Manies Meves

Coneix-te tu mateix

2011-06-01T23:57:00.006+02:00

Alexandre no se’n sabia avenir. Per primer cop el seu pare, el Rei Filip de Macedònia, havia volgut que l’acompanyés en la seva visita a l’oracle de Delfos. El Rei de Macedònia ja havia consultat l’oracle abans en altres ocasions, sobretot quan tenia dubtes sobre decisions importants per al seu Regne i les seves conquestes. Filip devia pensar que Alexandre ja era prou gran i que havia arribat el moment que l’hereu del seu imperi conegués el melic del món, el centre de l’univers, on anaven representants de tots els pobles i ciutats de tota l’Èlade abans de prendre una decisió important: a on s’havia de fundar una nova colònia, si calia fer una nova guerra o si calia adherir-se a una aliança o altra. Cadascú anava allà a cercar la seva resposta després d’un llarg viatge; de Kos, de Micenes, de Tebes, d’Esparta, de Pilos, de Focea, d’Efes o de Rodes.

Es deia que Delfos era un centre espiritual des de temps immemorials. A l’època fosca, hi vivia una Serp, una Pitó, fins que un dia el déu Apol·lo la va matar i va ocupar el seu lloc. D’ençà d’aleshores, les sacerdotesses d’Apol·lo que viuen a la cova, les Píties, aspiren els vapors que traspuen per les esquerdes, masteguen llorer i donen les seves respostes de manera críptica i sovint inintel·ligible. És un déu qui parla per boca de la Pítia.

En una cavitat subterrània, Alexandre i el Rei Filip, acompanyats pel seu seguici i els funcionaris del Santuari, van anar a presentar-se davant la sacerdotessa. La Pítia va posar els ulls en blanc, furibunda, i va deixar anar una tirallonga de mots encadenats, movent la llengua d’un cantó cap a l’altre. Alexandre no va entendre res. Filip va fer que sí amb el cap, va fer com si hagués entès la resposta i va dir que era hora de tornar-se’n.

A la sortida de la cova, Alexandre es va fixar en el fris que presidia l’entrada del temple. Hi havia una única inscripció: CONEIX-TE TU MATEIX. De tant lluny venia la gent per consultar el seu destí, confiant el seu futur a una sacerdotessa drogada que suposadament parlava per boca d’un déu. Però la resposta ja la tenien. La tenien dins seu. L’havien tingut sempre dins seu. Però no s’atrevien a enfrontar-s’hi.

La Pítia parlava per boca d’un déu, que es diu home.

Els catalans són els hòbbits

2011-05-09T11:22:00.025+02:00

Qui deia que les races ja no existien?

Les races que va crear J.R.R. Tolkien per a la seva gran novel·la de fantasia El Senyor dels Anells podrien tenir perfectament el seu equivalent en races o pobles actuals d'Europa, com explicaré tot seguit. Vet aquí els exemples:

ELS ELFS: FRANCESOS.- Són els reis de la Creació, els preferits per Déu, els més atractius, els que fan les coses millor, però també els més melancòlics i efeminats. Es consideren immortals i el centre de l'univers, però també són un exèrcit tembile. No se sap ben bé de què viuen, ni a quina mena d'economia es dediquen, però sempre viuen gaudint dels llocs més bonics i de les menges més selectes. Tendeixen a escaquejar-se dels problemes i pensar només en ells mateixos. No són famosos per la seva solidaritat amb altra gent del mateix continent. Les dones tenen fama de ser molt formoses.

La primera dama francesa, Carla Bruni, i la guapíssima semi-elfa Arwen (Liv Tyler).

ELS ORCS: ESPANYOLS.- Està clar que, si hi ha un poble o país que no ha estat capaç de desenvolupar una economia i que s'ha dedicat històricament a viure del saqueig i la rampinya del que produeixen els altres, aquests són els orcs. Si els espanyols van viure durant segles de saquejar primer els moros, després els jueus, després el continent americà i finalment els catalans, els orcs no es queden enrere en el seu afany de conquesta i viure dels altres: hòbbits i Ròhirrim n'han sofert el jou.

ELS HÒBBITS: CATALANS.- Un poble de gent menuda que viuen a la seva pròpia comarca i que, malgrat tenia una història tan antiga i notable com qualsevol altra, actualment la majoria de gent de la Terra Mitjana/Europa no sap dir del cert si existeixen o no. Circulen llegendes (equivocades) sobre ells. Alguns pensen fins i tot que són un invent del nacionalisme. En general, als hòbbits/catalans els agrada portar una vida tranquil·la i relaxada, però, si convé, poden caminar llargues distàncies i demostrar que són grans excursionistes. Al darrer capítol, són esclavitzats i espoliats pels orcs, però aconsegueixen finalment desfer-se d'aquest jou.

El català Oriol Pujol i el nou Bilbo (Martin Freeman)

ELS NANS: RUSSOS.- A banda dels orcs, només hi ha un altre poble en la bonica història de Tolkien que es caracteritza per tenir més pilotes que cervell, i aquest és, sens dubte, el poble dels nans. Com els russos, els nans es caracteritzen per dedicar-se a l'explotació de recursos minerals i naturals, i per tenir un complexe d'inferioritat respecte a altre races (els elfs). Com a guerrers són un dels enemics més terribles que hi ha. Hi ha un tret que els russos, tanmateix, comparteixen amb els elfs i no amb els nans: quan en tenen l'oportunitat, se'n van a l'espai.

ELS DÚNEDAIN: ANGLESOS.- Tot i que són el poble més dinàmic i pròsper de la Terra Mitjana, són fermament monàrquics i creuen en un seguit de tradicions medievals absurdes. A diferència dels hòbbits, que es vesteixen com a l'època victoriana (s. XIX), els humans es vesteixen incomprensiblement com a l'Edat Mitjana (s. XIV). Han dominat el món en el passat i creuen que el poden tornar a dominar. Pensen que totes les altres races i països són, en realitat, satèl·lits que orbiten al seu voltant.

ELS RÒHIRRIM: ALEMANYS.- Són alts i forts com els Dúnedain, però encara més rossos. Com els humans de la Terra Mitjana i els alemanys a Europa, els Ròhirrim al final sempre són els que es queden a lluitar i a salvar el cul als altres pobles del continent, quan van mal dades. Practiquen una política d'austeritat econòmica (només cal veure la casa del Rei, que és com una masia), els agrada desplaçar-se ràpidament sense límit de velocitat i conquerir els seus veïns, a qui consideren inferiors i monstruosos.

Eowyn i la cancellera alemanya

Les sèries catalanes, els Tudor i Ermessenda

2011-04-29T00:12:00.012+02:00

Mil anys després de la nostra mort, Nós protagonitzem una sèrie catalana

Sóc el primer que penso que les sèries catalanes i espanyoles (recordem que, per desgràcia nostra, encara som espanyols i ens hem d'empassar les seves horribles sèries) són una autèntica merda. Però sé reconèixer que no sempre és així. Si em van semblar totalment infumables Médico de Familia, Serrallonga, Los Serrano, el Dr. Mateo, Infidels i gairebé totes les altres sèries, també haig de dir que, gràcies a Déu, hi ha honorables excepcions, i bé hem de reconeixe-ho.

Recordo aquella sèrie de TV3 que es deia Crims, que sota la batuta d'en Jaume Cabré (l'escriptor de Senyoria), pretenia recrear un univers a mig camí entre David Lynch, Blade Runner i X-Files. Va tenir un èxit comercial 0. Però tu en veies un episodi i flipaves amb els arguments, absolutament originals en televisió: la història et feia caure de cul, les sorpreses i els girs argumentals, ben fonamentats, eren constants, i els personatges tenien un cert carisma (fora de l'interpretat per l'Emma Vilarasau, que no m'ha agradat mai).

Avui he vist la sèrie britànica dels Tudor. És un autèntic cagarro anti-històric i ridícul. Només és interessant si t'agrada veure gent jove i atractiva follant. La resta no té cap interès. Sóc de l'opinió que les sèries històriques no tenen per què ser històriques. De cap manera. Són sèries, són espectacle televisiu i, per tant, han d'oferir alguna cosa que l'espectador pugui consumir sense morir-se d'avorriment (amb el benentès, tanmateix, que la història, des del meu punt de vista, és per sí mateixa prou interessant com per què no hagin de tocar gaire res). No obstant, entenc que les sèries han de ser versemblants. Si la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sino que a més ha de semblar-lo, les sèries de TV històriques, en canvi, no han de ser fidels. Però han de semblar-ho. Han de ser versemblants. Altrament, aquella cosa que es diu suspensió de la realitat se'n va a prendre pel sac i ja res no funciona. En el cas dels Tudor, res no és versemblant històricament, ni sembla que vulgui ser-ho. És com un gran carnaval, o un espectacle medieval per a turistes. El rei Enric VIII, que tenia un problema seriós d'obesitat, apareix aquí retratat com a un jove musculós, impulsiu (quin gran tòpic, el del líder jove i impulsiu, com si no hi hagués joves no impulsius) i, sobretot, benefactor. Una persona que pensa en el poble. Vés-ho a explicar a la teva dona això, vale?

Enric VIII ha aprofitat que li havien de fer una liposucció per arreglar-se nas, llavis i ulls

Una altra sèrie bona catalana, i històrica: Ermessenda. A diferència d'aquella abominació que van fer amb el personatge d'en Serrallonga (que deu estar regirant-se a la tomba, obsedit amb aquella adaptació purament sexual i aquella interpretació de català xava), Ermessenda està força bé. Els puristes històrics diuen: "però és que no es va morir a la costa, sino a Sant Quirze de Besora". Que et folli una tonyina, purista històric! Què hi fa, això, si la història està ben explicada i no hi ha res que, en termes generals, grinyoli gaire? L'aparença i documentació històrica és encertadíssima, i, si bé també hi ha el necessari folleteo, aquest està sempre plenament justificat i subeditat a la història. No recordava una millor adaptació històrica des de la sèrie Roma o la primera meitat de Gladiator. Ermessenda es mereix un 7,5.

M'agraden més els DOLENTS

2011-04-14T00:35:00.013+02:00

Su carencia de fe me resulta molesta

Els dolents del cinema i la literatura sempre m'han semblat molt més atractius i interessants que els bons. Mentre que el bo, que sol ser un agent de l'ordre, compta generalment amb el recolzament de l'Estat, el dolent ha de fer tot el que fa amb l'oposició d'aquest mateix Estat i de la societat, que no escatimaran esforços en destruir tot el que el dolent ha construït. Mentre que el dolent, un ésser tocat per la genialitat, sol tenir uns interessos intel·lectuals i artístics fora del comú, el bo sol ser més aviat un tipus ordinari. Mentre el dolent ha demostrat la seva genialitat i la seva capacitat de treball bastint una estructura organitzativa immensa, fabulosa i futurista, o elaborant plans sofitisticats de conquesta global, el bo es limita només a destruir allò que el dolent, amb tant d'esforç, ha construït. A banda, cal tenir present també la personalitat complexa i retorçada d'alguns dolents, que els fa encara més atractius en contraposició amb el personatge pla que és el bo, la seva crueltat desmesurada i les seves sovint legítimes aspiracions a la venjança. En alguns casos, simpatitzem més fàcilment amb el dolent que amb el bo, per raons evidents.

KURGAN (Clancy Brown).- El dolent dels Immortals (Highlander ), 1986, és un personatge que es guia pels seus instints més primaris, com a tots ens agradaria fer durant el dia milers de vegades. La diferència és que, mentre nosaltres ens reprimim per por a la societat i als seus convencionalismes, ell té el coratge de fer el que li dóna la puta gana. A més, és intel·ligent, té sentit de l'humor (a diferència de les monges) i capacitat d'adaptar-se a totes les èpoques històriques. És un triomfador, i el fet que li fessin un tall al coll no el desanima a lluitar per aconseguir el seu somni: ser el millor.

¡Monjas! No tienen sentido del humor

HANS GRÜBER (Alan Rickman).- El dolent de Jungla de Cristall (Die Hard), 1988, és el líder d'una organització terrorista alemanya que, entre les seves fites més importants, hi ha la de prendre l'edifici Nakatomi, malgrat totes les mesures i forces de seguretat. Elegant, intel·ligent i calculador, utilitzarà la seva sang freda, el seu carisma innat i les seves habilitats per manipular, organitzar i terroritzar les persones del seu voltant. Entre els seus mèrits, hi ha el de d'assassinar personalment el president de la companyia, Joseph Takagi, descobrir la dona d'en McClane (Bruce Willis) entre els hostatges i ordenar trencar els vidres, provocant ferides a en McClane. També pren la decisió d'apagar els llums de l'edifici, anticipant-se novament a l'FBI i demostrant una més alta intel·ligència.

¿Quién ha dicho que eramos terroristas?

DARTH VADER (veu de James Earl Jones / Constantino Romero).- Què dir d'aquest gran Super-Dolent, protagonista de la saga Star Wars, que comanda l'Estrella de la Mort, tortura gent, ordena la destrucció d'un planeta sencer, escanya els seus subordinats amb la ment, mata el seu antic mestre i lluita contra el seu fill? Aquesta paròdia d'un ésser humà robotitzat, amb màscara, capa i respiració automatizada, és el dipositari d'una antiga tradició del Costat Fosc, pot manipular persones i coses amb la ment, i és un autèntic referent terrorífic per a molts infants de l'època. “I find your lack of faith disturbing”.

HANNIBAL LECTER (Anthony Hopkins).- El protagonista d'El Silenci dels Anyells (The Silence of the Lambs, 1991) està dotat d'una ment prodigiosa que li permet recordar i reproduir en pintura i amb una precisió sobrenatural qualsevol obra d'art que hagi vist. Pot controlar qualsevol conversa, portar a la depressió la ment més resistent i desenvolupar complexes idees de fugida. És un sibarita, amant del Chianti i dels bons vins italitans; ah, i també es menja persones.

Me comí su hígado acompañado de habas y un buen Chianti

ALEC TREVELYAN (Sean Bean).- D'entre tots els dolents de James Bond, he triat el de Goldeneye, 1995, perquè probablement és un dels més paradigmàtics. Antic membre de l'MI6, simula la seva pròpia mort, enganyant al mateix James Bond, i reapareix anys més tard reconvertit en el líder d'una organització mafiosa russa. Motivat per venjar la mort dels seus pares, que atribueix a una traïció britànica, elabora un pla minuciós per controlar un satèl·lit nuclear, robar milions de lliures del Banc d'Anglaterra i destruir l'economia britànica. I se'n sortiria, si no fos per en James Bond...

¿Por Inglaterra, James?

Sabies que...?

2011-04-03T23:59:00.005+02:00

"Hola, nens! Sóc jo, el monstre Godzilla, i us haig de dir quatre veritats"

1.- Quan fas una transferència de diners entre dues entitats bancàries, tarda un dia, perquè un empleat ha de portar els diners a coll d'una oficina a l'altra?

2.- Que cada vegada que et descarregues una canço per internet, es mor un petit artista afiliat a la SGAE?

3.- Que s'ha demostrat finalment que l'alcohol és bo, perquè cura ferides, és desinfectant i ha fet que moltes parelles s'hagin conegut a la discoteca?

4.- Que els ornitorrincs van ser, en realitat, un muntatge del govern nord-americà?

5.- Que el català és un idioma que una colla de perniciosos nacionalistes es van inventar a finals del segle XIX amb la finalitat de destruir Espanya i molestar?

6.- Que hi ha capellans que NO són pederastes? I que, fins i tot, per més increïble que sembli, tampoc no ho són tots els mecànics, pastissers i professors de golf?

7.- Que si mai vas tot sol una nit per Barcelona i et trobes en un carreró una brigada de BCNeta, amb furgo i manguera, et poden agafar i convertir-te en un d'ells, de tal manera que passaràs la resta dels teus dies ruixant els carrers de la ciutat comtal amb una manguera?

8.- Que les consultes independentistes que s'estan fent arreu del país, en realitat SÍ tenen valor real i SÍ són vinculants, però que ho han hagut d'amagar fins ara perquè la gent no es pensi que vivim en una democràcia?

9.- Que l'únic beneficiat de la fuga radioactiva del Japó és el monstre Godzilla?

10.- Que Cerdanyola del Vallès és una ciutat encantada, perquè està plena de fantasmes?

La Divina Comèdia

2011-02-23T22:37:00.016+01:00

Ahir vaig acabar de llegir la Divina Comèdia, la cèlebre obra mestra de la literatura universal, escrita pel poeta florentí Dante Alighieri a principis del segle XIV. M'agradaria fer quatre apunts sobre l'obra:

1.- Al final hi surt Déu (au, ja tens l’spoiler!)

2.- Comparteixo les invectives del Dant contra els florentins, els banquers, els burgesos, els güelfs, els gibel·lins, els francesos, els catalans, els genovesos, els pisans, els bolonyesos, el Sant Pare, els bisbes i molts d'altres, a qui acusa sobretot del pecat d’avarícia.

3.- El Purgatori és avorrit i el Cel val més no llegir-lo (llumetes, cant gregorià, teologia, Beatriu...). Els personatges i les històries més interessants són a l'Infern.

4.- Quan hi havia Emperador, es vivia més bé.

5.- A l'Edat Mitjana pots dir que el Sant Pare anirà a l'Infern, però, en canvi, si qüestiones la teologia o doctrina oficial, seràs un heretge menyspreable.

6.- M'encanten les històries de canibalisme que s'hi expliquen (totalment històriques, d'altra banda). El canibalisme sempre anima una història ensopida.

7.- Ulisses (Odisseu), que al món clàssic era tingut per un home enginyós i valent, un dels grans herois de la Guerra de Troia, a l'edat mitjana és un estafador, condemnat a l'Infern per haver entabanat els pobres troians amb allò del cavall.

8.- Molt bones, les històries dels darrers Hohenstaufen, Manfred i Conradino. Però per a mi la millor història és la de Guido da Montefeltro, senyor d'Urbino, que de gran s'havia penedit d'una vida de guerres i violència i s'havia retirat com a monjo franciscà en un monestir. El Papa Bonifaci VIII, mestre de tots els enganys, el fa cridar i li demana que l'ajudi a expugnar el castell dels Colonna, els seus enemics. Quan Guido li contesta que s'ha penedit de la seva anterior vida i que vol salvar-se, el Sant Pare li diu que no s'amoïni, que ell té les claus que obren i tanquen les portes del Cel. Al final, però, quan Guido es mor i Sant Francesc va a buscar la seva ànima, es troba que també hi ha anat un Querubí Negre. L'entitat infernal rebat intel·lectualment els arguments del sant i acaba enduent-se'n l'ànima a l'Infern.

Per què no fem un remake?

2011-01-12T22:58:00.012+01:00

Sóc de l'opinió que, si una obra està bé, perquè no deixar-la estar? O, dit en altres paraules: si una obra és una obra mestra, una genialitat, perquè posar-hi les grapes al damunt? Per què voler actualitzar-la, continuar-la, adaptar-la, modificar-la, versionar-la? Per què fer-ne un remake? Per què fer-ne una seqüela innecessària? La resposta és la mateixa que també valdria per a altres milers d’altres preguntes existencials: diners.

Tanmateix, el resultat de voler continuar, millorar o actualitzar una pel·lícula pot tenir un millor o un pitjor resultat.

En aquest post, el Comitè Editorial del Manies Meves, format íntegrament per mi i les meves pilotes, hem decidit atorgar els nostres particulars Òscars a aquestes pel·lícules que, en comptes d'incidir en un gènere en particular, han decidit basar-se de manera directa i descarada -i sense vaselina- en una pel·lícula anterior:

PITJOR REMAKE

- Un Crimen Perfecto (A Perfect Murder), 1998, dirigida per Andrew Davis. Remake de Crimen Perfecto (Dial M for Murder), 1954, d'Alfred Hitchcock.

MILLOR REMAKE

- Las Colinas Tienen Ojos (The Hills Have Eyes), 2006, dirigida per Alexandre Aja. Remake de Las Colinas Tienen Ojos (The Hills Have Eyes), 1977, de Wes Craven.

PITJOR SEQÜELA

- Matrix Reloaded (The Matrix Reloaded), 2003, dirigida per Andy & Lana Wachowski.

MILLOR SEQÜELA

- Aliens el Regreso (Aliens), 1986, dirigida per James Cameron.

PITJOR PREQÜELA

- Star Wars Episodio III - La Venganza de los Sith (Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith), 2005, dirigida per George Lucas.

MILLOR PREQÜELA

- El Padrino II (The Godfather: Part II), 1974, dirigida per Francis Ford Coppola. En realitat està considerada una seqüela de El Padrino (The Godfather), 1972, del mateix director, però la meitat de la pel·lícula explica fets anteriors a l'acció d'aquesta pel·lícula, per la qual cosa la podem considerar, si més no parcialment, una preqüela.

La Corbata

2010-12-26T20:56:00.007+01:00

Cada dia vaig a treballar amb trajo i corbata; excepte divendres, que és “causal day”. És norma de l'empresa.

Però no és ara la primera vegada que treballo amb corbata. De fet, ja hi havia treballat per primera vegada els anys 2000 i 2001 per a una empresa financera i per a una altra d'internet. En aquella època, jo ja pensava que, al tombant del segle i del mil·leni, no passaria gaire temps que la corbata caigués definitivament en desús. Al capdavall, ja portava més d'un segle de moda com a signe de distinció i professionalitat i poques modes havien durat tant. El bastó de caminar va passar de moda, com també va passar de moda la perruca, el mocador a la butxaca, el monocle i, fins i tot, el barret. Només la puta corbata continua vigent -incomprensiblement- com a complement totalment inútil!

La corbata podria tenir un cert sentit quan vas a veure un client, com a demostració de certa imatge i formalitat, però no entenc perquè m'he de posar corbata si m'he d'estar tot el sant dia escrivint davant l'ordinador. Per això encara entenc menys la gent que, essent “casual day”, quan no és obligatori portar corbata, quan ni tan sols el “jefe” en porta, i no han de veure cap client, continuen portant-ne. És que se senten més professionals quan porten un tros de roba lligat al coll? (És que saliven quan senten una campana?) És que volen ser més papistes que el Papa? És que, després de treballar el divendres, quan arriben a casa al vespre, per posar-se còmodes, es posen el pijama i la bata, però es deixen la corbata posada, perquè, en realitat, volen portar-la? No sé, jo quan no tinc visites i m'he de passar tot el dia escrivint davant l'ordinador, no em sento més professional per portar la corbata al coll, sino que, més aviat sento el pes de la seva total inutilitat. Fins i tot les vaques, que porten una esquella al coll, poden tenir el consol de saber que allò serveix per a alguna cosa.

Signe de formalitat i de distinció? La corbata em seveix perquè, quan vaig al Corte Inglés, la gent em pregunti on és la secció de mòbils. Amb la corbata, sóc un advocat, però també sóc un venedor del Corte Inglés, un comercial i un revisor de trens, però ja no és tan clar que pugui ser un polític, un ric o un poderós. Puc ser perfectament un “pringat” amb corbata. Només com a disfressa divertida li veig algun sentit. No oblidem que, al capdavall, també els pallassos porten corbata.

L'endogàmia és dolenta

2010-12-08T23:49:00.009+01:00

Sempre ho he dit. L'endogàmia és dolenta, i ha fet molt de mal. Si algú mai us ofereix de practicar-la, simplement digueu-li que no. A part de ser genèticament nefasta, és antinatural i antihumana. Qui voldria traginar-se una persona propera o familiar? Només un malalt.

Sé que aquest post em pot fer semblar un darwinista perillós, però què voleu que hi faci? He vist el mal que ha fet l'endogàmia al món i penso que el millor que es pot fer és combatre-la amb totes les nostres forces. Al meu poble s'ha practicat l'endogàmia amb naturalitat durant dècades i això ha portat a terribles conseqüències socials i de degeneració biològica. Posem aquí alguns exemples d'endogàmia i dels seus resultats:

- Carles II “el Fetillat”, darrer Rei de les Espanyes de la Casa dels Àustries. Vegeu-lo a la foto. És el que passa quan el teu tiet-avi per part de mare és alhora també el teu pare.

- Adolf Hitler. Els seus pares eren cosins.

- El Rei d'Espanya actual. Els seus pares eren cosins.

- Els controladors aeris. Com han informat els mitjans de comunicació, són un col·lectiu altament endogàmic. Hi ha qui diu que també els hi agrada donar pel cul.

- Els Faraons egipcis creien en l'endogàmia. Creien que el Faraó s'havia de casar amb la seva germana, que era la dona més pura. També creien que, després de morir-se, calia momificar el seu cos i conservar els seus òrgans en vasos canopis, per després ser enterrats en una enorme construcció piramidal amb tots els seus tresors i esclaus, perquè això era l'inici d'una fabulosa vida d'ultratomba. També creien que un déu amb cap d'animal pesaria el seu cor en una balança i en una altra hi posaria una ploma...

- Innsmouth. Una bonica vila marinera a la costa de Massachusetts. Fins als anys 20 del segle passat s'hi practivava l'endogàmia. Alguns dels vilatans no sortien de casa degut al seu aspecte poc sociable.

- Aleix Nikolaevitx, tsarevitx de Rússia. Patia una forma d'hemofília, com a conseqüència de la pràctica de l'endogàmia a la seva família, cosa que passava també a la majoria de monarquies europees. La seva delicada salut va fer guanyar prestigi i poder dins la cort russa al monjo Rasputin, un curandero analfabet amb presumptes poders taumatúrgics que va contribuir a precipitar els moviments revolucionaris en contra de la monarquia.

I, ja que parlem de Rússia, i com que s'acosten les entranyables dates de Nadal i Any Nou, us deixo amb aquest video del país dels Urals, que no té res a veure amb el tema del post, però que és molt divertit:

A les Muntanyes de la Follia

2010-11-22T22:20:00.012+01:00

Lovecraft + Guillermo del Toro

Quan la pel·lícula basada en el relat homònim de H.P. Lovecraft està ja del tot confirmada i fins i tot té ja una data d'estrena prevista per al 2013, no puc deixar de manifestar la meva il·lusió i frisança per veure per fi una pel·lícula de Lovecraft amb cara i ulls. No n'espero menys del director de Mimic, El Espinazo del Diablo, Hellboy i El Laberinto del Fauno. Quan l'any 2006 en Guillermo del Toro va venir convidat al Festival de Sitges, la M. i jo gaudíem en aquell moment d'una acreditació de premsa com a representants d'una web sobre cine friki. La M., que havia anat a la roda de premsa, em va trucar per demanar-me si volia que li fes alguna pregunta. Li vaig dir que li preguntés quan faria la pel·lícula basada en A les Muntanyes de la Follia. Jo sabia que ell es moria de ganes de fer-la. La M. li va preguntar i el director mexicà li va respondre que dissortadament era molt difícil trobar finançament per a una història que acabava amb final frustrant. “Però si em dónes 1 milió de dòl·lars, te la dedico”, li va etzibar el director de Mimic. És, per tot plegat, una bona notícia que els milions de fans de Lovecraft d'arreu del món poguem tenir per fi una pel·lícula que, en principi, atesa la trajectòria del director i la seva coneguda afició per l'autor de Providence, no crec que ens defraudi. Per cert, qui ha posat la pasta al final ha estat en James Cameron (sí, sí, el director de Terminator, Titanic i Avatar). Ja ens ho trobarem...

Polígons industrials

2010-11-22T22:09:00.006+01:00

Un lloc ideal per passar-hi les vacances

Si hi ha un lloc al món especialment odiós, aquest lloc és, sens dubte, un polígon industrial. Els polígons són llocs que procuro evitar amb tota la meva ànima, però que “fats perseguidors” (com els que van enviar en Bonaventura Carles Aribau fora de Catalunya) s'encarreguen sovint d'enviar-m'hi, malgrat totes les precaucions.

Sovint he d'anar a visitar empreses per fer-hi auditories de protecció de dades. El darrer cop em tocava anar anar a una empresa de Sant Adrià del Besòs, que, segons el tmb.cat, només era accessible, per mitjà de transport públic, amb tren. El fet que no hi hagués metro ja m'hauria hagut de fer sospitar, però tenia massa feina i estava massa atabalat per sospitar. Sobre el mapa de Google Maps, no semblava un polígon. Així que agafo el tren i baixo a Sant Adrià. Segons el mapa, són 10 minuts de caminar fins a l'empresa. De seguida m'adono de la catàstrofe. Estic jo tot sol amb un trajo caminant per un lloc completament deshabitat: una carretera amplíssima per on només circulen camions carregats de productes industrials, no pensada per a vianants, sense serveis, ni botigues, ni fanals, ni res que pugui recordar a un poble, una ciutat o la civilització: només camions enormes que circulen sorollosos i edificis industrials quadriculats a banda i banda que es retallen contra el cel i projecten llurs ombres amenaçadores sobre l'asfalt. Sóc al territori del polígon industrial.

Al polígon les normes són diferents: no hi ha voreres, ni passos zebra, ni cap facilitat per als vianants. De fet, els vianants són l'últim esglaó en la jerarquia social. No hi tenen drets. Si volen travessar la carretera, han d'assumir el risc de fer-ho per qualsevol lloc i morir atropellats pels camions. La carretera sembla a mig fer, perquè no hi ha voreres, i als marges creixen tot d'herbotes i bardisses, per on resulta molt difícil desplaçar-se a peu. Tinc la sensació de ser l'únic ésser humà en un món post-apocalíptic, l'únic vianant, errant tot sol d'una banda cap a l'altre com un boig, avançant amb penes i treballs per un marge de la carretera. Però de seguida veig algun indigent i algun obrer immigrant que també pul·lulen per allà, i em miren estranyats. Per què no va en cotxe, com tothom?, deuen pensar.

Al polígon, els carrers no tenen nom -o no tenen plaques identificatives- i les naus no tenen una porta per on entrar de forma civilitzada. Sovint s'ha d'entrar pel taller, on els toros porten palets d'un cantó cap a l'altre i les màquines produeixen sorolls eixordadors. Cansat i suat, pico la porta d'aquella nau, una entre cent, totes idèntiques. Pico la porta i m'obren, i accedeixo per fi a la comoditat d'una oficina. Semblava impossible. Però no s'hi val a relaxar-se. Caldrà que la visiti no duri gaire. No m'agradaria trobar-me encara al polígon quan es faci fosc...

Tempus fugit

2010-11-15T22:44:00.019+01:00

La sensació que el temps se m'escapa cada dia és més punyent. Cada dia, d'ençà que em llevo i fins que me'n vaig a dormir, és una lluita acarnissada contra el temps. Corro per travessar el carrer, quan el semàfor està a punt de posar-se vermell, i corro també per agafar un metro que veig, sento o intueixo des de lluny que acaba d'arribar. No vull esperar, no vull fer cues. Sempre corro, i el pitjor és que em fan ràbia tots els que no corren.

Constantment penso en com es podrien fer les coses d'una altra manera per estalviar temps. He millorat els matins. Des que sona el despertador i fins que surto de casa passen 25 minuts: bec aigua, esmorzo un bol de cereals, cafè i galetes, miro el 3/24, faig el llit i em vesteixo amb trajo i corbata. Tot plegat, 25 minuts. Odio la gent que necessita 1 hora al matí per fer la meitat de coses que faig jo. Dropos!

Aquest només 5 minuts ?

Al gimnàs, per on també es deixen caure molts dropos (alguna estona us parlaré de l'afició que té la gent a fer cues, com si les màquines del gimnàs fossin les atraccions de Port Aventura), hi ha una doble porta de vidre al vestuari. El més senzill en un gimnàs tan concorregut seria esbrinar quina és la forma més ràpida i còmoda de moure's a través de la porta. Però no!!! La gent no vol el mètode més ràpid. La gent s'atura a a la porta i l'aguanta per al que ve al darrera, quan el que ve al darrera haurà d'aguantar la porta igual tant si el de davant l'aguanta com si no. Però la gent no gosa passar sense aguantar la porta per al que ve darrera, i així l'únic que aconsegueixen, en aturar-se, és que tots dos perdin el temps.

El temps ens fuig. En qualsevol cas: jo no faig cues.

POC PROFESSIONALS

2010-10-26T23:21:00.002+02:00

Em sap greu haver d'insistir un altre cop sobre aquest tema, però és que em fa bullir la sang. En aquest país, poques coses hi ha tan terribles i lamentables com la poca professionalitat i el pèssim servei que ens ofereixen a bars, botigues i restaurants. I això que som un país de serveis! No s'hi val a generalitzar; no és el mateix el servei a Vic que a Barcelona, ni tampoc és igual a tots els establiments, però la conclusió global és esgarrifadora.

La gent s'ha acostumat al tracte degradant, maleducat, ineficaç i desprovist de qualsevol professionalitat, fins al punt que creuen que això és la normalitat, i es neguen a veure qualsevol possibilitat de millora. Fins que surts a l'estranger i t'adones que l'excepció som nosaltres, i que a tot arreu, sigui un país més ric o més pobre que el nostre, la gent del sector serveis és conscient que el client li paga el sou i procura fer bé la seva feina i servir-lo. No demano pas que siguin uns llepaculs. Només demano que siguin professionals. Que quan entris a un lloc, et vulguin atendre, i no hagis de ser tu el que els hagi d'anar al darrera i encara sembli que els molestes. No demano que siguin uns pallassos. No vull que els cambrers facin bromes suades i forçades, que em vulguin fer riure, i que s'agafin unes confiances desproporcionades, fins al punt que et facin sentir incòmode i passar vergonya aliena. Només vull que facin la seva feina. Que facin la seva feina, igual que jo faig la meva. I prou.

Tot això que dic puc demostrar-ho amb els següents exemples. Hi posaré també exemples d'experiències viscudes a Grècia, que se suposa que és un país més pobre que el nostre.

EXPEMPLE 1: DEMANES CONSELL EN UNA FARMÀCIA PER COMPRAR UN MEDICAMENT

A GRÈCIA

Després d'explicar quins símptomes tens, l'auxiliar de farmàcia, que t'ha escoltat atentament, t'explica pausadament, amb paraules entenedores, quin creu que és el problema i el medicament que creu que t'hauries de comprar. Al cap d'un minut, el farmacèutic, que ha sentit la conversa des de la rerebotiga, apareix a la botiga i matisa l'opinió de l'auxiliar, amb la intenció de donar-te una millor informació com a client. Marxes content amb un medicament que et curarà.

AQUÍ

L'auxiliar de farmàcia pontifica que has de comprar el medicament tal, sense deixar-te acabar d'explicar. Quan vols insistir en el problema i els seus símptomes, per estar segur que l'auxiliar ha entès bé la pregunta, el farmacèutic titular apareix i, com si no hi fossis, pregunta una cosa a l'auxiliar. Gairebé cridant, el farmacèutic i l'auxiliar discuteixen davant teu sobre un tema intern de la farmàcia que a tu tant te fot. Quan no veus el moment d'acabar de preguntar, decideixes no tornar a aquella farmàcia.

EXPEMPLE 2: DEMANES UNA CERVESA EN UNA TERRASSA D'UN BAR

A GRÈCIA

No has d'anar mai a la barra, encara que t'estiguis dret amb els teus amics en un racó de la terrassa, perquè està plena a vessar. El cambrer apareix al cap de no-res, et demana què vols a tu i a 10 persones més, et diu que sí a tot i torna al cap de 5 minuts amb totes les begudes, donant a cadascú el que ha demanat, perquè es recorda perfectament de totes les cares i del que ha demanat cada cara. Cobra allà mateix i torna el canvi a tothom.

AQUÍ

Si no t'asseus en una taula, ja saps que hauràs d'anar a demanar a la barra. Ningú no et preguntarà mai res. Si t'asseus en una taula, no apareixerà ningú durant una llarga estona, durant la qual et plantejaràs diverses vegades si has d'anar tu mateix a demanar a la barra, ja que podria ser que el cambrer estigués ocupat mantenint una conversa intrascendent amb un seu amic. Al final, però, fent molta paciència, apareixerà el cambrer. A partir d'aquí només has d'esperar l'errada o la manca de professionalitat, que pot manifestar-se en diferents circumstàncies, de forma alternativa o conjunta:

- Quan vols seure, el cambrer et diu que estan tancant, que no poden fer menjars perquè la cuina està tancada, que no poden acceptar comandes de menjar perquè estan saturats, que ell avui està sol i que trigaria molt a servir-te... Els arguments per no servir a un client poden ser variats i inversemblants, amb l'únic límit de la imaginació humana.

- Demanes un cafè amb llet i el cambrer et respon “¿un café con hielo?”. Proves de tornar-ho a demanar en la teva llengua al teu país, però el cambrer no t'entén i, és més, sembla que es molesta perquè tu sí saps castellà i no et dóna la gana de fer-lo servir. Et sents idiota i penses que el cambrer no té ni puta idea d'on és, ni vol tenir-ne. A partir d'ara, parlaràs en castellà a tots els que, pel seu aspecte físic, semblin venir d'un altre país.

- El cambrer està cansat, atabalat i porta mala llet degut a la feina horrible que té i que l'obliga a passar-se llargues hores en aquell bar. No amagarà el seu estat d'ànim, sino que te'l farà avinent. Potser fins i tot esperarà que el planyis.

- El cambrer, quan li demanes una cosa, no et contesta. No diu res, ni sí ni no, es gira i continua el seu camí. Potser se'n va a parlar amb altra gent. No saps si t'ha entès, si et servirà o què passa. Hauràs d'esperar una quanta estona més per saber la resposta a la teva inquietud.

- Després de demanar, el cambrer no tornarà a aparèixer durant una llarga estona, temps durant el qual et plantejaràs diverses vegades anar a la barra a preguntar què ha passat. Si resulta que falta una cervesa, però el teu cambrer no torna, te la pot portar un altre cambrer. El cambrer d'abans apareixerà al cap de molt temps, i es mig disculparà donant la culpa a uns altres clients, que l'han torbat. Si ja t'ha portat la cervesa un altre cambrer, somriurà i dirà “doncs aquesta ja me la bec jo”. I tema solucionat.

- Després de demanar, el cambrer no portarà el que li has demanat. Portarà, per exemple, una clara que ningú no ha demanat. Somriurà i dirà “doncs aquesta ja me la bec jo” i avall, que fa baixada.

- Demanar el compte pot convertir-se en una gesta heroica de proporcions olímpiques. Al nostre país, tothom està sempre molt ocupat als bars i restaurants, i pagar a la caixa es considera una alternativa raonable, que no garanteix, tanmateix, que no t'hagis d'esperar. Llavors, és probable que hi hagi un problema de comprensió, gestió, registre... Et demanaran a quina taula estaves, perquè a ells no els hi consta, i què has demanat. La desatenció i el menyspreu mostrat envers la teva voluntat de pagar et fa pensar que potser no volen els teus diners. Només volen que els deixis en pau, cosa que és un contrasentit, perquè precisament el que tu vols en aquest moment és deixar-los en pau a ells. Per sempre.

MORALINA: Les crítiques que faig al sector serveis del nostre país no són destructives, sino que responen a una voluntat de millora. No s'hi val a dir que ningú no vol fer aquesta feina i que els pobres amos han de llogar pobra gent estrangera que no hi té cap interès. Els amos en tenen la culpa: són ells els que han de vigilar els empleats, procurar que puguin atendre bé a la gent i en la seva llengua i, en definitva, no banalitzar la prestació d'uns serveis que són un dels pilars de la nostra economia. Però també nosaltres en tenim la culpa, perquè ho acceptem tot.

Petits pensaments per a a un país petit

2010-10-25T23:42:00.009+02:00

Per Sa Santedat el Yogi Chandraputra

El gran Yogi Chandraputra, gurú, líder espiritual, expert en coaching i assessor de marketing, també conegut al subcontinent indi com al “déu de les coses petites” (en clara al•lusió als 2 micro-penis que li atribueix la tradició popular, de l’època en què treballava a la indústria del porno“bizzarre”) ens il·lustra novament amb les sentències més significatives de la seva filosofia. Heus ací alguns extractes del seu nou llibre “Quién se ha llevado mi Ferrari? Marketing para funcionarios”, escrit conjuntament pel Yogi, el seu nebot Bubu i la mare que els va parir.

1.- La veritat és important, però la mentida, de vegades, pot salvar el món.

2.- Dir la veritat és vulgar i molt fàcil. Els retardats, els nens i els borratxos solen dir la veritat. El mèrit és dir mentides, recordar-les totes, i que no et pillin.

3.- La corbata està sobrevalorada i porta ja més de cent anys de moda. Proposo retornar a la toga porprada com a símbol d'elegància i casta dominant. Fa més mediterrani.

4.- La poligàmia pot ser divertida, però és complicada de gestionar.

5.- En una empresa, fer els escrits que després presentarem al client en “Times New Roman” o “Garamond” (encara!!!) hauria d'estar prohibit.

6.- El canvi climàtic no és dolent: al capdavall, ha permès que molts conferenciants, productors de documentals, ex-polítics en decadència, científics i empreses d'assessoria mediambiental s'hi guanyin la vida.

7.- La propera gran exploració científica de la humanitat no serà Mart, ni l'ADN, ni la vida alienígena. Serà l'Infern. Ja tardem a descobrir-lo, i seria una putada que no existís: el món seria un lloc una mica més trist i injust sense l'Infern.

8.- El menjar està sobrevalorat. Al final, sempre acaba al wàter.

9.- Si ets calb, baixet, portes barba i ulleres, no cal que t'obsessionis amb anar al gimnàs. Per més fort que et posis, la gent continuarà veient un home calb, baixet, amb barba i ulleres (i, després de tot això, potser també musculat).

El Blog Zombie

2010-10-25T23:38:00.004+02:00

Gràcies, amics, pels milers de peticions desesperades demanant que torni a ressuscitar aquest gran blog, que ha estat el “Manies Meves”. Hi he estat pensant durant dos segons, i al final he arribat a la conclusió que és el meu deure ciutadà i sagrat tornar a escriure en aquest petit espai que la xarxa tan amablement m'ofereix. Si, arran també de nombroses peticions, el gran escriptor Arthur Conan Doyle es va sentir moralment obligat a ressuscitar literàriament el seu emblemàtic Sherlock Holmes després d'haver-lo fet caure espectacularment per una cascada (hauria estat un pèl més complicat si l'hagués fet caure per una trinxadora de carn...), com no m'hauria de sentir jo igualment obligat a ressuscitar aquest blog de merda? De nou, gràcies, amics, pels milers de mostres d'amor i respecte que m'heu enviat. Faig tornar el blog de la mort. El ressuscito. I ho faig més maniàtic i desequilibrat que mai. Benvinguts al Blog Zombie.

Impressions sobre el DIR a què m'he apuntat

2010-05-06T00:16:00.000+02:00

El Sr. Cuní s'entrena habitualment al Holmes

Avui he fet una bestiesa molt grossa. Degut a un recent canvi de feina, m'he canviat de gimnàs. Molt a contracor meu, he deixat el millor gimnàs de Barcelona, el luxós i espaiós HOLMES PLACE d'Uquinaona, on em trobava sovint el gloriós Josep Cuní, per anar-me'n a un DIR que val gairebé el mateix. He pagat 6 mesos de cop, he llogat una taquilla i m'han regalat un MP3. També m'han regalat una motxil·la DIR, perquè quan la porti tothom pugui saber on vaig. D'aquesta feta, se m'han plantejat algunes preguntes:

1.- Per què m'han cobrat 12,5 Euros de fiança per llogar una taquilla en què a penes hi caben unes vambes? És el que valen més de dues mensualitats. Havia sentit a parlar de les fiances per lloguer de pisos o cotxes, però una fiança per una taquilla? Tenen por que hi visqui? Tenen por que la destrossi per dins? Com es destrossa per dins una taquilla per a les vambes? Al final no em tornaran la fiança perquè em diran que l'han de netejar o pintar?

(per cert, aprofito per dir que la caríssima taquilla de vambes estava brutíssima, i he hagut d'esmerçar uns minuts de la meva vida en netejar-la amb la tovallola)

2.- Tenint en compte que em costa gairebé el mateix el DIR (el DIR que vaig ara) que el HOLMES PLACE, per què al DIR no hi ha cap material mínimament car?. Tot està fet de plàstic, ferros vells i fluorescents. Calen tants fluorsescents i tanta llum a les dutxes, com si estiguéssim a l'oficina? I que les dutxes siguin de plàstic? Materials tan cars com ara la fusta, el vidre o la pedra (imagina't!) són absents a tot el gimnàs.

3.- El DIR no és tan cosmopolita. No hi ha estrangers, ni tants gays explícits, ni tants vells, però, per contra, hi ha més jovent i gent de mitjana edat. La gent, però, es veu més seriosa, més musculada, va més a la idea. Ja em va bé. El Holmes Place darrerament semblava una cockteleria.

4.- Al DIR l'espai està aprofitat "a tope". Tots els racons estan plens de gadgets, màquines i coses. Mires a un racó, i et trobes una màquina de mesurar la pressió de la sang. Fins i tot les colxonetes per fer abdominals són la meitat que al Holmes. Tot és més reduït i barroc, però en canvi la gent no es toca. Al Holmes tot és molt més gran, però incomprensiblement sempre hi havia problemes d'espai i acabaves topant amb tothom.

5.- Al DIR gairebé no hi veus monitors. Fantàstic! El Holmes estava ple de monitors (que pagaves tu). Sovint, semblaven desvagats i avorrits, i llavors vigilaven que tothom fes els exercicis bé (sensació d'estar vigilat, uf) o venien a donar-te conversa (banal) i, per tant, a distreure't de les teves obligacions. Això s'ha acabat.

L'Arnold també anava al gimnàs

Tot esperant encara l'holocaust zombie

2010-04-20T23:42:00.000+02:00

Un cop ja superada la idea ridícula (i falsa) que una pandèmia de grip porcina (diguem-ne grip nova, grip A, què hi fa?) podria ser la causa de la fi del món, podem continuar fantasiejant amb una sortida de tot plegat, que, en opinió del vostre humil servidor, només podria passar, amb una certa dignitat i tancament de cercle filosòfico-religiós, per un holocaust zombie. O és que no ens parlen ja les antigues escriptures de la resurrecció dels morts?

Mentrestant, ens hem d'anar conformant amb aquests avisos o espants que ens fa la Natura en forma de terratrèmols o volcans, que tant bé han sabut aprofitar alguns cineastes. El darrer i més immediat, el núvol de cendra gegantí que encara plana sobre Europa i que ha neutralitzat la major part de l'espai aeri europeu. Natura, 1, Humanitat, 0. Si algú encara tenia alguna fe en la capacitat destructiva de l'home, que ha demostrat ésser ridícula i sobrevalorada (creació de virus i posterior venda de l'antídot, centrals nuclears, propaganda sobre el canvi climàtic, etc.), s'adonarà ara que la Natura ens dóna una nova lliçó d'humilitat. La Natura guanya el partit, de moment. L'home encara no ha estat mai capaç de contaminar tant l'estratosfera com per provocar la cancel·lació de 126.000 vols. Però no perdem l'esperança. Hem superat l'època de tensió nuclear, el forat de la capa d'ozó (quant mal ens van fer els aerosols!), l'extinció de la foca monjo, el perill dels transgènics, les dioxines, els mòbils, la SIDA i la grip porcina. Però qui podrà lluitar contra els nostres congèneres traspassats, acabats de llevar de la terra freda i tendra al ritme d'uns versos recitats per Vincent Price, sobretot si són capaços de córrer? Només els més ràpids. I els més valents, espero.

Vicent Price, un ídol meu; mort, com tots els altres

A diferència del cap de la irreductible tribu de gals, no tinc por de res, ni tan sols que el cel ens caigui al damunt. Ni tan sols dels morts, quan tornin de de llurs tombes.

Titulars impossibles

2010-03-31T23:26:00.000+02:00

Alguns titulars de diaris que no veurem mai l'any 2050:

MUY INTERESANTE: "El Sol siempre giró alrededor de la Tierra"

La Iglesia medieval tenía razón. Galileo culpable de la confusión. Además, la Tierra es plana y está sostenida sobre cuatro elefantes, como ya había insinuado el filósofo Terry Pratchett.

AVUI: "Catalunya no ha existit mai"

El país mediterrani va ser una invenció del nacionalisme català, que ara tots paguem. Espanya, en canvi, existeix des l'època dels romans i ningú la va construir com a nació.

LA VANGUARDIA: "Alemanya expulsada de la Unió Europea"

Les altes taxes d'atur i el fet que la majoria de la seva població no es consideri musulmana ha estat determinant per a la seva expulsió.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA: "José Montilla sempre va tenir una carrera universitària"

Ho va amagar-ho tot el temps per assemblar-se a la majoria dels votants.

EL PAÍS: "La Comunidad Valenciana deroga la ley de la gravedad"

Tras declarar oficialmente que el valenciano es una lengua distinta del catalán y legalizar la inexistencia de Dios, los políticos valencianos se atreven con las tesis de Newton.

LA RAZÓN: "El castellano ya sólo lo habla un 40% de la población de España"

En algunas ciudades españolas, como Madrid o Valladolid, ya sólo un 5% de la población reconoce tenerlo como lengua materna. El catalán es la lengua de moda en España, el mundo y el universo (sólo hay que ver Star Trek en el Canal 33). La asimilación lingüística y cultural resulta imparable.

EL TORELLÓ: El president de Catalunya, Josep Anglada, rep la delegació diplomàtica magrebina a Vic.

El President català afirma que els catalans emigrats a terres magrebines només volen treballar i millorar les seves condicions de vida, cosa que ajudarà els països receptors.

ARKHAM ADVERTISER: A en Severí Vinyoles se li acaben els ous.

El Sr. Vinyoles ha declarat esgarrifat: "Què vindrà després? La llet? Les llaunes de tonyina? Les taronges? La cervesa?"

El paper ho aguanta tot

Anti-Curriculum o com no ha de ser un currículum

2010-03-11T15:51:00.000+01:00

CURRICULUM: SR. CÀLDIL ELNOM

Al curriculum cal posar-hi una foto només de la cara i sense fons

Dades personals (XXXXXXXX)

Permís de conduir: Targeta Bicing

Email: caldil@putalocura.com

Formació:

2009 Curs de guitarra CEAC: "Aprenda a tocar la guitarra en tres semanas".
2009 Curs de cuina a l'Ajuntament d'Ascó: "Els principis nuclears de la nostra cuina".
2008 Curs de Klingon a través d'un curs online.
2007 Màster en Parapsicologia per la UNED

1995-2006 Diplomatura en Filosofia per la Universitat de Cerdanyola del Vallès (em falten només 49 crèdits)

Idiomes:
Català, castellà, Klingon

Informàtica:
Windows, Facebook, Messenger, GTA

Experiència laboral:
De 01/07/2009 a 01/01/2010 Perceptor d'una pensió per incapacitat de la Seguretat Social, fins a sentència judicial revocatòria (querella per estafa pendent)

De 01/01/2007 a 01/06/2009 Compliment de condemna a la presó Model de Barcelona, per una acusació infundada de robatori i furt.

De 01/02/2006 a 15/05/2006 Trilero a les Rambles i guia turístic.

De 25/01/2006 a 30/01/2006 Home-bala i voluntari del públic (ganivets) al Circ Catacrec.

De 02/01/2006 a 04/01/2006 Professor de filosofia al col·legi privat "La Truja", de Manlleu.

Aficions:
Alcohol, jocs de rol, pornografia

Malson

2010-03-08T17:50:00.000+01:00

M'encanta Henry Fuseli

L'altre dia me'n vaig anar a dormir a casa del meu avi. És una casa molt vella i fosca, amb tot de retrats familiars (la majoria són de gent que ja és morta), un rellotge de pèndol que fa segles que està aturat i diverses imatges de sants repartides per tota la casa. M'havien donat la clau perquè hi passés la nit, degut a circumstàncies que ara no vénen al cas. Sabia que no hi havia ningú a la casa en aquells moments, però, pel que tenia entès, hi havia diverses persones que en tenien la clau. Així que, per evitar espantar ningú, vaig procurar fer la meva entrada sense fer gaire fressa, vaig encendre un llum i vaig dir hola en veu alta. Com era previsible, no hi va haver cap resposta. Aquella casa, tal com la recordava des de petit, sempre semblava estar mig a les fosques, en una eterna penombra que la feia característica, juntament amb aquell mobiliari antic i aquella olor de resclosit peculiar.

Quan em vaig ficar a dins el menjador, vaig sentir un soroll estrany i repetitiu. Era com un crec-crec, com el so que fan els grills o les cigales, però molt més eixordador. Vaig pensar que devia haver-hi algun insecte a la casa, i vaig buscar pel terra, però no vaig trobar res. Llavors, em vaig adonar que a damunt del sofà hi havia un gros embalum, tapat amb una manta. Eren coixins? Era una persona ajaguda? Vaig tenir una esgarrifança, pensant que potser hi havia algú desconegut dormint allà... El crec-crec es va fer més intents, i vaig fer un cop d'ull al terra per buscar quina mena d'insecte podia fregar les seves ales amb tanta força i fer tanta fressa; aquest cop vaig tenir sort; esmunyint-se per sota una porta, tres o quatre insectes de la mida d'un dit semblaven fugir de la meva presència. El cor em va fer un salt. Quina mena d'insectes eren aquells? Em vaig girar i vaig veure que l'embalum es movia al sofà, que alguna cosa es movia solta la flassada, i em vaig afanyar a dir "hola" i "sóc jo", no fos cas que espantés a la persona que dormia allà, però no vaig tenir cap resposta. De sota les mantes, es va alçar una figura enorme i fosca, amb unes cames llarguíssimes, que no vaig reconèixer. Tenia un rostre inescrutable, sense ulls, sense boca, sense nas. Amb una veu fonda i estranya, em va dir: JO NO SÓC NINGÚ.

El gimnàs: estereotips

2010-02-18T10:53:00.000+01:00

Fent estiraments al gimnàs

Jo vaig al gimnàs un parell de cops per setmana. Com fa tothom, hi vaig per sotmetre el meu cos al pes i moviment de màquines, peses i cintes corredores. "Mens sana in corpore sano". "Per lluir s'ha de patir". A diferència de molts parroquians, tanmateix, quan sóc al gimnàs, vaig a la idea i no m'entretinc en vida social, coneixences o xerrameca vana. No hi perdo el temps, vaja. Taula d'exercicis i fora.

Com que em passo molta estona sol i sense parlar amb ningú al gimnàs, mentre faig els exercicis, em distrec observant la gent. M'imagino les seves motivacions, les seves fites, les seves ocupacions, i així passo l'estona. Com a conseqüència d'aquesta imaginació desbordant i d'uns prejudicis, malgrat tot, reconeguts, he fet una classificació absolutament científica de la fauna que s'aplega al gimnàs segons estereotips:

- EL GUAY.- És homosexual, exhibicionista i va vestit, pentinat i decorat a la moda (samarretes de tirants violetes, pantalons molt curts, etc.). Molt sovint escolta música amb un IPod o mòbil intel·ligent. Sens dubte, és un personatge intel·ligent i educat, probablement dissenyador i amb un alt poder adquisitiu, però la seva mania de somriure tota l'estona per ser més guay o, fins i tot, de posar-se a ballar de sobte al ritme de la música que només ell escolta (no pot evitar-ho) el delaten com a estereotip.

- EL GUAY VELL.- És com el guay, però molt més vell i educat. Porta molts anys "matxacant-se" al gimnàs, i el probable abús d'esteroides l'han deteriorat. No calla mai i es relaciona amb tothom, sobretot amb la gent més guay. No treballa gaire al gimnàs, i els seus patètics intents de lluitar contra el temps mitjançant l'ús de roba, cosmètics i pentinat de noi de 16 anys són totament futils i ridículs.

- EL XULO PISCINES.- És heterosexual, bocamoll, xulo i, sovint, maleducat. Té aspecte d'un estadi més reculat en l'evolució humana. Degut a l'abús d'esteroides i l'augment de testosterona, s'ha envellit fins aparentar ser molt més gran del que és, se li han marcat les faccions de la cara de forma grotesca i el seu cos ha adoptat una aparença sobredimensionada i antinatural. Ell, tanmateix, pensa que és molt atractiu i que pot seduir qualsevol femella pel sol fet de ser ell, sense haver de demostrar cap intel·ligència. Per exemple, si és calb, pensarà equivocadament que afaitant-se el cap farà que la gent dubti que és calb. És un escàndol veure com fa els exercicis, fent esforços i xisclant com si l'estiguessin matant. És probable que sigui vigorèctic i, per tant, un malalt. Sense els muscles no seria gaire agraciat i, no cal dir-ho, continuaria sent molt burro. Amb els muscles, si més no, pot tenir una presència discutiblement atractiva.

- EN CALIMERO.- En Calimero és probable que també sigui guay (la majoria de persones que van al gimnàs ho són), però la naturalesa l'ha desproveït de qualsevol gràcia natural, física i mental. No obstant, s'esforça a parlar amb els més guays, fer-se'n amic i vestir-se com ells. Tot és inútil. A més, com que perd tant el temps, no millora mai la seva condició física. Es posa samarretes i roba esportiva guays, però no arriba al nivell. La samarreta del club ciclista del teu poble mai podrà considerar-se guay i seria bo que algun dels teus pretesos amics t'ho digués.

- EL MANDRÓS.- És de mitjana edat, força trempat i el seu tema preferit és el Barça (o el futbol, vaja). És probable que el mandrós treballi en alguna feina que no li exigeixin res, o que vingui d'una família rica. Altrament, no s'entén que pagui un gimnàs tan car per perdre-hi el temps d'una forma tan miserable, parlant amb la gent, mirant la tele, seient en una màquina sense fotre res, etc. Això sí, no desaprofita mai l'ocasió per saludar la gent i fer-se el simpàtic (una excusa com una altra per no haver de posar-se a fer un exercici). Al vestuari, es desenvolupa com a un ésser absolutament patós, escampant tota la seva roba en una àrea de 2 metres a la rodona per després haver de recollir-la al cap d'un període de temps llarguíssim en què una persona normal podria vestir-se i desvestir-se 4 vegades. Amb el perjudici que això causa als altres parroquians.

- EL HIPPY.- El hippy és un senyor gran que porta els cabells llargs amb cua o estarrufats. No va de guays, però els estranys exercicis que fa al gimnàs el delaten com a estereotip: estiraments amb un bastó o corda, la bola aquella enorme blava, abdominals, flexions estranyes... Probablement és vegetarià, vegà o pastanaga, i s'alimenta d'infusions, arrossos de cultiu biològic, embotits vegetals i ginseng. És educat i endreçat.

- EL NERVI.- És un dels personatges que fan més ràbia, ja que no para de moure's d'un cantó cap a l'altre, imposant la seva patètica presència i volent acaparar totes les màquines ell sol. És sec i poca cosa, de vegades calb, i s'identifica generalment per la seva actitud proactiva i la seva mania (o probable addicció) de mastegar xiclet contínuament i movent la mandíbula de forma exagerada. Sol ser força social i no malaguanyarà mai una oportunitat per tirar la canya.

- L'OPERADA.- És una senyora gran i "pija" que, en contra del sentit comú, va decidir estirar-se i/o operar-se la cara en un intent inútil de lluitar contra el temps. El resultat és que, paradoxalment, ara és un estereotip de dona operada, un rostre i un cos que no lliguen, una cara que té clarament una cosa estranya i antinatural que no correspon.

NOTA FINAL: S'han detectat alguns casos d'acumulació d'estereotips en una mateixa persona. És a dir, un personatge que és guay i mandrós alhora, per exemple. Tot i això, algunes acumulacions, en canvi, com ara, per exemple, nervi i mandrós, no són possibles per raons evidents.

El meu veí és en Norman Bates

2010-02-04T14:07:00.000+01:00

Toc, Toc!

S'ha fet fosc, estic cansat de treballar tot el dia i, quan tot just acabo d'arribar al pis amb les bosses de la compra, sento que truquen a la porta. M'estranya que em truquin a la porta, però vaig a obrir i em trobo un senyor d'uns cinquanta anys, vestit amb bata i pijama, com si s'acabés de llevar. Em diu agrament "vine amb mi, si us plau", es gira i comença a baixar les escales. "De què es tracta?", li pregunto desconcertat. "Que heu estat fent forats tota la tarda, d'això es tracta", em contesta tot nerviós, sense poder dissimular cert empipament. L'acompanyo fins al seu pis, que és paret per paret amb el meu, i descobreixo que és una fotografia invertida del meu. Em sorprenen els mobles antics i els caps d'animals dissecats que pengen de les parets. M'ensenya la seva habitació, també envoltada d'animals fantasmagòrics en posicions retorçades que ens agoiten amb ulls morts i cristal·lins. Em pregunto com pot dormir envoltat de bèsties que en algun moment foren esventrades i reomplertes de sorra, paper i palla.

El meu veí em diu que treballa de nits i dorm de dia, i que aquella tarda no ha pogut aclucar l'ull per culpa d'un "taladro" que ha sonat tota la tarda. M'ensenya una esquerda a la paret. Es pensava que l'havia fet jo amb el "taladro", però resulta que no. Li explico que he estat fora tot el dia i que jo no faig mai forats. Fins i tot m'ofereixo per ensenyar-li la paret del meu pis i l'absència total de forats (tot i que alguna esquerda també hi és, són cases velles). Se'm queda convençut. El "taladro" devia ser d'un altre veí, però se sent com si fos al costat. Ja passa, als pisos. No em puc estar de preguntar-li pels animals dissecats. Em contesta tot orgullós: sóc TAXIDERMISTA...

Viatge a Berlín

2010-01-18T10:31:00.000+01:00

Imatge de l'alberg de joventut on ens vam allotjar

Si alguna cosa caracteritza Berlín després d'anys de règim comunista i dominació soviètica, és que, d'entre les grans ciutats alemanyes, és la més caòtica, bruta, pobra i alternativa. És la més Varsòvia de totes, res a veure amb les pròsperes ciutats del sud, endreçades i conservadores. La música electrònica hi sona en gairebé tots els locals de sortida nocturna, per on pul·lulen artistes i bohemis de tota mena. Tot i això, la gent és, malgrat tot, alemanya, i això la fa més educada i organitzada que nosaltres.

La discoteca Berghain de Berlín es caracteritza, entre altres coses, per no tenir límits de tancament (segons em van dir, hi ha gent que es lleva d'hora un dissabte o un diumenge, esmorza i llavors va a aquesta discoteca fins al migdia) i presumeix de ser la discoteca més important d'Europa (!). També té fama de ser un punt de trobada de gays, artistes i alternatius, i té un "quarto fosc" i tot. Tota una atracció turística, revestida d'una curiositat degudament conreada per una web que amaga més que no pas informa, i per uns flyers de la mida d'un pòster. El porter, un homenàs amb tot de piercings i tatuatges a la cara, quan ens va veure venir, ens va dir que no hi podíem entrar. No ens en va donar cap motiu, però suposem que no ens devia veure prou alternatius.

La proverbial puntualitat prussiana portada a l'extrem en forma de rellotge gegant

Al Neues Museum pots veure el rostre encisador de la reina egípcia Nefertiti, que sobta per l'harmonia i bellesa de les seves faccions. Com pot ser que fa més de 3.000 anys els egipcis ja fossin capaços d'un art tan perfecte i que a Europa, en canvi, fan només 600 anys, es representessin les persones com si les hagués dibuixat un nen? Al Pergamonmuseum, vam veure la Porta d'Ishtar i l'Altar de Pèrgamon, entre altres meravelles del món antic.

Finalment, una cosa que m'ha sorprès és que a Berlín la gent et mira directament als ulls, la qual cosa ens porta a la meva teoria al respecte:

LA MEVA TEORIA SOBRE LA GENT QUE ET MIRA ALS ULLS

La meva teoria consisteix en què hi ha una gran barrera divisòria que situa, a un costat, els que van pel carrer i miren als ulls de la gent, i, a un altre costat, els que eviten mirar directament a la cara dels desconeguts. Al meu entendre, no mirar directament als ulls és un signe de civilització. La gent no mira directament als ulls a Barcelona, ni a París, ni a Tòquio, ni en general a cap gran ciutat occidental i/o civilitzada. Com més gran i civilitzada és la ciutat, més evita la gent la mirada directa. Els sudamericans miren molt als ulls, i també ho fan força, en general, espanyols i italians, més que no pas la gent del nord europeu. En contraposició amb el que passa a les ciutats, la gent es mira als ulls als pobles (al meu poble, per exemple), perquè s'han de saludar. Que a Berlín la gent et miri directament als ulls no fa altra cosa que demostrar que l'antiga capital prussiana i imperial ha perdut alguns punts en l'escala de la civilització.

Les estàtues també pateixen el fred a Berlín

Reflexions per entrar a l'any nou

2009-12-31T03:25:00.000+01:00

El meu ajudant robot també us volia felicitar l'any Nou!

Ja sé, amable lector, que he fet servir aquest espai per escriure-hi fonamentalment bajanades. Per compensar aquesta situació i per evitar que això es converteixi en un blog d'humor, convé que també hi publiqui de tant en tant algunes reflexions serioses. Per això, publico ara algunes reflexions i frases que he sentit o llegit darrerament i que m'han cridat l'atenció:

- Contràriament al que defensen algunes feministes, penso que les dones han governat el món des de sempre, perquè han governat el llit, que és el més important per a molts homes.- Josep Pla, escriptor.

- Estic en contra del políticament correcte. El políticament correcte només serveix per bandejar determinats temes del debat polític, i per fer-nos creure que tothom està d'acord sobre determinats temes, sobre els quals potser una gran majoria, si no fos pel políticament correcte, manifestaria una opinió contrària. El políticament correcte és antidemocràtic. Els més grans defensors del políticament correcte són els polítics que no volen que la gent s'expressi o faci debats púbics, sino que es limiti a votar-los a ells i als seus programes tancats cada 4 anys.- Heribert Barrera, expresident del Parlament de Catalunya.

- Crec en la independència de Catalunya, i hi crec per una raó fonamental: perquè no ens han volgut mai, ni ens voldran mai. Si ara fessin un referèndum a Espanya preguntant si s'estimarien més que Colom fos genovès o català, què us penseu que guanyaria?.- Un telespectador del programa Catalunya Opina, que va trucar per donar la seva opinió.

- La guerra és necessària per al manteniment de la pau.- Barack Obama, Premi Nobel de la Pau i President dels Estats Units d'Amèrica.

Agárralo como puedas

2009-12-07T10:53:00.000+01:00

Aquesta és la millor pel·lícula de riure de tots els temps. L'he vist desenes de vegades i, tot i així, cada vegada que veig aquestes escenes, no puc parar de riure.

http://www.youtube.com/watch?v=1PlMO36MxxY

Algunes perles de l'inspector Frank Debrin

- Por eso cogí las vacaciones en Beirut, para olvidarla, para buscar algo de paz.

- Un paracaidista que no se abre ¡Ésa sí es forma de un morir! Quedar atrapado en el engranaje de una máquina. Que un lapón te muerda en los huevos. ¡Así es cómo yo quisiera morir!

- Todos arriesgamos la vida todos los días, cuando cruzamos la calle, o metemos la lengua en un ventilador.

- ...Todas las preguntas me venían a la mente una y otra la vez, como burbujas en una botella de agua mineral...

- Lo siento, no oigo nada, si dispara mientras habla.

- Tenía que ir con más tacto que un ciego en una orgía.

Cartellera del futur: sinopsis falses

2009-11-17T20:58:00.001+01:00

Googlea como puedas

Director: Mel Brooks
Actors: Leslie Nielsen, Priscilla Beauley Presley, O.J. Simpson
Un expolicia centenari investiga una possible conspiració per assassinar la Reina d'Espanya. El parkinson i l'artrosi no seran impediments perquè l'ancià dugui a terme la seva investigació mitjançant l'eina més important que té a la residència: internet. Des d'un casino online a Las Vegas fins a una intranet de narcotraficants, la recerca del veterà policia passarà també per una web de contactes, on retrobarà un amor del passat a través de la webcam... Situacions còmiques a dojo.

2014: Independence Day II

Director: Roland Emmerich

Actors: Will Smith, Cameron Diaz, Dennis Quaid

Coproducció catalano-americana.

Som a l'11 de Setembre del 2014. A la independència de Catalunya, que recupera la seva llibertat després de 300 anys, i al terrible canvi climàtic, que estén una onada de fred sobre el planeta, s'hi afegeix una destructiva invasió de la Terra per part de forces alienígenes, que no tenen cap pietat a l'hora de destruir tot el que havia sobreviscut al govern socialista: la Sagrada Família és destruïda espectacularment per un raig de fotons, i la Torre Agbar s'esfondra en una Barcelona desolada i desesperada. Però encara resta una esperança... El president nordamericà (Will Smith), antic veterà d'Afganistan, passava casualment les seves vacances a Barcelona com a un turista qualsevol. Final sorprenent.

En las montañas del Fauno

Director: Guillermo del Toro

Actors: Sergi López, Ron Perlman, Federico Lupi

En plena guerra civil espanyola, uns nazis aliats de Franco dirigits pel malvat Dr. Hässlich (Sergi López) pretenen ressuscitar unes criatures mitològiques en un petit poble asturià. Un metge argentí (Federico Lupi) aconsegueix capturar un d'aquests éssers amb l'ajut d'un vilatà més aviat rude i esquerp (Perlman), i, en practicar-li l'autòpsia, farà una descoberta colpidora: tot i que semblen insectes, per dins estan compostos d'engranatges i una mecànica extraterrena.

Blando de matar

Director: Steven Seagal

Actors: Steven Seagal, Chuck Norris, Jackie Chan

Un antic militar retirat, obès i expert en Aikido, es desperta d'un coma al segle XXI per portar a terme la seva venjança contra el líder xinès que va assassinar la seva dona i la seva filla adolescent. Acompanyat del seu amic mig cherokee (Chuck Norris), s'infiltrarà al món tèrbol del la màfia xinesa instal·lada a Nova York. Humor i violència sense parar.

César Vidal (sèrie Humanots-1)

2009-11-02T13:13:00.000+01:00

César Vidal fent la clàssica "pose" d'intel·lectual

Ja em vaig referir a aquest intel·lectual mediàtic en una entrada anterior, com a coautor d'un llibre de ciència ficció sobre la història d'Espanya. Es fa el xulo constantment en programes de televisió sobre els seus títols de Filosofia (no homologat) i Història (se'l va treure per correspondència a la UNED). Segons ell mateix, parla 8 idiomes, però en pot traduir 16 (hahahahaha!!!), i ha publicat 60 llibres entre 2004 i 2008 (hahahahahaha!). Com va fer l'Ana Rosa Quintana, també ha argumentat que és possible escriure llibres, encara que estiguis treballant tot el dia en mitjans de comunicació. Aquestes són les seves paraules, en què no desaprofita l'ocasió de dir-se brillant a sí mateix i comparar-se amb Luter:

"Es una cuestión de organización. Hay precedentes aún más brillantes, como Lutero, que en sus últimos años escribió un libro cada 15 días. La clave está en el aprovechamiento del tiempo, el conocimiento de los asuntos sobre los que trabajas y el saber rentabilizar aspectos que van surgiendo en la investigación"

Segur que, quan els negres van llegir això, es van descollonar de riure.

Sovint ha estat acusat per part d'historiadors seriosos d'inventar-se fonts, tergiversar traduccions i falsificar textos i cites, però això no ha impedit que sigui un autor venut i admirat per un gran nombre de lectors (també hi ha gent que mira la Belén Esteban a Tele5).

Don César insinuant la implicació de ZP+PSOE+ETA a l'11-M

Per diferenciar-se de la majoria dels mortals, s'ha declarat a sí mateix com a protestant i admirador de Luter i d'Israel. Algunes de les seves opinions han causat certa pol·lèmica entre les persones que saben llegir. Destaquen especialment les seves opinions en lingüística i filologia, però també sobre actualitat:

1.- El euskera es una lengua muy primitiva, ya que no tiene universales (probablement era la llengua dels neandertals, quin fàstic)

2.- El catalán es un dialecto del provenzal (ja no és un dialecte del castellà?)

3.- El valenciano es un idioma completamente distinto al catalán (és només una casualitat que s'escrigui i es pronuncïi igual, i que hi hagi una total intel·ligibilitat mútua).

4.- El catalán no concita el menor interés para aprenderlo porque es una lengua pequeña (a mi també m'agraden més les llengües grans i carnoses, les que poden tocar el nas).

5.- Hitler era un nazi de los moderados (cal comentar-ho?).

6.- Intentar cazar a los niños es uno de los objetivos del movimiento gay, llevamos diciéndolo hace tiempo (sí, és millor tancar tots els nens en un lloc segur; corren perill que els caci un gay, sobretot a Barcelona).

7.- En Dinamarca no tienen un CAC, ni tienen un gobierno nacionalsocialista como en Cataluña (en canvi, tenen una llengua més petita, que tampoc val la pena d'aprendre, hahahahaha! Quin país, el danès!).

8.- La Wikipedia no la usan ni los malos estudiantes (la Wikipedia, què és la Wikipedia?)

Peter Griffin fent d'Indiana Jones

Humanots

2009-10-27T01:18:00.000+01:00

Si Josep Pla va escriure sobre els homenots del país, referint literàriament aquells prohoms que eren més dignes d'admiració i homenatge per la seva trajectòria, aportacións i mèrits, jo escriuré sobre els humanots, però amb un sentit totalment contrari, i amb molta menys qualitat literària, esclar. Enceto així una nova sèrie sobre aquella gentola que, en la meva humil opinió, resulten més odiosos i nefastos; és a dir, els que han fet més mal que bé, són ignorants, carallots, dropos i, malgrat tot, gasten una fatxenderia fora de mida. Enceto, doncs, la sèrie dels que jo anomenaria HUMANOTS, perquè són humans especialment singulars, mereixedors de l'adjectiu despectiu. Si els homenots haurien d'anar al Paradís, jo enviaria els humanots de pet a l'Infern. Podrits!

Avorriment

2009-10-20T16:11:00.001+02:00

Els temps que vivim, la vida que vivim, és un gran GRAN AVORRIMENT. No ens han tocat viure grans esdeveniments, ni grans desastres, ni grans canvis, i tothom està avorrit. Vivim en una societat avorrida.

Tan avorrida, que en comptes de reprimir l'erotisme, com fèiem abans, l'hem de fomentar en tot tipus de missatges publicitaris, per tal que la gent s'hi senti falsament reflectida o interessada, per tal que, d'alguna manera, pugui sentir que encara està viva, mal que sigui amb un interès fingit (però socialment apreciat).

Tan avorrida, que hem hagut de rebaixar els requisits per poder declarar una pandèmia, i ens hem d'espantar contínuament amb notícies catastròfiques sobre la imminent fi del món, per veure si així ens sentim una mica vius. També ens agraden les pel·lícules de zombies.

Com diu un filòsof a la novel·la "Small Gods", de Terry Pratchett, "El món és un lloc molt estrany...i, a més, no conté prou beure".

Què pensa la gent de mi?

2009-10-02T12:55:00.001+02:00

Els membres de la redacció del Manies Meves, durant la pausa

Des de la redacció del Manies Meves, en un exercici qualsevol d'egolatria i autocomplaença, hem preguntat a amics i diferents personalitats quina opinió tenen del nostre president, Severí Vinyoles, i aquesta és la resposta que ens han donat:

Amics

- És com un germà, però penso que la gent s'hauria de vestir més bé - JMPP

- Putu friki de merda, que l'enculi una tonyina! - DMC

- No té el sentit mascuí de l'orientació en tres dimensions - POP

- Me parece muy irregular... - EGG

- No se calla ni debajo del agua - MEG

- Yo conozco a un yakuza... Un chico que iba a mi clase en bachillerato en Japón, y ahora es yakuza - AM

- No hauria de fer res que no haurien fet els seus pares - TT

- Si jo sóc un conservador, ell és un feixista i un nazi - JRC

- Abans venia als plens amb una samarreta negra amb tot de dibuixos que posava "Leonardo"? Deu ser fan d'en Leonardo diCaprio, oi? - JFC

- És com el monstre del manga Monster - JCJC

- A veces huele un poco mal, y me recuerda al malo de "Candy, Candy", pero hemos dormido juntos varias veces - MI

- És un friki - JAMP

- Ell també va tenir una època de maquinorro. Una vegada li vaig trencar el canell en un combat de karate - BVR

- Hem de quedar una estona per parlar de política, cinema, religió, filosofia i actualitat a la meva biblioteca - MBR

- Que bé que ens ho vam passar, fugint de la poli per aquell camí de carro... - JBS

- Un "té"? No heu fet mai un "té" a la vostra xicota? Ja sabeu, "té", "té", "té"! Amb la mà us l'agafeu quan encara no està ben trempada i... - DAP

Personalitats

* La meva minyona no el llegiria mai.
Salvador Sostres, escriptor.

* Ja m'agradaria a mi fer servir la llengua como ho fa el Sr. Vinyoles.
José Montilla, President de la Generalitat de Catalunya.

* Si fos una dona, estigués bona, sortís per la tele i no sabés escriure, també podria arribar a guanyar el Premi Planeta.
Maria de la Pau Janer, escriptora.

* És cristià, educat i de dretes, i a més parla perfectament alemany. Quina mare no el voldria tenir de gendre?
Angela Merkel, Cancellera alemanya.

*Un magnífic advocat. Espero que accepti la meva oferta... És l'únic que pot demostrar la meva innocència i treure'm d'aquest merder.
Fèlix Millet. Expresident de la Fundació Palau de la Música Catalana

* La gent em diu que hi tinc una retirada, que m'hi assemblo força, però jo sóc molt més guapo.
David Guetta, DJ francès de música electrònica.

* Em va salvar la vida dos cops durant la Segona Guerra Mundial. Si no fos tan pecador, l'hauria fet sant.
Benet XVII (Joseph Ratzinger), Sant Pare.

* Un auténtico cáncer para la democracia española.
César Vidal, escriptor, teòleg, advocat, periodista, presentador i fantasma.

* És un home atractiu, intel·ligent, encantador i molt mascle. Llàstima que no es volgués casar amb mi, quan li ho vaig proposar.

Liv Tyler, actriu i molt bona noia.

* Sempre li estaré agraït que renunciés al paper de Lègolas en aquella pel·lícula. Si fo fos per això, jo no m'hagués fet mai famós.
Orlando Bloom, actor d'una o dues pel·lícules famoses.

* D'entre tots els amos que podia haver tingut, ell va ser únic.
Tro, gos mort el 2006 que va pertànyer tota la vida a en Severí.

Seu actual del Maniel Meves

Plaça Jacint Verdaguer, s/n, Rittersburg, Baviera,

República Federal d'Alemanya

*Aquestes opinions són totalment fictícies (les altres tenen un punt de veritat)

Coses que m'han sorprès de Japó

2009-09-07T13:00:00.000+02:00

Havent tornat a Barcelona després de 20 dies a Japó, ha arribat el moment de fer la meva valoració sobre el petit país del sushi i l'atmetller florit: el que m'ha agradat i el que no.

COSES QUE NO M'HAN AGRADAT DE JAPÓ

- Que estigui prohibit fumar al carrer en determinats districtes, sota l'argument que els fumadors podrien burxar els ulls a un nen amb el cigar, i que, en canvi, estigui permès fumar en restaurants, estacions, bars i trens. Que els japonesos creguin que això és raonable.

- Que no hi hagi papereres, sota l'argument que la secta Om les utilitzava per guardar-hi materials d'ús terrorista. D'ençà de l'atemptat amb gas al metro de Tòquio de 1995 que no hi ha papereres a la metròpoli més gran del món.

- El preu de la cervesa. Que una cervesa pugui valer habitualment més que un sopar o un cubata.

- La televisió japonesa. És igual de ridícula i lamentable que l'espanyola.

COSES QUE SÍ M'HAN AGRADAT DE JAPÓ

- Que el paper higiènic estigui doblat als wàters perquè sigui més fàcil agafar-lo.

- El menjar japonès i el seu preu.

- Que hi hagi tantes màquines de vènding a tot arreu i que totes funcionin; fins i tot al cim del Fuji, a 3.700 metres d'alçada.

- Que hi hagi multitud de botigues obertes tot el dia.

- Les noies japoneses. Potser tenen la cara aixafada i no tenen tants pits (només en tenen 2), però són més elegants, femenines i primes que les noies d'aquí.

- Que la gent sigui tan professional, amable, proactiva, metòdica i responsable.

- El tifó i el terratrèmol (sí, sí, m'han agradat: eren el meu primer tifó i el meu primer terratrèmol)

- El nivell de seguretat, envejable.

- Que, malgrat no haver-hi papereres, el terra estigui net.

Per tot plegat, la meva conclusió és que no em faria res viure a Japó, si en tingués l'oportunitat.

La història d'Espanya, segons Losantos i César Vidal

2009-08-04T11:58:00.000+02:00

El llibre guanyador dels Premis Nebula i Locus de ciència ficció

L'altre dia, passejant per Rambla Catalunya, em vaig aturar en una llibreria per llegir quatre contraportades, com faig sovint, i em va cridar especialment l'atenció un llibre sobre història d'Espanya escrit per F.J. Losantos i César Vidal. El llibre, però, no pertany al gènere de la història, sinó al de la fantasia i l'humor, que són gèneres que a mi m'agraden encara més.

Segons sembla, l'autèntic autor és en César Vidal, mentre que l'altre hi ha posat la cara, molt més coneguda i mediàtica. En César Vidal va estudiar història per correspondència, diu que parla 8 idiomes, però en pot traduir 16 (!), i ha escrit 60 llibres (!) entre 2004 i 2007 (tot això, segons la biografia d'aquest intel·lectual autopublicada a la wikipedia, jo no m'invento res). Les seves dots per a la ciència ficció són envejables.

El llibre està adreçat als nens i als immigrants llatinoamericans, que no saben res de la història d'Espanya i que, pel que sembla, deuen ser molt burros, ja que el llibre està escrit de forma molt senzilla i infantil, amb preguntes i respostes directes, sense fonamentar les afirmacions. Suposo que els immigrants sudamericans, desconeixedors de la realitat del país, són els únics capaços d'empassar-se tanta merda sense vomitar o pixar-se de riure. D'aquesta manera, s'intenta introduir als indocumentats en un món virtual anomenat Màtrix, que no ha existit mai, però que és la llar habitual dels "no-nacionalistes" més radicals.

"No queríamos que niños, retrasados e immigrantes desconocieran la auténtica historia de España"

Ja crida l'antenció que el llibre comenci a la Prehistòria i acabi al segle XV, quan encara no ha començat la història d'Espanya. Destaco algunes de les afirmacions que hi he llegit en relació a Catalunya:

- Cataluña no existía. Sólo existía el condado de Barcelona, que se incorporó al Reino de Aragón. No fue nunca una confederación, sino la incorporación del condado de Barcelona a Aragón. El Rey de Aragón puso las condiciones para el matrimonio con Petronila - En canvi, tots els Reis d'Aragó vivien a Barcelona, escrivien llibres en català i presidien un òrgan que es deia les Corts Catalanes. Quin comportament més estrany i incomprensible!

(El meu amic Toshi, que és a Barcelona aquests dies, és un historiador i doctorand japonès especialitzat en la Corona d'Aragó; s'estirava els cabells)

- El Rey Jaime I repobló Valencia mayoritariamente con aragoneses - Sí, és clar, aragonesos que es deien Camps, Barberà, Font de Móra, Fuster, Montllor, etc.

- Los hombres de Jaime I que repoblaron Valencia hablaban una lengua romance que no era catalán y que los árabes conocían como Al-Buyua - Era una llengua misteriosa que s'escrivia en alfabet morse i incorporava un gran nombre d'onomatopeies al seu lèxic. Probablement era la mateixa llengua que avui parlen les tribus "Ainu" a l'illa japonesa de Hokkaidō. Tot apunta en aquesta direcció...

- Algunos catalanes fueron a Valencia, pero no se adaptaron y volvieron. Por eso el catalán no se estableció nunca en Valencia - Els catalans són uns inadaptats, ja se sap. Per això Jaume I es va veure obligat a recórrer als parlants de la misteriosa llengua Al-Buyua per repoblar València.

- ...Las conquistas aragonesas por el Mediterráneo... - Els aragonesos, de gran tradició navegant i marinera, utilitzaven unes naus amfíbies que els permetien volar 300 quilòmetres sobre la inexistent Catalunya fins arribar al mar. Un cop al mar, la nau plegava les ales i es convertia en un vehicle marítim, ideal per conquerir illes mediterrànies.

- Cataluña era la región española con menos derechos individuales y más prerrogativas medievales - En canvi, totes les altres regions espanyoles eren paradigma de progrés social, noves tecnologies i llibertats individuals. És normal que tots els indis sudamericans volguessin ser espanyols al segle següent.

Si no t'ha quedat clar, immigrant sudamericà, et resumiré la idea del llibre respecte a Espanya i Catalunya en 3 punts:

1 - Espanya ha existit sempre, és una realitat innegable des del Neolític o, molt probablement, des de la Creació. I quan diem Espanya no volem dir una realitat geogràfica, sinó de caràcter de la seva gent. Els neandertals ja deien "coño" i estaven orgullosos de ser espanyols (i encara ho estan). Fins i tot alguns emperadors romans eren espanyols (els millors, naturalment).

2 - Els catalans no existien i, si van existir, no van fer mai res important. Eren nacionalistes excloents, tancats i identitaris, que no creien en els drets humans. Sort en tenen que Aragó i Espanya els van deixar incorporar-se al seu regne, perquè, si no, encara estarien morts de gana i viurien a l'edat mitjana.

3 - Ser espanyol és el millor que es pot ser. Per tant, sigues espanyol i deixa de ser sudamericà. Pots començar sent espanyol de la millor manera possible: sent anticatalà. Benvingut a Matrix, immigrant. Sigues no-nacionalista, sigues com nosaltres.

CONCLUSIÓ: El paper ho aguanta tot

La meva petita història del Japó

2009-07-13T13:16:00.000+02:00

La xafogor típica de Japó no impedia als antics nipons de ser presumits en el vestir

El país del Sol Naixent consisteix en un arxipèlag de més de 3.000 illes muntanyoses i volcàniques a l'anomenada Àsia Oriental. Tot i que podríem començar parlant d'immigracions des de Corea i guerres intestines entre clans (els Yamato, els Izumo, etc.), el Japó no es constitueix en estat sota un Emperador fins al segle VIII. Van adoptar el budisme, l’escriptura i les arts marcials de la Xina. Van aparèixer els samurais com a casta guerrera i el Shogun per liderar l'exèrcit imperial. Així van viure de forma medieval i tranquil·la, fins al segle XVI, quan els europeus apareixen per allà, bé sigui per evangelitzar-los, bé sigui per raons comercials. El Shogun, actuant en nom de l'Emperador, que, per cert, era un déu superior (a tots els altres déus del món!), va tenir por que la presència dels europeus portés a una situació de colonització, i va prendre la sàvia decisió d'aïllar el país de la resta del món durant 300 anys, fins al punt que, si uns pescadors es perdien i posaven els seus peus a la Xina, per exemple, ja no podien tornar mai més al país del sushi. No obstant, en aquest context, van prosperar els samurais, les geishes i l'art tradicional.

En Battousai el Carnisser va haver d'esventrar molta gent per obrir Japó al món

A finals del segle XIX, la Revolució de Meiji va posar fi a l’aïllament secular del Japó i va obrir la capsa dels trons. El pèrfid Occident, amb tots els seus avenços i vicis, va penetrar amb força i sense vaselina al petit país de l’atmetller florit. Els samurais es van convertir en empresaris i homes de negocis. Van adoptar els uniformes de col·legiala europeus dels anys 30 i el costum tronat de fer el símbol de la victòria quan et fan una foto. Van deixar les katanes i els kimonos, i van crear un exèrcit modern. Van fer guerres contra els russos i els xinesos, i les van guanyar totes. Van agafar confiança. Van pensar: per què no dominar el món? Total, ho tenien a l’abast: només havien d’evitar cometre el vell error de voler envair Rússia i aliar-se amb els alemanys, que també volien dominar el món. Els somnis imperialistes nipons es van acabar dràsticament el 1945, quan, en plena segona guerra mundial, el país del crisantem es va convertir en el camp de proves americà de la bomba atòmica.

Després dels americans, els tsunamis i els terratrèmos, en Godzilla és el pitjor enemic de Japó

Com que és un país de difícil agricultura, pocs recursos, terratrèmols, tsunamis, volcans i monstres extraterrestres, com el temible Godzilla, va haver de desenvolupar un sistema social complexe basat en la jerarquia, el sacrifici i la col·laboració per al sosteniment de l'Estat, sempre amb un somriure als llavis. La pobresa de recursos també els va obligar a desenvolupar una gastronomia basada naturalment en el poc que hi havia: peix cru, algues, pops vius, el famós peix globus (que et mata si no està ben cuinat). Malgrat tot, la feina ben feta, les llargues jornades de treball, la tecnologia, el manga i els robots gegants els han permès situar llur país com a segona economia mundial, de manera que avui gairebé poden mirar de tu a tu als americans.

Si ignorem les xifres de suïcidis, arribarem a la conclusió que a Japó es viu força bé.

L'home mecànic

2009-06-22T14:03:00.001+02:00

En aquesta pel·lícula de 1921, The Mechanical Man, un científic crea un robot teledirigit que té superforça i supervelocitat. Una banda de criminals dirigits per la pèrfida Mado intenta apoderar-se violentament de les instruccions necessàries per controlar el robot. Com a resultat, el científic es mor, però la Mado i els criminals són detinguts i empresonats abans de poder fer res. No obstant, no passa gaire temps que la Mado i la seva banda s'escapen de la presó i, mitjançant el nebot del científic mort, aconsegueixen les instruccions per controlar el robot, el qual faran servir per executar un seguit de crims horribles. Llavors, el germà del científic mort crearà un segon home mecànic, per tal que s'enfronti al primer home mecànic en un duel sense precedents...

Els 2 videos del Youtube contenen els únics 20 minuts que s'han pogut rescatar de la pel·lícula original de The Mechanical Man, molt deteriorada pel temps.

Sempre m'ha semblat fascinant com en les pel·lícules i novel·les de ciència ficció dels segles XIX i XX s'han imaginat el futur: robots que treballen per nosaltres, naus que volen sobre la ciutat, i absència total d'ordinadors (ningú va preveure la revolució informàtica!). Per això també em sembla indignant que haguem arribat al segle XXI i encara no tinguem robots treballant per nosaltres, ni cotxes sobrevolant les ciutats.

De quan t'entra un intrús a casa

2009-06-02T10:48:00.001+02:00

Ho reconec: alguns cops he escrit en aquest blog històries que no s'adiuen ben bé amb la realitat i que, al contrari, responen a una llicència literària generosa, a la necessària distorsió que la imaginació imposa a determinades històries per fer-les més interessants i divertides. No és el cas, tanmateix, de la història que ara penso explicar.

Va ser durant la nit de la final de la Champions. Havia quedat amb una amiga per veure el partit a la pantalla gegant de les Cotxeres de Sants, però, per circumstàncies imprecises, vam acabar veient-lo en el bar més cutre i xungo de Barcelona: dues màquines escurabutxaques, només dos tamburets, una tele antiquíssima que no tenia so i la retransmissió radiofònica de la cadena Cope. Els nostres acompanyants eren la mestressa del bar, que ens va tirar les cartes i va encertar algunes coses del nostre passat i futur (d'altres, no, esclar, és qüestió de probabilitat), i un home que havia estat el seu marit o xicot durant quinze anys, abans de separar-se, un flipat de les arts marcials.

Al final, després del partit i d'una certa celebració, vaig tornar a casa. Aquella nit, tanmateix, va passar un fet singular. Encara no sé com, però alguna cosa va entrar aquella nit a casa, quan tenia la finestra oberta. No va ser fins a la nit del dia següent, quan vaig tornar a casa de treballar, que vaig sentir una fressa darrera la nevera. La vaig enretirar una mica i vaig descobrir, astorat, un petit ocell negre que s'hi amagava. Devia colar-se la nit anterior, quan vaig tenir la finestra oberta una estona. Vaig moure més la nevera i vaig provar d'agafar-lo amb les mans, però no hi havia manera. Aquella intrús es va amagar encara més sota el moble de la cuina. Ja es morirà, vaig pensar, i llavors el trauré mort abans no es podreixi. No hi podia fer res més. Me'n vaig anar a dormir amb una certa recança per aquella patètica forma de vida.

Aquest NO és l'ocell que em va entrar a casa

L'endemà al matí, quan em llevo, el primer que veig és l'ocell, que havia sortit del seu amagatall i s'havia posat sota la finestra. Potser finalment havia descobert el lloc per on havia entrat. Reflexiono que els romans i altres pobles antics atribuïen significat al vol dels ocells i a les fetes dels animals, en general. Tot eren símbols de bona sort o malastrugança. Ha de ser bona sort, espero, seria el més lògic.

Vaig pensar que l'ocellot devia estar molt afeblit, potser moribund, ja que feia moltes hores que no devia haver menjat res. El vaig agafar curosament, tot i que ell va oferir resistència. Vaig obrir la finestra, vaig obrir les mans: en contra del que jo pensava, que cauria a terra com un pes mort, l'ocell es va enlairar, batent les ales amb força, encetant un vol precís i valent. L'ocell va marxar lliure. Que tingui sort!

Antimanual per anar en metro

2009-05-18T09:37:00.000+02:00

Al metro, s'han de seguir unes normes bàsiques de convivència

Vet aquí 10 consells i instruccions fonamentals a tenir en compte per tots els usuaris habituals del metro:

1.- Quan viatgis en metro, estigues al cas de quan falti aproximadament una estació per baixar. En aquest moment, per evitar sorpreses desagradables, és convenient que et vagis movent cap a la porta, desplaçant a tota la gent que et trobis pel camí. A aquest efecte, cal que facis a totes les persones la pregunta "Baixes?/¿Bajas?" (valen qualsevol de les 2 llengües oficials) amb to d'urgència, ja que d'ells depèn el fet que puguis baixar o no. Cal que facis la pregunta a totes les persones que et trobis entre tu i la porta, però pots fer-la també a altres persones del teu voltant, per evitar sorpeses, i perquè quedin clares les teves intencions de baixar a la propera parada. No seguir aquestes instruccions podria suposar que quedessis atrapat al metro de forma indefinida.

2.- Hem de tenir molt clar que la gent més pobra i lletja de la ciutat viatja en metro. Ni l'alcalde de la ciutat ni en Salvador Sostres hi han viatjat mai, ni tampoc cap supermodel. Tots els trinxeraires i lladres usen habitualment aquest mitjà de transport. Per tant, és de vital importància vigilar en tot moment les teves pertinences i, en especial, el personatge anomenat "el carterista", contra el qual els avisos de megafonia (també en japonès) no seran mai suficients.

3.- Com ja se'n cuida prou de recordar-nos el servei de megafonia, està prohibit baixar a les vies. Encara que no ho diguin de forma explícita, també està prohibit suicidar-se, assassinar algú llançant-lo a les vies o fumar (una altra forma de suïcidi).

4.- No et rentis, ni et dutxis per viatjar en metro. No cal tampoc que et posis desodorant i, si has d'esternudar, no et tallis. Si ells no són polits ni educats, tu tampoc.

5.- Porta sempre el teu llibre amb les tapes forrrades amb papers de diari. La gent no n'ha de fer res dels teus gustos literaris. Altrament, si tothom pogués saber què llegeixes, t'exposaries a tenir una conversa amb un desconegut, i qui sap si podria ser un malfactor o un facinerós. Al metro, no parlis mai amb ningú.

L'Inframón és on passo jo cada dia una hora per anar i tornar de la feina

6.- Al metro, procura llegir llibres de Dan Brown, Katherine Neville o Noah Gordon. D'espanyols estan bé Ildefonso Falcones o la Sra. Asensi. Tots aquests llibres els pots portar sense les tapes forrades, perquè no diuen res de la teva personalitat. Portar llibres d'altres autors podrien fer pensar a la gent que ets una mena d'outsider.

7.- No permetis mai que ningú, aprofitant-se d'una situació de proximitat, llegeixi la teva lectura, ni que sigui de reüll. Si volen llegir, que es comprin un llibre, tu! O que agafin un periòdic gratuït de la paperera, com fa tothom. Si detectes que algú està llegint el que tu llegeixes, cal que apartis immediatament el teu llibre/revista/periòdic del seu camp de visió sense cap recança.

8.- Si ets una persona gran, no permetis que els més joves abusin de la teva situació i incompleixin les nomes més elementals de la convivència. Si no hi ha cap seient lliure, pregunta amb to agressiu "Qui em deixa seure? Qui em deixa seure?", fins que algú s'aixequi. El jovent no té cap educació i és important fer-los-hi avinent.

9.- Si algú es desmaia, es mor o perd el coneixement al metro, pregunta-li immediatament si baixa. Si no ho féssim així, podria podria ser un obstacle a l'hora de baixar i ens arriscaríem innecessàriament a quedar-nos atrapats al metro de forma indefinida.

10.- No agafis mai la línia groga. És massa lenta i et porta a llocs que no semblen Barcelona.

L'Apocalipsi Porquí

2009-05-05T13:28:00.001+02:00

Les primeres víctimes innocents de la histèria apocalíptica

Estic decebut. Aquest no era el final que jo m'esperava.

La Grip Porquina és potser la forma d'apocalipsi més ridícula que ens podíem haver imaginat. Quan molts ens havíem fet il·lusions que arribaria l'holocaust zombie, la invasió extraterrestre o la fusió dels pols, apareix com a la gran amenaça de la humanitat un constipat que també pateixen els porcs. És que no ens mereixem una apocalipsi més digne?

Les administracions han decidit canviar el nom de Grip Porcina pel més neutre de Grip Nova, per salvar els interessos dels porcaters, suposo. Però a mi em sembla més entranyable el nom de Grip Porquina (com conill porquí), molts menys apocalíptic, que al·ludeix als nostres germans mamífers, també víctimes de la Grip abans que nosaltres. Perquè, de fet, la Grip Porquina és la darrera mutació moderna d'un virus que ja va originar el sub-tipus causant de l'anomenada Grip Espanyola de 1918-1919, una pandèmia infecciosa brutal que va liquidar entre 50 i 100 milions de persones en plena guerra mundial. El nom d'espanyola va venir pel ressò internacional que li va donar la premsa espanyola, que, en ser Espanya un país neutral durant la guerra, no patia la censura informativa dels països bel·ligerants. Llavors, els humans van encomanar aquesta malaltia als porcs i, quan es va erradicar entre la humanitat, ells van continuar infectats.

En canvi, no hi ha cap prova científica que els porcs puguin encomanar la Grip als humans, cosa que no ha impedit que països com Egipte hagin decidit fer un genocidi amb tots porcs del país (vegeu foto de dalt). Ja els hi val! Segur que feia temps que esperaven l'oportunitat per fer-ho.

La matança dels porcs a Egipte és només una mostra de les mesures absurdes i irracionals que poden adoptar-se en èpoques de terror. Només cal veure com la gent porta màscares per Barcelona, la prohibició d'importació de porcs d'Espanya que han fet alguns països (brutal!) o l'estigmatització que patirà Mèxic durant molts anys. Però, tranquils, que això no és res.... Els porcs només són les primeres víctimes innocents. Només caldrà esperar una mica i tornarem a cremar bruixes... Una mica de paciència i tornarem indefugiblement a l'època dels follets, les bruixes i la merda per sopar ("per cert, ahir vaig sopar merda, senyor").

Per si de cas, jo aniré a demanar-li una escopeta al meu tiet... Si van mal dades, busqueu-me al Corte Inglés...

"Ja podeu anar fent, humans, jo sempre sobrevisc a les vostres pandèmies, hahahaha!"

Títols de pelis porno

2009-04-20T15:58:00.000+02:00

Qui posa els títols a les pelis porno a Espanya? L'altre dia, amb uns amics, parlàvem d'aquest tema tan extraordinàriament interessant i de com d'imaginatius poden arribar a ser alguns títols, com ara:

- Me fui a por trabajo y me comieron lo de abajo
- Si no soy Curro Jiménez, qué hago con este trabuco
- Mujeres al borde de un ataque de miembros
- Agárramela como puedas
- Murieron con las pichas tiesas
- El conejo de la bruja de Blair
- De oca a oca y me la tiro porque me la toca
- En el parque madrileño se te pone como un leño
- La Zorra y el Vagabundo
- Entrevista con el Pepino
- Falo Crest
- Follando con Lobas
- Bailando con Zorras
- Hard Cipotter
- Harry Potter y la Minga Descomunal
- E.T. El Peneterrestre
- Arma rectal
- Babe, el cerdito caliente
- Bailando con zorras
- Eduardo manospajeras
- El hombre que se la chupaba a los caballos
- Ensalada de pepino en el colegio femenino
- La casa de las bragas voladoras
- La delgada raja roja
- Más adentro
- Nelson manguera
- Penetrad a willy
- Semental querido watson
- Ya se quien te la chupó el último verano

Als millors cines

2009-04-20T14:14:00.000+02:00

No us perdeu la pel·lícula sueca titulada a Espanya "Déjame entrar". Probablement, la millor pel·lícula de vampirs que he vist els últims 20 anys.

Sóc el germà dolent de la Candy Candy

2009-03-31T09:37:00.001+02:00

Aquest sóc jo, segons una amiga meva

Pel que m'ha dit la gent, si mai es fés un concurs d'imitadors meus, segurament hi anirien gent com en Dominic Howard -el bateria de Muse- o el famós DJ francès David Guetta, amb qui em confonen sovint a les discoteques, sobretot les franceses. Com és natural, no em molesta gens ni mica que em confonguin amb una estrella de la música.

L'altre dia, però, una amiga em va dir una cosa que ningú no m'havia dit mai: que m'assemblo físicament al germà dolent de la Candy Candy. Ja sabeu, la sèrie aquella japonesa, shojo i ensucrada fins al coma diabètic, que es basava en ensenyar fins a quin punt és capaç de resistir una pobra nena òrfena les putades i injustícies de la vida amb un optimisme que podríem qualificar de sobrenatural. El reguitzell d'humiliacions i desgràcies que havia de suportar la pobra Candy provocava en l'espectador, és a dir, un servidor quan era petit i empàtic, intensos sentiments de frustració, ràbia, impotència i depressió, tot alhora. Suposo que només un poble que ha estat conquerit i bombardejat amb bombes nuclears és capaç de crear un espectacle tan cruel i degradant destinat als infants.

Cap noi podia resistir-se davant d'uns ulls que ocupen mitja cara

Hom hagués volgut que la Candy hagués estat més combativa, més resistent, més malparida. Però no tot és miserable en la sèrie. Hi ha un ensenyament interessant. Hi ha una sortida, una llum, una esperança. Perquè, malgrat els seus orígens a l'hospici, els germans adoptius que la volen enfonsar en la misèria mitjançant mentides i argúcies, el seu enamorat Anthony, de faldilla escocesa, que es mor d'accident de cavall -i es moren també totes les roses que cuidava, snif-, la Candy manté sempre una actitud optimista i una bondat natural que la fan triomfar finalment a la vida. No és casual, doncs, que tots els nois s'enamorin d'ella, fins i tot el malvat germanastre a qui em van dir que em retirava.

Finalment, he trobat una proposta interessant per fer una pel·lícula de Candy Candy amb actors reals, que podeu veure aquí. Sembla que el meu personatge l'interpretaria en Christian Bale. Nem bé.

He llegit aquest anunci en un diari. Algú s'hi apunta?

2009-03-12T13:46:00.000+01:00

Trets a la discoteca

2009-03-10T00:05:00.000+01:00

Abans que res, voldria deixar molt clar que el que explicaré tot seguit no és una cosa que em passi sovint, ni de bon tros. De fet, no recordo que m'hagi passat mai una història tan sòrdida i violenta com aquesta, i demano a Déu que no em torni a passar mai més quelcom semblant. No és una cosa agradable.

Va passar fa cosa de cinc anys, quan en tenia 22. Vaig anar a una discoteca de Barcelona amb en B. (m'estimo més amagar la seva identitat sota una sigla, perquè és amic meu i no el vull exposar gratuïtament). Al principi, érem més colla, però al final només vam quedar en B. i jo. Com solem fer en aquests casos, vam entrar a la discoteca, vam deixar les jaquetes i vam anar a la barra a demanar un cubata. Ens va costar caminar entre la gentada, perquè ja era molt tard i el recinte s'havia omplert a vessar. Diguem que l'espai vital era una cosa que passava fora d'aquell local. Amb tot, vam aconseguir el cubata i vam decidir acostar-nos cap a la zona de ball. Llavors, vaig veure que passava una cosa estranya, que en B. no em seguia. Estava parat parlant amb una noia més aviat baixeta, que no parava de gesticular davant seu amb cara de fúria. En B. se la mirava tranquil, sense contestar, però semblava que la noia li retreia alguna cosa amb una violència verbal inusitada, flanquejada per una colla de nois tan quillos com ella. Vaig anar a mirar què passava. Segons la noia, en B. li havia tirat el cubata i l'estava acusant, però no li demanava pas que li pagués un altre cubata. Més aviat, semblava provocar els seus acompanyants -que devien ser el seu nòvio, el seu germà i altra gentussa- per intervenir. Els incitava perquè li fotessin una pallissa a en B. Els nois semblaven tranquils, però de mica en mica s'anaven acostant cap a en B. de forma hostil. La noia els manipulava. Em vaig acostar amb intenció d'intercedir i arreglar les coses, però la noia no volia escoltar res, només cridava i fins i tot li fotia empentes a en B. Vaig dir-li a la noia que ja està bé, que si vol que li pagui un altre cubata, en B. o jo ho farem encantats, però que pari de picar-li i de cridar com una boja, que això no són maneres. En aquestes, que un dels nois se m'encara i em treu un ganivet. Així, per les bones! Hi van haver uns moments de tensió i no recordo què em va passar pel cap. Encara no sé com ho vaig fer, però li vaig prendre el ganivet de les mans. Suposo que les classes de defensa personal, aikido, jut-kune-do i judo que vaig fer quan era petit hi van tenir alguna cosa a veure. El noi es va quedar parat, i de sobte vaig veure que un altre dels nois es va treure una pistola. Vaig saltar, es va sentir un tret i vaig sentir com l'aire calent s'esquinçava arran de la galta. Vaig caure a terra pensant que la bala m'havia tocat. Els macarres van intervenir, hi va haver cops, violència, però, des de terra estant, era tot com una remor llunyana.

Segons ens va dir al final la policia i el personal de seguretat, allò era un fet aïllat, una situació absolutament impensable i imprevisible, ens van demanar disculpes i ens van dir que els agressors havien estat detinguts. Xusma. Ens van preguntar si estàvem bé, i, per sorpresa meva, em vaig adonar que no tenia cap ferida. Estava totalment il·lès. Havia esquivat la bala, com a Matrix???

Broadway de merda

2009-02-17T22:58:00.000+01:00

Mireu l'anunci i pregunteu-vos si la presència dels entrepans no serà una metàfora del que tenen els creadors d'aquest anunci a dins del cap en comptes de cervell (Sostres dixit).

Aquest deu ser l'anunci més patètic que he vist fa anys. Marededéu!!! Quina lletra infantil de merda! Quina coreografia musicalera, quan de sobte els personatges estereotipats i inversemblants es posen a ballar al mig del carrer com en una pel·lícula musical de merda, un West Side Story fet a Bollywood o a Bolívia destinat a menors mentals de 6 anys. Com en una gran Catalunya de fantasia, el personal de la fleca i del bar són amables, els immigrants van ben vestits i clenxinats, fins i tot els butaneros, i salten i ballen i no s'han de preocupar per tenir dues feines i poder enviar diners a les seves pobres famílies. Així queda clar que l'aprenentatge del català és una cosa estranya i ridícula, promocionada a través d'anuncis patètics i no de lleis, com es faria en un país normal. No com el castellà, que no es promociona ni s'imposa mai (el Borbó ho va dir-ho!!!), i que tothom aprèn sempre de forma màgica, com si no. Ja m'agradaria a mi que només els immigrants negres i butaneros no parlessin català com a forma d'expressió normal en la comunicació social. Això volem creure ara. Els Ciutadans, els del PSOE-PP i els altres enemics dels catalans es deuen pixar de riure, si no és que somien amb haver pogut fer ells l'anunci.

Així és com es gasta la Catalunya falsa els nostres diners, la Catalunya que, a través d'aquesta mena d'anuncis, mira de convèncer-se ella mateixa que està fent alguna cosa per defensar un idioma clarament minoritzat, i eludeix així la seva responsabilitat a l'hora de fer alguna cosa útil i decent per evitar que Espanya segueixi robant-nos, humiliant-nos i destruint el que encara queda de la nostra llengua i cultura. Ja m'enteneu.

Aubobús transportant ànimes

2009-02-05T14:11:00.001+01:00

Clica sobre la imatge per veure-la més grossa

Amics dels Conills

2009-01-20T13:05:00.001+01:00

"Ho has vist, Josep Maria? Sembla que parlen de nosaltres?"

A les Cotxeres de Sants s'hi fan tota mena de fires i exposicions sectorials, algunes d'elles ben extravagants. Fins ara hi he vist minerals i fòssils, col·leccionistes de taps, aficionats a l'MSX (un ordinador obsolet des de fa més de 20 anys)... Sense oblidar, esclar, l'extraordinària marató de cinema fantàstic i de terror, de què ja vaig parlar.

Però el que més em va cridar l'atenció va ser el monogràfic organitzat per l'ANAC, l'Associació Nacional d'Amics del Conill, en homenatge als seus amics, els conills. La primera vegada que vaig sentir el nom d'aquesta associació ja em va semblar sospitosa. Són gastrònoms? Pervertits? Molt més inversemblant encara: són realment amics dels conills, en el sentit que els volen tenir com a amics, mascotes, volen defensar-los i estimar-los. Evidentment, estan en contra que els utilitzem per al consum humà, perquè són tan macos... Ja sé que tothom té dret a perdre el temps de la manera que vulgui (jo en sóc un especialista), però no podré entendre mai que vulguin apartar el conill de la seva veritable missió, que és l'escorxador, la cassola i l'acompanyament dels bolets. M'explico: m'està bé que juguin amb els seus amiguets peluts, però que no em diguin que jo no me'ls puc fotre.

"No estic gras. És que sóc un conill d'Angora"

Considerar determinats animals com a mascotes i atribuir-los sentiments humans és infantil, propi de les faules i dels contes de Beatrix Potter. El conill és un animal lleig, pelut i idiota que va ser capaç fins i tot de perdre una cursa contra una tortuga (o era una llebre, què hi fa!). Però també és un error no saber quin és el lloc de cadascú.

Per contrarrestar els efectes perniciosos que la citada organització vegana pugui tenir en la societat i en la dieta tradicional carnívora, proposo crear una nova associació: l'ANAMC - Associació Nacional d'Amics de menjar Conill. Nosaltres seríem els autèntics amics dels conills. I amb un nom així, triomfaríem.

La meva petita història dels Estats Units d'Amèrica

2009-01-03T15:26:00.000+01:00

Una barreja d'un president americà i un pallasso ens convida a unir-nos al més gran exèrcit del món.

Després de la descoberta d'Amèrica, els europeus més bèsties, eixelebrats, integristes religiosos, miserables, criminals i trinxeraires, embarquen continuadament cap a Amèrica per complir el somni americà. Era un viatge arriscat cap a un futur incert en un continent nou curull de perills, però era pitjor quedar-se a Europa. Al nord, sobretot van ser anglesos, francesos i holandesos els que van instal·lar-se en petites comunitats de pacífics pioners puritans que portaven un divertit barret en forma de con. Segons una tradició ingènua que ja no s'empassa ni la Jenna Jameson (que s'ho empassa tot, la molt ingènua), els indis nadius els van ensenyar a servir-se dels recursos naturals, i a canvi els puritans van adoptar el Dia d'Acció de Gràcies. Al final, com tothom sap, els blancs van acabar pelant gairebé tots els indis i expropiant-los les terres, ja que els indis salvatges n'eren els propietaris, però no sabien explotar-les. A més, els indis no eren gaire treballadors i, com que hi havia molta feina a fer, era millor importar negres de l'Àfrica, que eren igual de salvatges, però no es morien de malalties ni tenien pretensions de propietat sobre el territori americà.

Les colònies van prosperar enormement, gràcies a l'abundància de recursos, els esclaus i la industrialització. Per això, sota la inspiració d'una colla de prohoms colonials anglesos més o menys maçons, van independitzar-se d'Anglaterra el 4 de Juliol de 1776, promulgar la Constitució d'un Estat federal constituït per diversos estats i reconèixer una sèrie de drets individuals, com ara el dret de tenir una arma a casa (podria entrar un ós o un negre), militar en la secta destructiva que et doni la gana o posar una demanda contra algú sense cap motiu.

El David de Miquel Àngel, després d'un temps als Estats Units

Després d'una guerra civil al segle XIX, la unitat americana es va reforçar, es va abolir l'esclavatge, perquè en un règim capitalista no calen esclaus, i el país va seguir creixent cap a l'oest. Es van fundar nous Estats i ciutats amb capitalitat mundial, com ara Las Vegas, la capital del vici, Salt Lake City, la capital de la religió mormona, San Francisco, la capital gay i de la tecnologia, Los Angeles, la capital del crim, i Hollywood, la capital del cine.

Com que Estats Units va derrotar Japó i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en el primer país del món capitalista, paradigma de la democràcia i la gastronomia greixosa. Es va enfrontar amb la Rússia comunista durant molts anys, sense caure en el vell error de voler envair Rússia (vegeu les històries de França i Alemanya), sino mantenint una tensió freda (guerra freda) i promovent la guerra en països que no importen a ningú. La influència dels Estats Units arreu del món continua exercint-se com l'exerceix una primera potència. Les seves grans aportacions a la humanitat han estat el fast food, el big mac, el big stick, el think big, el new deal, el Facebook i l'entranyable família Simpson.

Guten Rutsch ins neue Jahr !

2009-01-03T15:19:00.000+01:00

Sense rumiar-hi gaire

2008-12-19T01:03:00.000+01:00

Coses que m'agraden

1.- Estar amb la família i/o amics.

2.- El pollastre, el conill, la tonyina, els ous (l'alta cuisine, vaja)

3.- Una bona història, llegida, vista o escoltada (o viscuda).

4.- Aprendre coses i adonar-me un dia que sóc bo en alguna cosa.

5.- Conèixer la dona de la meva vida (tants cops com faci falta).

6.- Fabular, imaginar-me històries, fantasiejar, somiar truites.

7.- Emocionar-me. Sentir esgarrifances de fred.

8.- El sentit de la trascendència.

Coses que em fan ràbia:

1.- Que un amic o familiar ho passi malament de veritat.

2.- Que seguis sol al tren i se t'assegui una persona al costat, quan gairebé tot el tren està buit.

3.- Renfe.

4.- Que en un entorn immediat algú posi música alta al seu mòbil, generalment "reggeaton".

5.- Llevar-me molt d'hora.

7.- Els intel·lectuals en general, però especialment els falsos profetes (Boadella, Savater...).

8.- Alguns francesos i italians, i altres races assimilades *

* No incloem aquí les franceses i les italianes, que són totes encantadores xD.

El tren de Puigcerdà

2008-12-05T14:47:00.000+01:00

El tren que va a Puigcerdà és potser la pitjor línia de tot l'Estat espanyol. La deixadesa a què està abocada aquesta línia és de proporcions estratosfèriques: els trens més vells i usats, les avaries més ridícules, els obstacles més inesperats. La rutina que suposa haver de fer aquesta línia de forma regular es trenca sovint per les anècdotes més inversemblants, com quan surt foc de les rodes, anuncien que el tren no pot circular perquè ha glaçat (!) o perquè han trobat un pneumàtic a la via (!), o llancen una pedra contra un vidre, que queda fragmentat.

La mare de totes les anècdotes és la que em va passar l'altre dia. Vaig baixar l'altre dia a Torelló, com d'habitud, però tot just havia fet quatre passes per l'andana que em vaig adonar que m'havia descuidat la cartera amb els papers al tren. Esverat, reculo i vaig cap a la porta oberta del tren, però sona el "pip-pip-pip-pip" de tancar-se les portes i quan intento entrar, se'm tanquen les portes als nassos. M'agafo a una barra vertical que hi ha al costat de la porta i miro de cridar a través d'un vidre, però no hi ha ningú. Si el tren marxa amb la meva cartera, ja l'he vist prou. No té cap valor econòmic, però per a mi és molt important. No la puc perdre. El tren engega, però jo em mantinc agafat a la barra. Durant una estona, passo una por tremenda. Em mataré! Però m'adono que no, que és possible viatjar així, fins i tot quan el tren agafa la velocitat que després va agafar. Ho havia vist en reportatges de l'Índia, però no m'hauria imaginat mai que a mi em passaria això. Penso que és estrany que ningú de dins el tren s'hagi adonat que hi ha una persona fora i faci parar el tren, però també és veritat que en aquest tram del viatge sol haver-hi molt poca gent. De fet, pel que puc veure, no hi ha ningú en tot el vagó. El cor em va a mil, però sé que el tren ha de parar a Sant Quirze de Besora. L'aire fred bat contra el meu cos i la meva cara, i el paisatge va passant vertiginós al meu costat. És com un esport d'aventura, i a més sense bitllet, ja que el meu viatge acabava a Torelló.

Per fi, després de 7 km. i 10 minuts de viatge des de Torelló (a mi em van semblar 10 hores) amb jo agafat fora del tren, el tren s'atura a Sant Quirze de Besora. Salto a l'andana. Hi ha gent que em mira estranyada a l'estació, però ningú no em diu res i jo passo d'ells. S'obren les portes, recupero la carpeta i surto del tren. Aquest cop, definitivament.

Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Sants

2008-11-25T00:41:00.000+01:00

En Pere també va venir a la Marató i es va quedar amb cara de voler-ne més...

Un any més vaig anar a la nit més llarga de la Marató de Cinema de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Pels qui no sapigueu de què va, la nit més llarga consisteix en 6 pel·lícules fantàstiques i de terror que es passen contínuament des de les 7 de la tarda de dissabte fins a les 6 del matí. El més singular és, però, que la gent no hi va realment a veure les pel·lícules, sinó que hi va a passar-so bé, a riure, a cridar, a fumar (deu ser l'única sessió de cinema en què és permès fumar), a menjar i a dir paraulotes. El més interessant són els comentaris cridats que fan alguns espectadors en determinades escenes de les pel·lícules (cal tenir present quina mena de pel·lícules són, eh!).

Exemples de frases clàssiques a la Marató:

1.- Puta, zorra, guarra, perra! - quan apareix una dona a la pantalla.

2.- Fóllatela - aquest és el comentari clàssic quan hi ha un home i una dona a la pantalla. De vegades es pot substituir per "métele el X", amb el benetès que X és un objecte aleatori que també apareix a la pantalla (un mòbil, una pistola, una paperera, etc).

3.- Me aburro - Quan no passa res durant més de dos segons. També es pot utilitzar, per expressar el mateix sentiment, la frase Qué maten a alguien ya!

4.- Bukkake! Bukkake!...- Quan hi ha una dona i diversos homes a la pantalla.

4.- Carros de putas - Quan hi ha un grup de dones a la pantalla, especialment si van en cotxe.

5.- No lo entiendo - Quan hi ha un diàleg avorrit, espès, pretesament intel·lectual o difícil de capir a altes hores de la nit.

6.- Es una metáfora - Quan hi ha una escena absolutament gratuïta o un plànol molt bell. També es pot utilitzar com a resposta a la frase No lo entiendo del punt 5 que hagi pronunciat un altre espectador.

7.- Noooooo! No vayas! Vas a morir! - Quan un personatge se'n va cap a la gola del llop.

Més enllà de les frases clàssiques que s'hi diuen, és interessant observar com alguns espectadors diuen frases realment enginyoses que et porten a la conclusió que realment se les han preparat. Algunes frases no poden ser fruit de l'enginy espontani, sinó que són obra d'una premeditació maliciosa i una intel·ligència malaltissa. Aquestes són algunes de les frases que es van poder sentir en aquests 2 films: 30 Días de Oscuridad i Soy Leyenda. Alerta, que hi ha SPOILERS.

30 DÍAS DE OSCURIDAD

¡Abre los ojos! - Quan surt en Josh Hartnett (el teniu present?).

¿Dónde está el Inistone? El abuelo tiene un plan- Quan l'avi s'emprenya i vol marxar. Quan l'avi s'escapa.

¿No tenías frío? ¡Caliéntate ahora, perra! - Quan calen foc al costat d'on s'amagava la dona.

Es una herida superficial. Te vas a poner bien - Quan li acaben de tallar el cap a un vampir, quan un vampir mor carbonitzat, quan un vampir cau a la trituradora...

¿Tú crees que ahora es el momento, Josh? - Quan en Josh Hartnett es clava la xeringa al braç.

SOY LEYENDA

¡Fóllatela, ahora que todavía está caliente! - Quan el vampir femení s'està morint sobre la taula.

¡Tú hija está muerta! - Cada vegada que apareix el retrat de la filla.

¿Antes tenías un perro y ahora tienes una perra, eh, Will? - Quan la dona es queda a casa d'en Will.

¿No sabías como decirle que el desayuno era una mierda, eh, Will? - Quan en Will discuteix amb la dona i s'aixeca de la taula sense ni tastar l'esmorzar que ella li havia preparat.

¿No te dejaron doblar a Shrek i ésta es tu venganza, eh, Will? - Quan en Will Smith diu de memòria els diàlegs de Shrek de forma simultània a la pel·lícula.

Serrallonga: la llegenda d'en Xavallonga

2008-11-10T12:06:00.000+01:00

"Alss homas d'an Sarrallonga no són asclaus da ningú"

Ja només de veure el trailer, t'envaeix una estranya sensació de dejà vú. Però aquesta pel·lícula ja l'he vista abans, oi? De fet, l'he vista molts cops. Perquè he vist Braveheart, Rob Roy, la Pasión de Cristo i totes les altres que la gran superproducció de TV3 homenatja sense cap vergonya. Les frases, les escenes de llit, els personatges clixés, la música... Després veus la pel·lícula i se't confirmen totes les pors. Ja has vist aquesta pel·lícula! El protagonista és un home viril i guapot, amb dues o tres cares, a tot estirar, però, això sí, amb un gran sexappeal; de fet, podria quadrar perfectament a telesèries com Sin Tetas no hay Paraíso o a qualsevol sèrie de highschool amb adolescents granadetes (de fet, també té aquesta veu d'haver fumat 2 paquests que té el tal Silvestre i que tants fogots, i humitats, provoca entre algunes fèmines). Però el pitjor de tot és la llengua que usa el proscrit, molt adient a la Barcelona contaminada dels nostres dies, però impensable en un català de Viladrau del segle XVII (o fins i tot en un osonenc del segle XXI). Ni en Montilla parla tan malament, amb aquest menysteniment de la a àtona i la l forta i nostrada. Malgrat tot, la sèrie sembla que ha tingut certa audiència (només faltaria, amb la publicitat que n'han fet), de la qual cosa me n'alegro, perquè, de fet, en la lamentable situació actual de TV3 sota l'administració socialista, convenia, i molt, una bona notícia en aquest sentit.

Vaig sortir a patrullar en un vaixell de guerra...

2008-10-24T02:41:00.000+02:00

...m'explico, és una història més llarga. Resulta que un dia, per pura casualitat, uns amics i jo vam conèixer un noi en una nit de festa a Barcelona. Vam quedar amb ell un altre dia, i al cap d'unes setmanes, va trucar a en Pere per dir-li que ell era militar, que estava a l'Armada i que el proper dimecres era el Dia de la Marina, de manera que els membres de la tripulació dels vaixells podien convidar amics per celebrar-ho. Ens va convidar al vaixell on servia, una Patrullera militar amb seu al port de Barcelona. Com que tant en Pere com jo no tenim horaris laborals, vam decidir anar-hi.

Dimecres a les 9 del matí feia un ploure a Barcelona com si fóssim al Carib! El dia era gris, el mar estava agitat, però allà ens trobàvem els membres de la tripulació, familiars i amics, a bord de la Patrullera. El que no sabíem era que el nostre amic era el comandant del vaixell. Vam quedar parats! Tots l'havien de creure i demostrar-li l'obediència marcial pròpia del ram. Tots es tractaven de vostè entre ells, amb formes anquilosades, però necessàries ("Don José, póngalo ahí", "permiso para abandonar la nave").

Van ser molt amables amb els convidats i, tot i que feia mal temps, vam sortir a navegar. En tot moment, vam ser objecte de gran amabilitat i atenció i, al final, ens van oferir un piscolabis i ens van regalar un diploma de "bautismo de mar". M'hauria agradat que m'haguessin deixat pilotar el vaixell o disparar l'enorme metralleta de guerra, però això ja és somiar truites, el meu esport favorit. Em conformo amb saber que algú, a pocs metres de l'estàtua de Colom, al Mediterrani, vetlla permanentment per la nostra seguretat. Qui sap qui ens pot voler atacar? Un monstre marí emergit d'ignorats abismes marins (Cthulhu al Mediterrani?)? Els magrebins? La pèrfida Albion? Cal estar a l'aguait.

El mètode Putin per aprendre Judo

2008-10-10T12:54:00.000+02:00

L' ex-president, ara primer ministre i encara "Home fort" de Rússia, Vladimir Putin, presenta el dia del seu aniversari un video per ensenyar judo.

Atenció al video, el vestit negre de ninja que porta el governant rus amb l'estàtua del mestre Jigoro Kano al fons.

Antic espia i coronel del KGB, Putin va rebre una completa formació en arts marcials i és cinturó negre de judo. Quan la URSS es va desintegrar, va passar una mala època en què es va plantejar fins i tot fer de taxista. Però, gràcies a Ieltsin, va poder iniciar una carrera política fulgurant que el va portar a la presidència. Fa uns mesos ja ens va sorprendre en unes vacances a Sibèria, pescant i muntant a cavall sense camisa, lluint un tors musculat i viril. Més tard, a l'agost, Putin, durant una viatge a Orient, va salvar la vida a un grup de periodistes, disparant un dard tranquil·litzant a un tigre que els amenaçava. Ara, Putin ens demostra que els ensenyaments dels grans mestres japonesos i campions mundials de Judo poden servir per millorar com a persona i progressar com a país. Putin és, sens dubte, el millor que li ha passat a Rússia des de temps immemorials.

No m'imagino el president Montilla presentant un video de capoeira o qualsevol altra cosa. És difícil que puguis ensenyar res quan no saps fer res.

Adéu Oficina Ponti

2008-10-03T14:36:00.000+02:00

"Fins una altra, companya" (la foto es pot veure a la web d'Oficina Ponti)

Els meus caps sabien que estava molt incòmode i que fins i tot anava a processos de selecció per a altres empreses. El meu ambient laboral i la meva feina eren cada cop pitjor. És una història molt llarga, però només diré que una companya no em parlava i encara no sé perquè. Em va començar a agafar mania, cada cop més. No és còmode que passi cada dia per allà i et tracti com un gos, com si no existissis, i que només esperi que facis alguna cosa per acusar-te cridant com una histèrica. Els meus caps sabien que me'n volia anar i que, tard o d'hora, els plegaria. Per això, després de parlar-ne, hem convingut que el millor tant per a l'empresa com per a mi seria la fi de la relació laboral.

Poques coses tan bones com aquesta m'han passat en els darrers temps.

Les coses no passen perquè sí. Fa uns dies vaig dir als meus amics "tant de bo que em fotin fora". Déu m'ha escoltat.

S'obre un nou camí, un nou horitzó...

Resum de les vacances

2008-09-16T13:36:00.000+02:00

Castleton i el castell de Peveril sobre el turó, que no vaig poder visitar perquè sempre plovia

Quan els nens tornen al col·le, els mestres els hi fan fer sempre un resum de les vacances, que és el següent,

Viatge a Portugal - Lisboa és una capital amb un cert aire de decadència (amb edificis literalment decadents), però és neta, té bones vistes i un encant especial. Portugal és el país de la calma. Si us sentiu estressats, aneu a viure a Portual.

Viatge a Anglaterra - La festa dels 21 anys va ser una festa familiar amb molt menjar i molt mam. No vam sortir gaire de casa, perquè plovia. Els pubs són acollidors com cases.

Què he après de les vacances?
1.- No pretenguis conduir a Portugal com condueixes normalment o t'agafarà un atac de nervis.
2.- En un fil d'estendre la roba a Portugal t'hi pots trobar de tot.
3.- A Anglaterra tothom és més amable i professional que aquí. Entres en un pub, i ja t'estan atenent amb un somriure als llavis. Vas a un aeroport, i et demanen que t'aturis un moment de forma amable i amb el somriure als llavis.
4.- A Espanya, entres en un bar, t'asseus amb uns amics en una taula, i és possible que passi el temps sense que ningú et demani res, perquè el tiu està parlant amb una altra persona! I som un país de serveis!

Malsons

2008-08-26T13:22:00.000+02:00

El quadre gòtic Malson (1781), de Henry Fuseli

Aquests dies que encara estic de vacances, però estic a casa, tendeixo al meu horari natural, que és anar a dormir molt tard i a fer vida nocturna. Sóc naturalment de biorritme nocturn, que és el mateix que dir contrari a la societat, que és diürna, i a més amb tendència a l'insomni ja des de la infantesa. Aquests dies, tanmateix, no prenc les pastilles, cosa que fa que pugui recordar de forma vívida els meus somnis i malsons, com només em passava quan era petit.

Aquesta nit he tingut un malson extraordinari, com feia temps que no en tenia. Una altra persona i jo havíem de fer una missió trascendental per salvar la humanitat i havíem de desplaçar-nos fins a una part concreta de la ciutat durant la nit. El desplaçament es preveia molt perillós, ja que sabíem que els monstres infestaven els carrers, així que vam anar a trobar una mena de bruixa perquè ens ajudés. La bruixa ens va vendre uns ungüents per només 3 Euros que ens podien teletransportar de dret a aquell indret, de manera que ens estalviàvem el perill dels carrers. No obstant, el teletransport no funcionava i el temps se'ns acabava, de manera que l'altre personatge (crec que era una noia, però no n'estic segur) i jo vam decidir començar a fer un tros a peu. En un carrer molt fosc, de sobte, vam veure moviment sota un tràiler aparcat i vam decidir quedar-nos quiets i estirats a terra per no atreure l'atenció dels monstres. Llavors em va semblar veure en la foscor que una mena de llimacs d'1 metre s'acostaven reptant i podia ser que ens veiessin. El pitjor va ser que hi havia un altre monstre de tres metres d'alçada amb una boca immensa farcida de dents, una mena de mamífer gegantí i pelut que semblava ensumar-nos. Podíem sentir la seva alenada a la nostra esquena i al clatell, ens podia devorar a l'instant, i per un moment no sabia si havíem d'aixecar-nos i córrer o continuar ben quiets i estirats. És en aquesta situació d'horror i tensió extrema que m'he despertat.

Malgrat passar-m'ho malament, al final m'agrada recordar els malsons i, en certa manera, val a dir que em produeixien plaer. Com mirar pel·lícules de por.

Vacances a Portugal

2008-08-13T12:34:00.000+02:00

Me'n vaig de vacances a Portugal, uns 5 dies a Lisboa i 5 més a l'Algarve, al sud de de tot, allà on van segrestar la nena aquella. Em banyaré a l'Atlàntic per primer cop, en una de les zones més turístiques d'Europa.

Generalment, sempre que me'n vaig de vacances vaig a veure llocs d'interès cultural, històric o artístic. Aquest any me'n vaig a la puta platja a no fotre ni brot.

L'home i la bèstia

2008-07-30T09:18:00.000+02:00

"I never drink...wine"

M'ha assetjat tota la nit. Abans d'anar-me'n a dormir, ja m'ha picat 3 o 4 cops al sofà, xuclant-me la sang amb aquella llarga trompa succionadora. Abans no hauria passat mai; sempre havia cregut que tenia mala sang i que, si érem dos, sempre atacarien l'altre; però aquell em buscava; potser perquè jo estava sol i era l'únic que veia per menjar i tenia molta gana; potser perquè ell pertanyia a una nova raça mutada que havia oblidat els antics instints d'evitar certa sang.

No puc parar de gratar-me les vermellors. Quin mal més empipador! Me'n vaig al llit, però penso que potser ha entrat a l'habitació. M'estiro, m'endormisco i, ja mig somiant, sento aquell brunzit del dimoni. Se m'acosta. Em vol tornar a xuclar, el malparit. Intento matar-lo, però fuig i desapareix. El busco per tota l'habitació, regiro tots els racons, però està ben amagat, esperant pacientment el moment per tornar a atacar. Em torno a ficar al llit, i, al cap de mitja hora, un altre cop el mateix, aquell brunzit. Miro de fotre-li un cop de mà, però fuig volant. És massa ràpid. Merda, no tinc cap insecticida, ni kill-paff, ni res que el pugui matar. Només la força bruta. I ell és ràpid i sap amagar-se. Sé que ell espera i m'observa. Que en som d'indefensos davant d'aquesta raça de paràsits superior! Ja em veig a venir que això serà complicat. Llegeixo un altre cop mitja horeta. Les picades em fan una picor insuportable i no puc parar de gratar-me. Tinc son i miro de dormir, però al cap d'una estona noto com es passeja per la meva cuixa. Això va per llarg....

A les 7 del matí, el veig quiet sobre la samarreta del pijama, la mateixa que hores abans havia utilitzat com a arma contra ell. Sense gaires esperances, l'hi foto un altre cop amb la mà plana i, oh, sorpresa! El seu cadàver cau inert, quan aixeco la samarreta. Victòria! He mort la bèstia! La bèstia és morta i encara tinc mitja hora per dormir abans d'anar a treballar!

Demà compraré insecticida.

N'heu mort gaires aquest estiu?

M'agrada Bombers de Nova York

2008-07-29T22:49:00.000+02:00

En Tommy Gavin i el mòbil

Sean - El final de la festa d'aniversari va ser...espantós.
Tommy - Sí, a la meva família som així. Som irlandesos.
Sean - Sí, ja sé de què em parles, em dic Garrity.
Tommy - No, no és el mateix. Els de la vostra generació sóu irlandesos monyes. Nosaltres som de veritat. Vosaltres, quan teniu un problema, el discutiu. Nosaltres quan tenim un problema, no el discutim... Busquem el culpable i li trenquem la cara.

La televisió catalana programa d'amagatotis (ja passa amb les sèries més bones en aquest putu país...) la sèrie Rescue Me (Bombers de Nova York) els diumenges a la nit al canal 33 i la repetició el dia següent al 300.

Personatges simples, però carismàtics i amb vides extraordinàries donen vida a una història que ha enganxat a més de 3 milions als Estats Units, on van ja per la quarta temporada.

Els records pel cosí mort a l'11/S que s'apareix com un fantasma shakespearià, les reunions d'alcohòlics anònims, les drogues, la ira incontrolada, la testosterona políticament incorrecta, la família amatent, els problemes domèstics i els incendis brutals són només alguns dels incentius d'aquesta sèrie. Si jugues amb foc, et pots cremar.

El nom no fa la cosa

2008-07-16T15:31:00.001+02:00

Us hi heu fixat en quants noms oficials d'entitats, càrrecs o comunitats no tenen res a veure amb el que se suposa que són o han de fer? Són noms enganyosos, mentiders, que et fan pensar en una cosa i després en són o en fan una altra. Vet aquí els exemples:

- Principat de Catalunya - On és el príncep?
- Partit Popular - Popular no és socialista o comunista?
- Partit Socialista Obrer Espanyol - Obrer? Quants obrers hi ha al PSOE?
- Convivencia Cívica Catalana - No és aquella entitat que propugna aplicar segregació lingüística a l'educació catalana?
- República Popular de la Xina - De popular i comunista, ja només la bandera.
- Minyons Escoltes de Catalunya - Minyons? Escoltes?
- Jutge de Pau - Naturalment, quan hi ha una guerra, el substitueix el Jutge de Guerra.
- Saló del Regne (dels Testimonis Cristians de Jehovà) - S'hi ha d'anar disfressat de medieval?
- República Bolivariana de Veneçuela - Bolívar no va morir el 1830?
- Defensor del Pueblo - Va, home, va, no fotem riure.

La meva petita història de Rússia

2008-07-16T12:41:00.000+02:00

No totes les dones russes exerceixen la prostitució

Rússia és el país més gran del món i ningú ha tingut mai collons d'envair-lo. Napoleó i Hitler van cometre el vell error de voler envair Rússia i ho van pagar molt car.

Els russos van fundar seriosament el seu país al segle XVI i, com que tenien un país estepari i molt fred, van decidir expandir-se cap a territoris més hospitalaris, com ara Sibèria o Kazajistan, que també podien utilitzar-se com a camps de concentració. Per això als segles XVII i XVIII, sota la dinastia dels Romanov, es va convertir en un imperi i potència mundial amb una població multiètnica. A banda dels eslaus, habitaven Rússia diferents ètnies de variades races i cultures, com per exemple els tàrtars, els cossacs i els óssos.

A principis del segle XX va caure a Rússia, concretament a la regió de Tunguska, un cometa radioactiu que va arrasar 2.150 km² i va radiar negativament tot el país. Els supersticiosos Romanov havien donat el poder al monjo analfabet Rasputin, que no dubtava a treure's la tita en qualsevol moment, i la gent passava gana. Els russos va creure (erradament) que ells eren el país elegit per Marx per aplicar-hi el comunisme i van iniciar un desastre de proporcions antològiques: van aplicar el comunisme, van pelar el tsar i família, i van convertir el seu país en la Unió Soviètica.

Els russos sempre han destacat per la seva elegància i el seu afany d'anar a la moda

El comunisme era un sistema econòmic basat en la distribució i el repartiment dels béns mitjançant cues interminables davant les botigues. Calia fer cua per tot, i hi havia molt poc de res, fins que algú, 69 anys després (número màgic), es va adonar de l'equivocació i van tornar al capitalisme.

Malgrat tot, cal dir que no tot va ser dolent durant el comunisme. Durant l'època del dirigent comunista Stalin, es van perpetrar genocidis, es van desenvolupar armes nuclears i es van convertir en potència econòmica mundial. Els russos van derrotar l'Alemanya nazi (tot i que tothom es pensa que van ser els americans), van potenciar el vodka com a forma de combatre el fred, van enviar una gossa a l'espai, van guanyar competicions d'escacs i gimnàstica i, el més important de tot, van inventar el Tetris. També van participar a la Guerra Freda, enviant espies que estaven boníssimes a Europa perquè en James Bond se les follés i després les matés.

Dues espies miren de combatre com poden el terrible fred de les estepes siberianes

Després de l'època imperial i de la soviètica, van elegir sorprenentment a un abstemi per dirigir Rússia, per variar. La "democràcia" controlada per Putin ha estat el millor que hi ha hagut mai. Qui millor que un espia rus que sap judo per dirigir Rússia?

De totes maneres, quan algú parli en rus en una pel·lícula, tingueu clar que encara és un malparit.

Al meu bon veí, en Jep Paraire

2008-06-22T04:04:00.000+02:00

Quan els explico als meus amics estrangers que aquí ens fem petons, miro de fer-los entendre que això no vol dir res, que és un pur formalisme, i que, en canvi, a diferència d'altres països, no ens abracem mai. De fet, és estrany que ens abracem i, si mai ho fem, és perquè té una significació especial.

En Jep Paraire és el meu veí de tota la vida a Sant Pere de Torelló. De veritat es diu Josep Bonay, és un dels millors fusters de Catalunya, un bon catòlic, i és el fundador de la Fonda Bonay, un referent a Sant Pere. És un dels catalans que veritablement han aixecat aquest país amb la seva empenta, tot i els renecs incomprensibles que deixa anar quan t'ha d'arreglar una persiana, contraris a qualsevol gramàtica ("mecàgum collons!").

Per a mi, en Jep és, per sobre de tot, un veí que era amic del meu avi i una persona que sempre ens ha estimat. Quan el meu avi es va morir d'accident de trànsit, ell més bé que ningú va entendre el trauma que va suposar per a la meva mare i la meva tieta, que tot just tenien vint anys. Per això, quan vaig tornar d'Àustria d'un accident que ben bé em podia haver costa la vida (com li va costar al meu amic Manel, A.C.S.), em va fer una abraçada sincera. Sempre recordaré aquella abraçada, perquè poques coses m'han emocionat a la vida.

Ell sabia que la meva mare havia patit molt la mort del seu pare i no podia imaginar com seria la mort del seu fill. En Jep Paraire és un bon home, un representant d'aquest món antic que s'esfondra injustament. Perquè als pobles, la gent xafardeja i enveja, però també estima. En Jep Paraire és el veí que tots voldríem tenir. D'aquí aquest petit homenatge que ell mai no llegirà.

Gent avorrida

2008-06-12T11:34:00.000+02:00

Hi ha gent que no és capaç mai de dir res sorprenent, diferent, original, divertit, res de què puguis aprendre res. Són gent que només saben repetir tòpics i frases previsibles. La frase adient a cada ocasió. En un funeral et diran que "no som res", i, quan vulguin explicar una anècdota molt interessant que els ha passat, t'explicaran un viatge de merda a Andalusia. En aquest cas, només els que també són previsibles i avorrits els riuen les gràcies.

Segurament, malgrat tot, són més feliços que els altres, són gent que es casa, es reprodueix i el més gros és que alguna d'aquesta gent, tot i la seva mediocritud, han arribat a llocs professionals de certa rellevància ("El món és dels mediocres", que deia Hermann Hesse). Tant se val, no us hi acosteu. Gent de la que no podeu aprendre ben res, no val la pena. Gent que no us faci riure, no val la pena. Gent que no us sorprengui, no val la pena.

Apologia de la mentida (pietosa)

2008-06-04T22:42:00.000+02:00

La sobrevaloració de la veritat ens porta a errors, a equivocacions, a la depressió i a la follia. Fins i tot l'Església ha reconegut històricament les bondats socials de la mentida (pietosa). No és bo pensar que amb la veritat es pot anar a tot arreu, i que amb la veritat tot t'anirà bé i no tindràs mai problemes. La veritat és font de conflictes socials. La mentida sovint és necessària i socialment útil. La mentida et pot portar a ser alcalde o president. La veritat ens pot portar a la perdició. A la teva nòvia li pots dir que s'ha engreixat? Ah que no! En canvi, un amic seu li pot dir de la pitjor forma possible i no passa res. Però tu has de mentir. Quan deixes una nòvia, li pots dir realment els motius de perquè la deixes, o és millor no fer-li mal? Sens dubte, és millor no fer-li mal. La mentida pietosa. No va per ningú. És la vida. La mentida éns farà socialment bons. La veritat ens convertirà en febles, ingenus i beneits. Sempre, la mentida pietosa. Hem de ser bons, estimar les persones i estimar Déu. No ens equivoquem i no pensem que dient la veritat serem més bons, perquè podem ser realment més dolents. Fi de l'apologia de la mentida.

La puta feina

2008-05-27T18:23:00.001+02:00

El títol és el d'una obra d'en Matthew Tree que parla de relacions laborals estranyes i complicades. L'altre dia uns amics meus em deien frases idiotes que havien hagut d'escoltar i suportar de companys de feina (generalment, els mal companys) i me'n vaig apuntar algunes, que ara reprodueixo:

1.- Ui, ui, has posat la data separada per punts i aquí l'has posada separada per guions; ja sé que és la primera vegada que fas un pressupost, però això pensa que de vegades ho revisa Direcció, i si ho veu Direcció, ui, ui, ui. Ho dic pel teu bé.

2.- Ara que ha plegat un company i hauràs de fer la seva feina a més de la que ja tenies, si no et poses les piles, agafaré una depressió i em quedaré a casa.

3.- Podria ajudar-te amb aquesta qüestió tan important que s'ha de presentar avui i, de fet, tinc moltes idees, però amb la teva experiència ja hauries de saber com resoldre-ho. A més, ho pots preguntar al jefe, que, total, està en un congrés a Múnich.

4.- M'has fet quedar com un imbècil davant del client (en un mail amb còpia a direcció, sent mentida per partida doble: el client només tenia un dubte sobre un tema que no recordava i no es pot fer quedar com un imbècil a un imbècil).

5.- Fa 3 mesos que ets aquí i encara no et saps els noms de les 60 persones que hi treballen, encara que la majoria no les vegis mai? Em sembla que no t'estàs integrant, eh? Encara que a la majoria no els vegis mai, treballem tots junts i tots som importants.

6.- No vindré a treballar durant tota la tarda perquè m'ha de venir un tècnic a arreglar l'aire condicionat.

7.- Has arribat 15 minuts tard perquè ahir et vas fer un esguinç a la cama i has de caminar amb crosses? Si ho dius a Direcció (ui, ui, ui), et diran que has de sortir abans de casa.

El Codi Pinoccio

2008-05-13T15:13:00.000+02:00

Tinc un pilot de llibres pendents de llegir. I m'adono que no tinc prou temps, no em vaga, no dono l'abast, però, malgrat tot, continuo rondant per llibreries, a veure què surt de nou, llegint contraportades i buscant alguna cosa nova o sorprenent (sense èxit).

Com que per on més em moc és per les seccions de terror i fantàstic, m'adono de la gran proliferació de llibres de conspiració ancestral esotèrica, gènere que va promoure especialment "El Codi da Vinci". Encara recordo que no fa gaires anys era obligatori portar aquest llibre per entrar al metro.

A la llibreria Casa del Llibre, veig que hi ha un pilot de llibres que tenen una piràmide maya a la portada. N'agafo un i llegeixo a la contraportada: "los intereses de la Iglesia Católica confluyen con los de los nazis en una antigua civilización maya". Però qui escriu aquestes merdes? Vols dir que no hi ha una plantilla de Word per fer els arguments i que l'únic que fa l'autor és canviar els noms? Per exemple, els dolents poden ser els nazis (els millors de tots) o una secta ancestral presumptament despareguda o desconeguda: Illuminati, masons, hashashin, templers, càtars, etc. No hi fa res si les dades no són precises o no tens ni puta idea sobre la secta en sí. Hi ha qui, com en Dan Brown, fins i tot s'atreveix a posar-hi monjos de l'Opus Dei (als americans els deu semblar molt misteriosa, hahahahaha!). La qüestió és que la secta o els nazis volen apoderar-se d'un antic coneixement o artefacte pertanyent a una antiga civilització que els ha d'atorgar el control del món. En teoria, el llibre et dóna un coneixement clarificador i revelador. A l'hora de la veritat, només es fa ressò d'una teoria esotèrica inventada per un altre tan creïble com el Pare Noel o el mateix Pinoccio (Pinoccio himself).

Si més no, la crisi de creativitat en la literatura no sembla tan dura com al cine. Resulta cada cop més difícil anar al cine i veure que no han fet un altre cop la mateixa pel·lícula ("Poli de Guardería 2", "Princesa por Sorpresa 3", "Las Ruinas"...). És evident que hi ha una crisi de creativitat en general, i de tot plegat, només en surt beneficiada la indústria més rendible de totes, que és la del videojoc.

"El Enigma Gioconda". La manca d'escrúpols a l'hora d'homenatjar el llibre de Dan Brown no té límits

Endevinalla

2008-04-29T00:21:00.000+02:00

Què és el que pot veure el pastor
des de dalt de la muntanya
que no pot veure el rei d'Espanya
ni Déu amb tot el seu poder?

Me la va explicar la tia Pepa quan era petit i no la vaig endevinar. Em va haver de dir la resposta. Tu seràs més llest, oi?

Doctor Who

2008-04-28T23:53:00.000+02:00

Si hi ha una sèrie friki per excelència, aquesta sèrie és el Doctor Who. El Doctor Who és una sèrie mítica britànica en què el Doctor Who, un Senyor del Temps, viatja per tot l'univers i per diferents llocs i moments històrics de la Terra gràcies a una nau en forma de cabina telefònica, tot lluitant contra monstres i alienígenes invasors. En qualsevol cas, malgrat ser una sèrie mítica que s'emet des de fa dècades, no es pot dir que en els nous episodis hagi deixat de ser una sèrie fresca i sorprenent.

En el capítol d'avui una raça extraterrestre s'havia apoderat de la direcció d'un institut, fent-se passar per professors i personal de cuina. El seu objetiu era utilitzar la imaginació i la intel·ligència potenciada de la canalla -mitjançant un oli que els posaven al menjar- per aconseguir la resolució d'un teorema matemàtic que els hauria de proporcionar el domini de l'univers.

Frase del Doctor Who per descriure els dolents: els (nom de fantasia que no recordo) són com els britànics, que sou el resultat d'invasions de vikings, francesos, etc.; amb la diferència que ells van per l'univers agafant el millor de cada raça...

Després que ja no s'emetin sèries com The Office, Extras o Monster, l'única il·lusió televisiva que em queda és aquesta sèrie que el K3 programa els dies laborals a 3/4 de 9 del vespre.

Esguinç

2008-04-17T10:56:00.000+02:00

M'he fet un esguinç al turmell. De la forma més tonta possible, com solen passar aquestes coses, que és baixant les escales de casa meva. I ara porto l'equipament complet de l'esgarrat, que no l'havia portat mai, amb crossa, embalum de venes al peu i espardenya hortera, si més no, fins la setmana que ve. El pitjor és que tenia molts plans per al cap de setmana, com ara anar al saló del còmic, la partida de rol, veure el "Rei Lear" al teatre de Gràcia, sortir a la nit, etc., i ara potser hauré de replantejar-me com faig aquestes coses.

Mitjons japonesos

2008-03-26T15:58:00.001+01:00

El meu amic Toshi ha vingut del Japó a passar uns dies de vacances a Barcelona, on ell va estudiar durant 2 anys. S'ha estat uns quants dies al meu pis i ara s'estarà amb uns altres amics, i m'ha portat com a regal una ampolla de sake d'Okinawa i uns mitjons amb dits, típics japonesos, com els de la foto. Jo aquests dies no he marxat del país, però, si més no, el Japó ha vingut una mica a casa.

Valérie Tasso i el sexe

2008-03-26T15:13:00.000+01:00

Valérie Tasso va exercir la prostitució de luxe durant un any com a opció personal/professional. En les seves aparicions públiques, sempre m'ha semblat una persona molt intel·ligent. Ara torna a ser notícia perquè ha publicat un nou llibre titulat "Manual del Antisexo", que vaig estar fullejant i llegint l'altre dia en una llibreria. Tot el que deia em va semblar molt lògic, molt carregat de raó, i vaig pensar que fins i tot podria servir d'ajuda a molta gent amb problemes sexuals.

De forma molt amena, Valérie explica algunes de les seves experiències prostibulàries, i detalla els problemes, manies i falses creences que tenien els seus clients, encadenats sovint a una sexualitat esbiaixada. Entre les falsedats que assenyala, per exemple, la paraula mateixa del sexe. Valérie recorda com una vegada un client va pagar una hora i mitja dels seus serveis per portar-la a veure una pel·lícula al cine. Quan ella, convençuda que no havia estat capaç de seduir-lo, li va preguntar pel sexe, ell va respondre que el sexe no existia. I és ben cert, el "sexe", com a paraula, és un invent social relativament modern del segle XIX per identificar, classificar i controlar un seguit de comportaments que la societat volia posar sota control. Donar una paraula a una cosa que ja existia i fer que tothom parli d'ella és una forma de repressió. Abans no se'n parlava, però existia igual, era més natural, no tan reprimit. Abans d'això se'n deia "amor", "estimar" o "fer l'amor". O també se'n podia dir "fotre" de practicar el coit. Tanmateix, el sexe com a tal no existeix o, més ben dit, el sexe ho pot ser tot. Fins i tot portar una dona guapa al cine.

El pare del rol i l'assassí del rol

2008-03-06T00:14:00.000+01:00

S'ha mort en Gary Gygax, l'autor del primer joc de rol de la història, o això diuen. Si més no, és el primer que va utilitzar daus polièdrics en un joc d'ambientació fantàstica. Mentre això passava als EUA, a Espanya ha sortit de la presó Javier Rosado, autor del joc de rol "Razas" i psicòpata assassí que el 1994 es va guanyar el malnom de "assassí del rol". Hi va entrar quan tenia 20 anys i ara en té 34. Durant aquest temps, ha estudiat 3 carreres universitàries (el primer reclús amb 3 carreres) i ha donat classes de matemàtiques als interns. Sense ell, el rol no hauria arribat mai a tanta gent a Espanya.

Jo vull treballar a "The Office"

2008-03-05T22:55:00.000+01:00

Les millors sèries d'humor són britàniques (en podríem parlar durant hores...) i voldria parlar en aquest blog de les darreres que he descobert. Feia molt temps que no disfrutava tant. La primera d'elles és "The Office", un mockumentary (fals documental) sobre una oficina: el cap "enrotllat" que vol ser estimat pels treballadors, la secretària, el psicòleg, el noi jove, etc. Això no seria interessant si la sèrie no estigués ben feta, si el guió no fos genial i els actors no fossin extraordinaris. Aquí han arribat 2 de les versions de "The Office", l'original britànica, protagonitzada pel mateix creador de l'obra, Ricky Gervais, i l'americana, protagonitzada per l'actor còmic Steve Carell. Si no us han agradat mai merdes com "Friends" o "Salvados por la campana", és probable que us agradi "The Office".

L'altra sèrie també és de Ricky Gervais i es diu "Extras", la història d'un solter britànic que, als 42 anys, abandona la seva feina estable per llançar-se a perseguir el seu somni de ser actor. A cada capítol ens el trobarem disfressat de manera diferent com a extra en una obra, on sempre hi haurà una estrella convidada interpretant una paròdia de sí mateix. Fins ara he vist en Daniel Radcliffe (Harry Potter), Orlando Bloom (Legolas), Patrick Stewart (Star Treck, X-Men), la Kate Winslet (Titanic), entre d'altres.

Són sèries del 2001, 2004 i 2005, sèries boníssimes, amb gran èxit, un glop d'aigua fresca (o whisky "Chivas", segons com es miri), i, suposadament, també molt cares per a una televisió espanyola, però la Sexta està passant "The Office" americana el dimarts i "Extras" els dimecres. A quina hora? A 2/4 de 2 de la matinada fins a 2/4 de 3 !!! Són ben folls aquests sextans. Per sort, sempre ens queda internet i el DVD.

La tia Pepa

2008-02-14T01:37:00.000+01:00

Hi ha coses que només (per regla general) podem adquirir de petits, com ara la fe o un determinat sentiment. En efecte, el que ens passa quan som petits i vulnerables, ja sigui per bo o per dolent, ens acompanya tota la vida. Ara és diferent: ara et passa una cosa i demà ja n'hi te'n recordes. Però tots portem gravats amb ferro roent les experiències i els records de la infantesa.

No podré oblidar mai la persona que em va criar. La meva mare, com moltes de la seva generació, havia de treballar i, com que no es podia refiar tampoc de la meva àvia, em deixava amb la tia Pepa, que és la persona més extraordinària que he conegut mai. Això que explicaré ara no és cap conte; és real, encara que no ho sembli; és la prova que la realitat és sempre molt més gran que qualsevol ficció.

La tia Pepa era una germana de la meva besàvia i era de Can Lero (li deien la Pepa Lera, no és cap broma!), soltera, vella, seca, fredolica, solitària, sempre vestida de negre, perquè sempre portava dol per algun mort, els cabells llisos i negres fins al clatell, sense arreglar. Catòlica de passar el rosari cada dia (o 3 durant el mes de Maria), però no d'anar a missa, perquè els capellans agoitaven la tele i anaven al bar. A l'hivern no es banyava mai, perquè feia fred i, a l'estiu, probablement tampoc. La pudor que feia i l'estol de mosquits que sempre voleiava sobre el seu cap quan anàvem al riu n'eren una prova irrefutable. Era un esperit lliure. Menjava quan tenia gana i bevia quan tenia set. Li agradava anar a passeig al riu, saludar les altres dones que passejaven i explicar contes. Sabia milers d'històries, anècdotes, paràboles, endevinalles i acudits polítics pels quals podies tenir problemes polítics durant els anys 30 del segle passat. No anava als casaments, ni a cap festa. Vivia sola a casa seva. El seu vici eren les "quinieles", fins al límit de la ludopatia. Casa seva era un misteri que no ensenyava mai a ningú, però jo sabia que era una de les poques cases del poble que encara tenia comuna i, per contra, no tenia televisió. Quan es va morir, la meva família va haver de llogar una empresa de desinfecció i desratització perquè netegés casa seva de totes les porqueries que hi guardava.

En posteriors entrades penjaré trossos de la saviesa popular i antiquíssima de la tia Pepa: històries de terror real, fet apòcrifs del nen Jesús o de Jesús i els apòstols, endevinalles impossibles d'endevinar...

Una vegada li vaig preguntar què faria si tragués la loteria. "Em compraria una casa, però amb una cabanya al bosc ja faria". I si poguéssiu fer un viatge, tia, a on aniríeu?. "A Terra Santa". I el segon viatge que faríeu?. "Al Pol Nord, perquè he sentit a dir que hi ha muntanyes de neu i m'agradaria veure-ho". Ella, que era tan fredolica! Al final, tia, no us va tocar mai la loteria, ni vàreu anar mai al Pol Nord. Però vàreu fer un viatge. Definitiu. I us vàreu trobar amb Nostre Senyor.

Portar ulleres?

2008-02-14T00:42:00.000+01:00

Suposo que el ritme aquest d'estar-me 10 hores davant l'ordinador i dormir-ne la meitat m'ha portat a una pèrdua de visió. No he dut mai ulleres, però tinc por que, si vaig a l'oculista, em dirà que tinc miopia o alguna cosa així. Veig les coses una mica borroses, em costa veure-hi de lluny, no enfoco bé. Però també va a dies. Al cap de setmana m'hi veig més bé i, per això, espero que l'oculista em digui que només és la vista cansada. Ja tinc 31 anys i em costa acceptar que sigui cosa de l'edat. Per si fos poc haver d'anar a l'oculista, també he d'anar al dentista a que em tapi una dent corcada. Per sort, encara que el físic es degradi, l'important és l'esperit. I l'esperit, segons la majoria de religions del món, és immortal !

What would Chuck Norris do?

2008-01-25T00:32:00.000+01:00

Heu vist qui dóna suport a la campanya política del pastor Mike Huckabee per a les eleccions presidencials nord-americanes? Sí, senyors, és el més entranyable repartidor de pinyes de Texas.

Diuen els comentaristes polítics que si en Huckabee és elegit President dels Estats Units, en Chuck Norris serà Secretari d'Estat i s'ocuparà de la política internacional. Us imagineu el que podria fer aquest home pel món? Tots els que hi han hagut fins ara no han arreglat res, tot continua igual de malament. Només heu de veure el desgavell a Palestina, el terrorisme al pròxim Orient. O en Bin Laden, que encara campa. Afegim-nos tots a la campanya. Donem-li una oportunitat a en Chuck. Ell no ens fallarà.

Negro sobre blanco

2008-01-25T00:20:00.000+01:00

Avui he vist una entrevista a en Fernando Sánchez Dragó al programa inefable d'en Toni Rovira i m'he recordat que jo, quan era petit, l'hi tenia certa admiració. Fins que em vaig fer gran i em vaig adonar que egocèntric no és una paraula prou gruixuda per definir-lo.

D'altra banda, no he vist mai ningú tan incoherent i fals com ell. Com és possible dir que Espanya és un país xabacà i desmanegat, a diferència del Japó, perquè hi ha drogadictes al carrer, i, al cap de mitja hora d'entrevista, dir que no t'agrada Barcelona, perquè s'ha convertit en un parc temàtic, i que era molt millor quan el Raval es deia Barri Xino, que tot plegat era més autèntic. M'he quedat flipant amb tantes tonteries. Ja m'ha vingut just de no vomitar.

Quan domini el món, recordeu-me que el foti fora del planeta pel bé de la humanitat.