Deixo la feina

Avui s'aprova al Congrés la Llei de la Memòria Històrica, i avui es farà pública la sentència de l'11-M. Resulta que l'IPC no serà del 2%, sinó que, per sorpresa de tothom, en un sol mes ha pujat fins al 3,4%. Avui deixo la feina.

Fa més de 4 anys que treballo a Derecho.com i ha arribat el moment d'un canvi, sobretot quan t'arriba l'oportunitat de progressar professionalment en una altra empresa. Avui li he dit al meu "jefe" que plego, que he estat molt content aquests quatre anys i que hi he après molt. Li he dit que el motiu no és només econòmic (les coses no són només econòmiques) i que realment em sabia molt greu marxar.

Demà serà Tots Sants, el Dia dels Difunts. Fa gairebé un any i mig es va morir el meu pare. La família, els amics, la xicota i el "jefe" em van acompanyar en aquell dia tan trist. El meu pare va ser sempre un gran home, honrat i valent, com jo sempre he procurat ser.

Jo et recordo i et trobo a faltar, papa.

Els negres són menys intel·ligents?

Fa pocs dies els mitjans de comunicació es feien ressò de les declaracions de James Watson, descobridor de l'ADN i pare de la genètica moderna, el qual va afirmar que totes les proves apuntaven a que hi havia diferències substancials entre la intel·ligència dels blancs i la dels negres.



En una societat com la nostra, on la llibertat d'expressió sembla sovint una mera ficció il·lusòria, ha quedat demostrat novament que no es poden plantejar certs temes, si aquests queden fora de la bombolla de pensament únic, d'allò políticament correcte i d'allò que no és explícitament o implícitament censurat.

És evident que el políticament correcte no és per sí mateix dolent, ja que garanteix un determinat ordre social i una convivència que, altrament, serien complicades. Però desautoritzar taxativament determinats arguments científics basant-se en arguments d'ordre social em sembla comparable a quan l'Església volia que en Galileu reconegués públicament que era el Sol el que girava al voltant de la Terra, o a quan la Unió Soviètica va declarar oficalment que Déu no existia. Em sembla una falta de respecte a la ciència. Em sembla barrejar naps i cols. No hagués estat més fàcil escoltar els seus arguments i veure quines són les proves que té, abans de censurar-lo de mala manera i dir-li racista, nazi i beneit, com ja l'han qualificat? I si fos una mica veritat, el que diu? Suposo que, al capdavall, hom té por d'aquests arguments pel que han comportat en el passat i pel que, igualment, podrien comportar en un futur. Com sempre, la por com a motor social.

Sitges 2007

Ja he tornat de Sitges!

Com l'any passat, aquest any també m'he demanat una setmaneta de vacances per poder anar al Festival de Sitges com a periodista de Cinefriki.com. He vist un total de 15 pel·lícules, una mitjana de 2 per dia. Ja sé que tampoc no són tantes, però s'ha de tenir en compte que estava de vacances i que sempre és més important la qualitat que la quantitat.


Aquest any Sitges, en la seva quarentena edició, estava dedicat a Blade Runner i, de manera oficiosa, també al cinema de zombies. Finalment, he vist i saludat l'Stuart Gordon (el director de Dagon) i en John Strysik (l'autor d'una de les millors pelis lovecraftianes, The music of Erich Zann), i només em va saber una mica de greu no veure finalment en Rutger Hauer (a la Malize, però, li va signar Sin City). A part d'això, en Josh va poder veure el seu admirat Park Chan-Wook, jo em vaig enamorar de la Mena Suvari (American Beauty), vaig anar a pixar amb en Freddy Kruger (vaig coincidir amb en Robert Englund al WC, i li vaig demanar un autògraf, naturalment) i vaig veure en George A. Romero assegut davant del cementiri de Sitges, sota el rètol "Mortui resurgent". Suposo que per això hi havia tantes pelis de zombies aquest any. I tan dolentes.

"És evident que jo sóc molt més guapo i trempat que en Rutger Hauer, que és un "borde"!"









De pel·lícules vistes destacaria Hell's Ground (una pakistanesa d'un assassí amb burka: t'hi tronxes de riure), Rec (la millor peli d'en Balagueró, justament guanyadora), Stardust (un nou Piratas del Caribe fantàstic) i Dai Nipponjin (un fals documental sobre un heroi japonès en hores baixes). Com sempre, espereu a veure ben aviat les crítiques a Cinefriki.com

Ikea

Ikea és un lloc horrible, i més si hi vas tot sol un dissabte, i més encara si hi has de comprar unes estanteries i tota la col·lecció Aspelund de llit, còmoda, armari i tauleta, i no tens cotxe per emportar-t'ho.






L'Ikea de Rússia sí que mola!








Per Ikea hi pul·lula tot de gent ociosa, parelles i nens, que pensen que és una bona idea passar la tarda de dissabte en un magatzem de mobles suec i menjar-se un hot-dog per un euro. Hi ha canalla per tot arreu. Obres un moble i te'n surt un nen. Vas al bar i veus els nens comprant les salsitxes d'un euro. Així qualsevol té canalla, si els pots deixar en aquella guarderia de franc i atipar-los amb salsitxes d'un euro!

Jo hi vaig anar perquè és barat (i val a dir que em vaig fotre dues salsitxes d'un euro, un cop que hi vaig!) i vaig aprofitar per comprar-me tots els mobles que necessitava, per no haver-hi de tornar mai més. El meu carro feia por. Ningú duia un carro amb més mobles que jo. Només et diré que si hagués atropellat algú, aquest algú hauria mort horriblement esclafat. Per sort sé conduir (a diferència del president i el vicepresident de Catalunya) i ningú va prendre mal, ni tan sols jo.

Al final, un equatorià em va ajudar amablement a transportar el mobiliari al meu nou piset. "Cuidado, niñas, que está en rojo", "Aaaaaaaiiiii, guapa!", deia a les ties que veia pel carrer, sense contenció. "Cuidado, hermano, que no lo subimos bien", quan pujàvem els mobles. Vaig acabar mort, però, com que les meves ganes de festa sempre són superiors al meu cansament, encara vaig poder anar a una festa d'aniversari.