Esguinç

M'he fet un esguinç al turmell. De la forma més tonta possible, com solen passar aquestes coses, que és baixant les escales de casa meva. I ara porto l'equipament complet de l'esgarrat, que no l'havia portat mai, amb crossa, embalum de venes al peu i espardenya hortera, si més no, fins la setmana que ve. El pitjor és que tenia molts plans per al cap de setmana, com ara anar al saló del còmic, la partida de rol, veure el "Rei Lear" al teatre de Gràcia, sortir a la nit, etc., i ara potser hauré de replantejar-me com faig aquestes coses.

Mitjons japonesos

El meu amic Toshi ha vingut del Japó a passar uns dies de vacances a Barcelona, on ell va estudiar durant 2 anys. S'ha estat uns quants dies al meu pis i ara s'estarà amb uns altres amics, i m'ha portat com a regal una ampolla de sake d'Okinawa i uns mitjons amb dits, típics japonesos, com els de la foto. Jo aquests dies no he marxat del país, però, si més no, el Japó ha vingut una mica a casa.

Valérie Tasso i el sexe

Valérie Tasso va exercir la prostitució de luxe durant un any com a opció personal/professional. En les seves aparicions públiques, sempre m'ha semblat una persona molt intel·ligent. Ara torna a ser notícia perquè ha publicat un nou llibre titulat "Manual del Antisexo", que vaig estar fullejant i llegint l'altre dia en una llibreria. Tot el que deia em va semblar molt lògic, molt carregat de raó, i vaig pensar que fins i tot podria servir d'ajuda a molta gent amb problemes sexuals.

De forma molt amena, Valérie explica algunes de les seves experiències prostibulàries, i detalla els problemes, manies i falses creences que tenien els seus clients, encadenats sovint a una sexualitat esbiaixada. Entre les falsedats que assenyala, per exemple, la paraula mateixa del sexe. Valérie recorda com una vegada un client va pagar una hora i mitja dels seus serveis per portar-la a veure una pel·lícula al cine. Quan ella, convençuda que no havia estat capaç de seduir-lo, li va preguntar pel sexe, ell va respondre que el sexe no existia. I és ben cert, el "sexe", com a paraula, és un invent social relativament modern del segle XIX per identificar, classificar i controlar un seguit de comportaments que la societat volia posar sota control. Donar una paraula a una cosa que ja existia i fer que tothom parli d'ella és una forma de repressió. Abans no se'n parlava, però existia igual, era més natural, no tan reprimit. Abans d'això se'n deia "amor", "estimar" o "fer l'amor". O també se'n podia dir "fotre" de practicar el coit. Tanmateix, el sexe com a tal no existeix o, més ben dit, el sexe ho pot ser tot. Fins i tot portar una dona guapa al cine.

El pare del rol i l'assassí del rol

S'ha mort en Gary Gygax, l'autor del primer joc de rol de la història, o això diuen. Si més no, és el primer que va utilitzar daus polièdrics en un joc d'ambientació fantàstica. Mentre això passava als EUA, a Espanya ha sortit de la presó Javier Rosado, autor del joc de rol "Razas" i psicòpata assassí que el 1994 es va guanyar el malnom de "assassí del rol". Hi va entrar quan tenia 20 anys i ara en té 34. Durant aquest temps, ha estudiat 3 carreres universitàries (el primer reclús amb 3 carreres) i ha donat classes de matemàtiques als interns. Sense ell, el rol no hauria arribat mai a tanta gent a Espanya.

Jo vull treballar a "The Office"

Les millors sèries d'humor són britàniques (en podríem parlar durant hores...) i voldria parlar en aquest blog de les darreres que he descobert. Feia molt temps que no disfrutava tant. La primera d'elles és "The Office", un mockumentary (fals documental) sobre una oficina: el cap "enrotllat" que vol ser estimat pels treballadors, la secretària, el psicòleg, el noi jove, etc. Això no seria interessant si la sèrie no estigués ben feta, si el guió no fos genial i els actors no fossin extraordinaris. Aquí han arribat 2 de les versions de "The Office", l'original britànica, protagonitzada pel mateix creador de l'obra, Ricky Gervais, i l'americana, protagonitzada per l'actor còmic Steve Carell. Si no us han agradat mai merdes com "Friends" o "Salvados por la campana", és probable que us agradi "The Office".

L'altra sèrie també és de Ricky Gervais i es diu "Extras", la història d'un solter britànic que, als 42 anys, abandona la seva feina estable per llançar-se a perseguir el seu somni de ser actor. A cada capítol ens el trobarem disfressat de manera diferent com a extra en una obra, on sempre hi haurà una estrella convidada interpretant una paròdia de sí mateix. Fins ara he vist en Daniel Radcliffe (Harry Potter), Orlando Bloom (Legolas), Patrick Stewart (Star Treck, X-Men), la Kate Winslet (Titanic), entre d'altres.


Són sèries del 2001, 2004 i 2005, sèries boníssimes, amb gran èxit, un glop d'aigua fresca (o whisky "Chivas", segons com es miri), i, suposadament, també molt cares per a una televisió espanyola, però la Sexta està passant "The Office" americana el dimarts i "Extras" els dimecres. A quina hora? A 2/4 de 2 de la matinada fins a 2/4 de 3 !!! Són ben folls aquests sextans. Per sort, sempre ens queda internet i el DVD.

La tia Pepa

Hi ha coses que només (per regla general) podem adquirir de petits, com ara la fe o un determinat sentiment. En efecte, el que ens passa quan som petits i vulnerables, ja sigui per bo o per dolent, ens acompanya tota la vida. Ara és diferent: ara et passa una cosa i demà ja n'hi te'n recordes. Però tots portem gravats amb ferro roent les experiències i els records de la infantesa.

No podré oblidar mai la persona que em va criar. La meva mare, com moltes de la seva generació, havia de treballar i, com que no es podia refiar tampoc de la meva àvia, em deixava amb la tia Pepa, que és la persona més extraordinària que he conegut mai. Això que explicaré ara no és cap conte; és real, encara que no ho sembli; és la prova que la realitat és sempre molt més gran que qualsevol ficció.

La tia Pepa era una germana de la meva besàvia i era de Can Lero (li deien la Pepa Lera, no és cap broma!), soltera, vella, seca, fredolica, solitària, sempre vestida de negre, perquè sempre portava dol per algun mort, els cabells llisos i negres fins al clatell, sense arreglar. Catòlica de passar el rosari cada dia (o 3 durant el mes de Maria), però no d'anar a missa, perquè els capellans agoitaven la tele i anaven al bar. A l'hivern no es banyava mai, perquè feia fred i, a l'estiu, probablement tampoc. La pudor que feia i l'estol de mosquits que sempre voleiava sobre el seu cap quan anàvem al riu n'eren una prova irrefutable. Era un esperit lliure. Menjava quan tenia gana i bevia quan tenia set. Li agradava anar a passeig al riu, saludar les altres dones que passejaven i explicar contes. Sabia milers d'històries, anècdotes, paràboles, endevinalles i acudits polítics pels quals podies tenir problemes polítics durant els anys 30 del segle passat. No anava als casaments, ni a cap festa. Vivia sola a casa seva. El seu vici eren les "quinieles", fins al límit de la ludopatia. Casa seva era un misteri que no ensenyava mai a ningú, però jo sabia que era una de les poques cases del poble que encara tenia comuna i, per contra, no tenia televisió. Quan es va morir, la meva família va haver de llogar una empresa de desinfecció i desratització perquè netegés casa seva de totes les porqueries que hi guardava.

En posteriors entrades penjaré trossos de la saviesa popular i antiquíssima de la tia Pepa: històries de terror real, fet apòcrifs del nen Jesús o de Jesús i els apòstols, endevinalles impossibles d'endevinar...

Una vegada li vaig preguntar què faria si tragués la loteria. "Em compraria una casa, però amb una cabanya al bosc ja faria". I si poguéssiu fer un viatge, tia, a on aniríeu?. "A Terra Santa". I el segon viatge que faríeu?. "Al Pol Nord, perquè he sentit a dir que hi ha muntanyes de neu i m'agradaria veure-ho". Ella, que era tan fredolica! Al final, tia, no us va tocar mai la loteria, ni vàreu anar mai al Pol Nord. Però vàreu fer un viatge. Definitiu. I us vàreu trobar amb Nostre Senyor.

Portar ulleres?

Suposo que el ritme aquest d'estar-me 10 hores davant l'ordinador i dormir-ne la meitat m'ha portat a una pèrdua de visió. No he dut mai ulleres, però tinc por que, si vaig a l'oculista, em dirà que tinc miopia o alguna cosa així. Veig les coses una mica borroses, em costa veure-hi de lluny, no enfoco bé. Però també va a dies. Al cap de setmana m'hi veig més bé i, per això, espero que l'oculista em digui que només és la vista cansada. Ja tinc 31 anys i em costa acceptar que sigui cosa de l'edat. Per si fos poc haver d'anar a l'oculista, també he d'anar al dentista a que em tapi una dent corcada. Per sort, encara que el físic es degradi, l'important és l'esperit. I l'esperit, segons la majoria de religions del món, és immortal !