L'home mecànic

En aquesta pel·lícula de 1921, The Mechanical Man, un científic crea un robot teledirigit que té superforça i supervelocitat. Una banda de criminals dirigits per la pèrfida Mado intenta apoderar-se violentament de les instruccions necessàries per controlar el robot. Com a resultat, el científic es mor, però la Mado i els criminals són detinguts i empresonats abans de poder fer res. No obstant, no passa gaire temps que la Mado i la seva banda s'escapen de la presó i, mitjançant el nebot del científic mort, aconsegueixen les instruccions per controlar el robot, el qual faran servir per executar un seguit de crims horribles. Llavors, el germà del científic mort crearà un segon home mecànic, per tal que s'enfronti al primer home mecànic en un duel sense precedents...

Els 2 videos del Youtube contenen els únics 20 minuts que s'han pogut rescatar de la pel·lícula original de The Mechanical Man, molt deteriorada pel temps.



Sempre m'ha semblat fascinant com en les pel·lícules i novel·les de ciència ficció dels segles XIX i XX s'han imaginat el futur: robots que treballen per nosaltres, naus que volen sobre la ciutat, i absència total d'ordinadors (ningú va preveure la revolució informàtica!). Per això també em sembla indignant que haguem arribat al segle XXI i encara no tinguem robots treballant per nosaltres, ni cotxes sobrevolant les ciutats.

De quan t'entra un intrús a casa

Ho reconec: alguns cops he escrit en aquest blog històries que no s'adiuen ben bé amb la realitat i que, al contrari, responen a una llicència literària generosa, a la necessària distorsió que la imaginació imposa a determinades històries per fer-les més interessants i divertides. No és el cas, tanmateix, de la història que ara penso explicar.

Va ser durant la nit de la final de la Champions. Havia quedat amb una amiga per veure el partit a la pantalla gegant de les Cotxeres de Sants, però, per circumstàncies imprecises, vam acabar veient-lo en el bar més cutre i xungo de Barcelona: dues màquines escurabutxaques, només dos tamburets, una tele antiquíssima que no tenia so i la retransmissió radiofònica de la cadena Cope. Els nostres acompanyants eren la mestressa del bar, que ens va tirar les cartes i va encertar algunes coses del nostre passat i futur (d'altres, no, esclar, és qüestió de probabilitat), i un home que havia estat el seu marit o xicot durant quinze anys, abans de separar-se, un flipat de les arts marcials.

Al final, després del partit i d'una certa celebració, vaig tornar a casa. Aquella nit, tanmateix, va passar un fet singular. Encara no sé com, però alguna cosa va entrar aquella nit a casa, quan tenia la finestra oberta. No va ser fins a la nit del dia següent, quan vaig tornar a casa de treballar, que vaig sentir una fressa darrera la nevera. La vaig enretirar una mica i vaig descobrir, astorat, un petit ocell negre que s'hi amagava. Devia colar-se la nit anterior, quan vaig tenir la finestra oberta una estona. Vaig moure més la nevera i vaig provar d'agafar-lo amb les mans, però no hi havia manera. Aquella intrús es va amagar encara més sota el moble de la cuina. Ja es morirà, vaig pensar, i llavors el trauré mort abans no es podreixi. No hi podia fer res més. Me'n vaig anar a dormir amb una certa recança per aquella patètica forma de vida.

Aquest NO és l'ocell que em va entrar a casa

L'endemà al matí, quan em llevo, el primer que veig és l'ocell, que havia sortit del seu amagatall i s'havia posat sota la finestra. Potser finalment havia descobert el lloc per on havia entrat. Reflexiono que els romans i altres pobles antics atribuïen significat al vol dels ocells i a les fetes dels animals, en general. Tot eren símbols de bona sort o malastrugança. Ha de ser bona sort, espero, seria el més lògic.

Vaig pensar que l'ocellot devia estar molt afeblit, potser moribund, ja que feia moltes hores que no devia haver menjat res. El vaig agafar curosament, tot i que ell va oferir resistència. Vaig obrir la finestra, vaig obrir les mans: en contra del que jo pensava, que cauria a terra com un pes mort, l'ocell es va enlairar, batent les ales amb força, encetant un vol precís i valent. L'ocell va marxar lliure. Que tingui sort!