5 de des. 2008

El tren de Puigcerdà


El tren que va a Puigcerdà és potser la pitjor línia de tot l'Estat espanyol. La deixadesa a què està abocada aquesta línia és de proporcions estratosfèriques: els trens més vells i usats, les avaries més ridícules, els obstacles més inesperats. La rutina que suposa haver de fer aquesta línia de forma regular es trenca sovint per les anècdotes més inversemblants, com quan surt foc de les rodes, anuncien que el tren no pot circular perquè ha glaçat (!) o perquè han trobat un pneumàtic a la via (!), o llancen una pedra contra un vidre, que queda fragmentat.

La mare de totes les anècdotes és la que em va passar l'altre dia. Vaig baixar l'altre dia a Torelló, com d'habitud, però tot just havia fet quatre passes per l'andana que em vaig adonar que m'havia descuidat la cartera amb els papers al tren. Esverat, reculo i vaig cap a la porta oberta del tren, però sona el "pip-pip-pip-pip" de tancar-se les portes i quan intento entrar, se'm tanquen les portes als nassos. M'agafo a una barra vertical que hi ha al costat de la porta i miro de cridar a través d'un vidre, però no hi ha ningú. Si el tren marxa amb la meva cartera, ja l'he vist prou. No té cap valor econòmic, però per a mi és molt important. No la puc perdre. El tren engega, però jo em mantinc agafat a la barra. Durant una estona, passo una por tremenda. Em mataré! Però m'adono que no, que és possible viatjar així, fins i tot quan el tren agafa la velocitat que després va agafar. Ho havia vist en reportatges de l'Índia, però no m'hauria imaginat mai que a mi em passaria això. Penso que és estrany que ningú de dins el tren s'hagi adonat que hi ha una persona fora i faci parar el tren, però també és veritat que en aquest tram del viatge sol haver-hi molt poca gent. De fet, pel que puc veure, no hi ha ningú en tot el vagó. El cor em va a mil, però sé que el tren ha de parar a Sant Quirze de Besora. L'aire fred bat contra el meu cos i la meva cara, i el paisatge va passant vertiginós al meu costat. És com un esport d'aventura, i a més sense bitllet, ja que el meu viatge acabava a Torelló.

Per fi, després de 7 km. i 10 minuts de viatge des de Torelló (a mi em van semblar 10 hores) amb jo agafat fora del tren, el tren s'atura a Sant Quirze de Besora. Salto a l'andana. Hi ha gent que em mira estranyada a l'estació, però ningú no em diu res i jo passo d'ells. S'obren les portes, recupero la carpeta i surto del tren. Aquest cop, definitivament.

7 comentaris:

Jordi Calveras ha dit...

Però nen, això és serio !? No és un somni que et va agafar esprés d'una partida a casa el Dani ? Encara bo que no vas prendre mal. A Barna hi havia aquesta modalitat d'esport de risc al metro de Barcelona, en dèien "Metring", amb diferents modalitats: esperar que el tren surti i després baixar a la via i anar caminant-corrent fins a l'altre estació. L'altre modalitat (potser més arriscada) era penjar-se entre els dos vagons de metro i anar així fins a l'alre estació. El problema era en els revolts, que alguns queien a la via i acabaven esquarterats. Alguns tenine menys sort i sobrevivien.

Lycaon ha dit...

Hahahaha. Et puc assegurar que això m'ha passat de veritat...en un somni.

Anònim ha dit...

Ostres, allò que d'entrada semblava una denúncia contra la deixadesa de les institucions respecte a la movilitat (o és mobilitat?) en les perifèries de la capital, ha esdevingut un relat d'allò més punyent! La combinació de neguit per l'objecte perdut, l'entrega al risc per recuperar-lo, la cadència del temps mentre esperaves arribar a la següent estació (no sé què vol dir però em feia gràcia dir-ho)... Caram tu! Quina aventura! Qui tingués un somni d'aquests!!
Tot i que pot semblar una aventura, coneixent aquesta línea, tot plegat es converteix en un relat de por a l'estil Poe o Lovecraft, en el qual, a mida que el tren avança per la via, t'introdueixes més i més en els inferns (diuen, que com més avança el tren, més s'endinsa en la natura salvatge de paisatges mai vistos per l'home...).

Anònim ha dit...

Doncs a mí m'ha passat, i no en somnis. Què? L'única diferència és que fou al pujar, i no havent acabat d'entrar van tancar les portes. No recordo si duia el braç enganxat o m'agafava a la porta. Vaig fer uns metres eterns, cridant a tot drap fins que el maquinista ho devia veure. Fou a Vic, fa pocs anys. Què?

Lycaon ha dit...

Molt bona, Pafiam. No ets el primer cas que conec, però espero que sigui l'últim. M'imagino el pànic no només teu, sino de la gent que ho devia veure.

icnios ha dit...

Que bó, fa estona que estic rient jajajajajaja.

Anònim ha dit...

El que em sembla estrany és que tu et puguis deixar alguna cosa en algun lloc!