La Corbata

Cada dia vaig a treballar amb trajo i corbata; excepte divendres, que és “causal day”. És norma de l'empresa.

Però no és ara la primera vegada que treballo amb corbata. De fet, ja hi havia treballat per primera vegada els anys 2000 i 2001 per a una empresa financera i per a una altra d'internet. En aquella època, jo ja pensava que, al tombant del segle i del mil·leni, no passaria gaire temps que la corbata caigués definitivament en desús. Al capdavall, ja portava més d'un segle de moda com a signe de distinció i professionalitat i poques modes havien durat tant. El bastó de caminar va passar de moda, com també va passar de moda la perruca, el mocador a la butxaca, el monocle i, fins i tot, el barret. Només la puta corbata continua vigent -incomprensiblement- com a complement totalment inútil!

La corbata podria tenir un cert sentit quan vas a veure un client, com a demostració de certa imatge i formalitat, però no entenc perquè m'he de posar corbata si m'he d'estar tot el sant dia escrivint davant l'ordinador. Per això encara entenc menys la gent que, essent “casual day”, quan no és obligatori portar corbata, quan ni tan sols el “jefe” en porta, i no han de veure cap client, continuen portant-ne. És que se senten més professionals quan porten un tros de roba lligat al coll? (És que saliven quan senten una campana?) És que volen ser més papistes que el Papa? És que, després de treballar el divendres, quan arriben a casa al vespre, per posar-se còmodes, es posen el pijama i la bata, però es deixen la corbata posada, perquè, en realitat, volen portar-la? No sé, jo quan no tinc visites i m'he de passar tot el dia escrivint davant l'ordinador, no em sento més professional per portar la corbata al coll, sino que, més aviat sento el pes de la seva total inutilitat. Fins i tot les vaques, que porten una esquella al coll, poden tenir el consol de saber que allò serveix per a alguna cosa.

Signe de formalitat i de distinció? La corbata em seveix perquè, quan vaig al Corte Inglés, la gent em pregunti on és la secció de mòbils. Amb la corbata, sóc un advocat, però també sóc un venedor del Corte Inglés, un comercial i un revisor de trens, però ja no és tan clar que pugui ser un polític, un ric o un poderós. Puc ser perfectament un “pringat” amb corbata. Només com a disfressa divertida li veig algun sentit. No oblidem que, al capdavall, també els pallassos porten corbata.

L'endogàmia és dolenta

Sempre ho he dit. L'endogàmia és dolenta, i ha fet molt de mal. Si algú mai us ofereix de practicar-la, simplement digueu-li que no. A part de ser genèticament nefasta, és antinatural i antihumana. Qui voldria traginar-se una persona propera o familiar? Només un malalt.

Sé que aquest post em pot fer semblar un darwinista perillós, però què voleu que hi faci? He vist el mal que ha fet l'endogàmia al món i penso que el millor que es pot fer és combatre-la amb totes les nostres forces. Al meu poble s'ha practicat l'endogàmia amb naturalitat durant dècades i això ha portat a terribles conseqüències socials i de degeneració biològica. Posem aquí alguns exemples d'endogàmia i dels seus resultats:

- Carles II “el Fetillat”, darrer Rei de les Espanyes de la Casa dels Àustries. Vegeu-lo a la foto. És el que passa quan el teu tiet-avi per part de mare és alhora també el teu pare.

- Adolf Hitler. Els seus pares eren cosins.

- El Rei d'Espanya actual. Els seus pares eren cosins.

- Els controladors aeris. Com han informat els mitjans de comunicació, són un col·lectiu altament endogàmic. Hi ha qui diu que també els hi agrada donar pel cul.

- Els Faraons egipcis creien en l'endogàmia. Creien que el Faraó s'havia de casar amb la seva germana, que era la dona més pura. També creien que, després de morir-se, calia momificar el seu cos i conservar els seus òrgans en vasos canopis, per després ser enterrats en una enorme construcció piramidal amb tots els seus tresors i esclaus, perquè això era l'inici d'una fabulosa vida d'ultratomba. També creien que un déu amb cap d'animal pesaria el seu cor en una balança i en una altra hi posaria una ploma...

- Innsmouth. Una bonica vila marinera a la costa de Massachusetts. Fins als anys 20 del segle passat s'hi practivava l'endogàmia. Alguns dels vilatans no sortien de casa degut al seu aspecte poc sociable.

- Aleix Nikolaevitx, tsarevitx de Rússia. Patia una forma d'hemofília, com a conseqüència de la pràctica de l'endogàmia a la seva família, cosa que passava també a la majoria de monarquies europees. La seva delicada salut va fer guanyar prestigi i poder dins la cort russa al monjo Rasputin, un curandero analfabet amb presumptes poders taumatúrgics que va contribuir a precipitar els moviments revolucionaris en contra de la monarquia.

I, ja que parlem de Rússia, i com que s'acosten les entranyables dates de Nadal i Any Nou, us deixo amb aquest video del país dels Urals, que no té res a veure amb el tema del post, però que és molt divertit: