A les Muntanyes de la Follia

Lovecraft + Guillermo del Toro

Quan la pel·lícula basada en el relat homònim de H.P. Lovecraft està ja del tot confirmada i fins i tot té ja una data d'estrena prevista per al 2013, no puc deixar de manifestar la meva il·lusió i frisança per veure per fi una pel·lícula de Lovecraft amb cara i ulls. No n'espero menys del director de Mimic, El Espinazo del Diablo, Hellboy i El Laberinto del Fauno. Quan l'any 2006 en Guillermo del Toro va venir convidat al Festival de Sitges, la M. i jo gaudíem en aquell moment d'una acreditació de premsa com a representants d'una web sobre cine friki. La M., que havia anat a la roda de premsa, em va trucar per demanar-me si volia que li fes alguna pregunta. Li vaig dir que li preguntés quan faria la pel·lícula basada en A les Muntanyes de la Follia. Jo sabia que ell es moria de ganes de fer-la. La M. li va preguntar i el director mexicà li va respondre que dissortadament era molt difícil trobar finançament per a una història que acabava amb final frustrant. “Però si em dónes 1 milió de dòl·lars, te la dedico”, li va etzibar el director de Mimic. És, per tot plegat, una bona notícia que els milions de fans de Lovecraft d'arreu del món poguem tenir per fi una pel·lícula que, en principi, atesa la trajectòria del director i la seva coneguda afició per l'autor de Providence, no crec que ens defraudi. Per cert, qui ha posat la pasta al final ha estat en James Cameron (sí, sí, el director de Terminator, Titanic i Avatar). Ja ens ho trobarem...

Polígons industrials

Un lloc ideal per passar-hi les vacances

Si hi ha un lloc al món especialment odiós, aquest lloc és, sens dubte, un polígon industrial. Els polígons són llocs que procuro evitar amb tota la meva ànima, però que “fats perseguidors” (com els que van enviar en Bonaventura Carles Aribau fora de Catalunya) s'encarreguen sovint d'enviar-m'hi, malgrat totes les precaucions.

Sovint he d'anar a visitar empreses per fer-hi auditories de protecció de dades. El darrer cop em tocava anar anar a una empresa de Sant Adrià del Besòs, que, segons el tmb.cat, només era accessible, per mitjà de transport públic, amb tren. El fet que no hi hagués metro ja m'hauria hagut de fer sospitar, però tenia massa feina i estava massa atabalat per sospitar. Sobre el mapa de Google Maps, no semblava un polígon. Així que agafo el tren i baixo a Sant Adrià. Segons el mapa, són 10 minuts de caminar fins a l'empresa. De seguida m'adono de la catàstrofe. Estic jo tot sol amb un trajo caminant per un lloc completament deshabitat: una carretera amplíssima per on només circulen camions carregats de productes industrials, no pensada per a vianants, sense serveis, ni botigues, ni fanals, ni res que pugui recordar a un poble, una ciutat o la civilització: només camions enormes que circulen sorollosos i edificis industrials quadriculats a banda i banda que es retallen contra el cel i projecten llurs ombres amenaçadores sobre l'asfalt. Sóc al territori del polígon industrial.

Al polígon les normes són diferents: no hi ha voreres, ni passos zebra, ni cap facilitat per als vianants. De fet, els vianants són l'últim esglaó en la jerarquia social. No hi tenen drets. Si volen travessar la carretera, han d'assumir el risc de fer-ho per qualsevol lloc i morir atropellats pels camions. La carretera sembla a mig fer, perquè no hi ha voreres, i als marges creixen tot d'herbotes i bardisses, per on resulta molt difícil desplaçar-se a peu. Tinc la sensació de ser l'únic ésser humà en un món post-apocalíptic, l'únic vianant, errant tot sol d'una banda cap a l'altre com un boig, avançant amb penes i treballs per un marge de la carretera. Però de seguida veig algun indigent i algun obrer immigrant que també pul·lulen per allà, i em miren estranyats. Per què no va en cotxe, com tothom?, deuen pensar.

Al polígon, els carrers no tenen nom -o no tenen plaques identificatives- i les naus no tenen una porta per on entrar de forma civilitzada. Sovint s'ha d'entrar pel taller, on els toros porten palets d'un cantó cap a l'altre i les màquines produeixen sorolls eixordadors. Cansat i suat, pico la porta d'aquella nau, una entre cent, totes idèntiques. Pico la porta i m'obren, i accedeixo per fi a la comoditat d'una oficina. Semblava impossible. Però no s'hi val a relaxar-se. Caldrà que la visiti no duri gaire. No m'agradaria trobar-me encara al polígon quan es faci fosc...

Tempus fugit

La sensació que el temps se m'escapa cada dia és més punyent. Cada dia, d'ençà que em llevo i fins que me'n vaig a dormir, és una lluita acarnissada contra el temps. Corro per travessar el carrer, quan el semàfor està a punt de posar-se vermell, i corro també per agafar un metro que veig, sento o intueixo des de lluny que acaba d'arribar. No vull esperar, no vull fer cues. Sempre corro, i el pitjor és que em fan ràbia tots els que no corren.

Constantment penso en com es podrien fer les coses d'una altra manera per estalviar temps. He millorat els matins. Des que sona el despertador i fins que surto de casa passen 25 minuts: bec aigua, esmorzo un bol de cereals, cafè i galetes, miro el 3/24, faig el llit i em vesteixo amb trajo i corbata. Tot plegat, 25 minuts. Odio la gent que necessita 1 hora al matí per fer la meitat de coses que faig jo. Dropos!

Aquest només 5 minuts ?

Al gimnàs, per on també es deixen caure molts dropos (alguna estona us parlaré de l'afició que té la gent a fer cues, com si les màquines del gimnàs fossin les atraccions de Port Aventura), hi ha una doble porta de vidre al vestuari. El més senzill en un gimnàs tan concorregut seria esbrinar quina és la forma més ràpida i còmoda de moure's a través de la porta. Però no!!! La gent no vol el mètode més ràpid. La gent s'atura a a la porta i l'aguanta per al que ve al darrera, quan el que ve al darrera haurà d'aguantar la porta igual tant si el de davant l'aguanta com si no. Però la gent no gosa passar sense aguantar la porta per al que ve darrera, i així l'únic que aconsegueixen, en aturar-se, és que tots dos perdin el temps.

El temps ens fuig. En qualsevol cas: jo no faig cues.