Petards i carretilles

Fan soroll, fan fum i fan pudor de pólvora, però, tot i així, a molts ens agraden, deixant de banda que són perillosos i que poden haver-te de reconstuir alguna part del teu cos per haver-t'hi acostat massa.

Els petards formen part de les festes majors de Catalunya i de tot el Mediterrani. Ens recorden les guerres passades, quan la pólvora, a part d'un ús merament lúdic, tenia una aplicació principalment millitar i destructiva. La pólvora, certament, és l'invent oriental que va posar fi a les muralles i a l'edat mitjana. I ara evoquem el soroll de les guerres extintes mitjançant traques inacabables, carretilles i castells de foc. Un espectacle lúdic i inofensiu, alhora que bell i, sovint, perillós.

Al meu poble, cada vegada que hi ha una festa, la que sigui, es celebra amb petards. Però, sens dubte, l'espectacle més original i extraordinari de tots són les carretilles, quan es tiren pels carrers aquells petards voladors i espurnejants de trajectòria erràtica i conseqüències imprevisibles. Perquè no només cremen al seu pas: al final també exploten. A més d'un se li han cremat pantalons o camisa; a més d'un li han hagut de fer la cirurgia plàstica per restaurar-li la cara.

Enguany les carretilles van ser divendres passat, jo vaig ser-hi, i val a dir que em vaig sentir decebut. Si bé cada any en tiren menys i duren menys estona (suposo que l'alcalde té por que algú es faci mal i el denuncïin), no podria deixar d'anar-hi.

A Sant Pere hi ha un lloc que en diuen El Polvorí, on jo havia anat a caçar ocells quan tenia 15 o 16 anys. Segons tinc entès, aquest lloc s'anomena així, perquè hi va haver un autèntic polvorí durant la Guerra del Francès. Serà d'aquí on ens ve aquest fal·lera pel bum-bum?

A Barcelona, en canvi, tot es redueix a un espectacle piro-musical per regalar els sentits de la vista i de l'oïda, si ets melòman o voyeur. Res a veure amb la traca i el bum-bum. Res a veure amb les carretilles i la ferum agradosa de la pólvora. Però molt respectable, tu. A mi, en qualsevol cas, que no em treguin les carretilles.

La Por

Quantes vegades us han demanat el bitllet al metro? Gairebé mai, oi? O mai? Doncs avui em trobo que baixo a la parada d'Urquinaona, com faig cada dia per tornar a casa, i, al peu de les escales, al túnel, veig 2 mossos d'esquadra parlant amb tot de gent aturada d'esquena a la paret. A l'acte m'he pensat que potser hi havia hagut un robatori o algun altre delicte, però no ha passat ni dos segons que els he vist: 7 o 8 revisors, homes i dones, tots uniformats, que ocupaven tot el corredor i s'encarregaven de demanar els bitllets a la gent a tort i a dret. Una sorpresa inesperada, una posta en escena extraordinària, una desplegament de mitjans brutal.

Val a dir que, per un moment, un segon, he tingut por. I no és que em molesti, ans al contrari, a mi m'agrada experimentar la por (el meu cos ho agraeix), bé sigui per una obra de ficció, bé sigui per una situació amenaçadora real. La por no és dolenta i, de fet, són aquestes petites injeccions de por les que ens deixondeixen i ens alliberen de la rutina desplaent. De fet, són aquestes petites injeccions de por, aquestes postes en escena tipus túnel del terror, les que fan que les coses funcionin i que la gent no es coli al metro. La por no és dolenta: la por és socialment útil i necessària.

Ni l'amor, ni la ira, ni l'amistat, ni l'alegria. En Lovecraft deia que l'emoció més antiga i intensa de la humanitat és la por. La por ens ha fet avançar, ens ha fet progressar i ens ha fet ser el que som. També ens ha fet cometre errades grosses (moltes), però, sense por, seríem autòmates inútils.

Ciutadans del món

No fa gaire vaig conèixer en Nick. En Nick és un anglès que viu a Barcelona.

Tot i que en Nick havia voltat molt pel món i havia viscut a Londres, Barcelona i Tòquio, al final va decidir establir-se a la capital mediterrània, on ha creat un parell d'empreses. En Nick parla perfectament anglès, francès, japonès, castellà i català. La gent queda parada que en Nick parli català, com també queda parada que ho faci el meu amic nipó Toshihiro Abe. No són especialistes lingüistes. Són una mostra del que hauria de ser normal i no una cosa de què la gent hagi de quedar parada.

És curiós com algunes persones arriben de fora i al cap de poc ja dominen la nostra llengua i entenen la nostra realitat molt més que altra gent que representa que viuen al mateix país que nosaltres. Molt més que molta gent que s'autoproclamen cosmopolites i ciutadans del món i pensen que ser cosmopolita és parlar castellà i ser espanyol. Diuen que per ells els límits de Catalunya són massa petits, però es queden tancats als límits d'Espanya.

Qui diu que és ciutadà del món no ho diu mai per acceptar res de nou, sino per negar una realitat que el podria enriquir i fer-lo de veritat allò que presumeix de ser. Com la Melanie, una francesa que també viu a Barcelona i diu que ella no es vol complicar la vida dient que ve de la Bretanya francesa. Ella diu que és francesa i ciutadana del món, i avall, que fa baixada.

"Dime de lo que presumes y te diré de qué careces", que diuen els castellans.

Presentació

Hola, em presentaré breument. Em dic Severí Vinyoles i José. Vaig néixer a Vic el 6 de Febrer de 1977, el mateix dia que l'advocada americana Nishi Pitas i la princesa austríaca Manora Estella von Auersperg. L'Axl Rose, en Ronald Reagan i en Bob Marley també van néixer un 6 de Febrer, però de diferent any.

Sóc solter i visc a Barcelona. Sóc de Sant Pere de Torelló, un poble aficionat als trons i als petards. A l'escola sempre treia molt bones notes. A l'institut treia excel·lents. Vaig estudiar Dret a la UAB i treballo a Derecho.com, però abans havia treballat com a Secretari de Jutjat de Pau, comercial d'assegurances i executiu de banca. Sóc regidor a l'Ajuntament del meu poble. Sóc un polític en minoria. Sóc catòlic. Sóc descendent de carlins. Sóc català i independentista.

Sóc soci d'un club de rol que va haver de tancar per no poder pagar el lloguer. M'agrada molt jugar a rol. Sóc màster de Cthulhu. Sóc friki i tinc una web de cine. Sóc germanòfil i parlo alemany. Admiro el Japó i l'Imperi Romà. M'agraden Lovecraft, Hesse i Albert Sánchez Piñol, entre molts altres. M'agrada jugar amb l'ordinador, sobretot a aventures gràfiques. M'agrada cantar als karaokes, però sé que objectivament no canto bé. M'agrada llegir i escriure.