Hi ha gent que no és capaç mai de dir res sorprenent, diferent, original, divertit, res de què puguis aprendre res. Són gent que només saben repetir tòpics i frases previsibles. La frase adient a cada ocasió. En un funeral et diran que "no som res", i, quan vulguin explicar una anècdota molt interessant que els ha passat, t'explicaran un viatge de merda a Andalusia. En aquest cas, només els que també són previsibles i avorrits els riuen les gràcies.
Segurament, malgrat tot, són més feliços que els altres, són gent que es casa, es reprodueix i el més gros és que alguna d'aquesta gent, tot i la seva mediocritud, han arribat a llocs professionals de certa rellevància ("El món és dels mediocres", que deia Hermann Hesse). Tant se val, no us hi acosteu. Gent de la que no podeu aprendre ben res, no val la pena. Gent que no us faci riure, no val la pena. Gent que no us sorprengui, no val la pena.
4 comentaris:
Caram!!
Aquest és dur!!
No penses que tots tenim el perill d'acabar així? En el moment que la vida se'ns torna una rutina és molt difícil de sortir-se'n de no caure en converses repletes de tòpics. És com quan et trobes amb algú, i utilitzes el clàssic: "Hola, com vas?" Què dius? Què contestes? "Bé, anar fent".
Suposo que això es pot lligar amb el fet que a la llarga acabem establint relacions superficials en les que no gosem o no ens interessa saber res de l'altre. No demanem " -Com et trobes? (anímiament) -Et sents bé amb el que fas?.." o recordar de tant en tant, quan algú et comenta quelcom, que pot comptar amb tu si les coses van malament, o si necessita parlar... (gran negoci aquí per als psiquiatres i psicòlegs!!)
Però vaja, és un tema molt interessant i que dóna molta corda.
Al capdevall, suposo que tot es redueix a trobar interlocutors amb els que tinguis afinitat de temes. Pots volguer parlar d'algun tema d'actualitat i la gent evitar-ho perquè se sent incòmode que surtis amb alguna resposta raonada i que no es trobi cenyida a l'opinió majoritària. O que es parli d'alguna cosa que penses que és superficial i inútil. Però, qui decideix què és bo i interessant?
Com deia, més o menys, el personatge de Lex Luthor a "Superman (1978)", "Hi ha gent que pot llegir la composició d'un xiclet i pensar que ha descobert els secrets de l'univers" (crec que anava així).
Molt d'acord. Les persones trobem afinitats amb unes persones i no amb d'altres. Què és avorrit i què no? Jo personalment trobo interessant tot el que se surt del que és ordinari.
Molt bon post!
Estic totalment d'acord amb tu. La gent mediocre no aporta res de bo i, en canvi, et roben l'energia.
Ja fa temps que vaig decidir envoltar-me només de gent que tingui "alguna cosa" d'especial o diferent, que siguin bones persones i que em permetin créixer, aprendre, divertir-me o maravellar-me.
Gràcies pel comentari, Òscar.
Publica un comentari a l'entrada