20 de gen. 2009

Amics dels Conills

"Ho has vist, Josep Maria? Sembla que parlen de nosaltres?"

A les Cotxeres de Sants s'hi fan tota mena de fires i exposicions sectorials, algunes d'elles ben extravagants. Fins ara hi he vist minerals i fòssils, col·leccionistes de taps, aficionats a l'MSX (un ordinador obsolet des de fa més de 20 anys)... Sense oblidar, esclar, l'extraordinària marató de cinema fantàstic i de terror, de què ja vaig parlar.

Però el que més em va cridar l'atenció va ser el monogràfic organitzat per l'ANAC, l'Associació Nacional d'Amics del Conill, en homenatge als seus amics, els conills. La primera vegada que vaig sentir el nom d'aquesta associació ja em va semblar sospitosa. Són gastrònoms? Pervertits? Molt més inversemblant encara: són realment amics dels conills, en el sentit que els volen tenir com a amics, mascotes, volen defensar-los i estimar-los. Evidentment, estan en contra que els utilitzem per al consum humà, perquè són tan macos... Ja sé que tothom té dret a perdre el temps de la manera que vulgui (jo en sóc un especialista), però no podré entendre mai que vulguin apartar el conill de la seva veritable missió, que és l'escorxador, la cassola i l'acompanyament dels bolets. M'explico: m'està bé que juguin amb els seus amiguets peluts, però que no em diguin que jo no me'ls puc fotre.

"No estic gras. És que sóc un conill d'Angora"

Considerar determinats animals com a mascotes i atribuir-los sentiments humans és infantil, propi de les faules i dels contes de Beatrix Potter. El conill és un animal lleig, pelut i idiota que va ser capaç fins i tot de perdre una cursa contra una tortuga (o era una llebre, què hi fa!). Però també és un error no saber quin és el lloc de cadascú.

Per contrarrestar els efectes perniciosos que la citada organització vegana pugui tenir en la societat i en la dieta tradicional carnívora, proposo crear una nova associació: l'ANAMC - Associació Nacional d'Amics de menjar Conill. Nosaltres seríem els autèntics amics dels conills. I amb un nom així, triomfaríem.

3 de gen. 2009

La meva petita història dels Estats Units d'Amèrica

Una barreja d'un president americà i un pallasso ens convida a unir-nos al més gran exèrcit del món.

Després de la descoberta d'Amèrica, els europeus més bèsties, eixelebrats, integristes religiosos, miserables, criminals i trinxeraires, embarquen continuadament cap a Amèrica per complir el somni americà. Era un viatge arriscat cap a un futur incert en un continent nou curull de perills, però era pitjor quedar-se a Europa. Al nord, sobretot van ser anglesos, francesos i holandesos els que van instal·lar-se en petites comunitats de pacífics pioners puritans que portaven un divertit barret en forma de con. Segons una tradició ingènua que ja no s'empassa ni la Jenna Jameson (que s'ho empassa tot, la molt ingènua), els indis nadius els van ensenyar a servir-se dels recursos naturals, i a canvi els puritans van adoptar el Dia d'Acció de Gràcies. Al final, com tothom sap, els blancs van acabar pelant gairebé tots els indis i expropiant-los les terres, ja que els indis salvatges n'eren els propietaris, però no sabien explotar-les. A més, els indis no eren gaire treballadors i, com que hi havia molta feina a fer, era millor importar negres de l'Àfrica, que eren igual de salvatges, però no es morien de malalties ni tenien pretensions de propietat sobre el territori americà.

Les colònies van prosperar enormement, gràcies a l'abundància de recursos, els esclaus i la industrialització. Per això, sota la inspiració d'una colla de prohoms colonials anglesos més o menys maçons, van independitzar-se d'Anglaterra el 4 de Juliol de 1776, promulgar la Constitució d'un Estat federal constituït per diversos estats i reconèixer una sèrie de drets individuals, com ara el dret de tenir una arma a casa (podria entrar un ós o un negre), militar en la secta destructiva que et doni la gana o posar una demanda contra algú sense cap motiu.

El David de Miquel Àngel, després d'un temps als Estats Units

Després d'una guerra civil al segle XIX, la unitat americana es va reforçar, es va abolir l'esclavatge, perquè en un règim capitalista no calen esclaus, i el país va seguir creixent cap a l'oest. Es van fundar nous Estats i ciutats amb capitalitat mundial, com ara Las Vegas, la capital del vici, Salt Lake City, la capital de la religió mormona, San Francisco, la capital gay i de la tecnologia, Los Angeles, la capital del crim, i Hollywood, la capital del cine.

Com que Estats Units va derrotar Japó i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en el primer país del món capitalista, paradigma de la democràcia i la gastronomia greixosa. Es va enfrontar amb la Rússia comunista durant molts anys, sense caure en el vell error de voler envair Rússia (vegeu les històries de França i Alemanya), sino mantenint una tensió freda (guerra freda) i promovent la guerra en països que no importen a ningú. La influència dels Estats Units arreu del món continua exercint-se com l'exerceix una primera potència. Les seves grans aportacions a la humanitat han estat el fast food, el big mac, el big stick, el think big, el new deal, el Facebook i l'entranyable família Simpson.

Guten Rutsch ins neue Jahr !

19 de des. 2008

Sense rumiar-hi gaire

Coses que m'agraden

1.- Estar amb la família i/o amics.
2.- El pollastre, el conill, la tonyina, els ous (l'alta cuisine, vaja)
3.- Una bona història, llegida, vista o escoltada (o viscuda).
4.- Aprendre coses i adonar-me un dia que sóc bo en alguna cosa.
5.- Conèixer la dona de la meva vida (tants cops com faci falta).
6.- Fabular, imaginar-me històries, fantasiejar, somiar truites.
7.- Emocionar-me. Sentir esgarrifances de fred.
8.- El sentit de la trascendència.

Coses que em fan ràbia:

1.- Que un amic o familiar ho passi malament de veritat.
2.- Que seguis sol al tren i se t'assegui una persona al costat, quan gairebé tot el tren està buit.
3.- Renfe.
4.- Que en un entorn immediat algú posi música alta al seu mòbil, generalment "reggeaton".
5.- Llevar-me molt d'hora.
7.- Els intel·lectuals en general, però especialment els falsos profetes (Boadella, Savater...).
8.- Alguns francesos i italians, i altres races assimilades *

* No incloem aquí les franceses i les italianes, que són totes encantadores xD.

5 de des. 2008

El tren de Puigcerdà


El tren que va a Puigcerdà és potser la pitjor línia de tot l'Estat espanyol. La deixadesa a què està abocada aquesta línia és de proporcions estratosfèriques: els trens més vells i usats, les avaries més ridícules, els obstacles més inesperats. La rutina que suposa haver de fer aquesta línia de forma regular es trenca sovint per les anècdotes més inversemblants, com quan surt foc de les rodes, anuncien que el tren no pot circular perquè ha glaçat (!) o perquè han trobat un pneumàtic a la via (!), o llancen una pedra contra un vidre, que queda fragmentat.

La mare de totes les anècdotes és la que em va passar l'altre dia. Vaig baixar l'altre dia a Torelló, com d'habitud, però tot just havia fet quatre passes per l'andana que em vaig adonar que m'havia descuidat la cartera amb els papers al tren. Esverat, reculo i vaig cap a la porta oberta del tren, però sona el "pip-pip-pip-pip" de tancar-se les portes i quan intento entrar, se'm tanquen les portes als nassos. M'agafo a una barra vertical que hi ha al costat de la porta i miro de cridar a través d'un vidre, però no hi ha ningú. Si el tren marxa amb la meva cartera, ja l'he vist prou. No té cap valor econòmic, però per a mi és molt important. No la puc perdre. El tren engega, però jo em mantinc agafat a la barra. Durant una estona, passo una por tremenda. Em mataré! Però m'adono que no, que és possible viatjar així, fins i tot quan el tren agafa la velocitat que després va agafar. Ho havia vist en reportatges de l'Índia, però no m'hauria imaginat mai que a mi em passaria això. Penso que és estrany que ningú de dins el tren s'hagi adonat que hi ha una persona fora i faci parar el tren, però també és veritat que en aquest tram del viatge sol haver-hi molt poca gent. De fet, pel que puc veure, no hi ha ningú en tot el vagó. El cor em va a mil, però sé que el tren ha de parar a Sant Quirze de Besora. L'aire fred bat contra el meu cos i la meva cara, i el paisatge va passant vertiginós al meu costat. És com un esport d'aventura, i a més sense bitllet, ja que el meu viatge acabava a Torelló.

Per fi, després de 7 km. i 10 minuts de viatge des de Torelló (a mi em van semblar 10 hores) amb jo agafat fora del tren, el tren s'atura a Sant Quirze de Besora. Salto a l'andana. Hi ha gent que em mira estranyada a l'estació, però ningú no em diu res i jo passo d'ells. S'obren les portes, recupero la carpeta i surto del tren. Aquest cop, definitivament.

25 de nov. 2008

Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Sants

En Pere també va venir a la Marató i es va quedar amb cara de voler-ne més...

Un any més vaig anar a la nit més llarga de la Marató de Cinema de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Pels qui no sapigueu de què va, la nit més llarga consisteix en 6 pel·lícules fantàstiques i de terror que es passen contínuament des de les 7 de la tarda de dissabte fins a les 6 del matí. El més singular és, però, que la gent no hi va realment a veure les pel·lícules, sinó que hi va a passar-so bé, a riure, a cridar, a fumar (deu ser l'única sessió de cinema en què és permès fumar), a menjar i a dir paraulotes. El més interessant són els comentaris cridats que fan alguns espectadors en determinades escenes de les pel·lícules (cal tenir present quina mena de pel·lícules són, eh!).

Exemples de frases clàssiques a la Marató:

1.- Puta, zorra, guarra, perra! - quan apareix una dona a la pantalla.

2.- Fóllatela - aquest és el comentari clàssic quan hi ha un home i una dona a la pantalla. De vegades es pot substituir per "métele el X", amb el benetès que X és un objecte aleatori que també apareix a la pantalla (un mòbil, una pistola, una paperera, etc).

3.- Me aburro - Quan no passa res durant més de dos segons. També es pot utilitzar, per expressar el mateix sentiment, la frase Qué maten a alguien ya!

4.- Bukkake! Bukkake!...- Quan hi ha una dona i diversos homes a la pantalla.

4.- Carros de putas - Quan hi ha un grup de dones a la pantalla, especialment si van en cotxe.

5.- No lo entiendo - Quan hi ha un diàleg avorrit, espès, pretesament intel·lectual o difícil de capir a altes hores de la nit.

6.- Es una metáfora - Quan hi ha una escena absolutament gratuïta o un plànol molt bell. També es pot utilitzar com a resposta a la frase No lo entiendo del punt 5 que hagi pronunciat un altre espectador.

7.- Noooooo! No vayas! Vas a morir! - Quan un personatge se'n va cap a la gola del llop.

Més enllà de les frases clàssiques que s'hi diuen, és interessant observar com alguns espectadors diuen frases realment enginyoses que et porten a la conclusió que realment se les han preparat. Algunes frases no poden ser fruit de l'enginy espontani, sinó que són obra d'una premeditació maliciosa i una intel·ligència malaltissa. Aquestes són algunes de les frases que es van poder sentir en aquests 2 films: 30 Días de Oscuridad i Soy Leyenda. Alerta, que hi ha SPOILERS.


30 DÍAS DE OSCURIDAD

¡Abre los ojos! - Quan surt en Josh Hartnett (el teniu present?).

¿Dónde está el Inistone? El abuelo tiene un plan- Quan l'avi s'emprenya i vol marxar. Quan l'avi s'escapa.

¿No tenías frío? ¡Caliéntate ahora, perra! - Quan calen foc al costat d'on s'amagava la dona.

Es una herida superficial. Te vas a poner bien - Quan li acaben de tallar el cap a un vampir, quan un vampir mor carbonitzat, quan un vampir cau a la trituradora...

¿Tú crees que ahora es el momento, Josh? - Quan en Josh Hartnett es clava la xeringa al braç.


SOY LEYENDA

¡Fóllatela, ahora que todavía está caliente!
- Quan el vampir femení s'està morint sobre la taula.

¡Tú hija está muerta! - Cada vegada que apareix el retrat de la filla.

¿Antes tenías un perro y ahora tienes una perra, eh, Will? - Quan la dona es queda a casa d'en Will.

¿No sabías como decirle que el desayuno era una mierda, eh, Will? - Quan en Will discuteix amb la dona i s'aixeca de la taula sense ni tastar l'esmorzar que ella li havia preparat.

¿No te dejaron doblar a Shrek i ésta es tu venganza, eh, Will? - Quan en Will Smith diu de memòria els diàlegs de Shrek de forma simultània a la pel·lícula.

10 de nov. 2008

Serrallonga: la llegenda d'en Xavallonga

"Alss homas d'an Sarrallonga no són asclaus da ningú"

Ja només de veure el trailer, t'envaeix una estranya sensació de dejà vú. Però aquesta pel·lícula ja l'he vista abans, oi? De fet, l'he vista molts cops. Perquè he vist Braveheart, Rob Roy, la Pasión de Cristo i totes les altres que la gran superproducció de TV3 homenatja sense cap vergonya. Les frases, les escenes de llit, els personatges clixés, la música... Després veus la pel·lícula i se't confirmen totes les pors. Ja has vist aquesta pel·lícula! El protagonista és un home viril i guapot, amb dues o tres cares, a tot estirar, però, això sí, amb un gran sexappeal; de fet, podria quadrar perfectament a telesèries com Sin Tetas no hay Paraíso o a qualsevol sèrie de highschool amb adolescents granadetes (de fet, també té aquesta veu d'haver fumat 2 paquests que té el tal Silvestre i que tants fogots, i humitats, provoca entre algunes fèmines). Però el pitjor de tot és la llengua que usa el proscrit, molt adient a la Barcelona contaminada dels nostres dies, però impensable en un català de Viladrau del segle XVII (o fins i tot en un osonenc del segle XXI). Ni en Montilla parla tan malament, amb aquest menysteniment de la a àtona i la l forta i nostrada. Malgrat tot, la sèrie sembla que ha tingut certa audiència (només faltaria, amb la publicitat que n'han fet), de la qual cosa me n'alegro, perquè, de fet, en la lamentable situació actual de TV3 sota l'administració socialista, convenia, i molt, una bona notícia en aquest sentit.