La societat actual ens ha desprovist del misticisme, la poesia i la bellesa. Comandats per un fals relativisme moral i immersos en una rutina prosaica i paralitzadora, enyorem amb recança el paradís perdut, l'aventura i l'època de les croades. Enyorem anar a matar el drac. Enyorem la vida.
Com diu Manuel Forcano al seu poema "Metro":
Agatàrquides de Cnidos va descriure les platges d'Eritrea
la color maragda del mar Índic, i Arià de Nicomèdia
els ports blaus i blancs del Pont Euxí. Plini
les fonts del desert i els més bells palmerars de Síria i Palestina,
i des de la barana més alta del vaixell, Marcià d'Heraclea
deia adéu a les illes d'un Egeu banyat de llum
Què fas tu, però, viatjant per sota terra
assegut en seients de plàstic negre a la llum de fluorescents?
De res no et serveix la velocitat
ni estalviar temps. Estació rere estació,
aquí no arribes mai de debò
allà on voldries.
Avui tot són presses i pantalles. Vivim només a través de pantalles: la tele, l'ordinador, la cònsola... Però hem oblidat la vida real, el sentir-nos vius de veritat i no només autoenganyats. Està bé jugar a ser Gabriel Knight o Geralt de Rívia, però també és trist adonar-te que no ets com ells, però t'agradaria ser-ho. La gràcia és ser prou valent per ser com ells!
Per part meva, de cara a aquest nou any, prometo viure més i ser menys virtual. S'ha acabat jugar a "The Witcher" fins a les 4 de la matinada; s'ha acabat l'internet estèril; s'ha acabat perdre la vida, única. Sense deixar de fer el que m'agrada, el que em fa feliç, i sense deixar de sé qui sóc, naturalment. Però aquesta és la meva promesa i la compliré.
