La història d'Espanya, segons Losantos i César Vidal

El llibre guanyador dels Premis Nebula i Locus de ciència ficció

L'altre dia, passejant per Rambla Catalunya, em vaig aturar en una llibreria per llegir quatre contraportades, com faig sovint, i em va cridar especialment l'atenció un llibre sobre història d'Espanya escrit per F.J. Losantos i César Vidal. El llibre, però, no pertany al gènere de la història, sinó al de la fantasia i l'humor, que són gèneres que a mi m'agraden encara més.

Segons sembla, l'autèntic autor és en César Vidal, mentre que l'altre hi ha posat la cara, molt més coneguda i mediàtica. En César Vidal va estudiar història per correspondència, diu que parla 8 idiomes, però en pot traduir 16 (!), i ha escrit 60 llibres (!) entre 2004 i 2007 (tot això, segons la biografia d'aquest intel·lectual autopublicada a la wikipedia, jo no m'invento res). Les seves dots per a la ciència ficció són envejables.

El llibre està adreçat als nens i als immigrants llatinoamericans, que no saben res de la història d'Espanya i que, pel que sembla, deuen ser molt burros, ja que el llibre està escrit de forma molt senzilla i infantil, amb preguntes i respostes directes, sense fonamentar les afirmacions. Suposo que els immigrants sudamericans, desconeixedors de la realitat del país, són els únics capaços d'empassar-se tanta merda sense vomitar o pixar-se de riure. D'aquesta manera, s'intenta introduir als indocumentats en un món virtual anomenat Màtrix, que no ha existit mai, però que és la llar habitual dels "no-nacionalistes" més radicals.

"No queríamos que niños, retrasados e immigrantes desconocieran la auténtica historia de España"

Ja crida l'antenció que el llibre comenci a la Prehistòria i acabi al segle XV, quan encara no ha començat la història d'Espanya. Destaco algunes de les afirmacions que hi he llegit en relació a Catalunya:

- Cataluña no existía. Sólo existía el condado de Barcelona, que se incorporó al Reino de Aragón. No fue nunca una confederación, sino la incorporación del condado de Barcelona a Aragón. El Rey de Aragón puso las condiciones para el matrimonio con Petronila - En canvi, tots els Reis d'Aragó vivien a Barcelona, escrivien llibres en català i presidien un òrgan que es deia les Corts Catalanes. Quin comportament més estrany i incomprensible!

(El meu amic Toshi, que és a Barcelona aquests dies, és un historiador i doctorand japonès especialitzat en la Corona d'Aragó; s'estirava els cabells)

- El Rey Jaime I repobló Valencia mayoritariamente con aragoneses - Sí, és clar, aragonesos que es deien Camps, Barberà, Font de Móra, Fuster, Montllor, etc.

- Los hombres de Jaime I que repoblaron Valencia hablaban una lengua romance que no era catalán y que los árabes conocían como Al-Buyua - Era una llengua misteriosa que s'escrivia en alfabet morse i incorporava un gran nombre d'onomatopeies al seu lèxic. Probablement era la mateixa llengua que avui parlen les tribus "Ainu" a l'illa japonesa de Hokkaidō. Tot apunta en aquesta direcció...

- Algunos catalanes fueron a Valencia, pero no se adaptaron y volvieron. Por eso el catalán no se estableció nunca en Valencia - Els catalans són uns inadaptats, ja se sap. Per això Jaume I es va veure obligat a recórrer als parlants de la misteriosa llengua Al-Buyua per repoblar València.

- ...Las conquistas aragonesas por el Mediterráneo... - Els aragonesos, de gran tradició navegant i marinera, utilitzaven unes naus amfíbies que els permetien volar 300 quilòmetres sobre la inexistent Catalunya fins arribar al mar. Un cop al mar, la nau plegava les ales i es convertia en un vehicle marítim, ideal per conquerir illes mediterrànies.

- Cataluña era la región española con menos derechos individuales y más prerrogativas medievales - En canvi, totes les altres regions espanyoles eren paradigma de progrés social, noves tecnologies i llibertats individuals. És normal que tots els indis sudamericans volguessin ser espanyols al segle següent.

Si no t'ha quedat clar, immigrant sudamericà, et resumiré la idea del llibre respecte a Espanya i Catalunya en 3 punts:

1 - Espanya ha existit sempre, és una realitat innegable des del Neolític o, molt probablement, des de la Creació. I quan diem Espanya no volem dir una realitat geogràfica, sinó de caràcter de la seva gent. Els neandertals ja deien "coño" i estaven orgullosos de ser espanyols (i encara ho estan). Fins i tot alguns emperadors romans eren espanyols (els millors, naturalment).

2 - Els catalans no existien i, si van existir, no van fer mai res important. Eren nacionalistes excloents, tancats i identitaris, que no creien en els drets humans. Sort en tenen que Aragó i Espanya els van deixar incorporar-se al seu regne, perquè, si no, encara estarien morts de gana i viurien a l'edat mitjana.

3 - Ser espanyol és el millor que es pot ser. Per tant, sigues espanyol i deixa de ser sudamericà. Pots començar sent espanyol de la millor manera possible: sent anticatalà. Benvingut a Matrix, immigrant. Sigues no-nacionalista, sigues com nosaltres.

CONCLUSIÓ: El paper ho aguanta tot

La meva petita història del Japó

La xafogor típica de Japó no impedia als antics nipons de ser presumits en el vestir

El país del Sol Naixent consisteix en un arxipèlag de més de 3.000 illes muntanyoses i volcàniques a l'anomenada Àsia Oriental. Tot i que podríem començar parlant d'immigracions des de Corea i guerres intestines entre clans (els Yamato, els Izumo, etc.), el Japó no es constitueix en estat sota un Emperador fins al segle VIII. Van adoptar el budisme, l’escriptura i les arts marcials de la Xina. Van aparèixer els samurais com a casta guerrera i el Shogun per liderar l'exèrcit imperial. Així van viure de forma medieval i tranquil·la, fins al segle XVI, quan els europeus apareixen per allà, bé sigui per evangelitzar-los, bé sigui per raons comercials. El Shogun, actuant en nom de l'Emperador, que, per cert, era un déu superior (a tots els altres déus del món!), va tenir por que la presència dels europeus portés a una situació de colonització, i va prendre la sàvia decisió d'aïllar el país de la resta del món durant 300 anys, fins al punt que, si uns pescadors es perdien i posaven els seus peus a la Xina, per exemple, ja no podien tornar mai més al país del sushi. No obstant, en aquest context, van prosperar els samurais, les geishes i l'art tradicional.

En Battousai el Carnisser va haver d'esventrar molta gent per obrir Japó al món

A finals del segle XIX, la Revolució de Meiji va posar fi a l’aïllament secular del Japó i va obrir la capsa dels trons. El pèrfid Occident, amb tots els seus avenços i vicis, va penetrar amb força i sense vaselina al petit país de l’atmetller florit. Els samurais es van convertir en empresaris i homes de negocis. Van adoptar els uniformes de col·legiala europeus dels anys 30 i el costum tronat de fer el símbol de la victòria quan et fan una foto. Van deixar les katanes i els kimonos, i van crear un exèrcit modern. Van fer guerres contra els russos i els xinesos, i les van guanyar totes. Van agafar confiança. Van pensar: per què no dominar el món? Total, ho tenien a l’abast: només havien d’evitar cometre el vell error de voler envair Rússia i aliar-se amb els alemanys, que també volien dominar el món. Els somnis imperialistes nipons es van acabar dràsticament el 1945, quan, en plena segona guerra mundial, el país del crisantem es va convertir en el camp de proves americà de la bomba atòmica.

Després dels americans, els tsunamis i els terratrèmos, en Godzilla és el pitjor enemic de Japó

Com que és un país de difícil agricultura, pocs recursos, terratrèmols, tsunamis, volcans i monstres extraterrestres, com el temible Godzilla, va haver de desenvolupar un sistema social complexe basat en la jerarquia, el sacrifici i la col·laboració per al sosteniment de l'Estat, sempre amb un somriure als llavis. La pobresa de recursos també els va obligar a desenvolupar una gastronomia basada naturalment en el poc que hi havia: peix cru, algues, pops vius, el famós peix globus (que et mata si no està ben cuinat). Malgrat tot, la feina ben feta, les llargues jornades de treball, la tecnologia, el manga i els robots gegants els han permès situar llur país com a segona economia mundial, de manera que avui gairebé poden mirar de tu a tu als americans.

Si ignorem les xifres de suïcidis, arribarem a la conclusió que a Japó es viu força bé.

L'home mecànic

En aquesta pel·lícula de 1921, The Mechanical Man, un científic crea un robot teledirigit que té superforça i supervelocitat. Una banda de criminals dirigits per la pèrfida Mado intenta apoderar-se violentament de les instruccions necessàries per controlar el robot. Com a resultat, el científic es mor, però la Mado i els criminals són detinguts i empresonats abans de poder fer res. No obstant, no passa gaire temps que la Mado i la seva banda s'escapen de la presó i, mitjançant el nebot del científic mort, aconsegueixen les instruccions per controlar el robot, el qual faran servir per executar un seguit de crims horribles. Llavors, el germà del científic mort crearà un segon home mecànic, per tal que s'enfronti al primer home mecànic en un duel sense precedents...

Els 2 videos del Youtube contenen els únics 20 minuts que s'han pogut rescatar de la pel·lícula original de The Mechanical Man, molt deteriorada pel temps.



Sempre m'ha semblat fascinant com en les pel·lícules i novel·les de ciència ficció dels segles XIX i XX s'han imaginat el futur: robots que treballen per nosaltres, naus que volen sobre la ciutat, i absència total d'ordinadors (ningú va preveure la revolució informàtica!). Per això també em sembla indignant que haguem arribat al segle XXI i encara no tinguem robots treballant per nosaltres, ni cotxes sobrevolant les ciutats.

De quan t'entra un intrús a casa

Ho reconec: alguns cops he escrit en aquest blog històries que no s'adiuen ben bé amb la realitat i que, al contrari, responen a una llicència literària generosa, a la necessària distorsió que la imaginació imposa a determinades històries per fer-les més interessants i divertides. No és el cas, tanmateix, de la història que ara penso explicar.

Va ser durant la nit de la final de la Champions. Havia quedat amb una amiga per veure el partit a la pantalla gegant de les Cotxeres de Sants, però, per circumstàncies imprecises, vam acabar veient-lo en el bar més cutre i xungo de Barcelona: dues màquines escurabutxaques, només dos tamburets, una tele antiquíssima que no tenia so i la retransmissió radiofònica de la cadena Cope. Els nostres acompanyants eren la mestressa del bar, que ens va tirar les cartes i va encertar algunes coses del nostre passat i futur (d'altres, no, esclar, és qüestió de probabilitat), i un home que havia estat el seu marit o xicot durant quinze anys, abans de separar-se, un flipat de les arts marcials.

Al final, després del partit i d'una certa celebració, vaig tornar a casa. Aquella nit, tanmateix, va passar un fet singular. Encara no sé com, però alguna cosa va entrar aquella nit a casa, quan tenia la finestra oberta. No va ser fins a la nit del dia següent, quan vaig tornar a casa de treballar, que vaig sentir una fressa darrera la nevera. La vaig enretirar una mica i vaig descobrir, astorat, un petit ocell negre que s'hi amagava. Devia colar-se la nit anterior, quan vaig tenir la finestra oberta una estona. Vaig moure més la nevera i vaig provar d'agafar-lo amb les mans, però no hi havia manera. Aquella intrús es va amagar encara més sota el moble de la cuina. Ja es morirà, vaig pensar, i llavors el trauré mort abans no es podreixi. No hi podia fer res més. Me'n vaig anar a dormir amb una certa recança per aquella patètica forma de vida.

Aquest NO és l'ocell que em va entrar a casa

L'endemà al matí, quan em llevo, el primer que veig és l'ocell, que havia sortit del seu amagatall i s'havia posat sota la finestra. Potser finalment havia descobert el lloc per on havia entrat. Reflexiono que els romans i altres pobles antics atribuïen significat al vol dels ocells i a les fetes dels animals, en general. Tot eren símbols de bona sort o malastrugança. Ha de ser bona sort, espero, seria el més lògic.

Vaig pensar que l'ocellot devia estar molt afeblit, potser moribund, ja que feia moltes hores que no devia haver menjat res. El vaig agafar curosament, tot i que ell va oferir resistència. Vaig obrir la finestra, vaig obrir les mans: en contra del que jo pensava, que cauria a terra com un pes mort, l'ocell es va enlairar, batent les ales amb força, encetant un vol precís i valent. L'ocell va marxar lliure. Que tingui sort!

Antimanual per anar en metro

Al metro, s'han de seguir unes normes bàsiques de convivència

Vet aquí 10 consells i instruccions fonamentals a tenir en compte per tots els usuaris habituals del metro:

1.- Quan viatgis en metro, estigues al cas de quan falti aproximadament una estació per baixar. En aquest moment, per evitar sorpreses desagradables, és convenient que et vagis movent cap a la porta, desplaçant a tota la gent que et trobis pel camí. A aquest efecte, cal que facis a totes les persones la pregunta "Baixes?/¿Bajas?" (valen qualsevol de les 2 llengües oficials) amb to d'urgència, ja que d'ells depèn el fet que puguis baixar o no. Cal que facis la pregunta a totes les persones que et trobis entre tu i la porta, però pots fer-la també a altres persones del teu voltant, per evitar sorpeses, i perquè quedin clares les teves intencions de baixar a la propera parada. No seguir aquestes instruccions podria suposar que quedessis atrapat al metro de forma indefinida.

2.- Hem de tenir molt clar que la gent més pobra i lletja de la ciutat viatja en metro. Ni l'alcalde de la ciutat ni en Salvador Sostres hi han viatjat mai, ni tampoc cap supermodel. Tots els trinxeraires i lladres usen habitualment aquest mitjà de transport. Per tant, és de vital importància vigilar en tot moment les teves pertinences i, en especial, el personatge anomenat "el carterista", contra el qual els avisos de megafonia (també en japonès) no seran mai suficients.

3.- Com ja se'n cuida prou de recordar-nos el servei de megafonia, està prohibit baixar a les vies. Encara que no ho diguin de forma explícita, també està prohibit suicidar-se, assassinar algú llançant-lo a les vies o fumar (una altra forma de suïcidi).

4.- No et rentis, ni et dutxis per viatjar en metro. No cal tampoc que et posis desodorant i, si has d'esternudar, no et tallis. Si ells no són polits ni educats, tu tampoc.

5.- Porta sempre el teu llibre amb les tapes forrrades amb papers de diari. La gent no n'ha de fer res dels teus gustos literaris. Altrament, si tothom pogués saber què llegeixes, t'exposaries a tenir una conversa amb un desconegut, i qui sap si podria ser un malfactor o un facinerós. Al metro, no parlis mai amb ningú.

L'Inframón és on passo jo cada dia una hora per anar i tornar de la feina

6.- Al metro, procura llegir llibres de Dan Brown, Katherine Neville o Noah Gordon. D'espanyols estan bé Ildefonso Falcones o la Sra. Asensi. Tots aquests llibres els pots portar sense les tapes forrades, perquè no diuen res de la teva personalitat. Portar llibres d'altres autors podrien fer pensar a la gent que ets una mena d'outsider.

7.- No permetis mai que ningú, aprofitant-se d'una situació de proximitat, llegeixi la teva lectura, ni que sigui de reüll. Si volen llegir, que es comprin un llibre, tu! O que agafin un periòdic gratuït de la paperera, com fa tothom. Si detectes que algú està llegint el que tu llegeixes, cal que apartis immediatament el teu llibre/revista/periòdic del seu camp de visió sense cap recança.

8.- Si ets una persona gran, no permetis que els més joves abusin de la teva situació i incompleixin les nomes més elementals de la convivència. Si no hi ha cap seient lliure, pregunta amb to agressiu "Qui em deixa seure? Qui em deixa seure?", fins que algú s'aixequi. El jovent no té cap educació i és important fer-los-hi avinent.

9.- Si algú es desmaia, es mor o perd el coneixement al metro, pregunta-li immediatament si baixa. Si no ho féssim així, podria podria ser un obstacle a l'hora de baixar i ens arriscaríem innecessàriament a quedar-nos atrapats al metro de forma indefinida.

10.- No agafis mai la línia groga. És massa lenta i et porta a llocs que no semblen Barcelona.

L'Apocalipsi Porquí

Les primeres víctimes innocents de la histèria apocalíptica

Estic decebut. Aquest no era el final que jo m'esperava.

La Grip Porquina és potser la forma d'apocalipsi més ridícula que ens podíem haver imaginat. Quan molts ens havíem fet il·lusions que arribaria l'holocaust zombie, la invasió extraterrestre o la fusió dels pols, apareix com a la gran amenaça de la humanitat un constipat que també pateixen els porcs. És que no ens mereixem una apocalipsi més digne?

Les administracions han decidit canviar el nom de Grip Porcina pel més neutre de Grip Nova, per salvar els interessos dels porcaters, suposo. Però a mi em sembla més entranyable el nom de Grip Porquina (com conill porquí), molts menys apocalíptic, que al·ludeix als nostres germans mamífers, també víctimes de la Grip abans que nosaltres. Perquè, de fet, la Grip Porquina és la darrera mutació moderna d'un virus que ja va originar el sub-tipus causant de l'anomenada Grip Espanyola de 1918-1919, una pandèmia infecciosa brutal que va liquidar entre 50 i 100 milions de persones en plena guerra mundial. El nom d'espanyola va venir pel ressò internacional que li va donar la premsa espanyola, que, en ser Espanya un país neutral durant la guerra, no patia la censura informativa dels països bel·ligerants. Llavors, els humans van encomanar aquesta malaltia als porcs i, quan es va erradicar entre la humanitat, ells van continuar infectats.

En canvi, no hi ha cap prova científica que els porcs puguin encomanar la Grip als humans, cosa que no ha impedit que països com Egipte hagin decidit fer un genocidi amb tots porcs del país (vegeu foto de dalt). Ja els hi val! Segur que feia temps que esperaven l'oportunitat per fer-ho.

La matança dels porcs a Egipte és només una mostra de les mesures absurdes i irracionals que poden adoptar-se en èpoques de terror. Només cal veure com la gent porta màscares per Barcelona, la prohibició d'importació de porcs d'Espanya que han fet alguns països (brutal!) o l'estigmatització que patirà Mèxic durant molts anys. Però, tranquils, que això no és res.... Els porcs només són les primeres víctimes innocents. Només caldrà esperar una mica i tornarem a cremar bruixes... Una mica de paciència i tornarem indefugiblement a l'època dels follets, les bruixes i la merda per sopar ("per cert, ahir vaig sopar merda, senyor").

Per si de cas, jo aniré a demanar-li una escopeta al meu tiet... Si van mal dades, busqueu-me al Corte Inglés...

"Ja podeu anar fent, humans, jo sempre sobrevisc a les vostres pandèmies, hahahaha!"

Títols de pelis porno

Qui posa els títols a les pelis porno a Espanya? L'altre dia, amb uns amics, parlàvem d'aquest tema tan extraordinàriament interessant i de com d'imaginatius poden arribar a ser alguns títols, com ara:

- Me fui a por trabajo y me comieron lo de abajo
- Si no soy Curro Jiménez, qué hago con este trabuco
- Mujeres al borde de un ataque de miembros
- Agárramela como puedas
- Murieron con las pichas tiesas
- El conejo de la bruja de Blair
- De oca a oca y me la tiro porque me la toca
- En el parque madrileño se te pone como un leño
- La Zorra y el Vagabundo
- Entrevista con el Pepino
- Falo Crest
- Follando con Lobas
- Bailando con Zorras
- Hard Cipotter
- Harry Potter y la Minga Descomunal
- E.T. El Peneterrestre
- Arma rectal
- Babe, el cerdito caliente
- Bailando con zorras
- Eduardo manospajeras
- El hombre que se la chupaba a los caballos
- Ensalada de pepino en el colegio femenino
- La casa de las bragas voladoras
- La delgada raja roja
- Más adentro
- Nelson manguera
- Penetrad a willy
- Semental querido watson
- Ya se quien te la chupó el último verano