Les comparacions sempre són odioses. Però jo no vull pas comparar dues
sèries, o si més no no és pas aquesta la meva intenció inicial. El que jo vull
és exposar les impressions que en tinc, sobretot a partit d'analitzar els seus
recursos narratius i la seva originalitat, allò que, al meu entendre, pot fer
que una sèrie sigui bona o mala, de manera separada.
True Detective és una sèrie que parteix d'un parell de premisses que
són originals en les sèries d'HBO. D'una banda, és la idea d'un autor de
novel·la negra, Nick Pizzolato, autor de Galveston. D'altra banda, és una sèrie
que introdueix elements de Robert W. Chalmers, un autor que forma part de
l'anomenat cercle de Lovecraft; tot allò de Carcosa, el Rei Groc i el llac
Hali. Al meu reduït cercle d'amics frikis, la sèrie ha tingut una molt bona
acollida, i de fet és gràcies als meus amics que la vaig acabar veient (gràcies
Juan, gràcies Carles, gràcies Eva). En canvi, en opinions que he escoltat de
podcasts frikis, la sèrie és una enganyifa: és avorrida i les referències a
l'obra de Chalmers són circumstancials i supèrflues. El que ells addueixen és
que hi ha un actor de comèdia romàntica, que la sèrie és lenta, que la sèrie és
sobre policies que van amb cotxe a diferents llocs... No podem obviar el fet
que la sèrie parteix d'una premissa molt clàssica i poc original: són dos
policies. No obstant, la sèrie t'acaba sorprenent per elements que no són
equiparables a altres sèries de televisió, i de fet constitueix una aposta
agosarada de la productora. M'explico. Els personatges estan molt ben
construïts, són originals i alhora creïbles, fins a límits mai vistos. Mentre
un està cremat per un passat de drogues, dolor i nihilisme que arrossega durant
tota la sèrie i que es manifesta de forma explícita (són especialment
interessants les seves reflexions a l'estil Emil Cioran sobre com d'absurd és
tot plegat), l'altre és la contrapartida absurdament vitalista i hipòcrita,
dipositari inconscient de tots els pecats de l'home modern, incapaç d'afrontar la realitat. Només per
això, i pel carisma que desprenen un i altre, ja val la pena True Detective. Si
a això hi afegim una ambientació opressiva i una trama que es va descabdellant
molt de mica en mica, la fórmula resulta magistral. No és veritat que la sèrie
sigui lenta. La sèrie no es basa en cops d'acció, sinó en una introspecció i
una immersió en l'ambient i la història que se t'acaba imposant com a una
experiència original. Si Lovecraft, en algun moment, va voler transmetre't amb
lletres l'horror que habita al món rural americà, True Detective te'l fa
visible.
En canvi, Penny Dreadful és diferent. Mentre a True Detective, amb
recursos molt bàsics (recordem les construccions de branques que ja havíem vist
a Blair Witch Project) aconsegueixen crear-te un clima d'inquietud i, a voltes,
terror, a Penny Dreadful mai no arribaràs a tenir por. Per què no? Doncs perquè
a Penny Dreadful han oblidat la història. Per als autors de la sèrie, la por et
vindrà no a través de la història, sinó a través de veure situacions xocants
sobre aranyes movent-se al voltant d'una creu, rates devorades per un gos,
litres de sang escopits per un malalt... Això és un error. L'estètica de
videoclip, l'estètica de múltiples imatges, llum i animals, és un error. Això
no fa por. Perquè és superficial, perquè no t'entra, no et fa rumiar ni
esgarrifar-te. Entenc que hi pugui haver gent que això li pugui agradar, però
no entenc que puguin dir que és una sèrie de por. Penny Dreadful funciona a
base d'arquetips. No tinc res en contra dels arquetips: penso que poden
funcionar molt bé, si la història ho exigeix. Però no és el cas. Si pensàveu
que Penny Dreadful podia ser una bona recreació dels arquetips romàntics del
segle XIX britànic, no ho és. Sempre passa quan els americans -i no tinc res
contra seva- intenten adoptar per a un públic actual els tòpics literaris de
l'època victoriana. No els entenen i es queden en la seva superficialitat. I és
una llàstima. Una oportunitat perduda. Els diàlegs, a Penny Dreadful, són
absurds i superficials, les escenes de presumpte terror, els litres de sang,
les escenes de sexe, també homosexual (oh, quina novetat, no ho havíem vist
mai!), tot NO resulta al servei d'una història interessant, sinó d'una
recreació estètica i absurda, exempta dels veritables terrors de la vida. Només
els catalans que han intervingut desenvolupant tot aquest desplegament visual i
videocliper se salven de la crema, entre ells J.A. Bayona -i no perquè siguin catalans, sinó perquè han
fet la seva feina-. Per la resta, millor llegir Bram Stoker i Mary Shelley
sense fer-los passar pel sedàs dels que volen adaptar-los, sense comprendre'ls,
a un públic contemporani.
