Broadway de merda

Mireu l'anunci i pregunteu-vos si la presència dels entrepans no serà una metàfora del que tenen  els creadors d'aquest anunci a dins del cap en comptes de cervell (Sostres dixit).

Aquest deu ser l'anunci més patètic que he vist fa anys. Marededéu!!! Quina lletra infantil de merda! Quina coreografia musicalera, quan de sobte els personatges estereotipats i inversemblants es posen a ballar al mig del carrer com en una pel·lícula musical de merda, un West Side Story fet a Bollywood o a Bolívia destinat a menors mentals de 6 anys. Com en una gran Catalunya de fantasia, el personal de la fleca i del bar són amables, els immigrants van ben vestits i clenxinats, fins i tot els butaneros, i salten i ballen i no s'han de preocupar per tenir dues feines i poder enviar diners a les seves pobres famílies. Així queda clar que l'aprenentatge del català és una cosa estranya i ridícula, promocionada a través d'anuncis patètics i no de lleis, com es faria en un país normal. No com el castellà, que no es promociona ni s'imposa mai (el Borbó ho va dir-ho!!!), i que tothom aprèn sempre de forma màgica, com si no. Ja m'agradaria a mi que només els immigrants negres i butaneros no parlessin català com a forma d'expressió normal en la comunicació social. Això volem creure ara. Els Ciutadans, els del PSOE-PP i els altres enemics dels catalans es deuen pixar de riure, si no és que somien amb haver pogut fer ells l'anunci. 

Així és com es gasta la Catalunya falsa els nostres diners, la Catalunya que, a través d'aquesta mena d'anuncis, mira de convèncer-se ella mateixa que està fent alguna cosa per defensar un idioma clarament minoritzat, i eludeix així la seva responsabilitat a l'hora de fer alguna cosa útil i decent per evitar que Espanya segueixi robant-nos, humiliant-nos i destruint el que encara queda de la nostra llengua i cultura. Ja m'enteneu.

Aubobús transportant ànimes

Clica sobre la imatge per veure-la més grossa

Amics dels Conills

"Ho has vist, Josep Maria? Sembla que parlen de nosaltres?"

A les Cotxeres de Sants s'hi fan tota mena de fires i exposicions sectorials, algunes d'elles ben extravagants. Fins ara hi he vist minerals i fòssils, col·leccionistes de taps, aficionats a l'MSX (un ordinador obsolet des de fa més de 20 anys)... Sense oblidar, esclar, l'extraordinària marató de cinema fantàstic i de terror, de què ja vaig parlar.

Però el que més em va cridar l'atenció va ser el monogràfic organitzat per l'ANAC, l'Associació Nacional d'Amics del Conill, en homenatge als seus amics, els conills. La primera vegada que vaig sentir el nom d'aquesta associació ja em va semblar sospitosa. Són gastrònoms? Pervertits? Molt més inversemblant encara: són realment amics dels conills, en el sentit que els volen tenir com a amics, mascotes, volen defensar-los i estimar-los. Evidentment, estan en contra que els utilitzem per al consum humà, perquè són tan macos... Ja sé que tothom té dret a perdre el temps de la manera que vulgui (jo en sóc un especialista), però no podré entendre mai que vulguin apartar el conill de la seva veritable missió, que és l'escorxador, la cassola i l'acompanyament dels bolets. M'explico: m'està bé que juguin amb els seus amiguets peluts, però que no em diguin que jo no me'ls puc fotre.

"No estic gras. És que sóc un conill d'Angora"

Considerar determinats animals com a mascotes i atribuir-los sentiments humans és infantil, propi de les faules i dels contes de Beatrix Potter. El conill és un animal lleig, pelut i idiota que va ser capaç fins i tot de perdre una cursa contra una tortuga (o era una llebre, què hi fa!). Però també és un error no saber quin és el lloc de cadascú.

Per contrarrestar els efectes perniciosos que la citada organització vegana pugui tenir en la societat i en la dieta tradicional carnívora, proposo crear una nova associació: l'ANAMC - Associació Nacional d'Amics de menjar Conill. Nosaltres seríem els autèntics amics dels conills. I amb un nom així, triomfaríem.

La meva petita història dels Estats Units d'Amèrica

Una barreja d'un president americà i un pallasso ens convida a unir-nos al més gran exèrcit del món.

Després de la descoberta d'Amèrica, els europeus més bèsties, eixelebrats, integristes religiosos, miserables, criminals i trinxeraires, embarquen continuadament cap a Amèrica per complir el somni americà. Era un viatge arriscat cap a un futur incert en un continent nou curull de perills, però era pitjor quedar-se a Europa. Al nord, sobretot van ser anglesos, francesos i holandesos els que van instal·lar-se en petites comunitats de pacífics pioners puritans que portaven un divertit barret en forma de con. Segons una tradició ingènua que ja no s'empassa ni la Jenna Jameson (que s'ho empassa tot, la molt ingènua), els indis nadius els van ensenyar a servir-se dels recursos naturals, i a canvi els puritans van adoptar el Dia d'Acció de Gràcies. Al final, com tothom sap, els blancs van acabar pelant gairebé tots els indis i expropiant-los les terres, ja que els indis salvatges n'eren els propietaris, però no sabien explotar-les. A més, els indis no eren gaire treballadors i, com que hi havia molta feina a fer, era millor importar negres de l'Àfrica, que eren igual de salvatges, però no es morien de malalties ni tenien pretensions de propietat sobre el territori americà.

Les colònies van prosperar enormement, gràcies a l'abundància de recursos, els esclaus i la industrialització. Per això, sota la inspiració d'una colla de prohoms colonials anglesos més o menys maçons, van independitzar-se d'Anglaterra el 4 de Juliol de 1776, promulgar la Constitució d'un Estat federal constituït per diversos estats i reconèixer una sèrie de drets individuals, com ara el dret de tenir una arma a casa (podria entrar un ós o un negre), militar en la secta destructiva que et doni la gana o posar una demanda contra algú sense cap motiu.

El David de Miquel Àngel, després d'un temps als Estats Units

Després d'una guerra civil al segle XIX, la unitat americana es va reforçar, es va abolir l'esclavatge, perquè en un règim capitalista no calen esclaus, i el país va seguir creixent cap a l'oest. Es van fundar nous Estats i ciutats amb capitalitat mundial, com ara Las Vegas, la capital del vici, Salt Lake City, la capital de la religió mormona, San Francisco, la capital gay i de la tecnologia, Los Angeles, la capital del crim, i Hollywood, la capital del cine.

Com que Estats Units va derrotar Japó i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en el primer país del món capitalista, paradigma de la democràcia i la gastronomia greixosa. Es va enfrontar amb la Rússia comunista durant molts anys, sense caure en el vell error de voler envair Rússia (vegeu les històries de França i Alemanya), sino mantenint una tensió freda (guerra freda) i promovent la guerra en països que no importen a ningú. La influència dels Estats Units arreu del món continua exercint-se com l'exerceix una primera potència. Les seves grans aportacions a la humanitat han estat el fast food, el big mac, el big stick, el think big, el new deal, el Facebook i l'entranyable família Simpson.

Guten Rutsch ins neue Jahr !

Sense rumiar-hi gaire

Coses que m'agraden

1.- Estar amb la família i/o amics.

2.- El pollastre, el conill, la tonyina, els ous (l'alta cuisine, vaja)

3.- Una bona història, llegida, vista o escoltada (o viscuda).

4.- Aprendre coses i adonar-me un dia que sóc bo en alguna cosa.

5.- Conèixer la dona de la meva vida (tants cops com faci falta).

6.- Fabular, imaginar-me històries, fantasiejar, somiar truites.

7.- Emocionar-me. Sentir esgarrifances de fred.

8.- El sentit de la trascendència.

Coses que em fan ràbia:

1.- Que un amic o familiar ho passi malament de veritat.

2.- Que seguis sol al tren i se t'assegui una persona al costat, quan gairebé tot el tren està buit.

3.- Renfe.

4.- Que en un entorn immediat algú posi música alta al seu mòbil, generalment "reggeaton".

5.- Llevar-me molt d'hora.

7.- Els intel·lectuals en general, però especialment els falsos profetes (Boadella, Savater...).

8.- Alguns francesos i italians, i altres races assimilades *

* No incloem aquí les franceses i les italianes, que són totes encantadores xD.

El tren de Puigcerdà

El tren que va a Puigcerdà és potser la pitjor línia de tot l'Estat espanyol. La deixadesa a què està abocada aquesta línia és de proporcions estratosfèriques: els trens més vells i usats, les avaries més ridícules, els obstacles més inesperats. La rutina que suposa haver de fer aquesta línia de forma regular es trenca sovint per les anècdotes més inversemblants, com quan surt foc de les rodes, anuncien que el tren no pot circular perquè ha glaçat (!) o perquè han trobat un pneumàtic a la via (!), o llancen una pedra contra un vidre, que queda fragmentat.

La mare de totes les anècdotes és la que em va passar l'altre dia. Vaig baixar l'altre dia a Torelló, com d'habitud, però tot just havia fet quatre passes per l'andana que em vaig adonar que m'havia descuidat la cartera amb els papers al tren. Esverat, reculo i vaig cap a la porta oberta del tren, però sona el "pip-pip-pip-pip" de tancar-se les portes i quan intento entrar, se'm tanquen les portes als nassos. M'agafo a una barra vertical que hi ha al costat de la porta i miro de cridar a través d'un vidre, però no hi ha ningú. Si el tren marxa amb la meva cartera, ja l'he vist prou. No té cap valor econòmic, però per a mi és molt important. No la puc perdre. El tren engega, però jo em mantinc agafat a la barra. Durant una estona, passo una por tremenda. Em mataré! Però m'adono que no, que és possible viatjar així, fins i tot quan el tren agafa la velocitat que després va agafar. Ho havia vist en reportatges de l'Índia, però no m'hauria imaginat mai que a mi em passaria això. Penso que és estrany que ningú de dins el tren s'hagi adonat que hi ha una persona fora i faci parar el tren, però també és veritat que en aquest tram del viatge sol haver-hi molt poca gent. De fet, pel que puc veure, no hi ha ningú en tot el vagó. El cor em va a mil, però sé que el tren ha de parar a Sant Quirze de Besora. L'aire fred bat contra el meu cos i la meva cara, i el paisatge va passant vertiginós al meu costat. És com un esport d'aventura, i a més sense bitllet, ja que el meu viatge acabava a Torelló.

Per fi, després de 7 km. i 10 minuts de viatge des de Torelló (a mi em van semblar 10 hores) amb jo agafat fora del tren, el tren s'atura a Sant Quirze de Besora. Salto a l'andana. Hi ha gent que em mira estranyada a l'estació, però ningú no em diu res i jo passo d'ells. S'obren les portes, recupero la carpeta i surto del tren. Aquest cop, definitivament.