22 de juny 2008

Al meu bon veí, en Jep Paraire

Quan els explico als meus amics estrangers que aquí ens fem petons, miro de fer-los entendre que això no vol dir res, que és un pur formalisme, i que, en canvi, a diferència d'altres països, no ens abracem mai. De fet, és estrany que ens abracem i, si mai ho fem, és perquè té una significació especial.

En Jep Paraire és el meu veí de tota la vida a Sant Pere de Torelló. De veritat es diu Josep Bonay, és un dels millors fusters de Catalunya, un bon catòlic, i és el fundador de la Fonda Bonay, un referent a Sant Pere. És un dels catalans que veritablement han aixecat aquest país amb la seva empenta, tot i els renecs incomprensibles que deixa anar quan t'ha d'arreglar una persiana, contraris a qualsevol gramàtica ("mecàgum collons!").

Per a mi, en Jep és, per sobre de tot, un veí que era amic del meu avi i una persona que sempre ens ha estimat. Quan el meu avi es va morir d'accident de trànsit, ell més bé que ningú va entendre el trauma que va suposar per a la meva mare i la meva tieta, que tot just tenien vint anys. Per això, quan vaig tornar d'Àustria d'un accident que ben bé em podia haver costa la vida (com li va costar al meu amic Manel, A.C.S.), em va fer una abraçada sincera. Sempre recordaré aquella abraçada, perquè poques coses m'han emocionat a la vida.

Ell sabia que la meva mare havia patit molt la mort del seu pare i no podia imaginar com seria la mort del seu fill. En Jep Paraire és un bon home, un representant d'aquest món antic que s'esfondra injustament. Perquè als pobles, la gent xafardeja i enveja, però també estima. En Jep Paraire és el veí que tots voldríem tenir. D'aquí aquest petit homenatge que ell mai no llegirà.

12 de juny 2008

Gent avorrida

Hi ha gent que no és capaç mai de dir res sorprenent, diferent, original, divertit, res de què puguis aprendre res. Són gent que només saben repetir tòpics i frases previsibles. La frase adient a cada ocasió. En un funeral et diran que "no som res", i, quan vulguin explicar una anècdota molt interessant que els ha passat, t'explicaran un viatge de merda a Andalusia. En aquest cas, només els que també són previsibles i avorrits els riuen les gràcies.

Segurament, malgrat tot, són més feliços que els altres, són gent que es casa, es reprodueix i el més gros és que alguna d'aquesta gent, tot i la seva mediocritud, han arribat a llocs professionals de certa rellevància ("El món és dels mediocres", que deia Hermann Hesse). Tant se val, no us hi acosteu. Gent de la que no podeu aprendre ben res, no val la pena. Gent que no us faci riure, no val la pena. Gent que no us sorprengui, no val la pena.

4 de juny 2008

Apologia de la mentida (pietosa)

La sobrevaloració de la veritat ens porta a errors, a equivocacions, a la depressió i a la follia. Fins i tot l'Església ha reconegut històricament les bondats socials de la mentida (pietosa). No és bo pensar que amb la veritat es pot anar a tot arreu, i que amb la veritat tot t'anirà bé i no tindràs mai problemes. La veritat és font de conflictes socials. La mentida sovint és necessària i socialment útil. La mentida et pot portar a ser alcalde o president. La veritat ens pot portar a la perdició. A la teva nòvia li pots dir que s'ha engreixat? Ah que no! En canvi, un amic seu li pot dir de la pitjor forma possible i no passa res. Però tu has de mentir. Quan deixes una nòvia, li pots dir realment els motius de perquè la deixes, o és millor no fer-li mal? Sens dubte, és millor no fer-li mal. La mentida pietosa. No va per ningú. És la vida. La mentida éns farà socialment bons. La veritat ens convertirà en febles, ingenus i beneits. Sempre, la mentida pietosa. Hem de ser bons, estimar les persones i estimar Déu. No ens equivoquem i no pensem que dient la veritat serem més bons, perquè podem ser realment més dolents. Fi de l'apologia de la mentida.