True Detective vs. Penny Dreadful

Les comparacions sempre són odioses. Però jo no vull pas comparar dues sèries, o si més no no és pas aquesta la meva intenció inicial. El que jo vull és exposar les impressions que en tinc, sobretot a partit d'analitzar els seus recursos narratius i la seva originalitat, allò que, al meu entendre, pot fer que una sèrie sigui bona o mala, de manera separada.

True Detective és una sèrie que parteix d'un parell de premisses que són originals en les sèries d'HBO. D'una banda, és la idea d'un autor de novel·la negra, Nick Pizzolato, autor de Galveston. D'altra banda, és una sèrie que introdueix elements de Robert W. Chalmers, un autor que forma part de l'anomenat cercle de Lovecraft; tot allò de Carcosa, el Rei Groc i el llac Hali. Al meu reduït cercle d'amics frikis, la sèrie ha tingut una molt bona acollida, i de fet és gràcies als meus amics que la vaig acabar veient (gràcies Juan, gràcies Carles, gràcies Eva). En canvi, en opinions que he escoltat de podcasts frikis, la sèrie és una enganyifa: és avorrida i les referències a l'obra de Chalmers són circumstancials i supèrflues. El que ells addueixen és que hi ha un actor de comèdia romàntica, que la sèrie és lenta, que la sèrie és sobre policies que van amb cotxe a diferents llocs... No podem obviar el fet que la sèrie parteix d'una premissa molt clàssica i poc original: són dos policies. No obstant, la sèrie t'acaba sorprenent per elements que no són equiparables a altres sèries de televisió, i de fet constitueix una aposta agosarada de la productora. M'explico. Els personatges estan molt ben construïts, són originals i alhora creïbles, fins a límits mai vistos. Mentre un està cremat per un passat de drogues, dolor i nihilisme que arrossega durant tota la sèrie i que es manifesta de forma explícita (són especialment interessants les seves reflexions a l'estil Emil Cioran sobre com d'absurd és tot plegat), l'altre és la contrapartida absurdament vitalista i hipòcrita, dipositari inconscient de tots els pecats de l'home modern, incapaç d'afrontar la realitat. Només per això, i pel carisma que desprenen un i altre, ja val la pena True Detective. Si a això hi afegim una ambientació opressiva i una trama que es va descabdellant molt de mica en mica, la fórmula resulta magistral. No és veritat que la sèrie sigui lenta. La sèrie no es basa en cops d'acció, sinó en una introspecció i una immersió en l'ambient i la història que se t'acaba imposant com a una experiència original. Si Lovecraft, en algun moment, va voler transmetre't amb lletres l'horror que habita al món rural americà, True Detective te'l fa visible.

En canvi, Penny Dreadful és diferent. Mentre a True Detective, amb recursos molt bàsics (recordem les construccions de branques que ja havíem vist a Blair Witch Project) aconsegueixen crear-te un clima d'inquietud i, a voltes, terror, a Penny Dreadful mai no arribaràs a tenir por. Per què no? Doncs perquè a Penny Dreadful han oblidat la història. Per als autors de la sèrie, la por et vindrà no a través de la història, sinó a través de veure situacions xocants sobre aranyes movent-se al voltant d'una creu, rates devorades per un gos, litres de sang escopits per un malalt... Això és un error. L'estètica de videoclip, l'estètica de múltiples imatges, llum i animals, és un error. Això no fa por. Perquè és superficial, perquè no t'entra, no et fa rumiar ni esgarrifar-te. Entenc que hi pugui haver gent que això li pugui agradar, però no entenc que puguin dir que és una sèrie de por. Penny Dreadful funciona a base d'arquetips. No tinc res en contra dels arquetips: penso que poden funcionar molt bé, si la història ho exigeix. Però no és el cas. Si pensàveu que Penny Dreadful podia ser una bona recreació dels arquetips romàntics del segle XIX britànic, no ho és. Sempre passa quan els americans -i no tinc res contra seva- intenten adoptar per a un públic actual els tòpics literaris de l'època victoriana. No els entenen i es queden en la seva superficialitat. I és una llàstima. Una oportunitat perduda. Els diàlegs, a Penny Dreadful, són absurds i superficials, les escenes de presumpte terror, els litres de sang, les escenes de sexe, també homosexual (oh, quina novetat, no ho havíem vist mai!), tot NO resulta al servei d'una història interessant, sinó d'una recreació estètica i absurda, exempta dels veritables terrors de la vida. Només els catalans que han intervingut desenvolupant tot aquest desplegament visual i videocliper se salven de la crema, entre ells J.A. Bayona -i no perquè siguin catalans, sinó perquè han fet la seva feina-. Per la resta, millor llegir Bram Stoker i Mary Shelley sense fer-los passar pel sedàs dels que volen adaptar-los, sense comprendre'ls, a un públic contemporani. 

Dorian Gray és tan guapo!!! I tan absurd!!! Aaaaaiiiiiii!