Imatge de l'alberg de joventut on ens vam allotjarSi alguna cosa caracteritza Berlín després d'anys de règim comunista i dominació soviètica, és que, d'entre les grans ciutats alemanyes, és la més caòtica, bruta, pobra i alternativa. És la més Varsòvia de totes, res a veure amb les pròsperes ciutats del sud, endreçades i conservadores. La música electrònica hi sona en gairebé tots els locals de sortida nocturna, per on pul·lulen artistes i bohemis de tota mena. Tot i això, la gent és, malgrat tot, alemanya, i això la fa més educada i organitzada que nosaltres.
La discoteca Berghain de Berlín es caracteritza, entre altres coses, per no tenir límits de tancament (segons em van dir, hi ha gent que es lleva d'hora un dissabte o un diumenge, esmorza i llavors va a aquesta discoteca fins al migdia) i presumeix de ser la discoteca més important d'Europa (!). També té fama de ser un punt de trobada de gays, artistes i alternatius, i té un "quarto fosc" i tot. Tota una atracció turística, revestida d'una curiositat degudament conreada per una web que amaga més que no pas informa, i per uns flyers de la mida d'un pòster. El porter, un homenàs amb tot de piercings i tatuatges a la cara, quan ens va veure venir, ens va dir que no hi podíem entrar. No ens en va donar cap motiu, però suposem que no ens devia veure prou alternatius.
La proverbial puntualitat prussiana portada a l'extrem en forma de rellotge gegant
Al Neues Museum pots veure el rostre encisador de la reina egípcia Nefertiti, que sobta per l'harmonia i bellesa de les seves faccions. Com pot ser que fa més de 3.000 anys els egipcis ja fossin capaços d'un art tan perfecte i que a Europa, en canvi, fan només 600 anys, es representessin les persones com si les hagués dibuixat un nen? Al Pergamonmuseum, vam veure la Porta d'Ishtar i l'Altar de Pèrgamon, entre altres meravelles del món antic.
Finalment, una cosa que m'ha sorprès és que a Berlín la gent et mira directament als ulls, la qual cosa ens porta a la meva teoria al respecte:
LA MEVA TEORIA SOBRE LA GENT QUE ET MIRA ALS ULLS
La meva teoria consisteix en què hi ha una gran barrera divisòria que situa, a un costat, els que van pel carrer i miren als ulls de la gent, i, a un altre costat, els que eviten mirar directament a la cara dels desconeguts. Al meu entendre, no mirar directament als ulls és un signe de civilització. La gent no mira directament als ulls a Barcelona, ni a París, ni a Tòquio, ni en general a cap gran ciutat occidental i/o civilitzada. Com més gran i civilitzada és la ciutat, més evita la gent la mirada directa. Els sudamericans miren molt als ulls, i també ho fan força, en general, espanyols i italians, més que no pas la gent del nord europeu. En contraposició amb el que passa a les ciutats, la gent es mira als ulls als pobles (al meu poble, per exemple), perquè s'han de saludar. Que a Berlín la gent et miri directament als ulls no fa altra cosa que demostrar que l'antiga capital prussiana i imperial ha perdut alguns punts en l'escala de la civilització.
