Al meu bon veí, en Jep Paraire

Quan els explico als meus amics estrangers que aquí ens fem petons, miro de fer-los entendre que això no vol dir res, que és un pur formalisme, i que, en canvi, a diferència d'altres països, no ens abracem mai. De fet, és estrany que ens abracem i, si mai ho fem, és perquè té una significació especial.

En Jep Paraire és el meu veí de tota la vida a Sant Pere de Torelló. De veritat es diu Josep Bonay, és un dels millors fusters de Catalunya, un bon catòlic, i és el fundador de la Fonda Bonay, un referent a Sant Pere. És un dels catalans que veritablement han aixecat aquest país amb la seva empenta, tot i els renecs incomprensibles que deixa anar quan t'ha d'arreglar una persiana, contraris a qualsevol gramàtica ("mecàgum collons!").

Per a mi, en Jep és, per sobre de tot, un veí que era amic del meu avi i una persona que sempre ens ha estimat. Quan el meu avi es va morir d'accident de trànsit, ell més bé que ningú va entendre el trauma que va suposar per a la meva mare i la meva tieta, que tot just tenien vint anys. Per això, quan vaig tornar d'Àustria d'un accident que ben bé em podia haver costa la vida (com li va costar al meu amic Manel, A.C.S.), em va fer una abraçada sincera. Sempre recordaré aquella abraçada, perquè poques coses m'han emocionat a la vida.

Ell sabia que la meva mare havia patit molt la mort del seu pare i no podia imaginar com seria la mort del seu fill. En Jep Paraire és un bon home, un representant d'aquest món antic que s'esfondra injustament. Perquè als pobles, la gent xafardeja i enveja, però també estima. En Jep Paraire és el veí que tots voldríem tenir. D'aquí aquest petit homenatge que ell mai no llegirà.

Gent avorrida

Hi ha gent que no és capaç mai de dir res sorprenent, diferent, original, divertit, res de què puguis aprendre res. Són gent que només saben repetir tòpics i frases previsibles. La frase adient a cada ocasió. En un funeral et diran que "no som res", i, quan vulguin explicar una anècdota molt interessant que els ha passat, t'explicaran un viatge de merda a Andalusia. En aquest cas, només els que també són previsibles i avorrits els riuen les gràcies.

Segurament, malgrat tot, són més feliços que els altres, són gent que es casa, es reprodueix i el més gros és que alguna d'aquesta gent, tot i la seva mediocritud, han arribat a llocs professionals de certa rellevància ("El món és dels mediocres", que deia Hermann Hesse). Tant se val, no us hi acosteu. Gent de la que no podeu aprendre ben res, no val la pena. Gent que no us faci riure, no val la pena. Gent que no us sorprengui, no val la pena.

Apologia de la mentida (pietosa)

La sobrevaloració de la veritat ens porta a errors, a equivocacions, a la depressió i a la follia. Fins i tot l'Església ha reconegut històricament les bondats socials de la mentida (pietosa). No és bo pensar que amb la veritat es pot anar a tot arreu, i que amb la veritat tot t'anirà bé i no tindràs mai problemes. La veritat és font de conflictes socials. La mentida sovint és necessària i socialment útil. La mentida et pot portar a ser alcalde o president. La veritat ens pot portar a la perdició. A la teva nòvia li pots dir que s'ha engreixat? Ah que no! En canvi, un amic seu li pot dir de la pitjor forma possible i no passa res. Però tu has de mentir. Quan deixes una nòvia, li pots dir realment els motius de perquè la deixes, o és millor no fer-li mal? Sens dubte, és millor no fer-li mal. La mentida pietosa. No va per ningú. És la vida. La mentida éns farà socialment bons. La veritat ens convertirà en febles, ingenus i beneits. Sempre, la mentida pietosa. Hem de ser bons, estimar les persones i estimar Déu. No ens equivoquem i no pensem que dient la veritat serem més bons, perquè podem ser realment més dolents. Fi de l'apologia de la mentida.

La puta feina

El títol és el d'una obra d'en Matthew Tree que parla de relacions laborals estranyes i complicades. L'altre dia uns amics meus em deien frases idiotes que havien hagut d'escoltar i suportar de companys de feina (generalment, els mal companys) i me'n vaig apuntar algunes, que ara reprodueixo:

1.- Ui, ui, has posat la data separada per punts i aquí l'has posada separada per guions; ja sé que és la primera vegada que fas un pressupost, però això pensa que de vegades ho revisa Direcció, i si ho veu Direcció, ui, ui, ui. Ho dic pel teu bé.

2.- Ara que ha plegat un company i hauràs de fer la seva feina a més de la que ja tenies, si no et poses les piles, agafaré una depressió i em quedaré a casa.

3.- Podria ajudar-te amb aquesta qüestió tan important que s'ha de presentar avui i, de fet, tinc moltes idees, però amb la teva experiència ja hauries de saber com resoldre-ho. A més, ho pots preguntar al jefe, que, total, està en un congrés a Múnich.

4.- M'has fet quedar com un imbècil davant del client (en un mail amb còpia a direcció, sent mentida per partida doble: el client només tenia un dubte sobre un tema que no recordava i no es pot fer quedar com un imbècil a un imbècil).

5.- Fa 3 mesos que ets aquí i encara no et saps els noms de les 60 persones que hi treballen, encara que la majoria no les vegis mai? Em sembla que no t'estàs integrant, eh? Encara que a la majoria no els vegis mai, treballem tots junts i tots som importants.

6.- No vindré a treballar durant tota la tarda perquè m'ha de venir un tècnic a arreglar l'aire condicionat.

7.- Has arribat 15 minuts tard perquè ahir et vas fer un esguinç a la cama i has de caminar amb crosses? Si ho dius a Direcció (ui, ui, ui), et diran que has de sortir abans de casa.

El Codi Pinoccio

Tinc un pilot de llibres pendents de llegir. I m'adono que no tinc prou temps, no em vaga, no dono l'abast, però, malgrat tot, continuo rondant per llibreries, a veure què surt de nou, llegint contraportades i buscant alguna cosa nova o sorprenent (sense èxit).

Com que per on més em moc és per les seccions de terror i fantàstic, m'adono de la gran proliferació de llibres de conspiració ancestral esotèrica, gènere que va promoure especialment "El Codi da Vinci". Encara recordo que no fa gaires anys era obligatori portar aquest llibre per entrar al metro.

A la llibreria Casa del Llibre, veig que hi ha un pilot de llibres que tenen una piràmide maya a la portada. N'agafo un i llegeixo a la contraportada: "los intereses de la Iglesia Católica confluyen con los de los nazis en una antigua civilización maya". Però qui escriu aquestes merdes? Vols dir que no hi ha una plantilla de Word per fer els arguments i que l'únic que fa l'autor és canviar els noms? Per exemple, els dolents poden ser els nazis (els millors de tots) o una secta ancestral presumptament despareguda o desconeguda: Illuminati, masons, hashashin, templers, càtars, etc. No hi fa res si les dades no són precises o no tens ni puta idea sobre la secta en sí. Hi ha qui, com en Dan Brown, fins i tot s'atreveix a posar-hi monjos de l'Opus Dei (als americans els deu semblar molt misteriosa, hahahahaha!). La qüestió és que la secta o els nazis volen apoderar-se d'un antic coneixement o artefacte pertanyent a una antiga civilització que els ha d'atorgar el control del món. En teoria, el llibre et dóna un coneixement clarificador i revelador. A l'hora de la veritat, només es fa ressò d'una teoria esotèrica inventada per un altre tan creïble com el Pare Noel o el mateix Pinoccio (Pinoccio himself).

Si més no, la crisi de creativitat en la literatura no sembla tan dura com al cine. Resulta cada cop més difícil anar al cine i veure que no han fet un altre cop la mateixa pel·lícula ("Poli de Guardería 2", "Princesa por Sorpresa 3", "Las Ruinas"...). És evident que hi ha una crisi de creativitat en general, i de tot plegat, només en surt beneficiada la indústria més rendible de totes, que és la del videojoc.

"El Enigma Gioconda". La manca d'escrúpols a l'hora d'homenatjar el llibre de Dan Brown no té límits

Endevinalla

Què és el que pot veure el pastor
des de dalt de la muntanya
que no pot veure el rei d'Espanya
ni Déu amb tot el seu poder?

Me la va explicar la tia Pepa quan era petit i no la vaig endevinar. Em va haver de dir la resposta. Tu seràs més llest, oi?

Doctor Who

Si hi ha una sèrie friki per excelència, aquesta sèrie és el Doctor Who. El Doctor Who és una sèrie mítica britànica en què el Doctor Who, un Senyor del Temps, viatja per tot l'univers i per diferents llocs i moments històrics de la Terra gràcies a una nau en forma de cabina telefònica, tot lluitant contra monstres i alienígenes invasors. En qualsevol cas, malgrat ser una sèrie mítica que s'emet des de fa dècades, no es pot dir que en els nous episodis hagi deixat de ser una sèrie fresca i sorprenent.

En el capítol d'avui una raça extraterrestre s'havia apoderat de la direcció d'un institut, fent-se passar per professors i personal de cuina. El seu objetiu era utilitzar la imaginació i la intel·ligència potenciada de la canalla -mitjançant un oli que els posaven al menjar- per aconseguir la resolució d'un teorema matemàtic que els hauria de proporcionar el domini de l'univers.

Frase del Doctor Who per descriure els dolents: els (nom de fantasia que no recordo) són com els britànics, que sou el resultat d'invasions de vikings, francesos, etc.; amb la diferència que ells van per l'univers agafant el millor de cada raça...

Després que ja no s'emetin sèries com The Office, Extras o Monster, l'única il·lusió televisiva que em queda és aquesta sèrie que el K3 programa els dies laborals a 3/4 de 9 del vespre.