El tren que va a Puigcerdà és potser la pitjor línia de tot l'Estat espanyol. La deixadesa a què està abocada aquesta línia és de proporcions estratosfèriques: els trens més vells i usats, les avaries més ridícules, els obstacles més inesperats. La rutina que suposa haver de fer aquesta línia de forma regular es trenca sovint per les anècdotes més inversemblants, com quan surt foc de les rodes, anuncien que el tren no pot circular perquè ha glaçat (!) o perquè han trobat un pneumàtic a la via (!), o llancen una pedra contra un vidre, que queda fragmentat.
La mare de totes les anècdotes és la que em va passar l'altre dia. Vaig baixar l'altre dia a Torelló, com d'habitud, però tot just havia fet quatre passes per l'andana que em vaig adonar que m'havia descuidat la cartera amb els papers al tren. Esverat, reculo i vaig cap a la porta oberta del tren, però sona el "pip-pip-pip-pip" de tancar-se les portes i quan intento entrar, se'm tanquen les portes als nassos. M'agafo a una barra vertical que hi ha al costat de la porta i miro de cridar a través d'un vidre, però no hi ha ningú. Si el tren marxa amb la meva cartera, ja l'he vist prou. No té cap valor econòmic, però per a mi és molt important. No la puc perdre. El tren engega, però jo em mantinc agafat a la barra. Durant una estona, passo una por tremenda. Em mataré! Però m'adono que no, que és possible viatjar així, fins i tot quan el tren agafa la velocitat que després va agafar. Ho havia vist en reportatges de l'Índia, però no m'hauria imaginat mai que a mi em passaria això. Penso que és estrany que ningú de dins el tren s'hagi adonat que hi ha una persona fora i faci parar el tren, però també és veritat que en aquest tram del viatge sol haver-hi molt poca gent. De fet, pel que puc veure, no hi ha ningú en tot el vagó. El cor em va a mil, però sé que el tren ha de parar a Sant Quirze de Besora. L'aire fred bat contra el meu cos i la meva cara, i el paisatge va passant vertiginós al meu costat. És com un esport d'aventura, i a més sense bitllet, ja que el meu viatge acabava a Torelló.
Per fi, després de 7 km. i 10 minuts de viatge des de Torelló (a mi em van semblar 10 hores) amb jo agafat fora del tren, el tren s'atura a Sant Quirze de Besora. Salto a l'andana. Hi ha gent que em mira estranyada a l'estació, però ningú no em diu res i jo passo d'ells. S'obren les portes, recupero la carpeta i surto del tren. Aquest cop, definitivament.
