Sense rumiar-hi gaire

Coses que m'agraden

1.- Estar amb la família i/o amics.

2.- El pollastre, el conill, la tonyina, els ous (l'alta cuisine, vaja)

3.- Una bona història, llegida, vista o escoltada (o viscuda).

4.- Aprendre coses i adonar-me un dia que sóc bo en alguna cosa.

5.- Conèixer la dona de la meva vida (tants cops com faci falta).

6.- Fabular, imaginar-me històries, fantasiejar, somiar truites.

7.- Emocionar-me. Sentir esgarrifances de fred.

8.- El sentit de la trascendència.

Coses que em fan ràbia:

1.- Que un amic o familiar ho passi malament de veritat.

2.- Que seguis sol al tren i se t'assegui una persona al costat, quan gairebé tot el tren està buit.

3.- Renfe.

4.- Que en un entorn immediat algú posi música alta al seu mòbil, generalment "reggeaton".

5.- Llevar-me molt d'hora.

7.- Els intel·lectuals en general, però especialment els falsos profetes (Boadella, Savater...).

8.- Alguns francesos i italians, i altres races assimilades *

* No incloem aquí les franceses i les italianes, que són totes encantadores xD.

El tren de Puigcerdà

El tren que va a Puigcerdà és potser la pitjor línia de tot l'Estat espanyol. La deixadesa a què està abocada aquesta línia és de proporcions estratosfèriques: els trens més vells i usats, les avaries més ridícules, els obstacles més inesperats. La rutina que suposa haver de fer aquesta línia de forma regular es trenca sovint per les anècdotes més inversemblants, com quan surt foc de les rodes, anuncien que el tren no pot circular perquè ha glaçat (!) o perquè han trobat un pneumàtic a la via (!), o llancen una pedra contra un vidre, que queda fragmentat.

La mare de totes les anècdotes és la que em va passar l'altre dia. Vaig baixar l'altre dia a Torelló, com d'habitud, però tot just havia fet quatre passes per l'andana que em vaig adonar que m'havia descuidat la cartera amb els papers al tren. Esverat, reculo i vaig cap a la porta oberta del tren, però sona el "pip-pip-pip-pip" de tancar-se les portes i quan intento entrar, se'm tanquen les portes als nassos. M'agafo a una barra vertical que hi ha al costat de la porta i miro de cridar a través d'un vidre, però no hi ha ningú. Si el tren marxa amb la meva cartera, ja l'he vist prou. No té cap valor econòmic, però per a mi és molt important. No la puc perdre. El tren engega, però jo em mantinc agafat a la barra. Durant una estona, passo una por tremenda. Em mataré! Però m'adono que no, que és possible viatjar així, fins i tot quan el tren agafa la velocitat que després va agafar. Ho havia vist en reportatges de l'Índia, però no m'hauria imaginat mai que a mi em passaria això. Penso que és estrany que ningú de dins el tren s'hagi adonat que hi ha una persona fora i faci parar el tren, però també és veritat que en aquest tram del viatge sol haver-hi molt poca gent. De fet, pel que puc veure, no hi ha ningú en tot el vagó. El cor em va a mil, però sé que el tren ha de parar a Sant Quirze de Besora. L'aire fred bat contra el meu cos i la meva cara, i el paisatge va passant vertiginós al meu costat. És com un esport d'aventura, i a més sense bitllet, ja que el meu viatge acabava a Torelló.

Per fi, després de 7 km. i 10 minuts de viatge des de Torelló (a mi em van semblar 10 hores) amb jo agafat fora del tren, el tren s'atura a Sant Quirze de Besora. Salto a l'andana. Hi ha gent que em mira estranyada a l'estació, però ningú no em diu res i jo passo d'ells. S'obren les portes, recupero la carpeta i surto del tren. Aquest cop, definitivament.

Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Sants

En Pere també va venir a la Marató i es va quedar amb cara de voler-ne més...

Un any més vaig anar a la nit més llarga de la Marató de Cinema de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Pels qui no sapigueu de què va, la nit més llarga consisteix en 6 pel·lícules fantàstiques i de terror que es passen contínuament des de les 7 de la tarda de dissabte fins a les 6 del matí. El més singular és, però, que la gent no hi va realment a veure les pel·lícules, sinó que hi va a passar-so bé, a riure, a cridar, a fumar (deu ser l'única sessió de cinema en què és permès fumar), a menjar i a dir paraulotes. El més interessant són els comentaris cridats que fan alguns espectadors en determinades escenes de les pel·lícules (cal tenir present quina mena de pel·lícules són, eh!).

Exemples de frases clàssiques a la Marató:

1.- Puta, zorra, guarra, perra! - quan apareix una dona a la pantalla.

2.- Fóllatela - aquest és el comentari clàssic quan hi ha un home i una dona a la pantalla. De vegades es pot substituir per "métele el X", amb el benetès que X és un objecte aleatori que també apareix a la pantalla (un mòbil, una pistola, una paperera, etc).

3.- Me aburro - Quan no passa res durant més de dos segons. També es pot utilitzar, per expressar el mateix sentiment, la frase Qué maten a alguien ya!

4.- Bukkake! Bukkake!...- Quan hi ha una dona i diversos homes a la pantalla.

4.- Carros de putas - Quan hi ha un grup de dones a la pantalla, especialment si van en cotxe.

5.- No lo entiendo - Quan hi ha un diàleg avorrit, espès, pretesament intel·lectual o difícil de capir a altes hores de la nit.

6.- Es una metáfora - Quan hi ha una escena absolutament gratuïta o un plànol molt bell. També es pot utilitzar com a resposta a la frase No lo entiendo del punt 5 que hagi pronunciat un altre espectador.

7.- Noooooo! No vayas! Vas a morir! - Quan un personatge se'n va cap a la gola del llop.

Més enllà de les frases clàssiques que s'hi diuen, és interessant observar com alguns espectadors diuen frases realment enginyoses que et porten a la conclusió que realment se les han preparat. Algunes frases no poden ser fruit de l'enginy espontani, sinó que són obra d'una premeditació maliciosa i una intel·ligència malaltissa. Aquestes són algunes de les frases que es van poder sentir en aquests 2 films: 30 Días de Oscuridad i Soy Leyenda. Alerta, que hi ha SPOILERS.

30 DÍAS DE OSCURIDAD

¡Abre los ojos! - Quan surt en Josh Hartnett (el teniu present?).

¿Dónde está el Inistone? El abuelo tiene un plan- Quan l'avi s'emprenya i vol marxar. Quan l'avi s'escapa.

¿No tenías frío? ¡Caliéntate ahora, perra! - Quan calen foc al costat d'on s'amagava la dona.

Es una herida superficial. Te vas a poner bien - Quan li acaben de tallar el cap a un vampir, quan un vampir mor carbonitzat, quan un vampir cau a la trituradora...

¿Tú crees que ahora es el momento, Josh? - Quan en Josh Hartnett es clava la xeringa al braç.

SOY LEYENDA

¡Fóllatela, ahora que todavía está caliente! - Quan el vampir femení s'està morint sobre la taula.

¡Tú hija está muerta! - Cada vegada que apareix el retrat de la filla.

¿Antes tenías un perro y ahora tienes una perra, eh, Will? - Quan la dona es queda a casa d'en Will.

¿No sabías como decirle que el desayuno era una mierda, eh, Will? - Quan en Will discuteix amb la dona i s'aixeca de la taula sense ni tastar l'esmorzar que ella li havia preparat.

¿No te dejaron doblar a Shrek i ésta es tu venganza, eh, Will? - Quan en Will Smith diu de memòria els diàlegs de Shrek de forma simultània a la pel·lícula.

Serrallonga: la llegenda d'en Xavallonga

"Alss homas d'an Sarrallonga no són asclaus da ningú"

Ja només de veure el trailer, t'envaeix una estranya sensació de dejà vú. Però aquesta pel·lícula ja l'he vista abans, oi? De fet, l'he vista molts cops. Perquè he vist Braveheart, Rob Roy, la Pasión de Cristo i totes les altres que la gran superproducció de TV3 homenatja sense cap vergonya. Les frases, les escenes de llit, els personatges clixés, la música... Després veus la pel·lícula i se't confirmen totes les pors. Ja has vist aquesta pel·lícula! El protagonista és un home viril i guapot, amb dues o tres cares, a tot estirar, però, això sí, amb un gran sexappeal; de fet, podria quadrar perfectament a telesèries com Sin Tetas no hay Paraíso o a qualsevol sèrie de highschool amb adolescents granadetes (de fet, també té aquesta veu d'haver fumat 2 paquests que té el tal Silvestre i que tants fogots, i humitats, provoca entre algunes fèmines). Però el pitjor de tot és la llengua que usa el proscrit, molt adient a la Barcelona contaminada dels nostres dies, però impensable en un català de Viladrau del segle XVII (o fins i tot en un osonenc del segle XXI). Ni en Montilla parla tan malament, amb aquest menysteniment de la a àtona i la l forta i nostrada. Malgrat tot, la sèrie sembla que ha tingut certa audiència (només faltaria, amb la publicitat que n'han fet), de la qual cosa me n'alegro, perquè, de fet, en la lamentable situació actual de TV3 sota l'administració socialista, convenia, i molt, una bona notícia en aquest sentit.

Vaig sortir a patrullar en un vaixell de guerra...

...m'explico, és una història més llarga. Resulta que un dia, per pura casualitat, uns amics i jo vam conèixer un noi en una nit de festa a Barcelona.  Vam quedar amb ell un altre dia, i al cap d'unes setmanes, va trucar a en Pere per dir-li que ell era militar, que estava a l'Armada i que el proper dimecres era el Dia de la Marina, de manera que els membres de la tripulació dels vaixells podien convidar amics per celebrar-ho. Ens va convidar al vaixell on servia, una Patrullera militar amb seu al port de Barcelona. Com que tant en Pere com jo no tenim horaris laborals, vam decidir anar-hi.

Dimecres a les 9 del matí feia un ploure a Barcelona com si fóssim al Carib! El dia era gris, el mar estava agitat, però allà ens trobàvem els membres de la tripulació, familiars i amics, a bord de la Patrullera. El que no sabíem era que el nostre amic era el comandant del vaixell. Vam quedar parats! Tots l'havien de creure i demostrar-li l'obediència marcial pròpia del ram. Tots es tractaven de vostè entre ells, amb formes anquilosades, però necessàries ("Don José, póngalo ahí", "permiso para abandonar la nave"). 

Van ser molt amables amb els convidats i, tot i que feia mal temps, vam sortir a navegar. En tot moment, vam ser objecte de gran amabilitat i atenció i, al final, ens van oferir un piscolabis i ens van regalar un diploma de "bautismo de mar". M'hauria agradat que m'haguessin deixat pilotar el vaixell o disparar l'enorme metralleta de guerra, però això ja és somiar truites, el meu esport favorit. Em conformo amb saber que algú, a pocs metres de l'estàtua de Colom, al Mediterrani, vetlla permanentment per la nostra seguretat. Qui sap qui ens pot voler atacar? Un monstre marí emergit d'ignorats abismes marins (Cthulhu al Mediterrani?)? Els magrebins? La pèrfida Albion? Cal estar a l'aguait.

El mètode Putin per aprendre Judo

L' ex-president, ara primer ministre i encara "Home fort" de Rússia, Vladimir Putin, presenta el dia del seu aniversari un video per ensenyar judo. 

Atenció al video, el vestit negre de ninja que porta el governant rus amb l'estàtua del mestre Jigoro Kano al fons.

Antic espia i coronel del KGB, Putin va rebre una completa formació en arts marcials i és cinturó negre de judo. Quan la URSS es va desintegrar, va passar una mala època en què es va plantejar fins i tot fer de taxista. Però, gràcies a Ieltsin, va poder iniciar una carrera política fulgurant que el va portar a la presidència. Fa uns mesos ja ens va sorprendre en unes vacances a Sibèria, pescant i muntant a cavall sense camisa, lluint un tors musculat i viril. Més tard, a l'agost, Putin, durant una viatge a Orient, va salvar la vida a un grup de periodistes, disparant un dard tranquil·litzant a un tigre que els amenaçava. Ara, Putin ens demostra que els ensenyaments dels grans mestres japonesos i campions mundials de Judo poden servir per millorar com a persona i progressar com a país. Putin és, sens dubte, el millor que li ha passat a Rússia des de temps immemorials.

No m'imagino el president Montilla presentant un video de capoeira o qualsevol altra cosa. És difícil que puguis ensenyar res quan no saps fer res.

Adéu Oficina Ponti

"Fins una altra, companya" (la foto es pot veure a la web d'Oficina Ponti)

Els meus caps sabien que estava molt incòmode i que fins i tot anava a processos de selecció per a altres empreses. El meu ambient laboral i la meva feina eren cada cop pitjor. És una història molt llarga, però només diré que una companya no em parlava i encara no sé perquè. Em va començar a agafar mania, cada cop més. No és còmode que passi cada dia per allà i et tracti com un gos, com si no existissis, i que només esperi que facis alguna cosa per acusar-te cridant com una histèrica. Els meus caps sabien que me'n volia anar i que, tard o d'hora, els plegaria. Per això, després de parlar-ne, hem convingut que el millor tant per a l'empresa com per a mi seria la fi de la relació laboral.

Poques coses tan bones com aquesta m'han passat en els darrers temps.

Les coses no passen perquè sí. Fa uns dies vaig dir als meus amics "tant de bo que em fotin fora". Déu m'ha escoltat.

S'obre un nou camí, un nou horitzó...