29 de nov. 2007

La meva petita història d'Espanya

La dura invasió de Perejil. A Espanya no tot és festa, toros i paella.

Abans del segle XVIII només hi havia feudalisme i mentalitat feudal, i dir Espanya era dir el mateix que península ibèrica. No obstant, hi ha qui vol veure una primera llavor d'Espanya en la unió dinàstica dels reis catòlics Isabel i Ferran, famosos, entre altres coses, per haver expulsat del país els jueus, els moros i els professionals, haver impulsat la Inquisició, i haver patrocinat una expedició a les Índies amb alguna conseqüència històrica. Tanmateix, no va ser fins al segle XVIII, però, que els castellans i el rei Felip V van voler crear una Espanya com a estat castellà, a imitació barroera de França i fonamentada en una dominació militar i en una política original anomenada "picaresca". La "picaresca", gran tradició castellana, consistia en poder viure del treball dels altres. Cal tenir en compte que a Castella no hi havia gaire res a fer: vastes planúries ermes amb quatre molins de vents, formatge, vi i centenars de persones que al·legaven un títol nobiliari per no haver de currar. "Es que yo soy un infanzón", deia la majoria.

El projecte d'Espanya consistia en sotmetre i castellanitzar els altres pobles no castellans de la península i imposar-los la seva llengua horrible (amb la jota i la zeta, i totes aquelles paraules tan malsonants, com gilipollas o cojones), aplicant la mateixa política al continent americà. No cal dir que en aquest continent els castellans es van dedicar a rampinyar tot el que van poder de forma ininterrompuda durant 200 o 300 anys.

La descoberta d'Amèrica va ser una casualitat del destí (de fet, Colom es va morir pensant que havia arribat a l'Índia), però els castellans de seguida van veure-hi el negoci: els indígenes tenien tones d'or que no sabien valorar i anaven armats amb llances d'obsidiana i armadures de cotó fluix. Els espanyols hi van enviar forces pacificadores dirigides pels individus més pertorbats i criminals. Robar l'or no va ser difícil, gràcies a les terribles malalties que van contagiar als indis, tot i que llavors els espanyols van dir que havia estat gràcies al seu coratge, heroisme, bla, bla, bla.

Tot aquell or americà, malgrat tot, no va servir per a res de profit. Els rics patrocinadors d'aquells singulars encontres culturals o genocidis, com que no tenien cap necessitat d'invertir en progrés econòmic o social (total, ja tenien gent pencant per ells), s'ho van patejar tot miserablement en luxes, farres, alcohol, i en una divertida festa que consistia en torturar ritualment un toro fins a la mort; el rei s'ho va gastar també en pagar la sopa boba durant dos-cents anys a tota aquella gent que no volia o no podia currar (infanzones, hidalgos i altra xusma), fins que es va acabar la moma, els americans es van independitzar i Castella es va veure abocada a una crisi econòmica sense precedents. Només els catalans, que paradoxalment tenien vetat l'accés al xollo americà (excepte al final, quan se'ls va autoritzar a anar a Cuba i en pocs anys se'n van fer els amos), es van industrialitzar i es van convertir en el motor econòmic d'Espanya al segle XIX.

Dos espanyols amb l'uniforme de combat. La música és la seva arma.

Avui dia Espanya ha perdut totes les seves colònies, gairebé tothom se n'ha independitzat, i els castellans ja només poden viure a costa de catalans i bascos (els únics que encara els aguanten) cosa que els produeix un gran sentiment de frustració, sobretot quan alguns d'aquests amenacen d'anar-se'n. Tot i així, no han perdut la força i la gràcia que sempre els ha caracteritzat, i encara són capaços d'emetre algun exabrupte groller i brutal (ells en diuen fina ironia).

21 de nov. 2007

Oficina Ponti i Carles Riba

Ja estic instal·lat a l'Oficina Ponti, empresa dedicada a propietat industrial i intel·lectual des de 1935! Dilluns va ser el meu primer dia de feina, i m'hi vaig presentar ben trajat, ja que no estava segur del nivell de formalitat exigit als treballadors. Després em vaig assabentar que no calia, i em vaig assabentar de molts més avantatges laborals, com ara la jornada flexible o els dies que a Ponti són mitja festa (St. Jordi, S. Joan i Dijous Sant). La veritat és que el primer dia m'hi vaig il·lusionar molt, i no només per això, sino també pel tipus de feina. Portar a terme negociacions amb els advocats de l'altre part i redactar recursos en anglès són tasques que només havia tocat abans de forma tangencial. Però ara seran part important de la feina. D'altra banda, ara tinc una jefa, com el nou James Bond, i faig servir un Word lliure en català. A Ponti tots els programes són en català. Que n'aprenguin, les altres empreses!

Els amos de Ponti són l'Adelaida Ponti i el seu espòs Carles-Jordi Guardiola. Una curiositat: avui, tafanejant llibres a la llibreria Catalònia, com faig sovint (poques coses m'agraden tant com mirar les novetats, llegir quatre contraportades, i sortir generalment de la botiga sense comprar res), em trobo amb una edició de la correspondència de Carles Riba, a cura de Carles-Jordi Guardiola. No cal dir que l'Odissea és el meu llibre favorit, el que més m'ha agradat, i segur que en això hi té alguna culpa l'excelsa traducció que en va fer Carles Riba directament del grec clàssic i en vers. El món és com internet, interconnectat, i que el conseller delegat de l'empresa en què treballes tingui interessos culturals com els teus és genial alhora que, dissortadament, no gaire freqüent.

Carles Riba, a banda de ser un poeta i lingüista de l'alçada d'un campanar, va traduir tot el que a mi m'agrada com només un geni ho podria fer: Poe, Kafka, Hölderlin, Rilke. Diuen que les seves traduccions milloren Poe, i que la seva Odissea va ser la primera traduïda en vers a una llengua ibèrica (abans que el castellà i el portuguès).

15 de nov. 2007

Partida de rol: Cthulhu i la mort d'un personatge

Els divendres solem fer partida de rol i la partida actual és de Cthulhu. Per a qui no sàpiga què és el rol o què és Cthulhu, tot això li sonarà a xinès, però no puc deixar de comentar-ho, ja que divendres van passar un parell de coses interessants.







L'horror còsmic extraterrè i abominable per excel·lència, el Gran Cthulhu, amenaçant els personatges






La primera és que va morir un personatge, i a més de forma ridícula. En Michael S. Hagen, l'Al Bartram i la Christine Mc Devon (o Mc Devor, o com cony es digui!) estaven investigant per l'illa tropical de Ponapé, on uns adoradors de Cthulhu havien d'intentar ressuscitar el déu adormit, quan van ser inopinadament atacats per un monstre en forma de gripau gegant, que va llançar la seva llengua amfíbia al voltant d'en Michael. L'investigador va resistir les estrebades una bona estona, però al final el monstre va aconseguir empassar-se'l, tot i que els altres dos no paraven de disparar-li. Al final, el monstre, malferit, va haver de vomitar en Michael, però els àcids digestius de la bèstia ja l'havien afectat greument, de manera que estava a punt de morir. Llavors va ser quan l'Al, en un intent de "netejar" en Michael al riu, va treure un 00 amb els daus (pífia total), de manera que li va donar sense voler el cop de gràcia final.

La segona és que va aparèixer Cthulhu. Que no és poca cosa. Que aparegui Cthulhu vol dir per a qui el vegi una tirada de pèrdua de seny d'1D10/1D100; de 100 punts que podia arribar a perdre l'Al, que el va veure, en va perdre 3. Després de matar el teu amic amb les teves pròpies mans, encara que sigui sense voler, és normal que ja no t'afecti tant la visió d'un horror extraterrè de proporcions còsmiques, però d'aquí a perdre només 3 punts de seny... Quina xurra!

8 de nov. 2007

La meva petita història de França

Els francesos van fer la Revolució francesa per guanyar igualtat i llibertat, però van matar milers de persones, van prendre al poble la facultat de fer normes i van confondre l'ideal igualitari amb la uniformitat malaltissa. Van arribar a creure que podien controlar l'espai i el temps, com si fossin Déu, i Déu els va castigar a parlar tots francès. Abans a França es parlaven diferents llengües, però van creure que la més bonica era la més maricona de totes i van decidir exterminar totes les altres.





Francès típic





Amb un pertorbat que es deia Napoleó, van intentar dominar el món i imposar-hi la seva llengua i la seva gastronomia, però van cometre el vell error de voler envair Rússia.

Van fer el Tractat de Versalles per castigar econòmicament Alemanya després de la primera guerra mundial, de manera que van provocar-hi una crisi econòmica sense precedents que va desembocar en el nazisme. Llavors, per por al comunisme, alguns francesos van vendre el seu país als nazis durant la segona guerra mundial i van voler fer creure posteriorment que tots havien estat a la resistència francesa.

Com que tothom els odia, es pensen que són els més intel·lectuals, els més bohemis, els més ben vestits, els més guapos, els més romàntics, que les franceses són les més fàcils, i que tots els altres estan equivocats.

França és el que sempre ha volgut ser Espanya, però no ha pogut, degut a les seves limitacions.

La meva petita història d'Alemanya

Els alemanys tenen fama d'organitzats i metòdics, fama que ha costat molts segles de guanyar, ja que abans se'ls considerava bàrbars borratxos que només volien destruir la civilització romana.

A l'edat mitjana tenien un sistema de confederació en què cada territori tenia les seves pròpies lleis i institucions, sistema que Bismarck, conegut inventor de la seguretat social, va refundar al segle XIX.

Alemanya es va industrialitzar molt, però no va colonitzar mai res, cosa que li va provocar un intens sentiment de frustració i complexe d'inferioritat respecte a França o Anglaterra, que tenien alguna cosa més que una fàbrica de salsitxes a Tanganika.





Alemanya, un país pacífic




Als anys 30, radicalitzats per una crisi econòmica sense precedents provocada per França i el sistema capitalista, van elegir democràticament el Sr. Hitler i el partit nazi per governar-los, els quals van donar la culpa de tots els seus problemes als jueus, els eslaus, els gitanos, els homosexuals, els comunistes, els cristians, els francesos, els anglesos i els russos, entre molts d'altres. Els nazis van provocar matances massives en camps de concentració, sobretot de jueus, els quals, un cop acabada la guerra, com que tenien diners, van fundar Hollywood, la banca de Nova York i l'estat d'Israel, i van venjar-se obligant el món a veure contínuament pel·lícules americanes dolentes sobre la segona guerra mundial en què ells sempre són els bons i els alemanys sempre són els dolents. En qualsevol pel·lícula americana, els que parlen alemany sempre són els dolents.

Alemanya va intentar dominar el món 2 cops (qui no ha somiat mai dominar el món?) i va perdre per poc les 2 guerres mundials, després d'haver comès el vell error de voler envair Rússia, però s'ha convertit de nou en una gran potència econòmica. A part, és un dels pocs països del món on tothom està content de formar-ne part, potser per la cervesa o l'alt nivell de tecnologia.