Malson

M'encanta Henry Fuseli

L'altre dia me'n vaig anar a dormir a casa del meu avi. És una casa molt vella i fosca, amb tot de retrats familiars (la majoria són de gent que ja és morta), un rellotge de pèndol que fa segles que està aturat i diverses imatges de sants repartides per tota la casa. M'havien donat la clau perquè hi passés la nit, degut a circumstàncies que ara no vénen al cas. Sabia que no hi havia ningú a la casa en aquells moments, però, pel que tenia entès, hi havia diverses persones que en tenien la clau. Així que, per evitar espantar ningú, vaig procurar fer la meva entrada sense fer gaire fressa, vaig encendre un llum i vaig dir hola en veu alta. Com era previsible, no hi va haver cap resposta. Aquella casa, tal com la recordava des de petit, sempre semblava estar mig a les fosques, en una eterna penombra que la feia característica, juntament amb aquell mobiliari antic i aquella olor de resclosit peculiar.

Quan em vaig ficar a dins el menjador, vaig sentir un soroll estrany i repetitiu. Era com un crec-crec, com el so que fan els grills o les cigales, però molt més eixordador. Vaig pensar que devia haver-hi algun insecte a la casa, i vaig buscar pel terra, però no vaig trobar res. Llavors, em vaig adonar que a damunt del sofà hi havia un gros embalum, tapat amb una manta. Eren coixins? Era una persona ajaguda? Vaig tenir una esgarrifança, pensant que potser hi havia algú desconegut dormint allà... El crec-crec es va fer més intents, i vaig fer un cop d'ull al terra per buscar quina mena d'insecte podia fregar les seves ales amb tanta força i fer tanta fressa; aquest cop vaig tenir sort; esmunyint-se per sota una porta, tres o quatre insectes de la mida d'un dit semblaven fugir de la meva presència. El cor em va fer un salt. Quina mena d'insectes eren aquells? Em vaig girar i vaig veure que l'embalum es movia al sofà, que alguna cosa es movia solta la flassada, i em vaig afanyar a dir "hola" i "sóc jo", no fos cas que espantés a la persona que dormia allà, però no vaig tenir cap resposta. De sota les mantes, es va alçar una figura enorme i fosca, amb unes cames llarguíssimes, que no vaig reconèixer. Tenia un rostre inescrutable, sense ulls, sense boca, sense nas. Amb una veu fonda i estranya, em va dir: JO NO SÓC NINGÚ.