un IPod o mòbil intel·ligent. Sens dubte, és un personatge intel·ligent i educat, probablement dissenyador i amb un alt poder adquisitiu, però la seva mania de somriure tota l'estona per ser més guay o, fins i tot, de posar-se a ballar de sobte al ritme de la música que només ell escolta (no pot evitar-ho) el delaten com a estereotip.

- EL GUAY VELL.- És com el guay, però molt més vell i educat. Porta molts anys "matxacant-se" al gimnàs, i el probable abús d'esteroides l'han deteriorat. No calla mai i es relaciona amb tothom, sobretot amb la gent més guay. No treballa gaire al gimnàs, i els seus patètics intents de lluitar contra el temps mitjançant l'ús de roba, cosmètics i pentinat de noi de 16 anys són totament futils i ridículs.

- EL XULO PISCINES.- És heterosexual, bocamoll, xulo i, sovint, maleducat. Té aspecte d'un estadi més reculat en l'evolució humana. Degut a l'abús d'esteroides i l'augment de testosterona, s'ha envellit fins aparentar ser molt més gran del que és, se li han marcat les faccions de la cara de forma grotesca i el seu cos ha adoptat una aparença sobredimensionada i antinatural. Ell, tanmateix, pensa que és molt atractiu i que pot seduir qualsevol femella pel sol fet de ser ell, sense haver de demostrar cap intel·ligència. Per exemple, si és calb, pensarà equivocadament que afaitant-se el cap farà que la gent dubti que és calb. És un escàndol veure com fa els exercicis, fent esforços i xisclant com si l'estiguessin matant. És probable que sigui vigorèctic i, per tant, un malalt. Sense els muscles no seria gaire agraciat i, no cal dir-ho, continuaria sent molt burro. Amb els muscles, si més no, pot tenir una presència discutiblement atractiva.

- EN CALIMERO.- En Calimero és probable que també sigui guay (la majoria de persones que van al gimnàs ho són), però la naturalesa l'ha desproveït de qualsevol gràcia natural, física i mental. No obstant, s'esforça a parlar amb els més guays, fer-se'n amic i vestir-se com ells. Tot és inútil. A més, com que perd tant el temps, no millora mai la seva condició física. Es posa samarretes i roba esportiva guays, però no arriba al nivell. La samarreta del club ciclista del teu poble mai podrà considerar-se guay i seria bo que algun dels teus pretesos amics t'ho digués.

- EL MANDRÓS.- És de mitjana edat, força trempat i el seu tema preferit és el Barça (o el futbol, vaja). És probable que el mandrós treballi en alguna feina que no li exigeixin res, o que vingui d'una família rica. Altrament, no s'entén que pagui un gimnàs tan car per perdre-hi el temps d'una forma tan miserable, parlant amb la gent, mirant la tele, seient en una màquina sense fotre res, etc. Això sí, no desaprofita mai l'ocasió per saludar la gent i fer-se el simpàtic (una excusa com una altra per no haver de posar-se a fer un exercici). Al vestuari, es desenvolupa com a un ésser absolutament patós, escampant tota la seva roba en una àrea de 2 metres a la rodona per després haver de recollir-la al cap d'un període de temps llarguíssim en què una persona normal podria vestir-se i desvestir-se 4 vegades. Amb el perjudici que això causa als altres parroquians.

- EL HIPPY.- El hippy és un senyor gran que porta els cabells llargs amb cua o estarrufats. No va de guays, però els estranys exercicis que fa al gimnàs el delaten com a estereotip: estiraments amb un bastó o corda, la bola aquella enorme blava, abdominals, flexions estranyes... Probablement és vegetarià, vegà o pastanaga, i s'alimenta d'infusions, arrossos de cultiu biològic, embotits vegetals i ginseng. És educat i endreçat.

- EL NERVI.- És un dels personatges que fan més ràbia, ja que no para de moure's d'un cantó cap a l'altre, imposant la seva patètica presència i volent acaparar totes les màquines ell sol. És sec i poca cosa, de vegades calb, i s'identifica generalment per la seva actitud proactiva i la seva mania (o probable addicció) de mastegar xiclet contínuament i movent la mandíbula de forma exagerada. Sol ser força social i no malaguanyarà mai una oportunitat per tirar la canya.

- L'OPERADA.- És una senyora gran i "pija" que, en contra del sentit comú, va decidir estirar-se i/o operar-se la cara en un intent inútil de lluitar contra el temps. El resultat és que, paradoxalment, ara és un estereotip de dona operada, un rostre i un cos que no lliguen, una cara que té clarament una cosa estranya i antinatural que no correspon.

NOTA FINAL: S'han detectat alguns casos d'acumulació d'estereotips en una mateixa persona. És a dir, un personatge que és guay i mandrós alhora, per exemple. Tot i això, algunes acumulacions, en canvi, com ara, per exemple, nervi i mandrós, no són possibles per raons evidents.

El meu veí és en Norman Bates

Toc, Toc!

S'ha fet fosc, estic cansat de treballar tot el dia i, quan tot just acabo d'arribar al pis amb les bosses de la compra, sento que truquen a la porta. M'estranya que em truquin a la porta, però vaig a obrir i em trobo un senyor d'uns cinquanta anys, vestit amb bata i pijama, com si s'acabés de llevar. Em diu agrament "vine amb mi, si us plau", es gira i comença a baixar les escales. "De què es tracta?", li pregunto desconcertat. "Que heu estat fent forats tota la tarda, d'això es tracta", em contesta tot nerviós, sense poder dissimular cert empipament. L'acompanyo fins al seu pis, que és paret per paret amb el meu, i descobreixo que és una fotografia invertida del meu. Em sorprenen els mobles antics i els caps d'animals dissecats que pengen de les parets. M'ensenya la seva habitació, també envoltada d'animals fantasmagòrics en posicions retorçades que ens agoiten amb ulls morts i cristal·lins. Em pregunto com pot dormir envoltat de bèsties que en algun moment foren esventrades i reomplertes de sorra, paper i palla.

El meu veí em diu que treballa de nits i dorm de dia, i que aquella tarda no ha pogut aclucar l'ull per culpa d'un "taladro" que ha sonat tota la tarda. M'ensenya una esquerda a la paret. Es pensava que l'havia fet jo amb el "taladro", però resulta que no. Li explico que he estat fora tot el dia i que jo no faig mai forats. Fins i tot m'ofereixo per ensenyar-li la paret del meu pis i l'absència total de forats (tot i que alguna esquerda també hi és, són cases velles). Se'm queda convençut. El "taladro" devia ser d'un altre veí, però se sent com si fos al costat. Ja passa, als pisos. No em puc estar de preguntar-li pels animals dissecats. Em contesta tot orgullós: sóc TAXIDERMISTA...

Viatge a Berlín

Imatge de l'alberg de joventut on ens vam allotjar

Si alguna cosa caracteritza Berlín després d'anys de règim comunista i dominació soviètica, és que, d'entre les grans ciutats alemanyes, és la més caòtica, bruta, pobra i alternativa. És la més Varsòvia de totes, res a veure amb les pròsperes ciutats del sud, endreçades i conservadores. La música electrònica hi sona en gairebé tots els locals de sortida nocturna, per on pul·lulen artistes i bohemis de tota mena. Tot i això, la gent és, malgrat tot, alemanya, i això la fa més educada i organitzada que nosaltres.

La discoteca Berghain de Berlín es caracteritza, entre altres coses, per no tenir límits de tancament (segons em van dir, hi ha gent que es lleva d'hora un dissabte o un diumenge, esmorza i llavors va a aquesta discoteca fins al migdia) i presumeix de ser la discoteca més important d'Europa (!). També té fama de ser un punt de trobada de gays, artistes i alternatius, i té un "quarto fosc" i tot. Tota una atracció turística, revestida d'una curiositat degudament conreada per una web que amaga més que no pas informa, i per uns flyers de la mida d'un pòster. El porter, un homenàs amb tot de piercings i tatuatges a la cara, quan ens va veure venir, ens va dir que no hi podíem entrar. No ens en va donar cap motiu, però suposem que no ens devia veure prou alternatius.

La proverbial puntualitat prussiana portada a l'extrem en forma de rellotge gegant

Al Neues Museum pots veure el rostre encisador de la reina egípcia Nefertiti, que sobta per l'harmonia i bellesa de les seves faccions. Com pot ser que fa més de 3.000 anys els egipcis ja fossin capaços d'un art tan perfecte i que a Europa, en canvi, fan només 600 anys, es representessin les persones com si les hagués dibuixat un nen? Al Pergamonmuseum, vam veure la Porta d'Ishtar i l'Altar de Pèrgamon, entre altres meravelles del món antic.

Finalment, una cosa que m'ha sorprès és que a Berlín la gent et mira directament als ulls, la qual cosa ens porta a la meva teoria al respecte:

LA MEVA TEORIA SOBRE LA GENT QUE ET MIRA ALS ULLS

La meva teoria consisteix en què hi ha una gran barrera divisòria que situa, a un costat, els que van pel carrer i miren als ulls de la gent, i, a un altre costat, els que eviten mirar directament a la cara dels desconeguts. Al meu entendre, no mirar directament als ulls és un signe de civilització. La gent no mira directament als ulls a Barcelona, ni a París, ni a Tòquio, ni en general a cap gran ciutat occidental i/o civilitzada. Com més gran i civilitzada és la ciutat, més evita la gent la mirada directa. Els sudamericans miren molt als ulls, i també ho fan força, en general, espanyols i italians, més que no pas la gent del nord europeu. En contraposició amb el que passa a les ciutats, la gent es mira als ulls als pobles (al meu poble, per exemple), perquè s'han de saludar. Que a Berlín la gent et miri directament als ulls no fa altra cosa que demostrar que l'antiga capital prussiana i imperial ha perdut alguns punts en l'escala de la civilització.

Les estàtues també pateixen el fred a Berlín

Reflexions per entrar a l'any nou

El meu ajudant robot també us volia felicitar l'any Nou!

Ja sé, amable lector, que he fet servir aquest espai per escriure-hi fonamentalment bajanades. Per compensar aquesta situació i per evitar que això es converteixi en un blog d'humor, convé que també hi publiqui de tant en tant algunes reflexions serioses. Per això, publico ara algunes reflexions i frases que he sentit o llegit darrerament i que m'han cridat l'atenció:

- Contràriament al que defensen algunes feministes, penso que les dones han governat el món des de sempre, perquè han governat el llit, que és el més important per a molts homes.- Josep Pla, escriptor.

- Estic en contra del políticament correcte. El políticament correcte només serveix per bandejar determinats temes del debat polític, i per fer-nos creure que tothom està d'acord sobre determinats temes, sobre els quals potser una gran majoria, si no fos pel políticament correcte, manifestaria una opinió contrària. El políticament correcte és antidemocràtic. Els més grans defensors del políticament correcte són els polítics que no volen que la gent s'expressi o faci debats púbics, sino que es limiti a votar-los a ells i als seus programes tancats cada 4 anys.- Heribert Barrera, expresident del Parlament de Catalunya.

- Crec en la independència de Catalunya, i hi crec per una raó fonamental: perquè no ens han volgut mai, ni ens voldran mai. Si ara fessin un referèndum a Espanya preguntant si s'estimarien més que Colom fos genovès o català, què us penseu que guanyaria?.- Un telespectador del programa Catalunya Opina, que va trucar per donar la seva opinió.

- La guerra és necessària per al manteniment de la pau.- Barack Obama, Premi Nobel de la Pau i President dels Estats Units d'Amèrica.

Agárralo como puedas

Aquesta és la millor pel·lícula de riure de tots els temps. L'he vist desenes de vegades i, tot i així, cada vegada que veig aquestes escenes, no puc parar de riure.

http://www.youtube.com/watch?v=1PlMO36MxxY


Algunes perles de l'inspector Frank Debrin

- Por eso cogí las vacaciones en Beirut, para olvidarla, para buscar algo de paz.

- Un paracaidista que no se abre ¡Ésa sí es forma de un morir! Quedar atrapado en el engranaje de una máquina. Que un lapón te muerda en los huevos. ¡Así es cómo yo quisiera morir!

- Todos arriesgamos la vida todos los días, cuando cruzamos la calle, o metemos la lengua en un ventilador.

- ...Todas las preguntas me venían a la mente una y otra la vez, como burbujas en una botella de agua mineral...

- Lo siento, no oigo nada, si dispara mientras habla.

- Tenía que ir con más tacto que un ciego en una orgía.

Cartellera del futur: sinopsis falses

Googlea como puedas

Director: Mel Brooks

Actors: Leslie Nielsen, Priscilla Beauley Presley, O.J. Simpson

Un expolicia centenari investiga una possible conspiració per assassinar la Reina d'Espanya. El parkinson i l'artrosi no seran impediments perquè l'ancià dugui a terme la seva investigació mitjançant l'eina més important que té a la residència: internet. Des d'un casino online a Las Vegas fins a una intranet de narcotraficants, la recerca del veterà policia passarà també per una web de contactes, on retrobarà un amor del passat a través de la webcam... Situacions còmiques a dojo.

2014: Independence Day II

Director: Roland Emmerich

Actors: Will Smith, Cameron Diaz, Dennis Quaid

Coproducció catalano-americana.

Som a l'11 de Setembre del 2014. A la independència de Catalunya, que recupera la seva llibertat després de 300 anys, i al terrible canvi climàtic, que estén una onada de fred sobre el planeta, s'hi afegeix una destructiva invasió de la Terra per part de forces alienígenes, que no tenen cap pietat a l'hora de destruir tot el que havia sobreviscut al govern socialista: la Sagrada Família és destruïda espectacularment per un raig de fotons, i la Torre Agbar s'esfondra en una Barcelona desolada i desesperada. Però encara resta una esperança... El president nordamericà (Will Smith), antic veterà d'Afganistan, passava casualment les seves vacances a Barcelona com a un turista qualsevol. Final sorprenent.

En las montañas del Fauno

Director: Guillermo del Toro

Actors: Sergi López, Ron Perlman, Federico Lupi

En plena guerra civil espanyola, uns nazis aliats de Franco dirigits pel malvat Dr. Hässlich (Sergi López) pretenen ressuscitar unes criatures mitològiques en un petit poble asturià. Un metge argentí (Federico Lupi) aconsegueix capturar un d'aquests éssers amb l'ajut d'un vilatà més aviat rude i esquerp (Perlman), i, en practicar-li l'autòpsia, farà una descoberta colpidora: tot i que semblen insectes, per dins estan compostos d'engranatges i una mecànica extraterrena.

Blando de matar

Director: Steven Seagal

Actors: Steven Seagal, Chuck Norris, Jackie Chan

Un antic militar retirat, obès i expert en Aikido, es desperta d'un coma al segle XXI per portar a terme la seva venjança contra el líder xinès que va assassinar la seva dona i la seva filla adolescent. Acompanyat del seu amic mig cherokee (Chuck Norris), s'infiltrarà al món tèrbol del la màfia xinesa instal·lada a Nova York. Humor i violència sense parar.