22 de nov. 2010

Polígons industrials

Un lloc ideal per passar-hi les vacances

Si hi ha un lloc al món especialment odiós, aquest lloc és, sens dubte, un polígon industrial. Els polígons són llocs que procuro evitar amb tota la meva ànima, però que fats perseguidors (com els que van enviar en Bonaventura Carles Aribau fora de Catalunya) s'encarreguen sovint d'enviar-m'hi, malgrat totes les precaucions.

Sovint he d'anar a visitar empreses per fer-hi auditories de protecció de dades. El darrer cop em tocava anar anar a una empresa de Sant Adrià del Besòs, que, segons el tmb.cat, només era accessible, per mitjà de transport públic, amb tren. El fet que no hi hagués metro ja m'hauria hagut de fer sospitar, però tenia massa feina i estava massa atabalat per sospitar. Sobre el mapa de Google Maps, no semblava un polígon. Així que agafo el tren i baixo a Sant Adrià. Segons el mapa, són 10 minuts de caminar fins a l'empresa. De seguida m'adono de la catàstrofe. Estic jo tot sol amb un trajo caminant per un lloc completament deshabitat: una carretera amplíssima per on només circulen camions carregats de productes industrials, no pensada per a vianants, sense serveis, ni botigues, ni fanals, ni res que pugui recordar a un poble, una ciutat o la civilització: només camions enormes que circulen sorollosos i edificis industrials quadriculats a banda i banda que es retallen contra el cel i projecten llurs ombres amenaçadores sobre l'asfalt. Sóc al territori del polígon industrial.

Al polígon les normes són diferents: no hi ha voreres, ni passos zebra, ni cap facilitat per als vianants. De fet, els vianants són l'últim esglaó en la jerarquia social. No hi tenen drets. Si volen travessar la carretera, han d'assumir el risc de fer-ho per qualsevol lloc i morir atropellats pels camions. La carretera sembla a mig fer, perquè no hi ha voreres, i als marges creixen tot d'herbotes i bardisses, per on resulta molt difícil desplaçar-se a peu. Tinc la sensació de ser l'únic ésser humà en un món post-apocalíptic, l'únic vianant, errant tot sol d'una banda cap a l'altre com un boig, avançant amb penes i treballs per un marge de la carretera. Però de seguida veig algun indigent i algun obrer immigrant que també pul·lulen per allà, i em miren estranyats. Per què no va en cotxe, com tothom?, deuen pensar.

Al polígon, els carrers no tenen nom -o no tenen plaques identificatives- i les naus no tenen una porta per on entrar de forma civilitzada. Sovint s'ha d'entrar pel taller, on els toros porten palets d'un cantó cap a l'altre i les màquines produeixen sorolls eixordadors. Cansat i suat, pico la porta d'aquella nau, una entre cent, totes idèntiques. Pico la porta i m'obren, i accedeixo per fi a la comoditat d'una oficina. Semblava impossible. Però no s'hi val a relaxar-se. Caldrà que la visiti no duri gaire. No m'agradaria trobar-me encara al polígon quan es faci fosc...

1 comentari:

Projectes Interns ha dit...

Totalment cert. L'urbanista que se'ls va inventar l'haurien de penjar. Crec que, juntament amb les urbanitzacions, són el factor que més ha contribuït a deshumanitzar les ciutats.