Eleccions Plebiscitàries a l'Aliança Rebel

En una galàxia molt llunyana, personalitats rellevants i representants dels diferents pobles expressen la seva opinió sobre les pròximes eleccions plebiscitàries a l'Aliança Rebel.

D'una banda, la candidatura Junts pel Sí diu que es tracta d'una oportunitat històrica, d'aquelles que només passen un cop cada mil anys, i que no es pot desaprofitar. Per primer cop tenim els plànols de l'Estrella de la Mort i sabem que té un punt feble. La candidatura és partidària d'enviar-hi un pilot a buscar l'escletxa i deixar-hi una bomba. D'altres pensen que destruir l'Estrella de la Mort és impossible i que cal estendre ponts de diàleg. Creuen que hi ha una tercera via entre intentar destruir l'Estrella de la Mort i rendir-se incondicionalment, i que és possible arribar a un acord perquè, a canvi de tornar-los els plànols, l'Aliança pugui aconseguir un tracte menys degradant: potser unes noves competències o una millora en el finançament.

Vegem el resultat de les entrevistes que el nostre diari ha realitzat avui a importants membres de la família rebel.

Pricesa Leia Organa.- «Jo aniré a la candidatura de Junts pel Sí, perquè sóc d'ERC i partidària d'alliberar-nos de l'Imperi Galàctic. En Luke, a més, és membre de l'Assemblea Nacional Rebel i simpatitza amb Convergència. Quina entesa podria tenir jo amb qui em va separar dels meus pares i va esborrar el meu planeta del mapa? De fet, si no ens han destruït encara, és perquè no han pogut. Si perdem aquestes eleccions, si ens rendim, ens perseguiran i ens abocaran a una llarga decadència. Serà la nostra fi. Destruir l'Estrella de la Mort és l'oportunitat més important que hem tingut mai a la vida de canviar les coses. És la nostra única esperança. Probablement no en tindrem cap altra»

Jar Jar Binks, President de Naboo.- «Jo aniré a la candidatura Aliança Sí que es pot. Entenem que el nom de la nostra candidatura pot induir a error, però el nostre missatge és molt clar: creiem que hi ha temes més importants que destruir l'Estrella de la Mort, com ara fer fora la presidenta Mon Mothma, és a dir, l'alternança tradicional de partits. Quan diem que sí que es pot, ens referim a que Mon Mothma no torni a ser presidenta, perquè ha fet retallades i té casos de corrupció al seu partit. Això per a nosaltres és l'autèntica revolució, el que ningú no ha fet mai abans, el canvi radical. Odiem tant Mon Mothma, que preferim desaprofitar qualsevol oportunitat històrica de canviar les coses i quedar-nos al costat de l'Emperador i la seva dictadura ancestral i corrupta. A més, destruir l'Estrella de la Mort és impossible. Caldrà negociar amb l'Imperi»

Han Solo.- «Jo no havia votat mai abans. De fet, la política se me'n fotia, perquè pensava que tots els polítics eren uns corruptes, tant uns com els altres. Però l'altre dia en Chewie em dir que s'havia fet de la CUP; me'n va explicar una mica el programa i em va convèncer. Per això votaré la CUP, que és partidària de destruir l'Estrella de la Mort i després unes quantes coses més. Fan la seva. Una mica com jo»

Cap de Tribu Ewok.- «Nosaltres votarem Unió Democràtica, perquè som partidaris de la Revolució del Seny. Nosaltres som petits i una mica curts, i a més vivim al paleolític. Si l'Imperi vingués a la nostra lluna, ens trinxaria. Això no pot acabar bé, ens trinxaran! Per això som partidaris de la rebel·lió moderada i els ponts. Si tan sols reduïssin el número de planetes que destrueixen cada l'any, ja estaríem contents»

Tusken Raiders.- «El PP és a hores d'ara l'únic que ens pot salvar de l'abisme i la destrucció. Nosaltres sempre hem estat partidaris de Darth Vader i la seva política econòmica, que està a punt de treure'ns de la crisi, i també creiem en les lleis i la Constitució imperial, que ens hem donat entre tots. Com li va dir l'altre dia l'Emperador a la Presidenta Mon Mothma, no complir les lleis imperials no és una opció. Per a alguns sí, però per a ella no, haha. Volíem votar el PP, perquè som contraris a la Rebel·lió -tot i que en formem part-, però els de Ciutadans semblen més moderns i representen el mateix, així que probablement acabem votant Ciudadanos. Perquè som imperials, i vosaltres sereu imperials fins que us moriu, encara que no volgueu, i si no, mira què posa el teu DNI, haha. Ciutadans es preocuparà de les coses que realment interessen a la gent, i ja està bé de repartir carnets de bon rebel. Nosaltres som tan rebels com vosaltres»

C3PO & RD2D.- «Nosaltres votarem la candidatura Junts pel Sí, perquè no creiem que en un món ideal uns estiguin condemnats a viure sempre sota les lleis d'uns altres. Nosaltres, com a droids, sabem de què parlem. PP i Ciutadans plegats només tenen una alcaldia en tota l'Aliança Rebel, i en canvi el PP, amb el suport d'una gran majoria a l'Imperi, és qui decideix els diners que podem tenir (i, per tant, les retallades que hem de fer) i com ha de ser la nostra política educativa, les nostres lleis. Aquest és el sistema que preserva l'Estrella de la Mort. La nostra opinió no els ha importat mai. Es creuen que són els amos dels nostres planetes, ens insulten i a sobre ens diuen que som nosaltres els que els robem a ells.  L'únic amor que ens tenen és respecte als nostres diners. Som la seva colònia»

Jabba el Hutt.- «Si destruïm l'Estrella de la Mort, ens faran fora de la Federació Comercial, i això potser és mentida, però hauria de ser el més important ara mateix per als ciutadans, sobretot per a aquells que som grans empresaris i vivim alhora de les subvencions/concessions públiques de l'Imperi. Tota la culpa és del nacionalisme -el dels rebels, no el de l'Imperi, que no existeix-. Per tot plegat, em sumo entusiasta a la campanya de la por, com no podia ser altrament. Podria votar el PP, PSC, Unió o Ciutadans sense problemes, però crec que no tindran tantes opcions de paralitzar el «Procés». Així que impulsaré la candidatura Aliança Sí que es Pot amb la finalitat que tot continuï com sempre. L'Imperi, abans roig que trencat :)»

True Detective vs. Penny Dreadful

Les comparacions sempre són odioses. Però jo no vull pas comparar dues sèries, o si més no no és pas aquesta la meva intenció inicial. El que jo vull és exposar les impressions que en tinc, sobretot a partit d'analitzar els seus recursos narratius i la seva originalitat, allò que, al meu entendre, pot fer que una sèrie sigui bona o mala, de manera separada.

True Detective és una sèrie que parteix d'un parell de premisses que són originals en les sèries d'HBO. D'una banda, és la idea d'un autor de novel·la negra, Nick Pizzolato, autor de Galveston. D'altra banda, és una sèrie que introdueix elements de Robert W. Chalmers, un autor que forma part de l'anomenat cercle de Lovecraft; tot allò de Carcosa, el Rei Groc i el llac Hali. Al meu reduït cercle d'amics frikis, la sèrie ha tingut una molt bona acollida, i de fet és gràcies als meus amics que la vaig acabar veient (gràcies Juan, gràcies Carles, gràcies Eva). En canvi, en opinions que he escoltat de podcasts frikis, la sèrie és una enganyifa: és avorrida i les referències a l'obra de Chalmers són circumstancials i supèrflues. El que ells addueixen és que hi ha un actor de comèdia romàntica, que la sèrie és lenta, que la sèrie és sobre policies que van amb cotxe a diferents llocs... No podem obviar el fet que la sèrie parteix d'una premissa molt clàssica i poc original: són dos policies. No obstant, la sèrie t'acaba sorprenent per elements que no són equiparables a altres sèries de televisió, i de fet constitueix una aposta agosarada de la productora. M'explico. Els personatges estan molt ben construïts, són originals i alhora creïbles, fins a límits mai vistos. Mentre un està cremat per un passat de drogues, dolor i nihilisme que arrossega durant tota la sèrie i que es manifesta de forma explícita (són especialment interessants les seves reflexions a l'estil Emil Cioran sobre com d'absurd és tot plegat), l'altre és la contrapartida absurdament vitalista i hipòcrita, dipositari inconscient de tots els pecats de l'home modern, incapaç d'afrontar la realitat. Només per això, i pel carisma que desprenen un i altre, ja val la pena True Detective. Si a això hi afegim una ambientació opressiva i una trama que es va descabdellant molt de mica en mica, la fórmula resulta magistral. No és veritat que la sèrie sigui lenta. La sèrie no es basa en cops d'acció, sinó en una introspecció i una immersió en l'ambient i la història que se t'acaba imposant com a una experiència original. Si Lovecraft, en algun moment, va voler transmetre't amb lletres l'horror que habita al món rural americà, True Detective te'l fa visible.

En canvi, Penny Dreadful és diferent. Mentre a True Detective, amb recursos molt bàsics (recordem les construccions de branques que ja havíem vist a Blair Witch Project) aconsegueixen crear-te un clima d'inquietud i, a voltes, terror, a Penny Dreadful mai no arribaràs a tenir por. Per què no? Doncs perquè a Penny Dreadful han oblidat la història. Per als autors de la sèrie, la por et vindrà no a través de la història, sinó a través de veure situacions xocants sobre aranyes movent-se al voltant d'una creu, rates devorades per un gos, litres de sang escopits per un malalt... Això és un error. L'estètica de videoclip, l'estètica de múltiples imatges, llum i animals, és un error. Això no fa por. Perquè és superficial, perquè no t'entra, no et fa rumiar ni esgarrifar-te. Entenc que hi pugui haver gent que això li pugui agradar, però no entenc que puguin dir que és una sèrie de por. Penny Dreadful funciona a base d'arquetips. No tinc res en contra dels arquetips: penso que poden funcionar molt bé, si la història ho exigeix. Però no és el cas. Si pensàveu que Penny Dreadful podia ser una bona recreació dels arquetips romàntics del segle XIX britànic, no ho és. Sempre passa quan els americans -i no tinc res contra seva- intenten adoptar per a un públic actual els tòpics literaris de l'època victoriana. No els entenen i es queden en la seva superficialitat. I és una llàstima. Una oportunitat perduda. Els diàlegs, a Penny Dreadful, són absurds i superficials, les escenes de presumpte terror, els litres de sang, les escenes de sexe, també homosexual (oh, quina novetat, no ho havíem vist mai!), tot NO resulta al servei d'una història interessant, sinó d'una recreació estètica i absurda, exempta dels veritables terrors de la vida. Només els catalans que han intervingut desenvolupant tot aquest desplegament visual i videocliper se salven de la crema, entre ells J.A. Bayona -i no perquè siguin catalans, sinó perquè han fet la seva feina-. Per la resta, millor llegir Bram Stoker i Mary Shelley sense fer-los passar pel sedàs dels que volen adaptar-los, sense comprendre'ls, a un públic contemporani. 

Dorian Gray és tan guapo!!! I tan absurd!!! Aaaaaiiiiiii!

Coneix-te tu mateix

Alexandre no se’n sabia avenir. Per primer cop el seu pare, el Rei Filip de Macedònia, havia volgut que l’acompanyés en la seva visita a l’oracle de Delfos. El Rei de Macedònia ja havia consultat l’oracle abans en altres ocasions, sobretot quan tenia dubtes sobre decisions importants per al seu Regne i les seves conquestes. Filip devia pensar que Alexandre ja era prou gran i que havia arribat el moment que l’hereu del seu imperi conegués el melic del món, el centre de l’univers, on anaven representants de tots els pobles i ciutats de tota l’Èlade abans de prendre una decisió important: a on s’havia de fundar una nova colònia, si calia fer una nova guerra o si calia adherir-se a una aliança o altra. Cadascú anava allà a cercar la seva resposta després d’un llarg viatge; de Kos, de Micenes, de Tebes, d’Esparta, de Pilos, de Focea, d’Efes o de Rodes.

Es deia que Delfos era un centre espiritual des de temps immemorials. A l’època fosca, hi vivia una Serp, una Pitó, fins que un dia el déu Apol·lo la va matar i va ocupar el seu lloc. D’ençà d’aleshores, les sacerdotesses d’Apol·lo que viuen a la cova, les Píties, aspiren els vapors que traspuen per les esquerdes, masteguen llorer i donen les seves respostes de manera críptica i sovint inintel·ligible. És un déu qui parla per boca de la Pítia.

En una cavitat subterrània, Alexandre i el Rei Filip, acompanyats pel seu seguici i els funcionaris del Santuari, van anar a presentar-se davant la sacerdotessa. La Pítia va posar els ulls en blanc, furibunda, i va deixar anar una tirallonga de mots encadenats, movent la llengua d’un cantó cap a l’altre. Alexandre no va entendre res. Filip va fer que sí amb el cap, va fer com si hagués entès la resposta i va dir que era hora de tornar-se’n.

A la sortida de la cova, Alexandre es va fixar en el fris que presidia l’entrada del temple. Hi havia una única inscripció: CONEIX-TE TU MATEIX. De tant lluny venia la gent per consultar el seu destí, confiant el seu futur a una sacerdotessa drogada que suposadament parlava per boca d’un déu. Però la resposta ja la tenien. La tenien dins seu. L’havien tingut sempre dins seu. Però no s’atrevien a enfrontar-s’hi.

La Pítia parlava per boca d’un déu, que es diu home.

Els catalans són els hòbbits

Qui deia que les races ja no existien?

Les races que va crear J.R.R. Tolkien per a la seva gran novel·la de fantasia El Senyor dels Anells podrien tenir perfectament el seu equivalent en races o pobles actuals d'Europa, com explicaré tot seguit. Vet aquí els exemples:

ELS ELFS: FRANCESOS.- Són els reis de la Creació, els preferits per Déu, els més atractius, els que fan les coses millor, però també els més melancòlics i efeminats. Es consideren immortals i el centre de l'univers, però també són un exèrcit tembile. No se sap ben bé de què viuen, ni a quina mena d'economia es dediquen, però sempre viuen gaudint dels llocs més bonics i de les menges més selectes. Tendeixen a escaquejar-se dels problemes i pensar només en ells mateixos. No són famosos per la seva solidaritat amb altra gent del mateix continent. Les dones tenen fama de ser molt formoses.

La primera dama francesa, Carla Bruni, i la guapíssima semi-elfa Arwen (Liv Tyler).

ELS ORCS: ESPANYOLS.- Està clar que, si hi ha un poble o país que no ha estat capaç de desenvolupar una economia i que s'ha dedicat històricament a viure del saqueig i la rampinya del que produeixen els altres, aquests són els orcs. Si els espanyols van viure durant segles de saquejar primer els moros, després els jueus, després el continent americà i finalment els catalans, els orcs no es queden enrere en el seu afany de conquesta i viure dels altres: hòbbits i Ròhirrim n'han sofert el jou.

ELS HÒBBITS: CATALANS.- Un poble de gent menuda que viuen a la seva pròpia comarca i que, malgrat tenia una història tan antiga i notable com qualsevol altra, actualment la majoria de gent de la Terra Mitjana/Europa no sap dir del cert si existeixen o no. Circulen llegendes (equivocades) sobre ells. Alguns pensen fins i tot que són un invent del nacionalisme. En general, als hòbbits/catalans els agrada portar una vida tranquil·la i relaxada, però, si convé, poden caminar llargues distàncies i demostrar que són grans excursionistes. Al darrer capítol, són esclavitzats i espoliats pels orcs, però aconsegueixen finalment desfer-se d'aquest jou.

El català Oriol Pujol i el nou Bilbo (Martin Freeman)

ELS NANS: RUSSOS.- A banda dels orcs, només hi ha un altre poble en la bonica història de Tolkien que es caracteritza per tenir més pilotes que cervell, i aquest és, sens dubte, el poble dels nans. Com els russos, els nans es caracteritzen per dedicar-se a l'explotació de recursos minerals i naturals, i per tenir un complexe d'inferioritat respecte a altre races (els elfs). Com a guerrers són un dels enemics més terribles que hi ha. Hi ha un tret que els russos, tanmateix, comparteixen amb els elfs i no amb els nans: quan en tenen l'oportunitat, se'n van a l'espai.

ELS DÚNEDAIN: ANGLESOS.- Tot i que són el poble més dinàmic i pròsper de la Terra Mitjana, són fermament monàrquics i creuen en un seguit de tradicions medievals absurdes. A diferència dels hòbbits, que es vesteixen com a l'època victoriana (s. XIX), els humans es vesteixen incomprensiblement com a l'Edat Mitjana (s. XIV). Han dominat el món en el passat i creuen que el poden tornar a dominar. Pensen que totes les altres races i països són, en realitat, satèl·lits que orbiten al seu voltant.

ELS RÒHIRRIM: ALEMANYS.- Són alts i forts com els Dúnedain, però encara més rossos. Com els humans de la Terra Mitjana i els alemanys a Europa, els Ròhirrim al final sempre són els que es queden a lluitar i a salvar el cul als altres pobles del continent, quan van mal dades. Practiquen una política d'austeritat econòmica (només cal veure la casa del Rei, que és com una masia), els agrada desplaçar-se ràpidament sense límit de velocitat i conquerir els seus veïns, a qui consideren inferiors i monstruosos.

Eowyn i la cancellera alemanya

Les sèries catalanes, els Tudor i Ermessenda

Mil anys després de la nostra mort, Nós protagonitzem una sèrie catalana

Sóc el primer que penso que les sèries catalanes i espanyoles (recordem que, per desgràcia nostra, encara som espanyols i ens hem d'empassar les seves horribles sèries) són una autèntica merda. Però sé reconèixer que no sempre és així. Si em van semblar totalment infumables Médico de Familia, Serrallonga, Los Serrano, el Dr. Mateo, Infidels i gairebé totes les altres sèries, també haig de dir que, gràcies a Déu, hi ha honorables excepcions, i bé hem de reconeixe-ho.

Recordo aquella sèrie de TV3 que es deia Crims, que sota la batuta d'en Jaume Cabré (l'escriptor de Senyoria), pretenia recrear un univers a mig camí entre David Lynch, Blade Runner i X-Files. Va tenir un èxit comercial 0. Però tu en veies un episodi i flipaves amb els arguments, absolutament originals en televisió: la història et feia caure de cul, les sorpreses i els girs argumentals, ben fonamentats, eren constants, i els personatges tenien un cert carisma (fora de l'interpretat per l'Emma Vilarasau, que no m'ha agradat mai).

Avui he vist la sèrie britànica dels Tudor. És un autèntic cagarro anti-històric i ridícul. Només és interessant si t'agrada veure gent jove i atractiva follant. La resta no té cap interès. Sóc de l'opinió que les sèries històriques no tenen per què ser històriques. De cap manera. Són sèries, són espectacle televisiu i, per tant, han d'oferir alguna cosa que l'espectador pugui consumir sense morir-se d'avorriment (amb el benentès, tanmateix, que la història, des del meu punt de vista, és per sí mateixa prou interessant com per què no hagin de tocar gaire res). No obstant, entenc que les sèries han de ser versemblants. Si la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sino que a més ha de semblar-lo, les sèries de TV històriques, en canvi, no han de ser fidels. Però han de semblar-ho. Han de ser versemblants. Altrament, aquella cosa que es diu suspensió de la realitat se'n va a prendre pel sac i ja res no funciona. En el cas dels Tudor, res no és versemblant històricament, ni sembla que vulgui ser-ho. És com un gran carnaval, o un espectacle medieval per a turistes. El rei Enric VIII, que tenia un problema seriós d'obesitat, apareix aquí retratat com a un jove musculós, impulsiu (quin gran tòpic, el del líder jove i impulsiu, com si no hi hagués joves no impulsius) i, sobretot, benefactor. Una persona que pensa en el poble. Vés-ho a explicar a la teva dona això, vale?

Enric VIII ha aprofitat que li havien de fer una liposucció per arreglar-se nas, llavis i ulls

Una altra sèrie bona catalana, i històrica: Ermessenda. A diferència d'aquella abominació que van fer amb el personatge d'en Serrallonga (que deu estar regirant-se a la tomba, obsedit amb aquella adaptació purament sexual i aquella interpretació de català xava), Ermessenda està força bé. Els puristes històrics diuen: "però és que no es va morir a la costa, sino a Sant Quirze de Besora". Que et folli una tonyina, purista històric! Què hi fa, això, si la història està ben explicada i no hi ha res que, en termes generals, grinyoli gaire? L'aparença i documentació històrica és encertadíssima, i, si bé també hi ha el necessari folleteo, aquest està sempre plenament justificat i subeditat a la història. No recordava una millor adaptació històrica des de la sèrie Roma o la primera meitat de Gladiator. Ermessenda es mereix un 7,5.

M'agraden més els DOLENTS

Su carencia de fe me resulta molesta

Els dolents del cinema i la literatura sempre m'han semblat molt més atractius i interessants que els bons. Mentre que el bo, que sol ser un agent de l'ordre, compta generalment amb el recolzament de l'Estat, el dolent ha de fer tot el que fa amb l'oposició d'aquest mateix Estat i de la societat, que no escatimaran esforços en destruir tot el que el dolent ha construït. Mentre que el dolent, un ésser tocat per la genialitat, sol tenir uns interessos intel·lectuals i artístics fora del comú, el bo sol ser més aviat un tipus ordinari. Mentre el dolent ha demostrat la seva genialitat i la seva capacitat de treball bastint una estructura organitzativa immensa, fabulosa i futurista, o elaborant plans sofitisticats de conquesta global, el bo es limita només a destruir allò que el dolent, amb tant d'esforç, ha construït. A banda, cal tenir present també la personalitat complexa i retorçada d'alguns dolents, que els fa encara més atractius en contraposició amb el personatge pla que és el bo, la seva crueltat desmesurada i les seves sovint legítimes aspiracions a la venjança. En alguns casos, simpatitzem més fàcilment amb el dolent que amb el bo, per raons evidents.

KURGAN (Clancy Brown).- El dolent dels Immortals (Highlander ), 1986, és un personatge que es guia pels seus instints més primaris, com a tots ens agradaria fer durant el dia milers de vegades. La diferència és que, mentre nosaltres ens reprimim per por a la societat i als seus convencionalismes, ell té el coratge de fer el que li dóna la puta gana. A més, és intel·ligent, té sentit de l'humor (a diferència de les monges) i capacitat d'adaptar-se a totes les èpoques històriques. És un triomfador, i el fet que li fessin un tall al coll no el desanima a lluitar per aconseguir el seu somni: ser el millor.

¡Monjas! No tienen sentido del humor

HANS GRÜBER (Alan Rickman).- El dolent de Jungla de Cristall (Die Hard), 1988, és el líder d'una organització terrorista alemanya que, entre les seves fites més importants, hi ha la de prendre l'edifici Nakatomi, malgrat totes les mesures i forces de seguretat. Elegant, intel·ligent i calculador, utilitzarà la seva sang freda, el seu carisma innat i les seves habilitats per manipular, organitzar i terroritzar les persones del seu voltant. Entre els seus mèrits, hi ha el de d'assassinar personalment el president de la companyia, Joseph Takagi, descobrir la dona d'en McClane (Bruce Willis) entre els hostatges i ordenar trencar els vidres, provocant ferides a en McClane. També pren la decisió d'apagar els llums de l'edifici, anticipant-se novament a l'FBI i demostrant una més alta intel·ligència.

¿Quién ha dicho que eramos terroristas?

DARTH VADER (veu de James Earl Jones / Constantino Romero).- Què dir d'aquest gran Super-Dolent, protagonista de la saga Star Wars, que comanda l'Estrella de la Mort, tortura gent, ordena la destrucció d'un planeta sencer, escanya els seus subordinats amb la ment, mata el seu antic mestre i lluita contra el seu fill? Aquesta paròdia d'un ésser humà robotitzat, amb màscara, capa i respiració automatizada, és el dipositari d'una antiga tradició del Costat Fosc, pot manipular persones i coses amb la ment, i és un autèntic referent terrorífic per a molts infants de l'època. “I find your lack of faith disturbing”.

HANNIBAL LECTER (Anthony Hopkins).- El protagonista d'El Silenci dels Anyells (The Silence of the Lambs, 1991) està dotat d'una ment prodigiosa que li permet recordar i reproduir en pintura i amb una precisió sobrenatural qualsevol obra d'art que hagi vist. Pot controlar qualsevol conversa, portar a la depressió la ment més resistent i desenvolupar complexes idees de fugida. És un sibarita, amant del Chianti i dels bons vins italitans; ah, i també es menja persones.

Me comí su hígado acompañado de habas y un buen Chianti

ALEC TREVELYAN (Sean Bean).- D'entre tots els dolents de James Bond, he triat el de Goldeneye, 1995, perquè probablement és un dels més paradigmàtics. Antic membre de l'MI6, simula la seva pròpia mort, enganyant al mateix James Bond, i reapareix anys més tard reconvertit en el líder d'una organització mafiosa russa. Motivat per venjar la mort dels seus pares, que atribueix a una traïció britànica, elabora un pla minuciós per controlar un satèl·lit nuclear, robar milions de lliures del Banc d'Anglaterra i destruir l'economia britànica. I se'n sortiria, si no fos per en James Bond...

¿Por Inglaterra, James?

Sabies que...?

"Hola, nens! Sóc jo, el monstre Godzilla, i us haig de dir quatre veritats"

1.- Quan fas una transferència de diners entre dues entitats bancàries, tarda un dia, perquè un empleat ha de portar els diners a coll d'una oficina a l'altra?

2.- Que cada vegada que et descarregues una canço per internet, es mor un petit artista afiliat a la SGAE?

3.- Que s'ha demostrat finalment que l'alcohol és bo, perquè cura ferides, és desinfectant i ha fet que moltes parelles s'hagin conegut a la discoteca?

4.- Que els ornitorrincs van ser, en realitat, un muntatge del govern nord-americà?

5.- Que el català és un idioma que una colla de perniciosos nacionalistes es van inventar a finals del segle XIX amb la finalitat de destruir Espanya i molestar?

6.- Que hi ha capellans que NO són pederastes? I que, fins i tot, per més increïble que sembli, tampoc no ho són tots els mecànics, pastissers i professors de golf?

7.- Que si mai vas tot sol una nit per Barcelona i et trobes en un carreró una brigada de BCNeta, amb furgo i manguera, et poden agafar i convertir-te en un d'ells, de tal manera que passaràs la resta dels teus dies ruixant els carrers de la ciutat comtal amb una manguera?

8.- Que les consultes independentistes que s'estan fent arreu del país, en realitat SÍ tenen valor real i SÍ són vinculants, però que ho han hagut d'amagar fins ara perquè la gent no es pensi que vivim en una democràcia?

9.- Que l'únic beneficiat de la fuga radioactiva del Japó és el monstre Godzilla?

10.- Que Cerdanyola del Vallès és una ciutat encantada, perquè està plena de fantasmes?